inconformistes de l’esport

05 Novembre, 2019

Repte 10: història de l’esport paralímpic

A la meitat de camí dels #IncoformistesdelEsport fins a les paralimpíades de Tòquio 2020, iniciat fa 10 mesos amb la sèrie 20 per als 20, us portem un resum de la història de l’esport paralímpic: com van néixer aquests jocs, les primeres dates importants de la seva història, heroïnes i herois d’aquest esport… i altres dades que de ben segur que us resultaran interessants. Recordem alguns dels grans moments i curiositats de la història de l’esport paralímpic.   Com van néixer els Jocs Paralímpics? Els Jocs Paralímpics no van néixer de la iniciativa d’un esportista ni d’un entrenador, sinó d’un metge. I és que la primera competició per a esportistes amb discapacitat va ser, en realitat, un torneig entre veterans de guerra que havien perdut alguna part del cos en combat. L’èxit va ser tan gran que poc després es van crear els primers jocs oficials el 1960.   Primeres vegades No obstant això, no va ser fins al 1964, a Tòquio, que es van introduir per primera vegada un himne i una bandera oficial. I, fins al 1992, a Barcelona, un senyal de TV pròpia perquè el gran públic pogués gaudir de l’espectacle.   Edicions i medalles La primera presència de la delegació espanyola va ser a Tel Aviv el 1968. Des de llavors, ha participat en 13 edicions i ha guanyat 651 medalles, més de la meitat de les quals són només en un esport: la natació.   Heroïna i part de la història Una altra curiositat és que la campiona paralímpica amb més medalles del país en té més que… Michael Phelps! És així: la nedadora Teresa Perales ha aconseguit un total de 26 medalles i ha marcat el seu nom amb lletres d’or en la història de l’esport.   Tòquio 2020 Els pròxims jocs prometen ser els més espectaculars de la història. De fet, el govern de Tòquio ha posat a disposició del COI ni més ni menys que 7 estadis.   Segueix els 10 reptes que ens queden, amb nous protagonistes i disciplines paralímpiques, per descobrir els reptes i desafiaments que aquests esportistes afrontaran fins a la gran cita de l’esport. Pots seguir les xarxes socials de CaixaBank per conèixer totes les històries.*Imatge de capçalera del Comité Paralímpic Espanyol publicada a Twitter.

CORPORATIU
10 Octubre, 2019

Repte 9: Els medallistes parlen de la seva experiència al Mundial de Natació Paralímpica de Londres

