Encendre un dispositiu electrònic i connectar-se al món sencer. Internet és una font infinita de recursos al palmell de la mà. Ens permet conèixer llocs i persones nous sense moure’ns de la sala. També accedir a formació, entreteniment, informació, sanitat, treball i una infinitat de possibilitats.

Internet s’ha convertit en la nostra porta al món i, com a tal, l’hem de protegir. De fet, si algú truca a la porta de casa nostra, el més sensat és que comprovem la seva identitat abans fins i tot d’obrir-la. Aquest és un costum que no sempre traslladem a internet, malgrat que també en aquest entorn hi ha delinqüents disposats a aprofitar-se de nosaltres.

El problema és que, moltes vegades, som nosaltres els qui obrim la porta a aquests estafadors sense voler. Per aquesta raó, és important conèixer els mètodes que utilitzen perquè els donem accés a les nostres dades, als nostres diners o fins i tot a la nostra confiança per intentar colar-nos informació falsa. Hi ha una sèrie d’esquers que no hem de mossegar si volem mantenir-nos fora de perill dels intents de frau per internet. A continuació, en veurem alguns exemples.

Aquest és un dels ganxos que més solen utilitzar els ciberdelinqüents. Si es fan passar per algú que coneixem, els és més senzill guanyar-se la nostra confiança perquè actuem com ells volen. Ja sigui a través d’un SMS, una aplicació de missatgeria instantània com WhatsApp o un simple correu electrònic, fa anys que es fan passar per qui no són per estafar-nos. No importa si és un amic, un familiar o un company de feina.

Per aquest motiu, és important que, a la mínima sospita, comprovem per un altre mitjà diferent que qui ens envia un missatge és qui realment diu que és. Especialment, si ens demana fer moviments de diners o que compartim les nostres dades sense que hàgim contactat amb aquesta persona prèviament. Una simple trucada de telèfon per comprovar la seva identitat i la legitimitat del missatge pot salvar-nos de caure en una ciberestafa.

També hem de tenir una precaució especial amb missatges similars que rebem d’empreses com ara entitats bancàries i que no han anat precedits d’alguna acció per part nostra.

Una altra de les formes que utilitzen els estafadors perquè facis accions que et perjudiquen és temptar-te amb falsos premis. En aquest sentit, utilitzen esquers de tota mena: sortejos en què no hem participat i dels quals suposadament hem resultat guanyadors, cupons descompte de marques conegudes que no són reals o fins i tot invitacions a participar en esquemes piramidals que prometen ingressos abundants a canvi d’una petita inversió.

En aquest sentit, es tracta d’evitar la temptació i desconfiar de qualsevol missatge que ens animi a fer alguna acció sota aquest tipus de pretextos.

A l’hora d’accedir a les nostres dades, els estafadors a internet solen aprofitar-se de l’actualitat. Aquest és un hàbit que els resulta especialment eficaç quan ens trobem en un clima de tensió com el que provoca la pandèmia de la COVID-19.

Des de falses campanyes de donació per ajudar els sanitaris fins a promeses de vacunació a canvi de diners o de compartir les nostres dades, la crisi sanitària s’ha convertit en un camp abonat per a tota mena d’estafes. També ofereixen suposats consells per mantenir-nos fora de perill de contagis als quals podrem accedir si compartim la nostra informació personal. Fins i tot disseminen informació falsa amb el simple objectiu de crear confusió.

A vegades, la suplantació d’identitat per forçar-nos a fer una acció que ens perjudicarà pot arribar a ser molt sofisticada. En aquest sentit, els ciberdelinqüents poden enviar-nos factures fent-se passar per algun dels nostres proveïdors -com ara companyies energètiques o telefòniques- i reclamant un suposat pagament pendent.

A vegades, el que pretenen és aconseguir les nostres dades. Així, ens demanen que els les facilitem per tornar-nos un import cobrat per error o fins i tot per solucionar una suposada incidència tècnica.

Tots aquests esquers que els ciberdelinqüents ens llancen amb l’esperança que piquem tenen certs elements en comú. Si ens hi fixem bé, podrem identificar més fàcilment si algú intenta estafar-nos.

En molts dels missatges fraudulents que rebem, sol incloure’s un enllaç sobre el qual ens conviden a fer clic o un document adjunt que podem obrir. Si ho fem sense abans aplicar les mesures de prevenció recomanades, podríem estar obrint la porta als estafadors. Per aquesta raó, és molt important extremar les precaucions amb els enllaços que ens arriben per correu electrònic, missatge instantani o SMS i, davant la més mínima sospita, no fer clic a l’enllaç ni obrir els adjunts.

A més d’analitzar sempre amb deteniment els missatges que arriben al teu dispositiu, hi ha dos pilars fonamentals en la teva seguretat: mantenir el software del teu dispositiu i aplicacions sempre actualitzat i tenir un antivirus, tant per a l’ordinador com per al mòbil. Encara que no són infal·libles, són imprescindibles per ajudar-te a detectar i frenar possibles atacs de malware.

En l’intent d’estafar-nos, els ciberdelinqüents també solen animar-nos -i fins i tot amenaçar-nos- perquè fem transaccions de diners. Per això, no hem de fer-les sense comprovar abans la identitat de qui ens les sol·licita. Si és possible, aquesta comprovació s’ha de fer per un mitjà diferent del que s’ha utilitzat per comunicar-se amb nosaltres.

És important que siguem conscients dels riscos que correm en accedir a internet, pels quals sempre haurem d’utilitzar el sentit comú abans d’obrir un arxiu o un enllaç o dur a terme qualsevol acció. Si t’interessa reforçar la teva seguretat online, et serà especialment útil el web de ciberseguretat de CaixaBank, on trobaràs informació sobre els atacs més comuns i les eines que tens al teu abast per protegir-te.

Vivim en una societat interconnectada en què els avenços tecnològics han canviat la nostra forma d’interactuar, així com la manera en què treballem i aprenem. Les videoconferències, les classes telemàtiques o les compres on-line s’han convertit en recursos necessaris per mantenir una normalitat relativa, especialment durant els dies de confinament. A més, han posat de manifest les diferències que ja hi havia en l’accés i ús de la tecnologia en determinats col·lectius, com els estudiants amb pocs recursos o la gent gran, i que ara s’han vist accentuades. Són lliçons que hem hagut d’aprendre a marxes forçades durant la pandèmia de la COVID-19, però que són molt valuoses per poder corregir-les de cara al futur.

