Signem contractes per a gairebé tot i fa molts segles que ho estem fent: per contractar una hipoteca, per comprar mobles, per mantenir les nostres dades fora de perill… Les possibilitats són infinites. Es tracta de documents que, en essència, estableixen un acord entre dues parts que es comprometen a complir tota una sèrie de condicions. És una manera d’establir la confiança necessària perquè allò que s’ha acordat arribi a bon port.
Pensem, per exemple, en una botiga de roba que compra la seva mercaderia a un fabricant o dues persones que es posen d’acord per a la compravenda d’un cotxe. En tots dos casos, el més aconsellable és signar un contracte pel qual cada part es comprometi a complir les condicions acordades. Fins i tot així, sempre pot quedar cert marge per al dubte. Si paguem abans de rebre el bé o, al contrari, si enviem el bé abans de rebre el pagament sencer, què passa si l’altra part no compleix el que s’ha acordat? Per molt que aquesta possibilitat estigui establerta i puguem recórrer a algun mediador en cas d’incompliment, sempre hi ha cert risc.
Per acabar amb aquest dilema ha arribat una de les tecnologies més capdavanteres de l’actualitat, la blockchain o cadena de blocs, i ho ha fet amb una nova generació de contractes sota el braç. Són els anomenats smart contracts, que prometen acabar amb aquest vertigen que sentim en el moment de desprendre’ns dels nostres diners per adquirir un bé o un servei. Serà per alguna cosa que se’n diuen intel·ligents.