Com els hem trobat a faltar durant el confinament! Les muntanyes, l’herba, les flors, els passejos pel bosc o l’olor de la gespa. El fet que Espanya sigui el país amb el percentatge més gran de població (66%) que viu en pisos ha provocat que bona part dels seus habitants perdessin el contacte amb la natura durant algunes setmanes. I, per això, molts d’ells han sortit disparats a retrobar-s’hi tan aviat com han pogut.

La nostra tendència a habitar habitatges d’alta intensitat provoca precisament aquest efecte: trobem a faltar la naturalesa perquè no està integrada en el nostre dia a dia. Els carrers asfaltats i els edificis de formigó tenen els seus avantatges, però limiten el nostre contacte amb el medi natural.

Aquest és el motiu pel qual arquitectes i urbanistes de tot arreu intenten acostar la natura als edificis. En aquest sentit, la biofília és una font d’inspiració per als professionals que cerquen connectar-nos novament amb el medi natural. Es tracta que les nostres llars ens proporcionin aquest benestar que ens aporta el contacte amb la vegetació i que tant hem trobat a faltar durant el confinament.

El concepte de la biofília va ser plantejat per primera vegada pel psicoanalista Erich Fromm el 1973 per referir-se a l’amor per la vida i tot allò que és viu. Aquest terme el va recollir més endavant el biòleg estatunidenc Edward O. Wilson per formular la seva hipòtesi de la biofília, que planteja la necessitat innata que tenim els éssers humans de cercar connexions amb la natura i amb altres formes de vida.

Aquesta hipòtesi també planteja que la nostra cerca d’allò que és natural té, en part, una base genètica, heretada d’aquells primers anys en què l’Homo sapiens hi estava permanentment en contacte.

El fet cert és que aquests gens als quals fa referència la hipòtesi encara no han estat descrits, però sí que hi ha algunes evidències que apunten a la nostra atracció innata per la naturalesa i al benestar que ens proporciona ser-hi a tocar. En aquest sentit, un estudi recent publicat per la revista Nature assenyala que les persones que passen almenys dues hores a la setmana en el medi natural se senten més saludables i felices.

El mateix Wilson, autor de la hipòtesi i pare de la sociobiologia, apuntava que la introducció dels desenvolupaments tecnològics, més intensa des del segle xix, ha canviat la nostra relació amb la natura. Una separació que es veu reflectida en el tipus d’espais que habitem diàriament i que ens protegeixen, precisament, dels elements naturals. Cotxes, habitatges o oficines eviten que la pluja, els depredadors o el vent ens afectin, però també ens allunyen de la naturalesa.

El concepte de biofília ha estat recollit per professionals de l’arquitectura, de l’urbanisme i del condicionament d’interiors per integrar la natura en els seus dissenys. D’aquesta manera, incorporen els elements del medi natural als espais construïts. Alguns d’ells són l’aigua, la llum natural o la vegetació. També ho són la pedra o la fusta vistes, a més de l’ús de formes botàniques en lloc de línies rectes.

Hi ha múltiples exemples d’integració d’elements naturals en l’arquitectura. Des dels dissenys d’Antoni Gaudí als segles xix i xx, plens de formes vegetals, als jardins verticals a les façanes dels edificis o els terrats verds, són milers els edificis que han acostat la naturalesa a llars urbanes d’arreu del món.

En la seva concepció més integral, es tracta de canviar les prioritats a l’hora de dissenyar edificis. Aplicar la biofília als dissenys suposa fer prevaler certs conceptes en el moment de prendre decisions, com ara afavorir la millor vista d’un jardí a través de les finestres, millorar la circulació de l’aire o emprar materials naturals. En la seva forma més bàsica, n’hi ha prou a introduir plantes en un espai o fins i tot imatges d’espais naturals.

Els beneficis associats a l’aplicació d’aquest principi a l’arquitectura van des de l’augment del benestar de les persones fins a un augment del rendiment a la feina. De fet, una investigació apunta que simplement introduir plantes en un espai de treball pot augmentar la productivitat dels empleats fins al 15%.

De fet, ja hi ha companyies que aposten per l’aplicació de la biofília en les seves seus. Un dels exemples més cridaners és el de l’empresa Amazon, la seu de la qual a Seattle (Estats Units) consta de tres esferes transparents amb milers d’espècies de plantes i arbres procedents de 30 països diferents.

