De Jonathan Swift a Bangladesh: la història dels microcrèdits

Segur que has sentit a parlar dels microcrèdits. Són aquests petits préstecs que es concedeixen a persones que tenen complicat accedir al finançament tradicional. Els microcrèdits ajuden a posar en marxa negocis, a pagar despeses familiars o a estudiar, per posar tres exemples habituals.

Tot això pot sonar com una cosa molt moderna, però el fet cert és que ja el segle XVIII hi havia una cosa molt similar als microcrèdits de l’actualitat. Des de llavors, els han concedit escriptors de fama universal, organitzacions musicals, cooperatives d’agricultors i fins i tot algun guanyador del Premi Nobel de la Pau. El seu objectiu principal: que les persones que els necessitaven poguessin tirar endavant. Sens dubte, els microcrèdits tenen una interessant història al darrere.

Tot i que es considera que el Banc Grameen va ser el pioner en la concessió de microcrèdits al món, aquesta mena de finançament ja va tenir antecedents fa alguns segles, tal com recull la catedràtica Begoña Gutiérrez Nieto.

Un dels seus avis va ser l’escriptor d’Els viatges de Gulliver, Jonathan Swift, un enginyós irlandès de ploma esmolada nascut el 1667, que va ser degà de la catedral de Sant Patrici de Dublín.

Swift era una persona conscienciada sobre els greus problemes econòmics dels seus compatriotes, que a vegades amb prou feines podien alimentar els seus fills perquè havien de pagar l’arrendament de les seves terres als terratinents anglesos. Tant és així que, quan va morir, el geni irlandès va donar bona part de la seva fortuna als pobres.

Tanmateix, això no va ser l’única cosa que va fer. A principis del segle XVIII, Swift havia observat el cercle viciós que s’establia entre la pobresa, la falta d’accés a recursos i la limitada capacitat d’inversió dels menys afavorits. En comptes de plegar-se de braços, va decidir crear un fons de la seva pròpia butxaca amb 500 lliures per prestar petites sumes, de cinc o deu lliures, a artesans pobres que presentessin l’aval de dos veïns. Els prestataris havien de tornar cada setmana dos o quatre xílings, sense interessos.

Com que no hi havia cap garantia física, la idea era que els veïns avaladors mateixos pressionessin el prestatari si era impuntual en els pagaments per evitar ser portats davant un jutge per impagament.

Aquest sistema implantat per Jonathan Swift va ser copiat més tard per la Societat Musical de Dublín, que va començar a utilitzar-lo per fer préstecs d’entre dos i quatre lliures a partir dels beneficis de les seves actuacions musicals. Entre el 1747 i el 1768, uns 5.290 prestataris diferents se n’havien beneficiat.

Una altra iniciativa similar va ser la de les societats benèfiques de préstec angleses, com la de Samuel Wilson, que el 1766 va aportar un fons de 20.000 lliures per donar préstecs a joves emprenedors de Londres amb negocis recents. Per accedir-hi, també havien d’aportar dos cosignataris.

Totes aquestes activitats tenien dos ingredients en comú: el baix import dels crèdits i la pressió que exerceix l’entorn pròxim sobre el prestatari perquè torni els diners puntualment.

De fet, aquest aspecte va ser crucial en altres iniciatives de gran èxit precursores dels microcrèdits, com les cooperatives de crèdit rurals alemanyes. A principis del segle XX n’hi havia 14.500, d’aquestes cooperatives, que seguien un model implantat pel cooperativista Friedrich Wilhelm Raiffeisen.

Aquestes institucions feien préstecs a partir dels estalvis que aportaven els seus membres. Els prestataris havien d’aportar també dues signatures més i podien optar a préstecs de baixa quantia. Aquestes cooperatives tenien una taxa elevada de devolució, entre altres raons, perquè tots els membres es coneixien.

