La tecnologia 6G o sisena generació de la connectivitat mòbil arribarà a les nostres vides cap al final d’aquesta dècada. Com ja ho van fer el 5G i la resta de les tecnologies prèvies, promet ser una revolució que canviarà sectors sencers. Les expectatives són altes, el hype o promoció massiva, també. Com serà realment el 6G? En què millorarà respecte del 5G?

La primera generació de telefonia mòbil va fer possible les trucades. La segona (GSM) suportava els SMS. El 3G, mitjançant l’UMTS, va aconseguir que la veu en dades tingués la mateixa qualitat que les trucades entre fixos i va fer viable la descàrrega d’aplicacions. Allò va ser una disrupció absoluta a escala planetària.

El 4G va fer irrompre l’ecosistema app, va disparar la velocitat i va reduir la latència. Ja era possible jugar sense lag o mantenir converses fluides per videotrucada. El 5G ha accelerat aquestes tendències i ha fet possible aspectes com ara la navegació AR (realitat augmentada), la mobilitat autònoma o un millor accés a l’educació.

Què portarà el 6G? Els avantatges més evidents seran una major velocitat i una menor latència. També nous i millors elements de seguretat informàtica, la possibilitat d’integrar el món virtual sobre el físic o d’incloure-hi nous sentits a l’hora de navegar.

La seguretat és un d’aquests factors crítics, però sovint oblidats, de les xarxes de telefonia fixes i mòbils. A causa del cost i la complexitat tècnica, Internet no va néixer sent segur, això ha arribat més tard. Les xarxes 6G posen el focus en una millor seguretat i privacitat.

Factors com ara la resiliència davant els atacs, la protecció de la privacitat dels usuaris o els nous nivells de ciberseguretat estan sent desenvolupats avui dia. És el que toca, tenint en compte el risc que suposaria una xarxa 6G amb dades personals o l’ús massiu d’intel·ligència artificial.

Un dels punts forts del 6G, gràcies a la seva velocitat i a la baixa latència, serà el de virtualitzar escenaris i projectar esdeveniments a milers de quilòmetres de distància i en temps real. Serà possible, per exemple, mantenir una conversa de cos sencer i a mida real amb algú de la feina sense haver d’estar a la mateixa habitació. I si volem anar a treballar com ho hem fet tota la vida, és possible fer servir exoesquelets intel·ligents que optimitzin els nostres moviments.

D’això, no només se’n beneficiarà el món laboral. Amb eines com les ulleres de realitat virtual o, més probablement, amb grans pantalles, serà viable assistir a classes i conferències en un entorn realista i sense haver de sortir de casa. El 6G permetrà un pas més en la integració online-offline.

Si el 4G+ ja millorava l’eficiència respecte del 4G, i el 5G feia el mateix, s’espera reduir de manera considerable el consum energètic per dada transmesa. Encara que això ofereix unes dades ben curioses.

Històricament, la paradoxa de Jevons —augment del consum en abaratir-se els dispositius per la seva eficiència— s’ha produït en telefonia mòbil. La seva alta eficiència ha redundat en preus baixos i en l’accés a la tecnologia de països en desenvolupament.

De manera que, en l’àmbit global, l’eficiència del 6G farà que el consum global en telefonia augmenti. Alhora, l’ús de xarxes de telefonia, per exemple com a substitut de viatges, redundarà en un menor consum global.

Com ja va passar en el cas del 5G, un dels àmbits amb major aplicació del 6G serà el sector industrial, en part per la possibilitat de connectar més dispositius en una mateixa xarxa. El 6G farà possible que desenes de milers (potser milions) de dispositius es connectin entre si. Què significarà això?
D’una banda, les fàbriques, que ja són dada-intensives i fan servir bessons digitals, podran desplegar una xarxa de sensors encara més densa. De l’altra, també s’assoliran nivells de qualitat i de precisió encara més estrets.

Del 6G, no només se’n beneficiaran les fàbriques, sinó també l’agricultura. Per exemple, l’agricultura d’interior o sota coberta es tornarà més fiable i reduirà el seu impacte, mentre que la cel·lular es farà més precisa, sostenible i barata.

Gràcies al 6G serà més fàcil utilitzar intel·ligència artificial on abans hi havia sistemes experts, i machine learning on abans ‘només’ hi havia IA. Per part seva, els magatzems robotitzats seran per tot arreu i milloraran la fiabilitat de les cadenes de subministrament.