Més enllà de la influència que pugui tenir sobre les persones, l’aplicació del principi de la biofília en els edificis també pot contribuir a preservar l’entorn natural. Per exemple, l’extensió de les cobertes verdes a les ciutats ajuda a la gestió de l’aigua de pluja i també a pal·liar l’efecte «illa de calor», que provoca que la temperatura sigui més elevada als espais urbans que no pas als voltants. Com a conseqüència, hi ha altres factors que se’n podeu veure afavorits, com ara una menor demanda d’energia per a sistemes d’aire condicionat.

Introduir els principis de la biofília en un habitatge és més senzill del que sembla. Encara que la llar no hagi estat dissenyada des del principi pensant en aquesta màxima, sempre s’hi poden afegir elements i fer-hi modificacions per acostar-nos a la natura.

Potser un dels mètodes més senzills consisteixi a optimitzar, si es pot, l’entrada de llum natural a través de les finestres. Canviar les cortines per unes altres que deixin passar la llum o fins i tot traslladar l’espai on passem més temps a una habitació amb millors vistes o amb il·luminació natural pot oferir-nos un benestar més gran.

Introduir-hi espècies vegetals, tant a l’interior de la llar com als balcons o a les terrasses, també és una bona idea. En aquest sentit, el millor de tot és decantar-se per aquelles espècies que millor s’adeqüin a cada entorn i època. També als habitants de l’habitatge: cal evitar plantes que puguin ser perjudicials per a les mascotes.

Conrear un petit hort quan sigui possible, fins i tot en testos disposats en una paret, és una altra manera d’acostar la naturalesa a casa nostra. També ho és introduir-hi una font d’aigua o, simplement, imatges de paisatges i elements naturals.

Retrobar-nos amb la natura pot fer molt pel nostre benestar. Val la pena convidar-la a entrar a casa nostra i deixar-nos que ens cuidi.

L’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma. Aquesta frase que ens sona a tots és el principi de la llei de la conservació de l’energia. Un exemple d’això el trobem en qualsevol radiador elèctric: l’energia elèctrica es transforma en calor perquè estiguem a gust a casa. El problema ve després, en forma de factura de la llum, especialment quan aquesta calor s’escapoleix perquè l’eficiència energètica de la nostra llar brilla per la seva absència. Fet que no succeeix amb els habitatges passius.

Efectivament, l’objectiu consisteix en haver de transformar el mínim d’energia possible per trobar-nos a gust a casa nostra. No només per estalviar-nos uns euros cada mes, sinó també per evitar danys al planeta. Els habitatges passius es presenten com una solució interessant que ens pot ajudar a aconseguir-ho. En aquests, l’eficiència energètica és tan essencial com els fonaments sobre els quals s’aixequen.

En parlar d’habitatges passius, ens referim a aquells que han estat dissenyats a partir de certs patrons que garanteixen l’eficiència energètica, un concepte d’edificació sostenible que intenta aprofitar al màxim l’energia. En aquest tipus d’habitatges, la llum natural evita tant com sigui possible la necessitat d’encendre llums. La seva pròpia orientació, ventilació i aïllament també mantenen les nostres mans lluny del termòstat de la calefacció.

Com a resultat, els seus habitants gaudeixen d’una gran qualitat de vida i d’un estalvi energètic considerable. Tot això, amb el mínim impacte mediambiental.

Encara que es calcula que el seu cost pot superar el d’una edificació convencional entre un 10 i un 15%, aquesta diferència es pot amortitzar en uns 10 anys gràcies a l’estalvi energètic. De fet, un habitatge passiu unifamiliar a Espanya pot consumir al voltant d’un euro mensual en il·luminació i 1,5 euros diaris a l’hivern per escalfar-se.

Més enllà de l’estalvi, els habitatges passius es consideren construccions ultraeficients que ens poden ajudar a redefinir la manera com vivim i fins i tot, com lluitem contra el canvi climàtic.

Per poder dir que un habitatge és passiu no n’hi ha prou amb orientar-lo, aïllar-lo bé i aconseguir que no desentoni amb el seu entorn. De fet, existeix un estàndard denominat Passivhaus que és el que s’utilitza per distingir-los.

Es tracta d’un concepte que van desenvolupar a principis dels anys 90 els professors Wolfgang Feist, de l’Institut de l’Habitatge i el Medi Ambient de Darmstadt (Alemanya) i Bo Adamson, de la Universitat de Lund (Suècia). Van ser ells qui van establir els requisits que havia de complir un habitatge per ser certificat com a passiu. A partir d’aquest estàndard, Feist va fundar el Passivhaus Institut, que és l’organisme que atorga el certificat Passivhaus o «casa passiva» als habitatges.