En els casos d’aquests dos col·lectius, els efectes negatius de la bretxa digital s’han fet especialment evidents. “Les desigualtats en la preparació digital són un obstacle perquè una gran part de la població mundial pugui aprofitar els avantatges que ofereixen les tecnologies per fer front a la pandèmia de coronavirus en quedar-nos a casa”, adverteix la directora de Tecnologia i Logística de la Conferència de les Nacions Unides de Comerç i Desenvolupament (UNCTAD), Shamika Sirimanne.

La bretxa digital no és una qüestió menor. De fet, està relacionada amb almenys tres dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fixats per l’ONU en la seva Agenda 2030 per promoure la prosperitat de tots i preservar el planeta. Es tracta dels objectius número 1 (Fi de la pobresa), 4 (Educació de qualitat) i 10 (Reducció de les desigualtats). Acabar amb aquesta bretxa és essencial perquè tots els ciutadans puguin prosperar i exercir els seus drets, independentment del seu origen o de les circumstàncies de la seva vida.

En el sector de l’ensenyament, l’adopció de la pretesa innovació educativa a través de les TIC encara es troba en etapes primerenques a molts centres del país. La majoria s’han vist obligats a impartir classes de manera telemàtica sense disposar ni d’eines ni d’una metodologia definida. Una dificultat augmentada pel fet que part de l’alumnat no té el necessari per poder seguir el ritme de les classes on-line, com un dispositiu adequat o connexió a Internet.

Per facilitar l’accés a aquests recursos, institucions públiques i empreses han unit esforços a través de diversos projectes. Així, 15 dies després de decretar-se l’estat d’alarma, el Ministeri d’Educació i Formació Professional (MEFP) va posar en marxa una iniciativa adreçada als alumnes més vulnerables. A través de Telefónica, va facilitar 20.000 línies mòbils amb connexions de 40 GB de dades per a estudiants de Batxillerat i FP. Cisco aporta en aquest projecte una eina de col·laboració que inclou funcionalitats per crear una aula virtual, com videoconferència i compartició d’escriptori. D’altra banda, IBM aporta suport per a l’adopció i ús de la plataforma tecnològica. Prop de 600 professionals s’han inscrit com a voluntaris per assessorar els docents perquè puguin aprofitar al màxim la interacció amb els alumnes.

També la Fundació ”la Caixa”, a través del programa ProFutur, ha donat milers de tauletes tàctils a diferents col·lectius. Aquest va ser el cas de famílies en situació vulnerable i amb fills en edat escolar de diferents llocs d’Espanya, a qui es van lliurar dispositius per tal que poguessin continuar amb la seva educació des dels seus domicilis.

Així mateix, els membres de l’Associació de Voluntaris de ”la Caixa” han fet un esforç important de formació i digitalització per poder seguir col·laborant amb diferents projectes a distància. Un exemple és la iniciativa Cartes contra la soledat, que facilita l’enviament de correus electrònics a gent gran que viu a residències i pateix aïllament per la pandèmia.

L’objectiu d’aquesta acció consisteix a evitar que la bretxa digital augmenti el risc d’exclusió en què ja es troben els menors. Es tracta que cap infant es quedi sense el seu dret a l’educació pel fet de no tenir un equip informàtic al seu domicili. La donació de tauletes també comprèn hospitals i residències de gent gran, on s’han prohibit les visites, perquè els ingressats puguin rebre el suport dels seus familiars.

Cal recordar que la gent gran  és un altre dels grups de població que s’han vist sacsejats per la bretxa digital en aquesta pandèmia. Igual que alguns estudiants, la falta de dispositius i connexió a Internet, o les seves inseguretats a l’hora d’utilitzar les tecnologies, han dificultat que les facin servir de manera generalitzada. També ha provocat que hagin necessitat ajuda durant el confinament per fer les seves activitats més bàsiques, com l’accés als seus serveis financers.

Per salvar aquest obstacle, CaixaBank ha implantat un pla per evitar desplaçaments a les seves oficines als seus 2,7 milions de clients de més de 65 anys i, per tant, l’exposició al coronavirus d’aquest col·lectiu vulnerable. Entre les mesures adoptades hi ha el cobrament avançat de la pensió. Com a conseqüència, prop del 85 % dels jubilats clients de CaixaBank no van fer reintegraments en efectiu ni en caixers ni a les oficines durant els dies posteriors al cobrament de la pensió el mes de març. El mes anterior, al voltant de la meitat dels pensionistes sí que s’havien desplaçat presencialment a la seva oficina per retirar diners.

D’altra banda, CaixaBank ha utilitzat intel·ligència artificial per detectar els serveis més demandats pels seus clients sènior a les seves oficines i oferir-los noves operatives financeres específiques a través d’Internet. A més, l’entitat no torna els rebuts bàsics dels clients de més de 65 anys, com els de la llum, el gas o l’aigua, encara que el compte bancari es trobi en descobert.

La crisi sanitària que vivim aquestes setmanes ha deixat al descobert les carències d’alguns col·lectius. Encara que la tecnologia està disponible, no sempre es troba a l’abast de tota la població, ja sigui per motius socials o econòmics. Acabar amb aquesta bretxa digital és una més de les lliçons que hem d’aprendre quan deixem enrere aquest moment excepcional.

Amb l’arribada de l’era digital, els perfils més necessaris en el mercat laboral difereixen per complet dels sol·licitats més freqüentment dècades enrere. Segons la Guia del Mercat Laboral 2019 de la consultoria de selecció de personal Hays, elaborada a partir d’una enquesta a 1.300 empreses i una altra a 5.600 treballadors, els professionals formats en vendes, màrqueting i informàtica són actualment els més demandats entre les empreses espanyoles. Són dades que cal tenir en compte en el moment de triar els estudis postobligatoris, una decisió en què també influeix, lògicament, la vocació dels joves, a la qual no han de renunciar d’entrada.

Segons un informe de Manpower, el 44 % de les grans empreses espanyoles reconeix tenir dificultats per atreure professionals de perfil digital. Aquesta escassetat, juntament amb els constants avenços tecnològics, fa que els estudis amb més futur siguin els que proporcionen coneixements digitals i, per tant, preparen millor els futurs professionals per treballar en els temps d’Internet.

