El darrer any ha estat dominat per una paraula: pandèmia. La crisi sanitària i econòmica causada per la irrupció de la COVID-19 ha acaparat l’atenció de tot el planeta i ha esdevingut el gran enemic a combatre. Persones de tot el món continuen preocupades cada dia per l’evolució d’aquest problema, que sembla no deixar espai per a res més.

Sens dubte, la pandèmia ha esdevingut el problema més urgent que ha d’afrontar la humanitat. Aquesta és la raó per la qual governs, empreses i organismes de tota mena dediquen els seus esforços a plantar-li cara. Tanmateix, no és l’únic desafiament que hem de superar. N’hi ha d’altres que no només suposen una greu amenaça per a l’economia de tot el planeta, sinó també per a la vida de milers de persones.

És el cas del canvi climàtic, una amenaça silenciosa que no podem permetre’ns perdre de vista. De fet, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula en 250.000 les morts addicionals que provocarà cada any aquest problema a tot el món, entre 2030 i 2050.

Que el canvi climàtic és una de les grans dificultats a què hem de fer front és una cosa que no admet dubte. Tanmateix, enmig d’una crisi global que acapara l’atenció i preocupació dels ciutadans, queda espai per pensar en el futur del planeta? Què passa amb la nostra conscienciació mediambiental en plena pandèmia? Les dades indiquen que no només no s’ha debilitat, sinó que n’ha sortit reforçada. I l’educació ambiental pot ajudar-nos a aprofitar aquest impuls per avançar cap a un futur sostenible.

Segons el dossier “La gran oportunitat verda després de la COVID-19”, recollida per CaixaBank Research en el seu últim informe mensual, la preocupació pel canvi climàtic ha augmentat en els darrers anys, una tendència que no s’ha paralitzat per la irrupció de la pandèmia. En concret, el dossier esmenta una enquesta global d’Ipsos, efectuada la passada primavera, en què el 70% dels participants considerava el canvi climàtic com una crisi de similar envergadura a la causada pel coronavirus.

L’anàlisi també al·ludeix a una enquesta de Pew Research, que indica que el canvi climàtic és la preocupació més gran en el conjunt de països enquestats per segon any consecutiu, fins i tot per davant de l’evolució de la pandèmia o de la situació de l’economia mundial.

Tal com s’explica en el dossier, els efectes de la COVID-19 sobre la conscienciació mediambiental han consistit en un augment d’aquesta, així com en un augment de la percepció dels beneficis que suposa viure en un món menys contaminant. La clau ha estat la reducció de la pol·lució durant les primeres setmanes de confinament estricte, que ha permès a molts ciutadans observar per si mateixos com els beneficiava viure en un entorn més net.

L’augment de la consciència ecològica que ha dut la pandèmia es pot traduir en canvis reals en el dia a dia dels ciutadans cap a un consum més responsable, capaç d’impactar en el canvi climàtic. El dossier de CaixaBank Research apunta, de fet, cap a una finestra d’oportunitat que es produeix ara per consolidar hàbits com l’aposta pels productes locals, que pot ajudar a reduir les emissions contaminants.

També les empreses han girat la vista cap a qüestions mediambientals, tant per la pressió dels seus clients com per la mateixa conscienciació de gestors, accionistes o treballadors. Fins i tot el pla de recuperació europeu Next Generation UE (NGEU) destaca per l’elevat pes que tindran els projectes que contribuiran a la lluita contra el canvi climàtic i, alhora, a reconstruir l’economia de la zona en clau sostenible.

Amb la consciència mediambiental en un grau i un abast mai vistos fins ara, el moment no pot ser més propici per afrontar definitivament l’amenaça del canvi climàtic. En aquest context, l’educació ambiental és la millor eina que tenim a l’abast per apuntalar-la.

Es tracta, bàsicament, d’ajudar els ciutadans a augmentar la seva comprensió sobre els desafiaments ambientals que afrontem i, amb aquesta, facilitar la presa de decisions informades i responsables sobre això.