Bàsicament, es tracta de minimitzar l’ús dels sistemes de climatització tradicionals gràcies a l’aprofitament de les condicions climàtiques del lloc on es construeix l’habitatge, a la seva pròpia orientació i a l’ús de mètodes d’eficiència energètica. En relació amb això últim, els cinc principis bàsics per a la construcció d’un habitatge passiu són els següents:

– Aïllament tèrmic eficaç dels elements exteriors: es tracta d’una característica que pot elevar l’estalvi d’energia fins al 30% respecte a una casa mal aïllada. Segons la Plataforma d’Edificació Passivhaus, tant les parets exteriors com la coberta i la solera han de tenir una baixa transmitància tèrmica. Per la seva part, el gruix de l’aïllament dependrà del clima: dels 25 cm a Girona als 5 cm a Múrcia.

– Finestres d’altes prestacions: es tracta de cobrir al màxim els buits a través dels quals es poden escapar la calor o el fred interiors. Per fer-ho, és necessari recórrer a finestres amb marcs ben aïllats, amb fusteries de qualitat i doble o triple envidrament farcits de gasos inerts com l’argó o el criptó. A més, han de reflectir la calor a l’interior de l’habitatge a l’hivern i mantenir-lo fora a l’estiu.

– Recuperació de calor per ventilació: es tracta d’un factor clau que permet mantenir una bona qualitat de l’aire a l’interior i estalviar energia. A les cases passives, almenys el 75% de la calor procedent de l’aire viciat que es rebutja s’utilitza per preescalfar l’aire net que entra. A més, el sistema de filtrat de l’aire exterior evita l’entrada d’al·lergògens com la pols o el pol·len.

– Absència de ponts tèrmics: les cantonades, eixos o juntes de les cases també produeixen pèrdues o guanys de temperatura, per això s’han de planificar i executar amb molt de compte. Això es deu al fet que poden provocar variacions en la resistència tèrmica de l’envolupant de l’edifici, coneguts com a ponts tèrmics.

– Estanquitat de l’edifici: les esquerdes i buits provoquen corrents d’aire ineficients, per això s’han d’evitar al màxim. Novament, l’envolupant de l’edifici és fonamental en aquest cas.

Al costat d’aquests cinc principis constructius, és molt important el disseny bioclimàtic de les cases passives, essencial per a la seva eficiència energètica. Per fer-ho, és necessari estudiar a fons el clima del lloc on s’aixecarà l’habitatge, així com uns altres factors com la forma, el volum, la captació i la protecció de la radiació solar o com l’afecten les ombres. També s’ha de procurar que el seu impacte sobre el paisatge sigui mínim o nul i triar materials sostenibles.

Seran les cases passives el futur de la construcció? Encara és aviat per afirmar-ho. Això sí, els seus principis concorden en gran mesura amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fixats per l’ONU en la seva Agenda 2030 amb la finalitat d’assolir la prosperitat del planeta sense comprometre el seu futur. Naturalment, aplicar-los al lloc on vivim sembla una gran idea per avançar en la direcció correcta.

La igualtat de gènere és un objectiu que ha de ser global, però ha de començar a escala particular. Si més no, així ho entén una nova generació d’emprenedors que ha posat en marxa diversos projectes amb aquest concepte com a protagonista. Alguns s’han reunit a l’Imagin Café de Barcelona per compartir les seves experiències. Ho han fet dins la iniciativa #ACTUEM WengageCaixaBank .

En aquesta trobada hi van participar David Tomás, General Manager de Cyberclick, com a moderador; Laura Fernández, CEO i cofundadora de Allwomen.tech; Gemma AWWZ, fundadora de Beats x Us; Julia Goula, arquitecta i cofundadora de Equal Saree, i Amleto Montinari, CEO i cofundador de Fluttr. Tots ells han desenvolupat projectes inclusius i pioners en àmbits tradicionalment masculins com la tecnologia, l’arquitectura, la música electrònica o els recursos humans.

A l’hora d’aconseguir una societat igualitària, el primer que s’ha de fer és observar. D’aquesta manera, es podran identificar els espais i els sectors en què les dones amb prou feines tenen representació. Precisament aquesta és una acció que tots els ponents han exercit a l’hora de posar en marxa els seus projectes.

“El sector tecnològic està monopolitzat pels homes, que ocupen el 80% dels llocs de treball que hi estan relacionats. Tant és així, que pots sentir una barrera des del mateix moment en què et vols formar per accedir-hi. Això és especialment greu si tenim en compte que la tecnologia és present i futur en la nostra societat”, explica Laura Fernández. Aquesta va ser la raó per la qual va sorgir Allwomen.tech, un espai de formació en disciplines com la intel·ligència artificial o la usabilitat exclusiu per a dones. “Vam decidir fer alguna cosa davant d’aquesta situació, apoderar les dones i fer-los un forat en el present i el futur de la nostra societat”.

