Objectiu pobresa: què estem fent per posar fi a aquest flagell

Acabar amb la pobresa extrema al món. Qui no hi ha pensat, més d’un cop, en aquesta qüestió? Tots ens hem aturat en algun moment de les nostres vides a pensar com podríem dur la prosperitat a les persones que pateixen aquest flagell.

La pobresa ens amoïna, sobretot en moments com l’actual, quan ens enfrontem a una pandèmia mundial amb la capacitat d’agreujar considerablement aquest problema. De fet, l’ONG Save The Children afirma que el 60% de les famílies en situació de pobresa que ja atenia ha vist com la seva situació laboral empitjorava només durant la primera setmana de confinament. Per altra banda, un estudi promogut per Oxfam calcula que uns 500 milions de persones més s’hi poden veure abocades a causa de la crisi del coronavirus.

Els seus efectes són tan greus que solucionar la pobresa extrema i la fam són els dos primers dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU. Es tracta d’un seguit de fites que haurem de complir dins l’Agenda 2030. Això vol dir que Governs, sector privat, societat civil i ciutadania hem de treballar plegats per assolir-les en un termini de deu anys.

Dir adeu d’una vegada per totes a la pobresa extrema pot semblar un objectiu inabastable. Un d’aquests somnis que es formulen en veu alta, però que resulta pràcticament impossible d’acomplir. Tanmateix, hi ha motius per a l’esperança: des de l’any 2000, la taxa de pobresa mundial s’ha reduït a la meitat i s’han aconseguit avenços significatius a molts països de l’Àsia oriental i sud-oriental.

Això sí, la pandèmia de la COVID-19 pot suposar un retrocés d’una dècada en la lluita contra la pobresa, segons Oxfam. A més a més, una de cada deu persones que viuen en regions en desenvolupament i les seves famílies subsisteix amb només 1,75 euros diaris i hi ha milions que guanyen poca cosa més, segons l’ONU.

Per complicar encara més la situació, la pobresa és un problema que té mil cares. Per això, la seva solució requereix actuacions en àmbits molt diversos. Tot això, amb l’exigència afegida de la sostenibilitat: no es poden implantar fórmules màgiques que suposin un llast per al planeta i per a les properes generacions.

Aleshores, com s’ha d’afrontar un problema tan complex com aquest? L’ONU aposta pel creixement econòmic inclusiu, que permeti crear llocs de feina sostenibles i promoure la igualtat, i també per enfortir els sistemes de protecció social. Sota aquests principis, ja s’estan duent a terme actuacions arreu del món, sobretot a les àrees rurals de països en desenvolupament. Es tracta de zones que acusen especialment el problema de la pobresa i, alhora, són claus per alimentar el món.

La majoria de les persones que viuen per sota del llindar de la pobresa habiten a dues regions: Àsia meridional i Àfrica subsahariana. Per les seves característiques, és imprescindible aturar-hi la pobresa rural i aconseguir el més difícil de tot: fer-ho de manera sostenible.

La FAO ja s’ha posat mans a l’obra amb tota una sèrie de programes per augmentar la productivitat de les petites explotacions agropecuàries, promovent l’ús i la gestió sostenible dels recursos naturals. Un exemple d’això és la mecanització agrícola sostenible que s’està promovent a l’Àfrica subsahariana, una zona on dos terços de l’energia que s’empra per preparar la terra per a l’agricultura prové de la força humana. Aquest concepte comprèn des de l’ús d’eines manuals bàsiques i senzilles a equips motoritzats més sofisticats; és a dir, des d’animals de tir a tractors.

Segons la FAO, la mecanització ajuda els petits productors a intensificar i ampliar la producció agrícola, alhora que permet que alguns membres de la família aconsegueixin una feina i ingressos fora de l’agricultura. Com que cada cop hi ha més joves africans rurals que emigren cap a les ciutats, la manca de mà d’obra, unida a una demanda creixent d’aliments per part de les ciutats, pot esdevenir un problema greu a la regió. En aquest sentit, la mecanització pot ajudar els pagesos —que generalment són dones o gent gran— a seguir el ritme de les necessitats de producció, contribuint a augmentar la seguretat alimentària i, fins i tot, a mitigar el canvi climàtic.

Hi ha una àmplia varietat d’equips agrícoles que faciliten, per exemple, la sembra de precisió amb una pertorbació mínima del sòl o la recol·lecció i el transport. Així, doncs, aquestes eines permeten la intensificació sostenible de l’agricultura, que inclou la protecció del sòl, cultius de cobertura amplis i un conreu mínim.

Posar aquests equips a disposició de la població rural permet, a més, que es creïn nous i fins i tot millors llocs de treball en aquestes zones. Per exemple, gestors qualificats en maquinària, mecànics o distribuïdors de recanvis. De fet, existeixen cooperatives a Benín i a Nigèria que ja ofereixen serveis de mecanització als seus membres amb resultats econòmics i socials positius. També s’han creat empreses en altres llocs dedicades a la compra i el lloguer d’equips a petits productors.

Una de les conseqüències de la pobresa és l’exclusió de qui la pateixen a l’hora de prendre decisions. També és un dels factors que fa que sigui un problema crònic. Aquesta és la raó principal per la qual empoderar les poblacions rurals de les àrees empobrides és fonamental.

Com se’ls pot tornar l’autonomia a unes persones que fa dècades que pateixen pobresa extrema? Molt senzill: donant-los veu. Els clubs d’oients permeten a comunitats aïllades de la República Democràtica del Congo i de Níger compartir les seves deliberacions i fins i tot resoldre de manera pacífica els seus conflictes.

Per fer-ho, els clubs d’oients se serveixen d’emissores de ràdio locals que han esdevingut agents del canvi no tan sols en l’àmbit agrícola, sinó també en altres qüestions tan delicades com ara el VIH, el matrimoni en edat primerenca i el dret de la dona a heretar terres. Aquest enfocament no tan sols genera confiança en les persones, sinó que també inclou les dones en la presa de decisions i crea consciència sobre les necessitats de les zones rurals.

La manca d’accés al finançament és una altra de les complicacions a les quals s’han d’enfrontar les poblacions que pateixen la pobresa a les àrees rurals. En aquest sentit, els microcrèdits ja fa anys que ajuden a pal·liar-ne les conseqüències.

Es tracta de petits préstecs que faciliten finançament a persones que tenen dificultats per obtenir-ne de manera convencional. Uns instruments que ja han ajudat a reduir considerablement la pobresa moderada a les zones rurals de Bangldesh, entre altres molts exemples.

Els microcrèdits són ideals per finançar projectes empresarials al principi. CaixaBank disposa del seu propi banc social, MicroBank, que ofereix finançament a emprenedors, famílies, estudiants i projectes sostenibles, entre d’altres.

Productivitat, empoderament i finançament són tres de les armes que s’usen per aconseguir reduir la pobresa extrema a la mínima expressió. Un somni que la humanitat pot veure fet realitat si suma esforços.