Internet no sempre ha tingut el mateix concepte: ha anat canviant. Va néixer com a projecte de defensa i xarxa entre universitats, va evolucionar com a lloc d’intercanvi social, es va convertir en un fòrum de xarxes socials i ha arribat a influir en el comerç mundial. El 6G farà un pas més per alterar-ne el seu futur.

Per als usuaris, Internet és una finestra rectangular i plana que admet formats com el text, l’àudio o el vídeo. Encara que no ho sembli, és molt limitada. Internet no fa olor ni es toca. Els hipervincles creen un Internet de més de dues dimensions, però continua sent una cosa molt delimitada.

Hi va haver un temps en què Internet era bicolor: verd i negre, com Matrix. Hi va haver un temps en què Internet no sonava, almenys fins a l’enviament de ‘Let Me Send You Email’ el 1992. L’streaming no va arribar fins al final d’aquesta dècada. S’hi afegiran nous sentits com l’olfacte o el gust gràcies al 6G? Molt probablement, sí. De fet, ja s’està gestant l’Internet dels sentits.

Tothom parla del metavers. Les empreses de moda, els gegants aeronàutics, les grans tecnològiques i fins i tot les immobiliàries. Però… què és el metavers?

Simplificant, podria dir-se que el metavers és un món virtual al qual podrem connectar-nos mitjançant una sèrie de dispositius que ens faran creure que hi vivim a dins. La primera vegada que vam llegir sobre l’existència del metavers va ser a les pàgines de Snow Crash, la novel·la signada per Neal Stephenson el 1992 amb tocs de ciberpunk i crítiques al capitalisme.

En ella, es fa referència al metavers com aquest món virtual en què personatges de la realitat viuen una vida paral·lela. Al cap i a la fi, meta significa «més enllà» i vers és «univers».

El metavers actual té els seus antecedents a Second Life, una comunitat virtual llançada el 2003 en què els usuaris, a través d’un avatar en 3D, podien interactuar en espais com els de la vida real: classes, concerts, mítings o cites tenien lloc a la plataforma, que va arribar a tenir prop de 57 milions d’usuaris. Fins i tot tenia la seva pròpia moneda per a transaccions comercials.

Altres precedents són les comunitats de jocs com Roblox, on els usuaris poden crear jocs online. L’empresa, que ha sortit recentment a borsa amb un èxit notable, assegura que té cinc milions de creadors de jocs i 200 milions de jugadors actius al mes.

Si hi ha hagut un element que ha accelerat i que ha canviat la nostra manera de consumir a internet, aquest ha estat sens dubte la pandèmia de la COVID-19. També ha impactat en la nostra relació amb el banc: el client de banca digital és ara més divers i n’espera moltes més coses que no tan sols consultar el saldo quan dona una ullada a la versió en línia de la seva entitat.

Això és una cosa que es fa cada vegada més sovint, segons el Global Banking Consumer Study d’Accenture. El 2020, més de la meitat dels consumidors ja interactuava un cop per setmana amb el seu banc a través d’apps o webs. Dos anys abans, aquest percentatge amb prou feines arribava al 32 %.

En realitat, l’auge de la banca digital no és cap novetat. En els darreres anys, les entitats es van esforçar a accelerar la seva digitalització, davant la demanda cada cop més ran de serveis bancaris online per part dels clients. Una nova generació de natius digitals, que al 2050 representaran la meitat de la població mundial, així ho exigia.

Tal com destaca l’informe Evolució dels serveis financers com a resposta a la pandèmia i la nova realitat —elaborat per KPMG i Funcas—, ja abans de la crisi sanitària hi havia un sector important de la població que havia incorporat les tecnologies digitals al seu dia a dia, fet del tot cert en el cas de generacions com ara els millenials o la generació Z, que han crescut amb l’expansió d’Internet.

Amb la pandèmia de COVID-19, que va obligar mig món a quedar-se tancat a casa, es va estendre aquest procés de digitalització. L’emergència sanitària va enderrocar les barreres psicològiques i la resistència d’alguns segments de població reticents a utilitzar la tecnologia digital.

