Quins impostos he de pagar si tinc béns a l’estranger?

Tenir béns a l’estranger i residir a Espanya porta certes obligacions fiscals aparellades. El fet que aquests béns siguin en un altre país no vol dir que no s’hagi de complir amb Hisenda. Com es declaren aquests béns que són a l’estranger? És més, quins béns fora del país són els que s’han de declarar? Intentarem aclarir-ho.

Cada any, abans de la campanya per a la declaració de la renda s’obre una finestra, que va del dia 1 de gener al 31 de març. Aquest és el període durant el qual es pot presentar un formulari sobre els béns situats a l’estranger. És el model 720 (Declaració informativa sobre béns i drets situats a l’estranger), instaurat a la Llei 7/2012.

El model 720 és merament informatiu. Això vol dir que no serveix per pagar impostos i la seva presentació no implica cap càrrega tributària directa.

I quins són els béns subjectes a la presentació del model 720? Aquesta obligació afecta qualsevol contribuent que tingui béns a l’estranger amb un valor individual superior als 50.000 euros. En el cas d’un compte corrent, el seu saldo mitjà ha de ser superior a aquesta xifra durant l’exercici objecte de declaració.

Més en detall, en el model 720 s’hi han d’incloure:

• Comptes bancaris a l’estranger (llevat que estiguin oberts en entitats estrangeres amb seu a Espanya).
• Saldo dipositat a PayPal per un import igual o superior als 50.000 euros, ja que PayPal té seu a Luxemburg.
• Accions, participacions i similars.
• Bons o préstecs.
• Societats i fons d’inversió.
• Assegurances de vida o invalidesa, quan l’entitat asseguradora es trobi a l’estranger.
• Propietat, usdefruit, multipropietat, etc.

De moment, no és obligatori incloure-hi les criptomonedes, tot i que el Govern està treballant en un model específic per a aquest actiu (model 721).

És important aclarir que el model 720 no s’ha de presentar cada any. Un cop presentat per primera vegada, només caldrà tornar-lo a presentar quan hi hagi un canvi substancial en el patrimoni.

Això sol passar després de la venda o la compra d’algun bé o dret ubicat a l’estranger, o si un bé ja declarat ha augmentat el seu valor en 20.000 euros respecte del que va determinar la presentació de l’última declaració. En el càlcul, cada concepte de bé es computa per separat.

Per aclarir-ho, vegem tot seguit alguns supòsits pràctics a l’hora de presentar el model 720:

– Un contribuent és titular d’un compte bancari a França, amb un saldo mitjà de 41.000 euros, i també té participacions en un fons d’inversió estranger per 51.000 euros. En aquest cas, estarà obligat a declarar només el fons d’inversió, que és el bé amb un valor superior als 50.000 euros.

Si l’any següent el saldo del compte augmenta fins als 55.000 euros i les seves participacions en el fons a 70.000 euros, hauria de presentar el model 720 només per als comptes bancaris, però no per al fons d’inversió. Això és així perquè el compte no s’havia declarat amb anterioritat i el fons ha crescut menys dels 20.000 euros que preveu la normativa.

– Un contribuent té un apartament amb un valor de 200.000 euros a Milà. En aquest cas, haurà de presentar el model 720 corresponent a l’any en què adquireixi l’immoble i tornar-lo a presentar només quan aquest s’hagi revalorat més de 20.000 euros.

Aquests dos exemples són més o menys comuns, però l’Agència Tributària té un recopilatori molt útil amb molts altres supòsits més específics sobre l’obligació de presentar el model 720.

Ja ens hem familiaritzat amb el model 720, que serveix per declarar certs béns a l’estranger. Ara toca aclarir com es tributa a Espanya pels béns a l’estranger.

Per a tots aquests béns, el contribuent tributa com si fossin a Espanya. És a dir, haurà de tributar a través de la declaració de l’IRPF per qualsevol rendiment obtingut —per exemple, si percep un lloguer del seu pis a Milà—.
En aquest punt, convé informar-se sobre si el país on és el bé té un conveni amb Espanya per evitar una doble imposició i aplicar les deduccions i bonificacions corresponents.

El contribuent també tindrà l’obligació de tributar en el marc de l’impost sobre el patrimoni —i, si escau, en el de l’impost temporal de solidaritat de les grans fortunes—, sempre que entri en la categoria subjecta a aquest gravamen.

Compte, perquè hi ha algunes excepcions, com les que afecten treballadors desplaçats des d’un altre país per la coneguda com a “Llei Beckham”, que en realitat és un règim especial per a aquesta classe de contribuents.

El fet cert és que l’impost sobre el patrimoni afecta molt poques persones a Espanya. En la pràctica, està reservat només a grans fortunes, ja que la legislació estableix una exempció amb caràcter general de 700.000 euros, una vegada descomptats els deutes —el que queda d’hipoteca, per exemple—. A més, l’habitatge habitual queda exclòs del càlcul –fins a un màxim de 300.000 euros–, així com els béns que siguin patrimoni nacional o d’interès cultural, o els plans de pensions.

A efectes pràctics, i de manera general, sens perjudici de la normativa aprovada per cada comunitat autònoma respecte a aquest impost, si sumem tots els nostres béns i drets, i a aquest import li restem el valor de l’habitatge habitual (amb un límit de 300.000 euros), els deutes que tinguem i l’import que tinguem en plans de pensions, i el resultat és igual o inferior a 700.000 euros, no hi haurà obligació de declarar.

En canvi, estan obligats a presentar la declaració de l’impost sobre el patrimoni els contribuents amb un patrimoni brut —és a dir, sense tenir en compte els deutes ni l’habitatge habitual— que superi els dos milions d’euros a 31 de desembre de cada any. Es declara durant el mateix període de presentació de la declaració de la renda, entre abril i juny de cada exercici fiscal.

Des de la seva implantació el 1977, l’impost sobre el patrimoni és un impost autonòmic i, per tant, hi ha moltes diferències entre les comunitats autònomes. La Comunitat de Madrid, per exemple, bonifica el 100 %, és a dir, que s’ha de declarar el patrimoni net, però no es paga res. En canvi, Catalunya presenta uns tipus que oscil·len entre el 0,21 % i el 2,7 %. Per això convé sempre ampliar informació sobre el cas particular de cada contribuent.