Actualment, alguns dels perfils laborals més demandats són:

Les pàgines web determinen avui la identitat digital, la relació amb els clients i la competitivitat de les empreses. En funció de la imatge que ofereixin a través d’aquest espai virtual, la seva visibilitat i els seus beneficis poden incrementar-se o, en el pitjor dels casos, fracassar. Davant d’aquesta evidència, el mercat laboral demanda professionals amb estudis en programació web, un tipus de formació creada per aprendre a dissenyar, codificar i mantenir pàgines web oferint així un dels serveis digitals que necessiten i necessitaran pràcticament totes les empreses.

Les xarxes socials s’han convertit en l’espai predilecte de totes les empreses que intenten augmentar les seves vendes, els mitjans de comunicació que aspiren a créixer en visites o les entitats que tenen el propòsit de visibilitzar les causes per les quals treballen o els serveis que ofereixen. La notable repercussió que tenen en els seus resultats comporta que, en l’imaginari col·lectiu, s’hagi instal·lat la premissa: “si no tens presència a les xarxes socials, no existeixes”. Per això, els estudis en Social Media estan dissenyats per aprendre a generar els continguts que més atreuen els internautes i establir la forma més òptima de gestionar els espais publicitaris de les xarxes socials, entre diversos altres aspectes.

Cada vegada és més freqüent comprar per Internet. Segons l’Observatori Cetelem d’e-Commerce, el 10 % dels consumidors va fer el 2017 diverses compres a la setmana, respecte del 8 % de 2016. Aquesta tendència ha suposat un auge de la figura d’expert en e-commerce, ja que cada vegada és més important saber arribar a aquests consumidors que rarament trepitgen les botigues físiques. Els estudis en màrqueting digital i e-commerce estan dissenyats per aprendre les possibilitats que ofereix Internet a l’hora de desenvolupar marques, tant corporatives com personals, amb l’objectiu final d’augmentar els beneficis d’una companyia. Un expert en màrqueting digital està preparat per elaborar l’estratègia que gestioni la reputació d’una empresa a Internet i per posicionar una marca en els principals cercadors.

En l’última dècada, les aplicacions mòbils han estat una part molt important del comportament digital dels usuaris que les utilitzen, per exemple, per fer una transferència bancària, fer compres o trobar pis. Una realitat que és possible gràcies als estudis en Enginyeria Informàtica, que ensenyen a desenvolupar aplicacions per a un món que, segons indica l’Informe Cisco VNI sobre Tràfic Global de Dades Mòbils 2015-2020, disposarà de 5.500 milions de dispositius mòbils. És a dir, el 70 % de la població mundial tindrà un mòbil amb el qual utilitzarà diferents aplicacions.

Robots mainadera i robots d’assistència per a ancians comencen a formar part del dia a dia a la Xina i el Japó, i demostren que la intel·ligència artificial (IA) ha irromput en el funcionament quotidià de la societat per quedar-s’hi. Els estudis en Enginyeria Electrònica Industrial i Automàtica ensenyen a contribuir al seu desenvolupament, de manera que, en el futur, la quotidianitat de les persones serà notablement més confortable que ara.

Dècades enrere, la majoria d’aquests perfils professionals no existien; la formació ha hagut de seguir el ritme frenètic de les innovacions tecnològiques. Ara, els qui aconsegueixin avançar-se al futur seran molt més competitius en un mercat laboral cada vegada més global, que exigeix millor preparació i més versatilitat.

Nou de cada deu llars espanyoles té accés a Internet, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) relatives a l’any 2019. D’aquestes, la pràctica totalitat (91,2%) gaudeix a més de banda ampla. Aquesta cobertura adquireix una importància especial en una situació de confinament com la que estem vivint a causa de la pandèmia de coronavirus. Per treure’n partit, l’opció més còmoda que tenim és fer servir una xarxa wifi. El problema és que també ho és per als qui decideixin robar-nos la connexió.

Des que va començar l’estat d’alarma, les xarxes wifi de les nostres llars funcionen a ple rendiment. Les utilitzem per treballar, per cercar informació, per comunicar-nos amb els nostres éssers estimats i, fins i tot, per dur a terme activitats de voluntariat en línia. En fem ús independentment del tipus de dispositiu que vulguem utilitzar, perquè eviten el cablejat. Només cal vincular l’smartphone, l’ordinador, el televisor o qualsevol altre perifèric, com ara una impressora, al router i ja podem començar a fer ús d’Internet.

Davant els beneficis i els avantatges de l’ús de tecnologies sense fil, correm el perill que uns altres usuaris en facin ús sense el nostre consentiment. Un risc al qual estem especialment exposats durant el confinament, quan molts usuaris es veuen obligats a quedar-se a casa seva. I no tots ells estan disposats a pagar per accedir a Internet. De fet, la consulta «robar wifi» va experimentar un augment força clar en les cerques de Google el dia 14 de març, tot just quan es va decretar l’estat d’alarma.

El senyal més clar que algun membre del veïnat ha decidit aprofitar-se de la nostra connexió wifi és que es produeixen problemes en la connexió i que acostuma a anar més lenta. Hi ha força casos en què un intrús es cola a la xarxa domèstica del seu veí, amb les conseqüències per a la seguretat i la privacitat de les nostres dades que això comporta.

Hi ha algunes pistes que ens ajuden a detectar si això està passant. Com ja hem avançat, un senyal possible que hi ha alguna cosa que no funciona com cal és que la connexió a Internet va a una velocitat més lenta del que és habitual. Quan això passa, pot ser que les pàgines web triguin a carregar-se. També és probable que els podcasts i la música que s’escolta en línia experimentin interrupcions constants. Els que gaudeixin de plataformes de continguts audiovisuals, com ara Netflix o HBO, i no aconsegueixin veure un capítol sencer d’una sèrie sense complicacions, s’haurien de plantejar si hi ha algú més enganxat a la seva xarxa.

Una de les maneres de saber si ens han piratejat el wifi és comprovar quins dispositius hi estan accedint. El router o encaminador pot exercir de delator. Només cal desconnectar tots els nostres equips de la xarxa i comprovar si continua havent-hi activitat. Per detectar-ho, cal fixar-se en l’indicador lluminós que apareix al costat de «WLAN». Si malgrat tenir tots els aparells desconnectats continua parpellejant, és senyal que hi ha algú aliè connectat a la nostra xarxa.