Tal com enumera el Consell Europeu, l’educació mediambiental persegueix cinc objectius principals: conscienciar les persones sobre els problemes que pateix el medi ambient; aportar els coneixements necessaris en temes mediambientals; generar més interès cap a la conservació del planeta; compartir aptituds útils per resoldre els problemes mediambientals; crear sentit de responsabilitat en les accions que fem tots cada dia i reflexionar-hi.

Es tracta d’un procés continu que ens permet saber quins gestos poden ajudar a afrontar problemes com el canvi climàtic, així com les conseqüències i impactes que tenen les nostres pròpies accions.

En aquest sentit, hi ha molts recursos que podem aprofitar, com ara els tests per posar a prova els nostres coneixements sobre el canvi climàtic o llistes d’accions en la nostra vida quotidiana que ens permetran ajudar a construir ciutats més ecològiques.

Els beneficis que una adequada consciència mediambiental suposen per al planeta són il·limitats, especialment si la inculquem en els més joves, que són els qui recolliran el nostre testimoni en la cura del planeta. No hi haurà un millor moment que el present per començar a cultivar-la.

Enric Fernández, economista en cap de CaixaBank, presenta la nova publicació de CaixaBank Research i desglossa els cinc grans desafiaments a què s’enfronta l’economia el 2020: els baixos tipus d’interès, la polarització política, el canvi climàtic, la revolució tecnològica i la desigualtat.

Nous Paradigmes neix amb la vocació de contribuir al debat sobre les grans tendències de fons que estan afectant l’economia, i sobre les seves conseqüències. Amb aquest objectiu hem seleccionat, i posat al dia quan ha calgut, els millors articles dels dossiers que hem dedicat a aquestes qüestions i publicat a l’Informe Mensual de CaixaBank Research durant l’any passat.

Desafortunadament, per restriccions d’espai i perquè hi ha més temes rellevants que mesos en un any, algunes qüestions de rellevància s’han quedat fora d’aquest volum. En tot cas, encara que no hi són totes les que són, estem segurs que són totes les que hi són.

El primer bloc d’articles, que d’alguna manera emmarca la resta, està dedicat a les perspectives econòmiques per al 2020. Després d’un 2019 decebedor per a l’economia global, les expectatives per a l’any que acabem de començar són modestes, encara que estan lluny dels escenaris més infaustos que, fa pocs mesos, invocaven exageradament el risc d’una recessió mundial. El 2019 va acabar amb senyals d’estabilització en moltes parts del món, i fins i tot de certa recuperació en altres, particularment als països emergents, i esperem que aquesta tendència es confirmi durant l’any.

En bona mesura, això dependrà de com evolucionin els grans focus d’incertesa, com ara la pugna entre els EUA i la Xina, la futura relació entre el Regne Unit i la Unió Europea o l’impacte econòmic del coronavirus, però també de l’encert de les polítiques econòmiques i, en general, de diferents institucions –governs, bancs centrals, empreses, organitzacions socials, etc.– per fer front als grans desafiaments del moment actual.

En aquesta primera edició de Nous Paradigmes ens centrem en alguns d’aquests desafiaments; en concret, cinc:

– la gestió d’un entorn de tipus d’interès molt baixos, que, a l’eurozona, per exemple, semblen haver esgotat el marge d’actuació de la política monetària;

– la polarització política, un fenomen que deteriora la cohesió social i que alimenta un populisme que ofereix receptes senzilles, que importa que siguin errònies, davant de problemes complexos;

– el canvi climàtic, una amenaça que posa a prova el multilateralisme alhora que ofereix a la Unió Europea la possibilitat de liderar, políticament i tecnològicament, un àmbit que marcarà aquest segle;

– el canvi tecnològic, que ens ha portat una revolució de les dades que posa el focus sobre qüestions lligades a la privacitat i al creixent domini de les grans plataformes;

– i, finalment, la desigualtat o el risc que els canvis que vivim deixin enrere una part considerable de la societat.