Del 9 al 15 del mes de setembre passat va tenir lloc a Londres el Mundial de Natació Paralímpica, del qual la selecció espanyola va tornar a casa amb un total de 14 medalles.Entrevista a Toni Ponce, plata (en els 200 lliures, categoria S5) i dos bronzes (un aconseguit en la final dels 100 metres braça i un altre, en els 100 lliures), i Óscar Salguero, plata 100 metres braça, classe S8 (es va quedar a tan sols 13 centèsimes del ceptre mundialista).-Toni Ponce: Des del 2017 sempre estem concentrats junts durant la setmana de competició. Malgrat la diferència d'edat, ens compenetrem molt bé i ens donem molt de suport l'un a l'altre. Per això, sempre donem al seleccionador la mateixa premissa: que, si us plau, ens posi junts a l'hotel. L'Óscar és un noi jove però molt madur, que sap el que vol en cada moment. Tots dos som molt tossuts (riu). -Óscar Salguero: Jo crec que tenim les idees molt clares i una mentalitat molt semblant. No anem als entrenaments a passar l'estona, sinó a aprofitar-los al màxim i a donar el cent per cent. -Ara que ha acabat la competició i heu tingut temps de digerir els resultats, quina valoració feu del vostre rendiment en el recent Mundial? -T. P.: Personalment, la valoració ja la vaig fer fa una setmana, en tornar de Londres. Ara, sincerament, ja estic pensant en la temporada següent. Però, en qualsevol cas, és molt positiva, perquè m'havia marcat l'objectiu de guanyar tres medalles. I ho vaig aconseguir. L'espineta que se'm va quedar clavada va ser aconseguir el bronze dels 100 metres braça, categoria en què m'hauria agradat estar una mica més amunt en el podi. Ara toca mirar vídeos, meus i dels rivals, perquè tenim un any per treballar de valent i ser més competitius de cara als jocs de Tòquio. -Óscar Salguero: Per part meva, crec que ha estat un dels millors campionats que he fet. Però no va ser fàcil, perquè a mi em tocava nedar l'últim dia, i anava veient com, a mesura que transcorria la competició, a alguns dels meus companys no els sortien les coses com desitjaven. Això em generava certs dubtes, encara que en el fons sabia que estava en el meu millor moment. Finalment, vaig aconseguir l'objectiu que m'havia fixat amb el meu entrenador, que era millorar la meva marca personal. En el meu cas també, l'únic disgust va ser no aconseguir guanyar el meu rival i quedar-me a 13 centèsimes de l'or. -Fora de l'aspecte esportiu, amb què us quedaríeu d'aquesta experiència? -T. P.: Jo, personalment, amb la convivència amb els meus companys i amb Jaume Marcé, el nostre entrenador. Es responsabilitza d'un grup gran de nois i noies i no tots obtenen els mateixos bons resultats. Per això crec que, per a ell, no sempre ha de ser fàcil gestionar-ho; per això intentem ajudar-lo. -I vosaltres, com porteu la pressió? -O. S.: Abans m'influïa més i em posava més nerviós. Però aquest any el meu entrenador i jo hem abordat la prova d'una forma diferent. I estic molt content amb el resultat. Bàsicament, he intentat aprofitar una mica els dies abans de la competició, quan no havia d'entrenar, per relaxar-me, desconnectar de la piscina i, per exemple, anar a passejar per Londres amb la meva família. Per bé que és cert que noto molt l'evolució física i tècnica que he fet últimament, no és menys important tot el que estic aprenent en gestió emocional. Quan vaig començar en això era un nen i no portava gens bé la manera com els teus oponents intenten intimidar-te abans d'una prova, mirant-te fixament, rient-se de tu, intentant posar-te nerviós. Ara he canviat. Vaig a la meva i no em fixo en res ni en ningú. En aquest sentit, he evolucionat molt. -T. P.: Jo també crec que he estat força concentrat. De totes maneres, intento sentir només la pressió justa, ni més ni menys. En aquest sentit, treballem molt amb l'Edu, el psicòleg del CAR, visualitzant situacions d'estrès per saber com afrontar-les quan t'hi trobis al davant. Aquest any potser necessitem una mica més d'ajuda per gestionar els nervis de cara a Tòquio. Perquè de vegades el cap no t'ajuda massa. -Com són les últimes setmanes abans d'una competició d'aquest nivell? Us prepareu d'alguna forma específica? -T. P.: En realitat, a mi m'agrada veure el resultat com la suma d'un tot, de l'esforç de tot l'any, des que comencem la pretemporada. -O. S.: Però sí que és cert que durant les últimes setmanes fas menys hores de gimnàs, per descansar la musculatura, fas simulacres de competició amb el banyador oficial, cuides més l'alimentació –no necessites menjar tants carbohidrats perquè tampoc no consumeixes tanta energia– i treballes al costat del biomecànic del CAR (Andreu Roig) per analitzar vídeos dels nostres propis entrenaments i, d'aquesta forma, poder rascar algunes dècimes de segon polint certs detalls. Busquem la perfecció. -Són aquestes ànsies de superació les que posa en valor la campanya Inconformistes de l'esport de CaixaBank. -T. P.: Jo vaig tenir l'oportunitat de participar activament en la definició d'aquesta campanya. L'entitat va convocar uns quants atletes perquè poguéssim aportar la nostra visió de l'esport paralímpic en primera persona. I els vam dir que preferíem que no es posés l'accent en la discapacitat. La tenim, és clar; no ho neguem. Però això no ens fa diferents dels atletes convencionals. Ens esforcem igual, ho intentem sense defallir, ens enfrontem als nostres handicaps. Per això, el que fem no val ni més ni menys. I no necessitem la compassió de ningú. -Què representa per a vosaltres que una entitat tan potent com CaixaBank aposti per l'esport paralímpic? -O. S.: A mi m'omple de satisfacció, perquè el meu objectiu és que un dia ens donin les mateixes beques que als atletes olímpics, i siguem igual de coneguts. El suport de CaixaBank contribueix a aquesta visibilitat i reconeixement. -T. P.: El fàcil és apostar per l'esport olímpic, per això estem molt agraïts per tota la difusió que estan fent mediàticament. Gràcies a ells –i a altres empreses com Ambre o Luamvi–, l'esport paralímpic és cada vegada més reconegut, hi ha més diners, arribem a més gent. Però no per fer llàstima, sinó per plasmar la rivalitat ben entesa, l'esperit competitiu, l'autoexigència i la superació diària. -Però encara queda molt camí per fer… -T. P.: A Espanya es percep una millora. Però, per descomptat, hi ha altres països que ho fan molt millor que nosaltres, com per exemple Anglaterra. Sense anar més lluny, el recent Mundial no havia de fer-se allà, sinó a Malàisia. Però per motius polítics no va poder ser. I a Anglaterra no li va faltar temps per aixecar la mà i organitzar la competició. I ni més ni menys que a la seva piscina olímpica. -O. S.: A mi m'ha sorprès molt la consideració i el seguiment que té l'esport paralímpic a Londres. Es valora moltíssim, es difon a les xarxes socials, es veuen anuncis al metro i per la ciutat… Només calia veure com estaven de plenes les graderies durant la competició. Font: SPORT, Alberto González.Si vols escoltar més sobre ells fes clic als seus podcast:

CORPORATIU
06 Agost, 2019

Repte 8: descobrir l’espectacularitat de l’esport paralímpic

Quan falta un any per a les paraolimpíades de Tòquio 2020, els inconformistes de l'esport es preparen per afrontar un dels reptes més importants de la seva trajectòria esportiva. I mentre aquests esportistes d'elit intenten superar les seves metes, CaixaBank continua donant-los veu i posant cara a les seves històries a través del seu programa de reptes 20 per als 20. 20 reptes en un compte enrere fins a la gran cita paralímpica, amb què es pretén donar visibilitat a la realitat de l'esport adaptat i els seus protagonistes. Ja els coneixes? Et convidem repassar les històries d'aquests esportistes que no coneixen límit: Loida Zabala: campiona d'halterofília paralímpica i portaveu dels esportistes a l'inici de la campanya #inconformistasdeldeporte, comparteix la seva història i el que va ser el seu màxim repte durant la seva carrera aquí. Mari Carmen Paredes (Marató): protagonista del repte 3 i exemple de com un obstacle pot esdevenir el punt de partida d'una carrera plena d'èxits. La seva història, juntament amb la del seu marit Lorenzo Sánchez, parla de superació i energia inconformista en primera persona. Núria Marques (natació) i Jordi Morales (tennis de taula): juntament amb un grup de nens i nenes d'entre 5 i 12 anys, ens van explicar sense tabús com es viu la discapacitat en el dia a dia i com és ser un esportista d'elit paralímpic. Amb Toni Ponce (natació), Gerard Descarrega (natació), Sarai Gascón (natació) i Michelle Alonso (atletisme) descobrim tot el que hi ha al darrere dels èxits paralímpics. Els testimonis d'aquests medallistes ens expliquen com enfrontar-nos a les nostres barreres mentals per assolir qualsevol èxit esportiu. En el repte 6 va arribar el moment d'anar més enllà i donar les gràcies als qui sempre hi són, aquelles persones que lluiten al costat dels inconformistes de l'esport per aconseguir que les seves metes siguin assolibles. Jon Santacana i Miguel Galindo van revelar com una amistat entre esportista i guia és, de vegades, la clau de l'èxit. Mentrestant, Sara Revuelta (bàsquet en cadira de rodes) feia història amb la resta d'equip de la selecció femenina i es classificava per primera vegada des de 1990 per a les paraolimpíades. L'equip de bàsquet adaptat de Binissalem compartia amb els infants i joves del 3x3 Plaça CaixaBank l'experiència de jugar en una cadira de rodes en el repte 7.