Per ser més precisos, el millor de tot és accedir al router des del navegador introduint-hi l’adreça IP que, en general, és 192.168.1.1. Cal anar amb cura a l’hora de teclejar-la perquè els ciberdelinqüents s’aprofiten dels errors més habituals —com ara substituir els dos últims uns (1) per una lletra i majúscula (I) — per redirigir els usuaris a webs fraudulents. Un cop introduïda la IP, s’obre una pantalla on cal indicar la clau d’accés wifi.

A la nova pantalla apareixen les dades del router i les seves possibilitats de configuració. Depenent del model, podrem veure una pestanya anomenada «Dispositius enllaçats», «Llista de dispositius» o «LAN usuaris». Quan la seleccionem, podem comprovar totes les adreces MAC dels aparells connectats a la nostra xarxa wifi. Si n’hi ha algun de desconegut, és probable que sigui d’un veí que està utilitzant la connexió sense permís.

Abans de continuar, és important recordar que l’adreça MAC és una combinació de números i de lletres amb la qual s’identifica un dispositiu i no n’hi poden haver dues d’iguals. Una cosa semblant a un DNI que acostuma a tenir l’estructura següent: XX:XX:XX:XX:XX:XX. Saber quina és la de cadascun dels nostres aparells facilita molt la feina de purgat, en cas que ens hagin piratejat la xarxa wifi. La manera d’esbrinar l’adreça MAC varia d’un dispositiu a un altre. Un cop hàgim recopilat totes les adreces, només ens queda identificar les que no figuren a la llista i bloquejar-les.

Malgrat haver expulsat els dispositius aliens, és recomanable canviar la contrasenya del nostre router per prevenir futures intromissions o, almenys, posar-li més difícil als qui ja han aconseguit connectar-se a la nostra xarxa sense el nostre permís. Abans de fer aquesta modificació, el millor de tot és desconnectar-se del wifi i fer la connexió al router a través de cable per assegurar-nos que en aquest moment només hi tenim accés nosaltres.

El pas següent consisteix a entrar novament en la configuració del router de la mateixa manera que s’ha indicat en l’apartat anterior. A més de fer el canvi de contrasenya, podem plantejar-nos afegir-hi mesures de seguretat extra, com ara ocultar o xifrar les unitats de disc o arxius més sensibles. Això últim és especialment útil si qui entra a la nostra xarxa no tan sols vol beneficiar-se de la connexió sense pagar ni un euro, sinó que a més pretén robar la nostra informació personal.

És molt recomanable fer periòdicament una revisió dels dispositius que es connecten al nostre wifi i canviar la contrasenya del router. Aquesta és la millor manera d’assegurar-nos que no hi ha cap intrús que està fent servir la nostra xarxa domèstica, preservarem la nostra privacitat i mantindrem les nostres dades fora de perill.

Una directiva pensada per protegir els creadors en l’era digital va ser la protagonista d’un dels debats més llargs i polèmics que es recorden a la Unió Europea. Després de dos anys i mig de debats, propostes, esmenes i fins a manifestacions als carrers, el mes de març passat veia la llum la coneguda com a llei del copyright al Parlament Europeu.

La raó de tanta polèmica té a veure més amb els efectes que la nova norma pugui arribar a tenir sobre internet a Europa tal com el coneixem, que amb els canvis que pugui introduir en la mateixa gestió de drets d’autor.

D’una banda, artistes i editors de premsa n’aplaudien l’aprovació, que obligarà plataformes com YouTube a obtenir llicències dels creadors o a impedir que es pugin continguts que vulnerin els seus drets d’autor. També agregadors de notícies com Google News hauran de demanar permís per utilitzar els continguts dels editors. Tot això significa més protecció dels creadors de continguts i un pas més perquè participin de manera equitativa dels ingressos que aconsegueixen aquestes plataformes per l’ús de les seves obres.

D’altra banda, membres de la societat civil, grans plataformes, activistes, polítics i fins i tot organismes internacionals com l’ONU protestaven pel que consideren una obertura de portes a la censura prèvia a internet. I, al mig, la major part dels internautes, que ja no sabien si podrien ni tan sols compartir un simple mem sense ficar-se en embolics.

La difusió d’obres artístiques i continguts ha canviat molt en els darrers anys i ho ha fet en paral·lel a l’evolució d’internet. Segons els defensors de la nova directiva, més del 80% de l’ús de les obres dels creadors no es remunera de manera equitativa. Això es deu al fet que algunes grans plataformes proveeixen accés a obres creatives mitjançant publicitat i altres mitjans. Aquesta activitat produeix ingressos, que després es comparteixen en condicions amb els creadors i no sempre de manera equitativa.

Per als experts de l’Agrupació Europea de Societats d’Autors i Compositors (GESAC), aquesta circumstància posa en perill no només la continuïtat del sector creatiu i cultural, sinó també la de les mateixes empreses digitals europees. Aquestes competeixen en inferioritat de condicions respecte de les estrangeres, majoritàriament estatunidenques, que segons la GESAC, pràcticament no tenen obligacions pel que fa al copyright, a causa d’un marc legal europeu obsolet. L’anterior normativa era de l’any 2001.

Aquestes són les raons principals per les quals els autors consideraven necessària la nova legislació, que, segons la GESAC, obligarà els gegants d’internet a asseure’s a negociar amb els creadors.

Aquesta és una pregunta per a la qual encara no hi ha una resposta exacta. Després de la seva aprovació, s’obre un període transitori de dos anys perquè els països de la Unió Europea incorporin la directiva a les seves pròpies legislacions. Això vol dir que la nova norma podria presentar, encara, algunes particularitats en la seva aplicació efectiva dins de cada Estat.

Per aquesta raó, de moment només disposem de les anàlisis d’experts i analistes sobre quina podrà ser l’aplicació pràctica d’una norma que concentra els seus punts més polèmics en dos articles: el 15 i el 17.

A grans trets, l’article 15 permet als editors de premsa donar o no el seu permís a webs amb ànim de lucre per compartir “fragments significatius” de les seves publicacions. D’altra banda, l’article 17 insta les plataformes que emmagatzemen, organitzen i difonen continguts d’altres usuaris amb fins comercials a demanar una llicència als creadors de les obres.