El model es va estendre posteriorment per diverses regions alemanyes i fins i tot a altres països europeus, com Àustria, Suïssa, Bèlgica o Itàlia. El seu èxit va inspirar la lluita contra la pobresa a l’Índia, on es van establir cooperatives similars, a les quals es van adherir més de 400.000 persones pobres fins al 1912. Va ser el germen del que implantaria el Premi Nobel de la Pau Muhammad Yunus entre els anys 60 i 70 del segle passat a Bangladesh.

Yunus va observar a la zona de Jobra (Bangladesh) que la falta d’accés a finançament bancari perpetuava la pobresa dels seus habitants. Entre els obstacles perquè les persones amb menys recursos accedissin al finançament bancari que necessitaven, va observar que hi havia la carència d’avals per a les operacions. I això que entre totes les persones més endeutades de Jobra només devien 27 dòlars.

A conseqüència d’aquesta realitat, les úniques fonts de finançament a què podien accedir aquestes persones eren prestadors que imposaven condicions lleonines. Era el cas de Sophia, una cistellera que havia cedit els drets de compra de tota la seva producció a un usurer local a canvi d’un préstec de menys d’un dòlar.

Precisament va ser Sophia la primera persona a qui Yunus va prestar diners. A ella i a la resta de persones els va demanar únicament que se centressin en la seva feina i que tornessin el préstec quan poguessin. Això sí, havien de formar part d’un grup de cinc persones que exercien control les unes sobre les altres.

Yunus va repetir aquesta experiència durant nou anys per perfeccionar el sistema i va acabar creant, el 1976, el Banc Grameen. Aquesta entitat està especialitzada en finançament a persones sense recursos per posar en marxa els seus projectes empresarials. La taxa de devolució dels préstecs és del 97% en aquest banc.

La filosofia d’aquesta entitat és al darrere de la implantació d’altres iniciatives similars a tot el món. Això inclou països desenvolupats, on algunes entitats apliquen el model per ajudar persones que, d’altra manera, no tindrien accés a finançament per dur a terme els seus projectes de desenvolupament personal i professional.

A finals del segle XX ja hi havia unes dues mil institucions de microfinances. El 2019, el valor de la cartera total de microcrèdits a Europa se situava en els 3.700 milions d’euros i el nombre de prestataris actius arriba als 1,3 milions.

A Espanya, les entitats financeres van començar a concedir microcrèdits el segle XXI. Els prestataris solen pertànyer a col·lectius vulnerables, com ara aturats de llarga durada, dones en situació de vulnerabilitat, immigrants o llars monoparentals.

També estudiants o famílies que passen per una etapa econòmica inestable solen recórrer a aquesta mena de petits préstecs, així com persones que busquen l’autoocupació i no poden accedir al finançament tradicional.

De fet, així és com va sorgir MicroBank el 2007, com un banc social amb la missió de preservar la funció d’accés al crèdit per als col·lectius amb més dificultats. D’aquesta manera, donava continuïtat a la tasca que ”la Caixa” havia desenvolupat des de la seva fundació el 1904. En realitat, els primers microcrèdits es van concedir el 2002 a través de l’Obra Social la Caixa, una activitat que continuaria MicroBank des de la seva posada en marxa.

Al llarg dels anys, MicroBank ha anat fent evolucionar la seva oferta de productes i serveis adaptats a les necessitats dels diferents col·lectius. Avui, MicroBank representa gairebé la totalitat de la producció que es fa en la concessió de microcrèdits a Espanya, segons recull l’informe EMN Microfinance in Europe: Survey Report. A més, es tracta de l’única entitat financera a Espanya que es dedica principalment al finançament de projectes a través de microcrèdits.

Avui són milions les persones de tot el món que es beneficien d’aquell invent que va portar Jonathan Swift a reaccionar en plena fam d’Irlanda i que pretén canviar el cercle viciós de la pobresa pel cercle virtuós de la prosperitat.