Durant el confinament, els smartphones es van convertir en espais d’oci, aparadors de botigues i també en oficines bancàries per a un gran nombre de ciutadans. Tot i que, en molts casos, la pandèmia va accelerar-ne la digitalització, en el cas del sènior es va convertir en el motiu principal per engegar aquest procés. I aquest sembla ser un camí que no té marxa enrere: es va acabar el confinament, però no l’increment d’ús de canals digitals per als serveis financers.

Amb un client de banca digital cada cop més divers i expert, les entitats adapten la seva oferta a les preferències dels seus usuaris. I quines són aquestes preferències? Segons l’informe de KPMG i Funcas, els aspectes més demandats pels usuaris de banca són les gestions digitals, juntament amb la usabilitat del web o de l’app de l’entitat.

Pel que fa al tipus de productes amb més penetració digital, hi destaquen aquells en què l’usuari domina tot el procés, com ara obrir un compte corrent, sol·licitar un préstec o una targeta de crèdit. A l’extrem oposat, hi trobem els productes i els serveis que requereixen intervenció de tercers, com ara el cas de les hipoteques, que necessiten de la intervenció de notaries i registres.

L’experiència del client de banca és un altre dels factors que ha adquirit una rellevància especial a partir de la seva digitalització.

Aquesta és la raó per la qual moltes entitats intenten oferir un servei i una atenció al client de banca digital amb una qualitat similar a la que obtindrien presencialment.

Aquesta major exigència d’una experiència digital impecable és al darrere de la implantació de tecnologies com ara els chatbots o l’onboarding digital —unir-se a l’entitat a través de canals digitals—. La pandèmia va accelerar aquesta adopció, ja que totes dues són crucials per millorar l’experiència de client.

Més enllà d’accedir a noves tecnologies que li facilitin l’ús dels serveis, el client de banca digital espera coses de la seva entitat que fins fa ben poc semblarien ciència ficció. Això és degut al fet que les seves expectatives van molt més enllà de l’operativa bancària.

Aquestes expectatives comprenen —segons el Global Banking Consumer Study d’Accenture— des de consells personalitzats sobre com comprar o viatjar de manera més sostenible a rebre ajuda de l’entitat quan s’enfronten a alguna ciberamenaça. Es tracta de conceptes pels quals el client de banca mostra molt més interès després de l’arribada de la pandèmia.

Altres factors pels quals el client de banca mostra un creixent interès són les ofertes i els avantatges basats en les seves compres més habituals, consells d’estalvi a partir dels seus patrons de despesa i alertes de text davant del risc de descobert.

Poder comunicar-se amb un chatbot que els ofereixi atenció personalitzada en un llenguatge fàcilment comprensible és també una possibilitat atractiva per a aquesta mena d’usuaris.

Tots aquests aspectes estan relacionats directament amb la creixent digitalització de la banca. Per exemple, perquè un chatbot pugui oferir els consells personalitzats que demanda el client, és imprescindible avançar en tecnologies relacionades amb big data i intel·ligència artificial. El client del futur ja és aquí i les entitats s’esforcen per posar-lo al centre.

Una enquesta recent de Forrester ha revelat que 8 de cada 10 empreses han fet els primers passos per treballar en l’accessibilitat tecnològica. Tanmateix, només el 36% està realment compromès amb aquesta disciplina.

L’IdC (Internet of Things, internet de les coses) està en auge des de fa diversos anys, ja que permet connectar dispositius de qualsevol tipus entre si per crear una xarxa en què l’usuari hi pugui interactuar.

Les aplicacions són pràcticament il·limitades: des de les etiquetes RFID (identificació per radiofreqüència) per a peces de roba, que atorga identitats úniques i permet traçabilitat des del magatzem del proveïdor fins que surt de la botiga, fins a neveres intel·ligents que ens permeten fer fotografies per saber si hem de passar pel supermercat.

Però l’IdC també és a les càmeres de vigilància remota, dispositius antirobatori o aplicacions per regular els llums o localitzar les claus perdudes.

No obstant això, en un món cada vegada més hiperconnectat i en constant evolució, les empreses que estan realment compromeses amb l’accessibilitat per a tot el món segueixen sent una minoria. La prova és l’enquesta de Forrester.