La idea inicial de Nous Paradigmes sorgeix dels comentaris dels lectors del nostre Informe Mensual. Molts ens havien suggerit recopilar els dossiers dedicats als grans temes del moment en un mateix lloc. Així ho havíem fet al nostre web, www.caixabankresearch.com, i ho fem ara també amb aquesta publicació. Ens agrada que ens llegeixin i també rebre comentaris i suggeriments. Esperem que aquesta publicació serveixi perquè ens llegeixin encara més i perquè ens segueixin dient què pensen del nostre treball. Moltes gràcies per fer-ho.

Enric Fernández

economista en cap de CaixaBank

Una família espanyola visita un destí de platja a la Costa del Sol. Allà, es creua amb una família estrangera pel passeig marítim. Tots passegen tranquil·lament. Els nens corren i juguen, mentre els pares es prenen un gelat i gaudeixen de la brisa del mar. En aparença, hi ha pocs factors que puguin diferenciar els dos grups. Tanmateix, les dades ens diuen que existeixen disparitats en la seva manera de viatjar, allotjar-se i passar temps en un lloc.

Per començar, és probable que la família espanyola hagi reservat un cap de setmana llarg per a aquesta escapada. D’altra banda, la família estrangera aprofitarà el viatge per anar a la platja durant una setmana sencera. A més, és més probable veure la família espanyola pel passeig marítim en qualsevol època de l’any que l’estrangera.

Aquestes són algunes de les conclusions que es poden extreure de l’últim Informe Sectorial sobre Turisme elaborat per CaixaBank Research. Entre altres qüestions, aquest estudi analitza l’evolució del turisme a Espanya en els últims anys i assenyala les diferències principals entre els turistes nacionals i els internacionals.

Quan es tracta de viatjar durant tot l’any, els turistes nacionals destaquen sobre els internacionals. L’informe de CaixaBank Research assenyala l’estacionalitat com la primera diferència destacable entre els dos grups. Això sí, aquesta disparitat a l’hora de triar èpoques de l’any per visitar algun lloc d’Espanya és cada vegada menor.

L’estacionalitat del turisme és un factor amb una gran influència sobre la sostenibilitat del sector turístic i del mercat de treball. Que els turistes nacionals reparteixin els seus viatges més durant l’any suposa una estabilitat laboral més gran. Això es deu al fet que una estacionalitat alta tendeix a afavorir els contractes puntuals per cobrir pics d’activitat. Precisament a Espanya, la contractació temporal assoleix el 25,9% del total. És la quota més elevada de la Unió Europea.

Tanmateix, l’estacionalitat del turisme nacional ha augmentat progressivament durant els últims anys. Concretament, la contractació de viatges de residents entre juny i setembre –és a dir, en temporada estival– va passar d’una proporció del 36% el 2011 al 41% registrat el 2018, segons l’estudi de CaixaBank Research.

El turisme internacional, al seu torn, no va experimentar aquest augment de l’estacionalitat. D’aquesta manera, les diferències amb el turisme nacional pel que fa a aquest concepte s’han reduït. L’informe apunta que, el 2018, l’estacionalitat dels visitants forans només era quatre punts percentuals superior a la dels residents.

L’informe de CaixaBank Research també incideix en una altra diferència important entre turistes nacionals i internacionals: la durada mitjana dels seus viatges. Els residents viatgen més sovint, però fan estades més curtes que els forans.

L’estada mitjana dels turistes nacionals és de 3,7 dies, pels 7,4 dies que passen a Espanya els que procedeixen de fora de les seves fronteres.

Malgrat que el fet que els turistes nacionals viatgin més assíduament és positiu per al treball en el sector, que els seus viatges durin menys repercuteix en les despeses que fan per viatge, les quals són menors que les dels internacionals. En concret, els turistes residents gasten uns 174 euros per viatge. Els forans multipliquen aquesta quantitat fins a assolir els 1.086 euros.