A més, per evitar que es pugin continguts que vulnerin els drets d’autor, les plataformes hauran d’establir mecanismes per sortejar multes, els quals haurà d’establir cada Estat membre. S’espera que aquests mecanismes siguin filtres de càrrega previs i pràctiques de moderació més estrictes. Una exigència que els detractors de la norma consideren una limitació de la llibertat d’expressió i un perill per a creadors com els youtubers, que sovint utilitzen fragments de pel·lícules o sèries en els seus continguts, així com partides gravades de videojocs.

Significa això, que un usuari d’internet no podrà compartir un article de premsa o un mem a través de WhatsApp o qualsevol xarxa social? Encara que hi ha qui assegura que aquesta directiva, a la llarga, podria acabar amb els mems i les paròdies, la norma protegeix expressament la pujada a la xarxa de continguts si és per citar, criticar, ressenyar, caricaturitzar, parodiar o imitar. A més, plataformes com WhatsApp, Wikipedia o núvols, l’objectiu de les quals no consisteix a lucrar-se amb el contingut, queden fora de l’aplicació de la llei.

En qualsevol cas, els experts asseguren que aquesta norma no imposa la responsabilitat als usuaris d’internet per l’ús de continguts aliens. En realitat, les mesures afecten les empreses titulars de les plataformes de continguts, que són les que han de vetllar pel seu compliment. Això significa que un usuari particular, que no persegueix un lucre en compartir una obra de tercers a internet, no haurà de pagar cap multa per pujar-los o enviar-los a altres usuaris. El que sí que es podrà trobar en el futur és que no podrà pujar el contingut a una plataforma perquè un filtre considera que vulnera els drets d’autor.

L’abast real de la normativa només es coneixerà amb el temps, quan els països l’adaptin, les plataformes posin en marxa els seus mecanismes de control de manera efectiva i es coneguin les primeres sancions. Mentrestant, internet continua oferint continguts útils i entreteniment als seus usuaris, a més de ser un important punt de trobada per a ells.

Una història ben explicada ens fascina a tots. I fa milers d’anys que és així. Ni tan sols l’era de la imatge ha pogut amb aquesta intimitat que establim amb les veus que ens ensenyen coses, tant noves com antigues. Que ens animen a pensar o ens conviden a utilitzar la imaginació per traslladar-nos a llocs llunyans que ni tan sols coneixem.

Aquesta atmosfera que es genera quan s’explica un relat és, precisament, la màgia de l’storytelling, que és l’art de narrar històries. La connexió que s’estableix entre narrador i oient o entre escriptor i lector és molt més que un intercanvi de dades. També és emocional. I el podcast ha nascut com un vestit a mida per a aquest art tan antic, en què el narrador toca el cor i el cap de la seva audiència.

Encara que es tracta d’un format amb més de 15 anys d’història i que guanya oients cada dia, el podcast és relativament desconegut a Espanya. Aquest terme va sorgir el 2004 en un article de The Guardian titulat “Audible revolution”, que parlava d’un nou fenomen de ràdio amateur que s’escoltava a través de dispositius MP3.

Tal com explica el blog Días de vino y podcasts, l’autor va barrejar els termes pod (una contracció de paraules en anglès que significa ‘dispositiu portàtil’) i broadcasting (‘difusió’). Això és a causa que, bona part de la culpa del sorgiment d’aquest format, la té l’accés barat i fàcil tant als dispositius de reproducció com als d’enregistrament. Això va permetre que qualsevol persona pogués crear el seu propi contingut, pujar-lo a internet i arribar a una audiència potencial de milions d’oients.

Amb el temps, a la possibilitat d’escoltar un podcast sota demanda, s’hi va sumar la de subscriure-s’hi per rebre el contingut actualitzat de manera automàtica. La popularització dels smartphones, que evitaven haver de connectar l’MP3 a l’ordinador per baixar-se els continguts, juntament amb l’aparició de plataformes agregadores i distribuïdores d’aquest format, van provocar l’eclosió definitiva del podcast.

L’evolució del mateix format li va permetre desprendre’s d’aquesta etiqueta amateur inicial per professionalitzar-se i, fins i tot, arribar a crear continguts amb milions d’euros d’inversió al darrere. Aquest ha estat el cas de Serial, un llarg reportatge sobre un cas criminal que es va convertir en un fenomen de masses als Estats Units. Ho va fer des de l’emissió de la primera entrega el 2014 i durant les tres temporades que va durar. Va acabar amb tots els rècords d’iTunes amb més de cinc milions de baixades i emissions en només sis setmanes.

Actualment es poden distingir dos tipus principals de podcasts: els continguts que ofereixen sota demanda les grans cadenes de ràdio i les produccions que són natives en aquest format. Els primers permeten als oients escoltar els seus programes preferits encara que no puguin fer-ho durant l’emissió en directe. Els segons no es veuen subjectes a les graelles radiofòniques i comprenen multitud de formats i temàtiques.

Hi ha podcasts d’entrevistes, d’anàlisis en solitari, de diàlegs, fins i tot corals amb diversos participants i sobre tot tipus de temes, tant de ficció com de no ficció. Actualitat internacional, història, gadgets, finances, món militar, humor, còmics, narrativa… la llista és infinita. Això és perquè els podcasts han trobat en els continguts de nínxol, molt especialitzats i per a audiències molt concretes, una autèntica mina. Gràcies a aquest format, els apassionats d’un tema concret poden trobar informació que elaboren autèntics especialistes amb només apropar el dit a l’smartphone i posar-se uns auriculars.

Es poden trobar tota mena de podcasts. Alguns destaquen per la seva utilitat, d’altres per l’originalitat o la capacitat d’entretenir-nos. Aquest és el cas de La escóbula de la brújula, dedicat a la història, les llegendes i les tradicions. Entre els seus continguts se’n poden trobar alguns de dedicats a les tombes dels grans conquistadors, a la manera de viure dels antics egipcis o, fins i tot, a amulets i còmics. També destaca en aquesta línia Histocast, un dels més veterans i escoltats del país, que repassa tant esdeveniments històrics com actualitat geopolítica.

Fins i tot el benestar té el seu racó en format podcast. En aquest sentit, destaca El podcast de Cristina Mitre, que elabora aquesta periodista setmanalment. Hi entrevista reputats experts en nutrició, salut i fitness, entre altres camps, per aclarir una temàtica que genera molts dubtes i per a la qual cal informació contrastada.

