La lluita contra el canvi climàtic és un deure de tots: ciutadans, Estats i empreses. En concret, aquestes últimes poden contribuir-hi recorrent als crèdits de carboni, un sistema creat i formalitzat en el Protocol de Kyoto del 1997 i confirmat en els Acords de París del 2015.
Es tracta d’una espècie de mercat d’emissions, que permet a qui les produeixen —i no poden eliminar-les o reduir-les— comprar crèdits de CO2 en mercats autoritzats.
Respectant els Objectius de Desenvolupament Sostenible, el Voluntary Carbon Market permet dur a terme accions concretes de sostenibilitat i protecció ambiental.
Concretament, un crèdit de carboni és un certificat negociable. Es tracta d’un valor equivalent a una tona de CO2 absorbida mitjançant un projecte de protecció ambiental destinat a reduir o reabsorbir les emissions globals de diòxid de carboni i altres gasos amb efecte d’hivernacle.
Podríem definir els crèdits de carboni com una eina útil per:
– Rastrejar el CO2 absorbit/evitat per projectes certificats.
– Quantificar el CO2 compensat per qui els compren.
– Equilibrar els efectes del canvi climàtic finançant projectes a les zones més afectades del planeta.
Per garantir que s’assoleixin aquests objectius, els crèdits de carboni s’han de certificar de manera clara i segura. Per aquesta raó, la compra de crèdits comença amb el mesurament del CO2 produït per una empresa mitjançant rigorosos estàndards internacionals. Aquests estàndards estan regulats per organismes de certificació, com ara American Carbon Registry (ACR), Verified Carbon Standard (VCS), Climate Action Reserve (CAR) i Gold Standard.
Un cop establertes les seves emissions, l’organització pot reduir-les o eliminar-les mitjançant la compra de crèdits a les entitats que fan projectes certificats com a neutres en carboni o que fins i tot permeten la seva absorció. Per exemple, la construcció de parcs eòlics o boscos que ajuden a eliminar el CO2 de l’atmosfera.
Un cop acabat el projecte, es redacta un acord de compra per a la reducció d’emissions (ERPA), és a dir, un contracte signat tant pel desenvolupador del projecte —i, per tant, el venedor dels crèdits— com pel comprador. En aquest document s’especifiquen els drets i deures de les dues parts.
Per a una organització, comprar crèdits de carboni permet diferenciar-se de la competència. Això és així perquè, mitjançant aquesta acció, posa de manifest la seva contribució positiva per a la salvaguarda del medi ambient d’una manera oficial, clara i reconeguda internacionalment.
Aquesta certificació, juntament amb les activitats dutes a terme per a la reducció de les emissions causades per les seves pròpies activitats, ofereix a l’empresa un avantatge competitiu en termes de reputació. I no només això: també li ofereix més possibilitats d’accedir a finançament, tant privat com públic.
Alhora, la compra de crèdits de carboni és una manera d’obtenir més clients —tant consumidors finals (BTC) com altres organismes (BTB)—. Això es deu al fet que les grans empreses busquen cada vegada més socis i proveïdors sostenibles per garantir una cadena de subministrament completament verda.
A més, les organitzacions que compren crèdits de carboni poden utilitzar una etiqueta en els seus productes i serveis que certifica la compensació total o parcial de les emissions provocades per la seva producció. Es tracta d’una iniciativa que cada vegada valoren més els consumidors.
Tanmateix, les empreses compradores sovint no saben exactament com s’utilitzaran els crèdits adquirits, ja que es basen en intermediaris financers que, al seu torn, financen socis actius en l’economia verda. La cadena sovint presenta massa passos intermedis i no és fàcil fer un seguiment real de les inversions. Per fer-ho, aquests últims anys diverses startups han començat a utilitzar eines tecnològiques, com el blockchain, per “tokenitzar” els crèdits i mantenir-los monitorats.
Malgrat la indubtable utilitat d’aquest mercat, que ajuda a impulsar nombrosos projectes de mitigació climàtica, els límits del sistema són importants. Van des de la falta de transparència fins a l’especulació financera o la inequitat: hi ha empreses amb molts recursos que poden permetre’s comprar crèdits il·limitats i seguir contaminant.
Els preus dels crèdits de carboni tampoc no són especialment clars, ja que poden estar determinats per les dinàmiques del mercat —un mecanisme d’oferta i demanda—, però també pels costos d’un projecte específic o pel patrocinador que avala aquest projecte. A més, les fluctuacions en el preu per tona de carboni varien d’un Estat a un altre, cosa que incrementa el risc d’especulació.
Els grans compradors de crèdits de carboni són companyies amb una gran petjada ambiental. És el cas de les petrolieres, les que utilitzen enormes centres de dades o les aerolínies. Per a aquestes empreses, és una forma de complir les normes cada vegada més estrictes imposades pels legisladors i una de les poques formes disponibles per acostar-se a l’objectiu zero net, és a dir, invertir en projectes verds en proporció a quant contaminen.