L’accessibilitat és la disciplina que s’ocupa de desenvolupar solucions accessibles perquè qualsevol dispositiu, aplicació, pàgina web, producte, bé o servei l’adopti de cara a la seva usabilitat per part de la totalitat de la població, independentment de l’edat, el gènere, la cultura o el grau de discapacitat. D’aquesta manera, el contingut digital a què accedim, sigui quin sigui l’àmbit, ha de ser comprensible i accessible, així com oferir alternatives per a les persones que puguin veure’n l’accés limitat per algun tipus de discapacitat.

Per unificar l’estàndard d’accessibilitat s’utilitzen les WCAG,“pautes d’accessibilitat al contingut web”, que el W3C (Word Wide Web Consortium) va crear l’any 1999 amb les WCAG 1.0. Avui dia, les últimes recomanacions oficials són les WCAG 2.1, que daten del 5 de juny de 2018.

Per bé que van néixer com a pautes per a les pàgines web utilitzades des d’ordinadors de sobretaula o portàtils, són recomanacions canviants, que intenten adaptar-se a les noves tecnologies sense discriminació, i actualment també abracen aspectes d’accessibilitat en web mòbil i altres suports i aplicacions.

En qualsevol cas, hi ha quatre principis fonamentals pels quals es regeix l’accessibilitat. El primer és que el contingut digital accessible ha de ser perceptible a tots els sentits i ha de garantir que tots els usuaris poden percebre els continguts. En altres paraules, si el web conté un vídeo o imatges, s’han d’incloure audiodescripcions i atributs alt per a les persones cegues; o si s’utilitza àudio, s’ha de subtitular-ho per a les persones sordes; a més, han d’oferir contrastos de color, opcions de mida, una clara distinció en la jerarquia del text, entre d’altres.

Un altre principi és l’operabilitat, que fa referència a l’accessibilitat independentment del dispositiu utilitzat. Ja sigui un mòbil, una tauleta tàctil, un ordinador amb o sense ratolí o un smart tv, el contingut ha d’oferir opcions per utilitzar-los.

Un contingut accessible ha de ser comprensible en llenguatge, que ha de ser clar i concís, i en forma, escollint una font llegible per a tots els usuaris.

Finalment, ha de ser robust. En aquest context, la robustesa es refereix a una programació capaç de fer front a errors, mentre s’executa, i ser compatible amb tots els navegadors web (Chrome, Mozilla, Microsoft Edge, Safari, entre altres), en tots els sistemes operatius (Windows, Mac, Android, iOs, etcètera), i en tots els dispositius (ordinadors, smartphones, tauletes digitals, i fins i tot smart tv), però també amb eines digitals per a persones amb discapacitat.

L’accessibilitat digital i la construcció d’una cultura d’accessibilitat tenen un valor inestimable a escala social, però, a més, el té per al progrés tecnològic, mentre que impulsa la innovació de manera constant. Així mateix, per a les empreses pot tenir beneficis directament relacionats amb els seus negocis, com la millora de la imatge de marca, la fidelització de clients, un abast més ampli en el mercat, la millora de la indexació i l’optimització del posicionament SEO o la minimització de riscos legals.

En aquest sentit, les empreses tecnològiques emergents parteixen amb un gran avantatge: no arrosseguen anys de programació no accessible. Les startups poden comprometre’s totalment i realment amb l’accessibilitat digital des del començament, amb una única inversió intel·ligent, en comptes d’haver d’invertir més vegades en l’adaptació del contingut digital. A més, per la seva pròpia naturalesa altament tecnològica i tendència a la innovació constant, aquestes empreses poden ser clau per canviar la tendència recollida per Forrester.

La tecnologia 5G és la cinquena generació de xarxes mòbils. El seu desplegament ja està en marxa a Espanya i d’aquí a uns anys podrem accedir a tots els seus beneficis empresarials i personals. A hores d’ara, gairebé tothom hem sentit a dir que ben aviat es podran fer cirurgies a distància o que hi haurà cotxes autònoms. Però, com canviarà la nostra vida diària quan el 5G estigui madur? Quines aplicacions 5G aconseguiran fer-se un lloc en el nostre dia a dia?

Segons l’INE, quatre de cada cinc llars tenen almenys un ordinador portàtil o de sobretaula, i n’hi ha molts que tenen gairebé sis dispositius connectats, tots amb el seu ‘processador de propòsit general’ (d’aquests que serveixen per a tot). Però, i si als habitatges no hi haguessin ordinadors, sinó tan sols pantalles connectades?