CaixaBank també utilitza aquest format per oferir consells financers als oients de manera amena i senzilla. Economía Cotidiana és el podcast de CaixaBank dedicat a promoure la cultura financera, i està disponible a les plataformes Spotify, iVoox i Apple iTunes.

A través d’Economía Cotidiana s’ofereixen entrevistes d’uns deu minuts amb experts de l’entitat o influencers que giren al voltant de conceptes sobre economia bàsica i amb especial focus sobre les finances familiars. Alguns exemples són els capítols dedicats a com parlar de diners amb els fills, consells per arribar a final de mes o què implica avalar a algú amb un préstec.

No podien faltar els programes amb humor en aquesta selecció. Aquí hay dragones és un dels més divertits i originals en espanyol. S’hi citen l’escriptor Juan Gómez-Jurado, els humoristes Javier Cansado i Arturo González-Campos, juntament amb el cineasta Rodrigo Cortés, per parlar de tota mena de temes des d’un punt de vista diferent i entretingut, en un equilibri perfecte entre humor, entreteniment i coneixement.

L’univers podcast és cada vegada més popular a Espanya. També és, en certa manera, un terreny poc explorat que encara pot oferir grans moments en el futur a tots els que s’animin a posar-se els auriculars, connectar l’smartphone i prémer play.

Encara que són molt fàcils d’utilitzar, les xarxes públiques poden ser un punt de vulnerabilitat que deixi exposades les nostres dades privades

Són com oasis en el desert. Les xarxes wifi públiques ens ofereixen connexió en moments en què volem accedir a Internet i no podem. Per exemple, quan se’ns han acabat les dades en el nostre telèfon mòbil. També quan viatgem fora de la Unió Europea i no volem patir les conseqüències del roaming. Si volem baixar-nos algun arxiu voluminós o treballar fora de casa, respirem alleujats en comprovar que hi ha un wifi gratuït disponible. Viatjar a bord d’un tren per llocs sense cobertura i poder connectar-se també és motiu de celebració per a molts.

Tenir disponible una connexió a Internet de manera gratuïta sempre és una alegria. Tanmateix, no tot són avantatges amb les xarxes wifi públiques o aquelles que detecta el nostre dispositiu i no requereixen una contrasenya per entrar. Precisament perquè són accessibles per a tot el món, són també un imant per a terceres persones interessades a accedir als dispositius que es connecten a aquests punts.

La majoria de les xarxes wifi públiques no requereix una autenticació per poder-se utilitzar. Per aquest motiu, un hacker que utilitzi la mateixa xarxa que nosaltres per connectar-se podria accedir a la informació no xifrada que compartim o fins i tot a les dades emmagatzemades al nostre equip. En altres paraules, podria observar i comprendre sense traves el que fem des del nostre dispositiu.

El tipus d’informació que es podria veure compromesa comprèn correus electrònics importants, informació financera i fins i tot les credencials que s’utilitzen per accedir a la xarxa d’una empresa. Això permet a qui la intercepta suplantar posteriorment la identitat del propietari per entrar en diferents sistemes.

En qualsevol cas, el perill d’accedir a una xarxa wifi no segura no solament té a veure amb un possible robatori de dades. També exposa el dispositiu que connectem a rebre malware. Per exemple, Kaspersky explica que alguns crackers aconsegueixen piratejar el punt de connexió perquè es mostri a la pantalla una finestra d’actualització d’un programa conegut quan l’usuari s’està connectant. En fer clic a la finestra, el malware comença a funcionar.

Significa això que hem de dir adeu a les xarxes wifi gratuïtes? En absolut. Per fortuna, hi ha algunes mesures que es poden adoptar per augmentar la seguretat en usar-les i reduir les possibilitats d’exposar dades o dispositius a les males intencions de tercers.

Aquestes precaucions també s’han de prendre si intentem connectar-nos a una xarxa pública que requereixi una contrasenya per accedir-hi. Encara que té un grau més elevat de seguretat que una altra que no l’exigeixi, no deixa de ser un entorn de risc en el qual es connecten molts usuaris.

Una de les maneres més segures d’utilitzar una xarxa wifi pública és fer-ho mitjançant una xarxa privada virtual o VPN. Bàsicament, consisteix a crear una xarxa local per connectar un dispositiu a un sistema que no està físicament present, com pot ser el cas d’un treballador que es vulgui connectar a la xarxa de la seva empresa de manera remota.

Les xarxes VPN fins i tot permeten ocultar el lloc des del qual ens estem connectant. Normalment, els dispositius s’enllacen a un proveïdor d’internet i, des d’aquí, a un lloc web. En utilitzar una d’aquestes xarxes, la connexió des del proveïdor d’Internet s’adreçarà directament al servidor VPN i, des d’allà, partirà al seu destí a través d’una connexió que normalment estarà xifrada.

A la pràctica, l’adreça IP del dispositiu serà la del servidor VPN, per la qual cosa amb caràcter general semblarà que s’està connectant des d’allà. I el més important de tot: la informació que comparteixi el dispositiu amb la seva xarxa estarà encriptada i, per tant, protegida davant de tercers.

En resum, l’ús d’una xarxa VPN afegeix una capa extra de seguretat a la nostra connexió i és la millor opció que hi ha si hem d’accedir des d’una xarxa gratuïta a entorns amb informació sensible, com la xarxa de la nostra empresa o alguna aplicació financera.

En qualsevol cas, aquest mètode no és infal·lible i convé utilitzar sempre connexions el més segures possibles per accedir a aquest tipus d’entorns.

A més de la utilització d’una VPN, es poden adoptar altres mesures molt senzilles per augmentar la seguretat dels dispositius, especialment en les seves connexions a xarxes no segures. Una d’elles consisteix a indicar a l’equip que ens estem connectant a una xarxa pública, una opció disponible a Windows per alertar el sistema que no estem utilitzant una de la nostra total confiança.

També convé comptar amb un antivirus actualitzat. Moltes d’aquestes aplicacions no només protegeixen els equips de malware, sinó que també detecten i bloquegen intents d’atac per part de tercers. Així mateix, és molt recomanable actualitzar els pedaços de seguretat que faciliten els fabricants del programa que utilitzem.

Hi ha altres portes que convé tancar per mantenir fora de perill les nostres dades i dispositius. Una d’elles és la sincronització en segon pla d’agendes, calendari, descàrregues de correu electrònic i realització de còpies de seguretat. Almenys mentre estiguem connectats a una xarxa wifi no segura, el millor és aturar-la per evitar que altres hi interfereixin.

