L’amoníac és un compost químic de nitrogen (NH3). El coneixem com un gas incolor amb una forta olor fàcilment reconeixible. El seu ús principal avui dia és com a fertilitzant, encara que també és fonamental en alguns processos industrials. És molt valorat en l’elaboració de medicaments i s’usa en productes comercials com tints de cabells o productes de desinfecció i neteja. Però, a més d’aquests usos, també s’utilitza com a combustible. Des de la II Guerra Mundial s’ha fet servir en prototips d’automoció i, en els darrers temps, en el transport marítim.
El procés per a l’obtenció d’amoníac és contaminant, ja que es fa reaccionar hidrogen i nitrogen atmosfèric. L’hidrogen que s’usa prové de la reformació a vapor del metà, procés que implica emissions de CO2. Tanmateix, gràcies a avenços científics i tecnològics, ja és possible, a través de l’electròlisi, produir amoníac verd, és a dir, evitant les emissions de CO2.
Aquests són els avantatges de l’amoníac verd davant d’altres energies.
A diferència del carbó o el petroli, l’amoníac verd s’obté a través d’un procés net. La seva producció només allibera nitrogen i aigua. Això contrasta amb la producció d’altres energies que generen contaminants (nuclear) o emeten CO2 (petroli, carbó).
En mode gasós o líquid, els seus requisits de conservació són poc exigents. Això facilita el seu emmagatzematge i transport, fent-lo versàtil. Es pot transportar en petites bombones a espais poc accessibles o pot emmagatzemar-se en grans tancs en pols industrials per alimentar maquinària, la qual cosa li confereix una versatilitat funcional enorme en comparació amb altres energies que necessiten infraestructures (petroli, gas, hidroelèctrica).
És capaç d’emmagatzemar i transportar energia química, una cosa molt útil per al desenvolupament d’altres energies verdes, atès que algunes de les energies sostenibles es produeixen en moments concrets: parlem de l’energia solar, eòlica o mareomotriu. Per això, seria molt útil emmagatzemar-la per poder utilitzar-la quan no sigui possible produir-la. Fins ara, s’ha plantejat el treball de bateries elèctriques, que encara tenen limitacions pel que fa a l’ús (curta durada, baixa capacitat). Tanmateix, l’amoníac proposa una solució: utilitzar l’energia elèctrica produïda pel sol, el vent o el mar per obtenir l’amoníac, que es pot emmagatzemar en grans quantitats i a llarg termini i es pot transportar fàcilment pels avantatges que hem vist anteriorment. Per tant, es podria utilitzar a voluntat sense haver de dependre de les fases de producció d’aquestes energies verdes.
Projectes com ARENHA, desenvolupat pel Centre Nacional de l’Hidrogen (CNH2) amb suport financer de la iniciativa Horitzó 2020 de la Comissió Europea, plantegen l’ús comercial de l’amoníac verd com a vector d’emmagatzematge per a 2030.
Un últim avantatge en les seves aplicacions és la possibilitat de fer-lo servir com a combustible a l’ús: a través de combustió en motors o per mitjà d’una reacció química amb l’oxigen en una pila, podent produir electricitat.
Per les característiques ja esmentades, l’amoníac té projecció com a combustible en la indústria agrícola i marítima, possibilitant la descarbonització plantejada per la Unió Europea de cara a 2050. Tanmateix, en el cas de la indústria marítima, caldria invertir en els ports per facilitar el proveïment de les naus, a més d’implementar millores en els sistemes dels vaixells que en millorin la seguretat.