La velocitat del 5G i la seva baixa latència permeten connexions tan ràpides que en molts casos serà més ràpid executar programes en núvol. Igual que ja no es reprodueixen DVD a casa i s’usen les plataformes de streaming, s’espera que ben aviat farem servir escriptoris virtuals remots. En altres paraules, el 5G impulsarà el teletreball de manera notable.

Si el 4G ja permetia connexions d’alta velocitat i baixar vídeos al mòbil, el 5G permetrà veure vídeos en temps real, participar en directes o jugar a videojocs des de qualsevol lloc. Serà possible participar en un debat digital tot passejant per la ciutat o aprendre amb cursos MOOC mentre esperem l’autobús.

També serà possible jugar a videojocs estil Ingress o Pokemon Go pel carrer gràcies a la realitat augmentada. El canvi de paradigma de la hiperconnexió és tal que s’ha suggerit la creació de les ‘zones lliures de 5G’. No perquè sigui dolent per a la salut, sinó perquè de tant en tant avorrir-se és aconsellable.

Un altre dels avantatges del 5G respecte de generacions prèvies de telefonia és que aquestes admeten molts més dispositius d’alta demanda connectats a la mateixa xarxa. Això afavorirà de manera notable la implantació de l’internet de les coses (IOT). Si ja tenim l’ordinador, els telèfons mòbils, les tauletes tàctils, però també el televisor, els llums o el robot aspirador connectats a l’encaminador, ben aviat arribarà la resta d’electrodomèstics.

El pany de l’habitatge serà electrònic i el videointèrfon farà arribar el senyal de vídeo al mòbil. La climatització s’encendrà o s’apagarà depenent de si anem a casa o en venim i el tendal es desplegarà només en funció del sol.

Sovint es diu que no hi haurà cotxes autònoms sense 5G. La complexitat dels trajectes urbans fa necessari que el vehicle es coordini amb un entorn altament complex. I això requereix dades i potència de càlcul. Això sí, un cop desplegada la xarxa de cinquena generació serà possible introduir vehicles sense conductor en entorns urbans, almenys en algunes àrees.

Cada vehicle ‘sabrà’ en temps real la posició de cadascun dels vehicles pròxims, totes les dades dels semàfors de la ciutat i fins i tot dades anonimitzades dels GPS dels telèfons mòbils dels ciutadans que hi hagi més a la vora. Els grans beneficiats? Col·lectius ara relegats a la dependència: persones amb mobilitat o capacitat visual reduïda, gent gran que no supera el psicotècnic, menors d’edat… Suposarà un canvi de paradigma en la mobilitat.

La monitorització de la salut va arribar amb força amb les polseres intel·ligents disponibles des de la tercera generació de telefonia (3G). Tanmateix, el pulsòmetre, el tensiòmetre i el mesurador d’oxigen (SpO2) no són eines particularment funcionals sobretot si la mostra de dades és massa baixa o cal descartar-ne una part a l’hora de transmetre-la.

Una vegada el 5G sigui una realitat comercial, el límit de transmissió de dades s’elevarà de manera notable. S’espera que apareguin nous sensors que aportin una visió més àmplia de la salut humana. N’és un bon exemple el recent sensor d’activitat electrodèrmica (EDA), que monitora l’estrès a través de la pell. Amb dades suficients, es podria predir un infart.

Per motius que hem vist prèviament, el 5G permetrà la hiperconnexió de centenars o milers de sensors i de dispositius per quilòmetre quadrat. Això implicarà una monitorització molt més precisa de la realitat que ha de permetre crear bessons digitals d’alta fidelitat (rèpliques virtuals) amb els quals prendre millors decisions als municipis.

Aquestes polítiques faran la vida més fàcil amb una gestió optimitzada de xarxes de transport, estalvi en manteniment o menors costos de gestió.

La incorporació de tecnologia 5G al sector bancari permetrà estrènyer la relació de les entitats amb els usuaris. Portar el banc a l’smartphone serà una realitat cada cop més patent. I no només això: també més veloç, més de confiança i segura. Des de demanar una hipoteca a comprovar el crèdit, la velocitat de processament que ofereix el 5G instal·larà pràcticament una petita sucursal bancària al telèfon mòbil de cada usuari.