Desactivar el sistema wifi dels dispositius quan es trobin lluny de les seves xarxes habituals és una altra precaució recomanable. S’ha de prendre en conjunt amb una altra: netejar la llista de punts d’accés memoritzats i deixar només els realment de confiança. La raó és senzilla. Tal com explica l’Oficina de Seguretat de l’Internauta, un atacant pot suplantar una xarxa wifi de la llista de preferits i aconseguir que el dispositiu s’hi connecti automàticament. Així, se situaria entre el punt de connexió i l’usuari. Sense saber-ho, aquest començaria a enviar-li informació sense cap mena de restriccions. La resta queda a la mercè de la imaginació del hacker i les seves intencions.

El sentit comú sol ser el millor conseller a l’hora d’augmentar la nostra seguretat en un món que cada vegada està més connectat. Disposar de la informació adequada ens ajudarà, a més, a multiplicar-la.

Els telèfons mòbils disposen d’una funció que els permet convertir-se en punts d’accés a internet per a tota mena de dispositius.

Imagina que ets de viatge per treball i que el mitjà de transport que has escollit –bus o tren, per exemple– no disposa de connexió Wi-Fi o la que proporciona és lenta i funciona molt malament. Tanmateix, tu necessites treballar amb l’ordinador portàtil i deixar enviats aquests correus que no poden esperar. Com ho fas? La solució és fer servir el tethering, un terme anglosaxó que fa referència a la capacitat del nostre telèfon mòbil per compartir la seva xarxa de dades amb altres dispositius. Vegem com funciona aquesta opció, desconeguda per a molts usuaris i un autèntic salvavides en moments de necessitat.

Quan fem tethering amb el mòbil en realitat estem convertint el dispositiu en un punt d’accés a internet, una espècie d’encaminador improvisat a què es poden connectar tota mena de terminals, des d’altres telèfons fins a ordinadors portàtils.

En concret, hi ha tres tipus de tethering que podem fer a través del mòbil: connexió per Bluetooth, connexió per USB i connexió Wi-Fi; és precisament aquesta última la més útil i senzilla de fer, per la qual cosa ens centrarem en ella per explicar com activar-la.

Dèiem que l’opció de connexió Wi-Fi és la més senzilla de fer, ja que no requereix instal·lar cap aplicació ni dur amb nosaltres cable USB.

En el cas dels telèfons amb el sistema operatiu Android, l’única cosa que cal fer és entrar al menú d’ajustaments i, en l’apartat de xarxes o connexions, cercar l’opció denominada «zona Wi-Fi/compartir connexió». Dit i fet, és així de senzill, però cal anar amb compte, perquè pot ser que diferents versions d’Android denominin d’una manera diferent aquesta opció. Tanmateix, l’habitual és que sempre es trobi en l’apartat de connexions de xarxa.

Si el teu telèfon mòbil és un iPhone, l’opció de tethering es troba també a la zona d’ajustaments i es denomina «Compartir internet». Per cert, no cerquis al telèfon la paraula tethering perquè no la trobaràs, per ser un terme més tècnic que comercial o per a usuaris.

A l’hora de convertir el nostre telèfon en un punt d’accés a internet hem de recordar que qualsevol dispositiu aliè s’hi podrà connectar, utilitzant dades, i per aquest motiu és imprescindible establir una contrasenya per protegir l’accés.

Habitualment els dispositius tenen una contrasenya genèrica del tipus «1234», per la qual cosa és molt recomanable canviar-la la primera vegada que la utilitzem.

Encara que, en realitat, la mesura de seguretat més important que has de recordar a l’hora d’utilitzar el tethering al mòbil és vigilar el consum de dades; navegar per internet o veure vídeos en un portàtil mentre estem connectats a través del 4G del mòbil pot consumir ràpidament la nostra tarifa de dades, ja que les pàgines que visitem no estaran optimitzades per a mòbil.

El passat 26 de març el Parlament Europeu va aprovar, després de més de dos anys d’intensos debats, la nova normativa sobre els drets d’autor i drets afins en el mercat únic digital, popularment coneguda com «la llei de copyright». La seva entrada en vigor comportarà implicacions directes per a la ciutadania, per exemple, en l’ús de les xarxes socials. Els estats membres tindran un marge de dos anys per adaptar la seva legislació a la directiva europea, que, malgrat responsabilitzar les empreses en el compliment dels drets d’autor, inclou matisos i excepcions que és important conèixer. Aquest article pretén facilitar la comprensió de les línies bàsiques d’aquest text legislatiu.

Un dels objectius principals de la nova llei de copyright és ampliar la protecció dels drets d’autor en l’entorn virtual. Mitjançant la normativa que s’acaba d’aprovar, les principals plataformes socials d’internet estaran obligades a responsabilitzar-se, a partir d’ara, dels continguts que vulnerin els drets d’autor.

Fins al moment, les empreses tecnològiques només estaven obligades a suprimir aquells missatges que comprometien els drets d’autor quan el titular de l’obra en qüestió ho sol·licitava explícitament. Les dificultats per a l’exercici d’aquesta supervisió sobre la difusió de l’obra pròpia en el món virtual acabaven per desprotegir el creador.

Responsabilitzant directament les companyies, el Parlament Europeu pretén, doncs, afavorir que els titulars de drets d’autor es puguin assegurar uns acords de llicència justos. D’aquesta manera, es vol que els autors quedin emparats per la llei davant els nous usos socials i puguin obtenir una remuneració per l’explotació digital de les seves obres.

Tot i que la normativa europea s’ha proposat prioritzar la preservació dels drets d’autor en el món virtual, el text legislatiu també incorpora una sèrie de matisos per tal que internet continuï sent un espai per a la lliure expressió.

En aquest sentit, per exemple, la llei de copyright planteja que les aportacions a enciclopèdies sense finalitat comercial, com en el cas de Wikipedia, o a plataformes de programa de codi obert no estiguin subjectes a l’obligació de fer-se càrrec d’un seguiment sobre la protecció dels drets d’autor.

El document també dona preferència a la llibertat expressió en relació amb continguts virals, com els GIF o el que es coneix com a mems, que també queden al marge d’aquesta responsabilitat fixada per la llei. En el cas dels articles, com ara notícies o articles d’opinió, es podran continuar compartint lliurement fragments del text en qüestió, per exemple a Facebook, sempre que siguin de caràcter breu. Les cites, les ressenyes, les caricatures o les paròdies també estan blindades per la nova legislació europea.