En el cas de Julia Goula, l’observació la va portar a adonar-se que els espais que ocupem no són neutres. “Per què la cuina d’una casa sol ser en el lloc més amagat? Per què canviem de direcció quan caminem de nit? Què passaria si poséssim la cuina en un lloc bonic? I si les ciutats no tinguessin racons foscos?”, va plantejar l’arquitecta a l’audiència.

Per a Goula, l’espai reflecteix els valors de la societat. “El nostre despatx d’arquitectura feminista dona molta importància a la manera en què això crea desigualtats i en què podem transformar-ho. Fins ara, no s’ha tingut en compte l’experiència de les dones en l’espai públic. Tampoc no hem participat en la presa de decisions a causa dels sostres de vidre”.

Gemma AWWZ, per part seva, va observar una absència pràcticament total de dones en la producció de música electrònica. “Només hi ha un 2% de noies produint música. Per això vaig posar en marxa un projecte per formar dones en aquesta disciplina, una iniciativa cultural que cerca l’equiparació de gènere en el món de la música electrònica.

També Amleto Montinari va crear un projecte per potenciar la igualtat, si escau, en la selecció de personal. “Fluttr va sorgir com un espai en què tots siguem iguals i el talent de les persones sigui el més important per al recruiting. De fet, volem ajudar les persones que no arriben a ser seleccionades per fallar en una prova tècnica a desenvolupar les seves habilitats. Així, volem que les dones que es trobin en aquesta situació tinguin accés a mentors i mentores que les ajudin a desenvolupar habilitats tècniques per poder ser seleccionades en el futur”.

Entre els diversos temes tractats pels assistents, va destacar el biaix que afecta la tecnologia mateixa i que pot suposar un problema a l’hora de promocionar la igualtat de gènere.

Laura Fernández va reivindicar la importància d’incloure les dones en el disseny de la intel·ligència artificial per evitar que se les discrimini de manera automàtica. “És una mica generalitzat. Hi ha casos tan quotidians com el de Google Translator, que tradueix de l’anglès «a doctor» per «un metge» i «a nurse» per «una infermera»”.

Amleto Montinari va exposar el cas de proves tècniques de selecció de personal basades en intel·ligència artificial amb un important biaix sexista simplement perquè utilitzaven dades curriculars d’una indústria, la tecnològica, en què la majoria de treballadors són homes.

Per a aquests experts, les companyies poden donar el suport definitiu a l’avenç cap a una societat més igualitària. En aquest context, David Tomás va destacar iniciatives com Wengage de CaixaBank per impulsar la igualtat de gènere i reforçar el rol de les dones en l’empresa i la societat. “Utilitzar un llenguatge inclusiu en aquest àmbit també pot ajudar a canviar l’imaginari col·lectiu. Si parlem de directora general com una cosa genèrica, contribuirem que la imatge que se’ns aparegui en parlar d’aquest tipus de llocs sigui la d’una dona”.

Per a Amleto Montari, “el primer que han de fer les empreses és entendre que la diversitat és un valor molt positiu. I els líders de l’empresa són fonamentals en això. La seva direcció ha de ser representativa de la societat en què vivim, no estar composta únicament per homes”.

Segons l’opinió de Gemma AWWZ, és imprescindible que les dones ocupin llocs de poder. “Mentre això no passi, no hi haurà aquest canvi tan necessari en el punt de vista de la societat”, va destacar. Julia Goula, per part seva, va assenyalar que, en un sector com l’arquitectura, en què abunden pimes i persones autònomes, resulta necessari un cert grau de protecció perquè les dones se sentin més acompanyades. “Això és una cosa que els col·legis d’arquitectes i enginyers podrien potenciar”, va apuntar.

Respecte al futur de la igualtat de gènere, l’optimisme va ser la tònica general entre els participants en la trobada. “Jo soc optimista. Vivim un moment en què la igualtat de gènere s’ha convertit en una cosa mainstream, està arribant a totes les capes. És molt positiu veure que els que som aquí remem en la mateixa direcció des de diferents aproximacions. Aquest canvi vindrà abans del que pensem, tot i que queda molt per fer. Això sí, totes i tots ens hi hem de comprometre per aconseguir-lo”, va resumir Laura Fernández.