Una explicació possible del fet que els turistes internacionals inverteixin més diners en els seus viatges és, precisament, que les seves estades són més llargues. Tanmateix, l’estudi de CaixaBank Research també indica que hi ha diferències en la despesa diària que fan en comparació amb els residents.

En concret, l’informe revela que els turistes estrangers gasten uns 146 euros al dia, mentre que els nacionals en gasten 48. La despesa més gran que fan en els seus desplaçaments els visitants internacionals explica en gran mesura aquesta disparitat: inverteixen una mitjana de 29,6 euros diaris en aquest concepte, mentre que els residents en gasten 10,9. Amb tot, també inverteixen més diners en allotjament (31,2 euros cada dia davant els 11,7 euros dels nacionals) i manutenció (9,4 euros més cada dia que els residents).

L’explicació d’això últim cal cercar-la, en part, a la forma d’allotjar-se que tenen uns i altres. Com existeix una proporció superior de turistes internacionals que s’allotgen en hotels, també tendeixen a gastar més en aquests conceptes.

De fet, en comparar la despesa mitjana diària dels turistes allotjats en hotels, les diferències entre nacionals i internacionals es redueixen, tal com reflecteix l’informe. En aquest sentit, els turistes residents que s’allotgen en hotels gasten uns 111,2 euros diaris davant els 197 euros que inverteixen els turistes internacionals en les mateixes condicions.

D’acord amb aquesta realitat, l’informe assenyala que el tipus d’allotjament i el mitjà de transport escollit per arribar a destí són dos predictors de la despesa que farà el turista nacional durant la seva estada. En particular, els turistes residents que s’allotgen en hotels solen fer una despesa mitjana diària que és més del triple de la que fan els que s’allotgen en altres tipus d’allotjaments.

Així, davant els 111,2 euros diaris dels residents que s’allotgen en hotel, els que trien altres llocs per pernoctar gasten només 34,5 euros. Es tracta d’aquells que decideixen llogar un habitatge, tenen un en propietat o bé aprofiten l’allotjament de familiars o amics, entre altres possibilitats.

La manera com viatgem determina en gran mesura el funcionament del sector turístic, que el 2018 va generar el 14% del creixement econòmic del país. Llavors, va donar treball a més de 2,6 milions de persones, tal com assenyala l’Enquesta de Població Activa. Aquest any, l’informe de CaixaBank Research prediu que el nombre d’ocupats nous en el sector serà de 82.000 persones, un 3,4% més. Un mercat amb bones perspectives que convé seguir molt de prop.

L’objectiu de l’Acord de París de 2015 està clar: evitar que l’augment de la temperatura de la Terra assoleixi els 2 graus en relació amb els nivells preindustrials, i esforçar-se per limitar aquest augment a 1,5 graus. I això requereix «un descens molt important a nivell global de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, quelcom que només serà possible en el marc d’una transició energètica que redueixi la demanda d’energia i que evolucioni cap a un mix d’energies més netes», afirma l’economista en cap de CaixaBank, Enric Fernández, a l’editorial de l’Informe de CaixaBank Research corresponent al mes d’abril. Aquest mes, l’informe dedica el seu Dossier a una qüestió transcendental: l’energia del futur i el repte de la transició energètica.

En aquest àmbit, l’energètic, la Unió Europea té una oportunitat única: exercir el lideratge a nivell mundial, per oposició a la «desgana, quan no rebuig, de l’actual Govern dels EUA. Pot compartir esforços en termes de recursos públics i aprofitar-ho per potenciar la seva capacitat fiscal», explica Enric Fernández. En efecte, una part important d’aquests recursos hauria de servir per impulsar la investigació bàsica en tecnologies que poden ser claus per assolir els objectius de l’Acord de París.