La llei de copyright procura que aquelles empreses que aprofiten contingut dels usuaris vetllin pel compliment dels drets d’autor en el seu canal. Ara bé, la normativa suggereix requisits menys rigorosos amb les start-ups, o empreses emergents, a fi que puguin desenvolupar més fàcilment la seva activitat empresarial.

Les noves generacions creixen cada vegada més exposades a la vida digital i, encara que tenen facilitat per aprendre a utilitzar noves aplicacions i dispositius, també s’enfronten a un entorn en línia cada vegada més exigent i amb riscos sempre canviants.

El concepte de natiu digital pot ser enganyós. És clar que les noves generacions neixen ja, pràcticament, amb una tauleta sota el braç, però que hagin arribat a un món connectat no vol dir que tinguin els recursos i coneixements per navegar per Internet de manera segura. Sí, els més petits aprenen ràpidament com funciona qualsevol dispositiu, però pel que fa a fer-ne un ús responsable, segur i profitós… això és una història completament diferent i dates com el Dia Internacional de la Internet Segura ens ajuden a posar aquesta situació en perspectiva. Perquè un ús responsable d’Internet comença a casa.

No hi ha consens sobre una edat exacta en què cada petit hagi de començar a utilitzar Internet, però sempre ha d’estar supervisat per un adult. Per exemple, l’Institut Nacional de Ciberseguretat d’Espanya (INCIBE) explica que els petits de 3 a 5 anys poden tenir el primer contacte amb les tecnologies fora de línia i ja entre els 6 i els 9 anys poden començar a experimentar a Internet, sempre amb “una estreta supervisió” per part d’adults.

A partir dels 10 anys, aquest ús, en principi concís i completament supervisat, es pot començar a intensificar una mica més i el control parental es pot relaxar, sempre que les normes i conceptes bàsics d’ús d’Internet estiguin ben implementats a casa.

Com és habitual en educació, una vegada comença l’adolescència, el control o la supervisió es fan més complicats, però és precisament en aquesta etapa en què les regles i consells que s’han ensenyat a casa haurien d’aflorar en el menor. De fet, una edat clau se situa entre els 13 i els 14 anys, moment en què els petits ja poden accedir a les principals xarxes socials com Facebook i Instagram, llocs en què estan exposats i l’ús dels quals, almenys al principi, cal supervisar amb especial atenció.

A l’hora d’educar menors en l’ús segur d’Internet hi ha dos conceptes clau: control parental i mediació parental. El primer és molt més restrictiu i consisteix a supervisar i controlar com i quant els petits utilitzen Internet. És a dir, cal establir regles d’ús i límits. Aquí els pares tenen nombrosos aliats en forma d’eines de control parental específicament dissenyades per supervisar l’activitat en línia, limitar-ne el temps d’ús o evitar certs webs i aplicacions no segurs per a menors.

En general, el més recomanable en edats que no superin els 13 anys és mantenir un control força estricte de l’activitat en línia dels nens, i acompanyar-los de prop a la recerca de recursos i activitats específicament dissenyats per a ells. Això inclou tenir dispositius connectats com tauletes i telèfons mòbils. És un tema delicat, ja que a aquesta edat, més que com una eina d’aprenentatge o treball, els petits entenen aquests aparells com a joguines; per això la majoria d’experts aconsella endarrerir el màxim possible —és a dir, fins que el menor estigui preparat— que tinguin aquests dispositius.

Per la seva part, la mediació parental consisteix en l’educació i la informació que es trasllada al petit: com se li explica què pot fer a Internet i què no, quins són els riscos que hi ha i de quina manera pot treure el màxim partit a totes les oportunitats d’aprenentatge i experiències que ofereix Internet. Temàtiques de ciberbullyng, el control de les dades personals que s’ofereixen, l’ús de les xarxes socials o com funciona Internet són alguns dels punts clau que els menors haurien de començar a aprendre a mesura que creixen i la seva curiositat pel món digital es fa més gran.

Dins de la mediació parental hi ha dues categories, una més restrictiva que es basa en regles estrictes d’ús i una altra més oberta que consisteix més en orientació i supervisió de l’activitat en línia del petit. Segons el coneixement i maduresa del menor, els pares podran combinar ambdues estratègies, sempre amb un enfocament a anar confiant cada vegada més en el nou internauta.

1. L’educació s’ha d’adaptar a l’edat del petit: l’equació idònia consisteix a tenir més control de l’ús d’Internet per part del menor com més petit és, per anar avançant en la relaxació de les normes però anar creixent en la informació que se li proporciona a mesura que va creixent i la seva “vida digital” es va assemblant cada vegada més a la d’un adult.

2. Establir unes normes d’ús: igual que, al petit, se li dicten normes per a qualsevol altre aspecte de la seva vida —horaris d’arribada a casa, temps dedicat als estudis, etcètera—, l’ús de la tecnologia i la connexió a Internet també han de tenir regles perfectament delimitades: llocs web que es poden visitar, aplicacions permeses, temps de connexió…

3. Tenir molt clar per a què s’utilitza Internet: jocs, xarxes socials, aplicacions educatives, oci… Internet ofereix tota mena d’experiències i per això és important que els més joves aprenguin com més aviat millor les possibilitats que ofereix i, naturalment, que l’adult sàpiga a què es dedica el menor quan es connecta a la xarxa.

4. Comunicació constant: és fonamental que el menor senti que pot expressar els seus desitjos i dubtes respecte a Internet, sobretot quan s’acosta a l’adolescència i l’ús comença a ser més intensiu. Aquest punt és fonamental quan accedeixen a les xarxes socials o tenen el seu primer dispositiu connectat. Una comunicació fluida pot ajudar a detectar casos de ciberbullyng, mals usos d’Internet i altres problemes que es poden derivar d’un ús incorrecte de la xarxa.

5. Cercar assessorament i ajuda en línia: com hem vist en aquest article, Internet ofereix multitud d’eines i plataformes a les quals pares i educadors poden recórrer per informar-se sobre seguretat a Internet i controlar l’activitat dels menors. De fet, l’INCIBE té un web d’ajuda en línia al qual es pot acudir en els casos més complexos —és un servei gratuït i confidencial.