A més a més, la seguretat de les transaccions, tant financeres com de dades, augmentarà. Això és degut al fet que la implantació de la tecnologia 5G facilitarà l’ús de sistemes com ara la biometria per autenticar l’usuari gràcies a l’enorme capacitat de computació que facilita. També serà més senzill evitar fraus, ja que facilitarà i agilitzarà el marcatge de qualsevol operació que resulti estranya.

El 5G suposarà un canvi de paradigma important en la societat, com també ho va ser el 4G. Tanmateix, els canvis són tan graduals, i ens hi adaptem tan de pressa, que aviat constituiran la normalitat. El 2005 no hi havia telèfons intel·ligents, mentre que avui dia són una força mundial indubtable. En uns anys la tecnologia derivada del 5G serà ‘el normal’ i esperarem amb il·lusió el 6G que, de fet, ja s’està desenvolupant.

Amb els robots mantenim una relació a mig camí entre l’entusiasme i la desconfiança. Es tracta d’artefactes el propòsit principal dels quals consisteix a fer-nos la vida més fàcil. Tanmateix, no podem evitar d’observar-los amb recel. La culpa és de pel·lícules com ara Terminator o Blade Runner, però no tan sols això. Cada cop hi ha més persones que tenen por que aquests enginys els acabin deixant sense feina. És aquí on entren en joc els cobots o robots col·laboratius, dissenyats per treballar mà a mà amb els humans i facilitar-los la feina.

Els cobots són una de les tecnologies més revolucionàries de l’anomenada indústria 4.0. Es tracta de robots que col·laboren i que fins i tot interactuen amb els seus companys humans, els alliberen de les tasques més feixugues, repetitives, perilloses o d’aquelles que requereixen més precisió per executar-les. Tot això, amb total seguretat per als seus col·legues de carn i ossos.

La gran diferència entre els clàssics robots industrials —aquells artefactes estàtics que s’observen en moltes cadenes de producció— i els cobots és que aquests últims han sumat connectivitat a les seves capacitats. Els robots tradicionals són, simplement, dispositius automatitzats, mentre que els avenços en connectivitat, sensorització i processament han convertit els cobots en artefactes col·laboratius.

Precisament, l’ús de sensors és fet que permet als cobots detectar els seus companys humans i treballar amb ells en un espai compartit, una altra de les característiques que els diferencien dels seus antecessors automatitzats. També són més versàtils: mentre que un braç robòtic fix en una cadena de producció només pot desenvolupar una tasca, com pot ser collar un objecte, els cobots es poden utilitzar per fer diverses funcions. Per exemple, ajudar a preparar comandes en un magatzem i també a reposar material quan les existències baixen de cert punt.

Per desenvolupar aquestes tasques de cooperació, els cobots disposen de sensors, tecnologies intel·ligents, i també sistemes connectats a l’Internet de les coses (IoT) i/o sistemes específics, com ara pot ser un programa de gestió de magatzem. Això és degut al fet que els cobots han de ser capaços de col·laborar amb un humà de manera segura; per això necessiten aquesta mena de sensors i de tecnologies smart, que els permeten detectar i reaccionar davant la presència d’un operari.

Encara que totes aquestes tecnologies puguin semblar un desafiament, el fet cert és que els cobots també es caracteritzen per la seva facilitat d’ús. La mida i el pes acostuma a ser molt més reduït que el dels robots industrials automatitzats, la qual cosa permet traslladar-los fàcilment d’ubicació, segons li convingui al treballador. També són fàcils de programar i d’operar, ja que la seva missió no consisteix a substituir el treball humà, sinó a reforçar-lo.

La primera patent relacionada amb cobots es va registrar als Estats Units el 1996. D’aleshores ençà, aquest mercat no ha parat de créixer. De fet, un informe publicat el 2019 prediu un augment del 55,7% fins al 2024. La inversió creixent en automatització de les diverses indústries, juntament amb l’eclosió del comerç electrònic (que cada cop requerirà una capacitat logística més gran a les fàbriques i als magatzems), són dues de les raons que apunten que cada vegada serà més habitual veure cobots treballant braç a braç amb humans.