CORPORATIU
24 Juliol, 2019

Repte 7: posar-se en la pell d’un esportista paralímpic

Hi ha una manera millor de posar-se en la pell d'un esportista en cadira de rodes que practicar esport amb ell? Existeixen valors i sentiments difícils d'expressar amb paraules. Es necessita alguna cosa més. Per això, uns 300 joves s'han pujat a una cadira de rodes al costat de jugadors del CD Binissalem per jugar el campionat més gran de bàsquet 3x3, celebrat a Mallorca. Aquest era el repte 7 dels 20 que ha inclòs CaixaBank en el seu programa de 20 reptes que intenta visibilitzar i donar suport a l'esport adaptat en el marc de la campanya Inconformistes de l'esport, arran del seu patrocini del pla ADOP. El seu objectiu consistia en practicar l'empatia, així com fomentar la tolerància i la integració gràcies a una mirada diferent de l'esport adaptat. En el Moll Vell de Palma de Mallorca, on es va celebrar el torneig, els participants van aconseguir veure la realitat del bàsquet des del punt de vista d'aquells que, per diferents circumstàncies, es veuen obligats a practicar-lo des d'una cadira de rodes.Van ser els jugadors del CD Binissalem els que van convidar a alguns dels 3.000 assistents a fer unes cistelles amb ells en cadira de rodes. «Dur», «difícil» o «cansa molt» van ser algunes de les descripcions dels participants que per primera vegada van jugar al costat d'aquests esportistes d'elit. L'Adrián, de 16 anys, va reconèixer que «estava equivocat» en creure que jugar asseguts «era més fàcil» del que la pràctica li va demostrar. En Tomeu, un altre dels participants, explicava que jugar en la cadira «cansa molt». Per damunt de tot, va reconèixer que ja pot empatitzar millor amb les persones que no poden jugar al bàsquet tal com ell fa cada dia. En Joan, per part seva, va descriure la seva experiència com a «molt bonica», en un esport que obliga a treballar especialment els braços per mantenir el ritme de joc.Tots aquests joves van tenir l'oportunitat de compartir pista amb els protagonistes d'autèntiques històries de superació personal. Un dels jugadors més veterans de l'equip, Tolo Prats, va aplaudir les iniciatives com la duta a terme per CaixaBank, en el marc del patrocini de l'esport paralímpic i que ajuden a normalitzar i visibilitzar l'esport adaptat. «Encara hi ha gent que no s'atreveix a practicar esport en una cadira de rodes», assegurava. Es tracta d'animar a sortir de les seves cases els qui necessiten un impuls per tornar a fer esport després de perdre la mobilitat. Pere Grimalt, cofundador del club, destacava com l'equip ha passat de quatre integrants a tretze en poc temps. «La gent es va animant i amb accions com la que avui s'ha produït a la Plaça 3x3 CaixaBank resulta més fàcil enganxar-los», explicava. Sens dubte, les vuit hores de bàsquet al carrer de la cinquena parada del circuit Plaça 3x3 CaixaBank 2019 van servir per complir el setè repte d'Inconformistes de l'esport.

CORPORATIU
28 Juny, 2019

Repte 6: donar les gràcies als que sempre hi són

«Donar les gràcies als que sempre hi són», aquest és l'objectiu del sisè repte, dels vint que CaixaBank està duent a terme en el marc de la seva campanya de suport a l'esport paralímpic «Inconformistes de l'esport». Arran del patrocini del pla ADOP, l'entitat ha creat un programa de 20 reptes, fins a Tòquio 2020, a través dels quals dona visibilitat a l'esport adaptat i a les històries dels esportistes i d'aquells que permeten que l'esport paralímpic pugui arribar cada vegada més lluny. Precisament, aquests són els protagonistes del repte que es presenta: entrenadors, guies, familiars o amics. Els pilars que al costat de la passió i la superació acompanyen els atletes en la conquesta dels seus èxits. «Donar les gràcies als que sempre hi són» col·loca en el punt de mira aquelles persones que sumen esforços i resten dificultats en el dia a dia dels esportistes i en el seu camí cap a la lluita per una medalla, un rècord o una plaça als propers jocs paralímpics. Aquest és el cas de Miguel Galindo, guia paralímpic, des de fa 17 anys, de l'esquiador Jon Santacana. Amb 9 medalles paralímpiques i 17 en mundials d'esquí alpí, Jon és un dels referents en esquí adaptat del país, però com ell reconeix «Miguel va venir per ser els meus ulls en la pista d'esquí, però es va quedar per alguna cosa més important, per ser el meu amic», i és que la confiança i la bona sintonia entre els dos esportistes ha estat clau durant la seva trajectòria: «Tant entrenant com en la convivència ha estat molt bona perquè hem encaixat molt a nivell personal. D'aquesta manera, tot surt més fàcilment i els problemes sembla que siguin menys», diu Miguel, i Jon assenteix amb el cap: aquesta sintonia els ha portat a ser la parella d'esquiadors més premiada de la història. Així ho explica Jon a la carta que, amb motiu del repte de CaixaBank, ha pogut dedicar a Miguel i on resumeix 17 anys d'història junts en una sola paraula: «gràcies».

CORPORATIU