Si hi hagués un rànquing dels impostos més coneguts per tots els espanyols, sense cap mena de dubte l’IRPF o l’impost sobre la renda de les persones físiques seria dalt del pòdium, potser al costat de l’IBI o l’impost de circulació. I no és gens estrany: es presenten més de 20 milions de declaracions d’aquest impost cada campanya a Espanya.
La que pot ser que no sigui tan coneguda és la història de l’IRPF, que es remunta al segle XIX. No hi falta cap detall: diversos intents fallits, declaracions èpiques, folklòriques desolades i campanyes de conscienciació han anat donant forma a un tribut que és de tot menys avorrit.
Abans de parlar d’un impost sobre la renda pròpiament dit, hem de traslladar-nos al segle XIX, el de la industrialització, la pèrdua de les colònies, les revolucions burgeses i els rudiments del sufragi universal.
Un segle bulliciós, amb grans transformacions socials i econòmiques, en què alguns polítics ja començaven a plantejar-se com unificar els tributs del país després de l’Antic Règim. Tocava modernitzar-se i els impostos no escapaven a aquesta dinàmica.
Va ser el 1845 quan va sorgir el primer avantpassat de la història de l’IRPF. El primer sistema tributari general va néixer d’una reforma fiscal impulsada per Alejandro Mon i Ramón de Santillán. Simplificava el ventall d’impostos que existien una vegada finalitzat l’Antic Règim i els estenia a tota la població.
Alguns dels tributs que van passar a millor vida en aquella època avui ens sonen més a edat mitjana que a romanticisme, com els delmes o les alcabales. Això sí, els van sobreviure d’altres encara tan pintorescos com l’impost sobre la sal, la contribució de mines o el de grandeses i títols.
Una vegada ordenats els tributs, van arribar més intents d’estendre els impostos a tota la població —i fins i tot una possible contrareforma—, per complir amb l’ideal liberal d’igualtat davant la llei. Tot i que, en el primer de tots, la gelosia per involucrar tota la població va ser un xic excessiva: l’impost de cèdules personals (1870) afectava la gent que tenia més de catorze anys. Costa imaginar-se els nostres adolescents declarant les pagues setmanals per anar al cinema o a menjar una pizza.
El van seguir el repartiment municipal (1877), una repartició entre veïns i hisendats per respondre a les despeses municipals segons la seva capacitat econòmica. I, ja en el segle XX, va arribar la Llei de reforma tributària, que expressava el desig d’implantar una contribució general sobre la renda a Espanya.
El 1926, Calvo Sotelo va preparar un projecte amb una redacció èpica, tan capaç de convèncer el declarant més romancer com qualsevol campanya televisiva contra el frau: “(…) i en aplicar a aquesta renda global una escala progressiva, convertirà en una realitat palpitant un ideal rere el qual caminen tots els països: la igualtat en el sacrifici.”
Després de diversos intents fallits, es va haver d’esperar fins a la II República perquè el primer impost sobre la renda veiés la llum. Va ser el ministre d’Hisenda Jaume Carner qui el va tirar endavant. La Llei Carner, coneguda com a contribució general de la renda, va entrar en vigor al començament de 1933.
Aquest impost tenia en compte un mínim exempt anual de 100.000 pessetes, que eren força diners en aquella època. Potser per això només l’havien de presentar unes 5.000 persones. I, fins i tot així, només ho van fer 3.000. Tampoc no va durar gaire: després de la Guerra Civil, aquest tribut es va diluir. Ara bé, va marcar un precedent per al que va venir dècades més tard.
Va ser el 1977 quan es van signar els Pactes de la Moncloa, que van assentar les bases del sistema tributari modern. Francisco Fernández Ordóñez, ministre d’Hisenda amb Adolfo Suárez, no estava gaire content amb l’impost general sobre les persones físiques que hi havia en aquell temps. Concretament, deia que no era un impost, ni era general, ni era sobre la renda. Així que es va posar a l’obra i va fer aflorar el 1978 la història de l’IRPF modern amb un ampli consens polític.
El primer IRPF d’Espanya comptava amb 28 trams —avui en són sis— i tipus impositius que arribaven fins al 65,5%. Era un impost que afectava totes les persones amb ingressos superiors a les 300.000 pessetes, així que era necessari crear una cultura de contribució a la hisenda pública.
Així va néixer l’eslògan “Hisenda som tots”, àmpliament difós en campanyes televisives protagonitzades per personatges famosos. De Torrente Ballester a Bárbara Rey, tots intentaven convèncer els contribuents que no defugissin les seves obligacions fiscals.
La transparència, al principi, era total: durant els primers anys es publicaven llistes amb les dades de totes les declaracions que qualsevol podia consultar. El segrest d’un empresari, que apareixia com el contribuent amb més ingressos d’Espanya en aquestes llistes, va aturar aquesta pràctica.
També hi va haver casos famosos convertits en llegenda i relacionats amb l’IRPF. El de Lola Flores, que no va presentar la declaració entre 1982 i 1985, va ser un dels més mediàtics. “Si cada espanyol donés una pesseta…”, deia la folklòrica davant les càmeres, compungida pel deute acumulat.
Avui, l’IRPF segueix el seu curs i ha anat incorporant múltiples novetats fiscals. Per exemple, la cessió del 50% de l’impost a les comunitats autònomes o la diferent estructura d’aquest impost en funció del territori.
Per descomptat, la possibilitat de presentar l’IRPF a través d’internet ha alleugerit considerablement un tràmit que, al principi, requeria anar a l’estanc a buscar un imprès i, si s’esgotaven, fer cues interminables davant la delegació d’Hisenda. De totes maneres, avui segueix sent possible acudir físicament a Hisenda per fer la declaració.
Pel mig, van aparèixer el programa PADRE d’ajuda a la declaració, que els contribuents podien recollir a Hisenda en un disquet o CD, i l’esborrany que Hisenda enviava a casa. També va desaparèixer el bolígraf el 2014: només es podia lliurar la declaració per internet o imprimir-la amb les dades incloses. És la història viva d’un impost amb vocació universal.