Les tasques que pot fer un cobot són tan variades com el mateix mercat demani. Avui dia, hi ha algunes aplicacions que ja són habituals en diferents indústries i que ajuden milers de treballadors d’arreu del món en la seva tasca diària:

– Soldadura: aquesta mena de treballs en una fàbrica a través de robots acostumen a requerir una barreja d’experiència en programació de robots i de tècniques de soldadura. L’avantatge de fer servir cobots és que programar-los és molt senzill, la qual cosa facilita enormement que qualsevol treballador amb coneixements en aquest tipus de tècniques pugui operar-hi. D’aquesta manera, l’operari indica al cobot quines tasques ha de fer i com ha d’executar-les, de tal manera que la màquina s’encarrega de fer-les d’una manera precisa i segura.

– Tasques d’acabat: polir, desbarbar o esmicolar peces de metall són algunes tasques d’acabat que acostumen a requerir molta força per a la seva execució amb eines manuals. A més, les vibracions de les màquines poden causar lesions als operaris. Tanmateix, els cobots poden aportar la força, la repetició i la precisió necessàries per fer aquesta mena de feines. Els mateixos treballadors poden indicar-li a la màquina com fer-les de manera manual o a través de mètodes de programació, depenent del tipus o de la mida de peça que es tracti.

– Control de qualitat: les inspeccions per comprovar la qualitat dels productes són habituals en les cadenes de producció d’arreu del món. L’ús de cobots en aquestes cadenes actua com un multiplicador dels sentits del mateix inspector: l’ús de càmeres d’alta resolució permet comprovar fins a l’últim detall en peces de precisió produïdes a la mida de les especificacions d’un client. També permet comparar amb exactitud la peça que s’està inspeccionant amb un model generat per ordinador.

– Logística: ja hi ha magatzems en què els operaris preparen les comandes i les lliuren als seus companys cobots, que trien la ruta òptima per recórrer el magatzem i lliurar-les a l’àrea adequada. En aquest cas, la màquina evita passejos innecessaris als seus companys humans, ja que cobreix diferents trajectes per diversos departaments. Són els operaris els que lliuren al cobot els objectes que ha de transportar i li indiquen on ha de portar-los. I què passa si aquests artefactes es troben amb una persona en el seu camí? Que s’aparten respectuosament per deixar-li pas.

L’ús de cobots en la indústria 4.0 és un factor que pot ajudar persones d’arreu del món a elevar la qualificació dels seus llocs de treball. La clau està a deixar enrere les tasques repetitives i perilloses perquè se n’ocupin els companys robòtics. Per fer-ho, és imprescindible apostar per un enfocament laboral en què la intel·ligència artificial garanteixi que les decisions finals a la feina les preguin els éssers humans. Un enfocament en el qual els cobots tenen molt a aportar.

El primer telèfon mòbil amb pantalla tàctil capacitiva va ser l’LG Prada, llançat el 2006. L’aparició d’aquest tipus de pantalla va representar una gran revolució, ja que fins aquell moment, era matèria només de les creacions de ciència-ficció. El seu sistema de funcionament es basava en la detecció del tacte dels dits a les pantalles, a diferència de les seves predecessores, que basaven la seva dinàmica en la pressió dels dits sobre aquestes.

Un any després, el 2007, el primer iPhone d’Apple va aterrar amb tota la seva potència a les nostres vides. La gran novetat d’aquest model va ser que va fer un pas més en el desenvolupament de la pantalla capacitiva, ja que es va crear la primera pantalla multitàctil de la història, a partir d’una tècnica que s’havia començat a desenvolupar el 1982 a la Universitat de Toronto (Canadà). Aquest nou sistema oferia a l’usuari més prestacions, i estava dissenyat perquè la pantalla funcionés, a la pràctica, com un ratolí d’ordinador.

Com el seu nom indica, el sistema multitàctil detecta múltiples punts de pressió a la pantalla, fet que permet a l’usuari utilitzar diversos dits per interactuar amb ella. D’aquesta manera, pot fer zoom dins les imatges i altres accions similars a un clic, utilitzant tant el dit índex com el polze, fet que millora considerablement l’experiència de navegació perquè l’apropa a la d’un PC.

El següent fabricant amb una gran innovació a les pantalles dels nostres telèfons va ser Nokia el 2008. El telèfon Nokia N85 va ser el primer terminal a presentar la tecnologia OLED (díode orgànic d’emissió de llum), que segueix molt present avui dia. Aquesta tecnologia permetia millors contrastos de colors foscos. El seu sistema d’estalvi energètic consistia en un fet que ara ens sembla bàsic: la pantalla del terminal s’apagava quan el telèfon no s’estava utilitzant.

Més tard, ja en el 2011, arribaria el Samsung Galaxy Note. La pantalla d’aquest dispositiu era de mida intermèdia, entre una tauleta i un smartphone. No va ser el primer dispositiu d’aquestes característiques que va sortir al mercat (la pantalla mesurava 12 centímetres), però va ser un gran èxit de vendes per a la marca i va obrir el camí cap a telèfons amb pantalles més grans. Fins a aquell moment, la tendència havia estat sempre intentar reduir-ne la mida.

Les pantalles tàctils van suposar un impuls per a l’era de la connectivitat i han estat un dels fonaments sobre els quals s’ha edificat la tecnologia mòbil actual. El que és visual és tendència i les pantalles es transformen en les veritables protagonistes del present i del futur. El camí cap a la innovació en el desenvolupament de les pantalles per a smartphones continua. I és una carrera en què cap fabricant de dispositius mòbils no es vol quedar enrere.

Una de les noves tendències d’aquest any 2020 és la pantalla flexible i plegable, que ha acaparat multitud de titulars. Samsung ha apostat fort per aquest tipus de prestacions. El seu smartphone flexible és l’anomenat Galaxy Fold i ofereix una pantalla plegable que porta per nom Infinity Flex, de 7,3 polzades i un 50% més fina que la resta de pantalles dels telèfons de la sèrie Galaxy. La seva tecnologia Eye Confort fa que el dispositiu s’adapti automàticament a la llum ambiental.

D’altra banda, les empreses xineses Royole i Huawei han llançat al mercat les seves pròpies propostes de mòbils amb pantalla flexible. La de la primera és l’anomenat FlexiPai i es tracta d’un híbrid, entre un smartphone i una tauleta. El dispositiu disposa d’una pantalla de 7,8 polzades i és capaç de doblegar-se sobre si mateix un màxim de 180 vegades, fins a assolir una mida extremadament reduïda. Huawei, que ha apostat fort per la tecnologia 5G, proposa al mercat el seu propi telèfon plegable, el MateX, un dispositiu que disposa d’un sistema de càmera Leica, una pantalla que es pot doblegar i que presenta un eix flexible per aconseguir un acabat pla i llis a ambdós costats del telèfon.

La segona gran tendència estrella en pantalles per a smartphone són les pantalles dobles. Un telèfon amb aquesta tecnologia té dues pantalles, una a la part frontal del dispositiu i l’altra al revers. La segona té menys resolució però és completament funcional, de manera que l’usuari pot accionar el dispositiu mòbil per ambdós costats. Un dels avantatges d’aquesta mena de pantalles és que eliminen les vores negres de l’smartphone estàndard, que acostumen a reduir la superfície funcional de la pantalla. L’empresa xinesa ZTE ha optat per aquesta solució per desenvolupar el seu dispositiu NubiaX. També ha seguit aquesta tendència la companyia Meizu.

Aquesta classe de pantalles tenen un petit buit rodó en una de les cantonades superiors de la pantalla. Dins el forat es col·loquen uns minúsculs sensors i càmeres que augmenten la funcionalitat del dispositiu. S’elimina, d’aquesta manera, el clàssic notch (el rectangle en la part frontal) dels primers smartphones i s’ofereix a l’usuari, una major superfície de pantalla i un augment de funcionalitats. Samsung, Lenovo o Huawei ja han incorporat aquesta tecnologia en els seus nous telèfons per aquest any. Els models Honor 20, de l’empresa espanyola Honor, o el model Galaxy S10, de Samsung, han estat algunes de les propostes estrella d’aquest any pel que fa a l’ús de pantalles perforades.

Amb la innovació a les pantalles, els fabricants intenten millorar els smartphones per fer-los competitius respecte als nous dispositius wearable, que asseguraran la connectivitat als usuaris a través de la roba i el calçat, però que ho tindran més complicat a l’hora de proporcionar imatges d’alta qualitat. Flexibilitzant les pantalles i dotant-les de la màxima capacitat i definició es pretén fer-les imbatibles.