La UE també hauria d’avançar en la integració dels mercats energètics nacionals, una cosa que l’economista en cap de CaixaBank considera encara més necessari en cas que augmenti la dependència de les energies renovables, com la solar o l’eòlica, que requereixen xarxes de gran escala capaces d’equilibrar l’oferta i la demanda.

Fernández defensa també la necessitat que existeixi un marc regulador per a la transició energètica que sigui clar i estable, en què «les lleis que el defineixen haurien de comptar amb un ampli consens polític i social. Cal evitar situacions com l’actual, en què, en diversos països europeus, la incertesa sobre les possibles futures restriccions de circulació als vehicles dièsel ha contribuït a una aturada de les vendes», alerta.

«Més enllà de consideracions econòmiques i financeres, la transició energètica és també un tema de responsabilitat. De tots, dels particulars i de les empreses. Responsabilitat per fer el correcte. I el correcte és fer el que estigui en les nostres mans per deixar un planeta en condicions a les generacions futures», conclou Enric Fernández.

Seguint amb la temàtica, l’economista Jordi Singla assegura a l’article «El mix energètic del futur» que «l’economia global evoluciona cap a un mix energètic més sostenible, que pretén combinar un creixement econòmic dinàmic amb un major control de la contaminació». Tanmateix, considera que els progressos que es produiran en els propers anys «seran limitats, ja que, tot i que s’espera que el PIB global creixi molt per damunt del consum energètic, les emissions de carboni continuaran augmentant de forma notable i la millora en relació amb l’última dècada serà modesta».

A «La geopolítica de l’energia», l’economista Ricard Murillo aprofundeix en els aspectes geopolítics del sector, i explica que les relacions internacionals que s’han forjat a través de les fonts d’energia seguiran canviant, probablement en benefici dels estats exportadors de gas. «No obstant això, l’ús més eficient de l’energia i l’aposta per les fonts renovables permetran que els països que les desenvolupin de forma correcta es puguin independitzar energèticament», conclou amb una recordada cita de l’expresident dels Estats Units Jimmy Carter: «ningú no podrà embargar mai la llum del sol».

Per part seva, l’economista Manel Pardo indica a l’article «Els costos i els beneficis del mix energètic del futur» que el nou mix serà més eficient «a causa del major pes de les energies renovables i del gas natural, en detriment del carbó, menys eficient i més contaminant. L’eficiència energètica comportarà diversos beneficis econòmics, com un estalvi en la factura energètica per als consumidors. Però, d’altra banda, també reduirà la producció en alguns sectors econòmics, tot i que s’estima que el resultat net serà positiu».

Roser Ferrer, també economista de CaixaBank Research, recorda a «El finançament que pensa en verd» que empreses, governs i reguladors tenen un paper important a jugar per donar suport a la transició cap a una economia més sostenible a llarg termini. «També el sector financer, com a intermediari entre l’estalvi i la inversió», afegeix. «Però, perquè aquesta transició pugui ser finançada de forma efectiva, és clau treballar per identificar i per eliminar les barreres que limiten el desenvolupament de les finances verdes».

Finalment, a l’últim article del Dossier, «El nou mix energètic a la península ibèrica: el combat contra l’escalfament global», l’economista Vânia Duarte conclou que el canvi del mix energètic tindrà efectes positius a Espanya i Portugal, no només per al medi ambient, sinó també per a la salut pública i l’economia. «Així, aquest canvi permetrà reduir la dependència energètica de les economies ibèriques del petroli i dels productes petroliers, la qual cosa reduirà la factura energètica, gràcies a una reducció de les importacions, i, conseqüentment, contribuirà a la millora de la balança comercial».

Tanmateix, afegeix, «es manté el dubte sobre quin serà l’impacte d’aquest mix energètic més sostenible sobre el cost de l’energia per al consumidor final».

Per bé que costa trobar una resposta exacta, és important analitzar quina és la situació actual i quins factors influeixen en el patró del comerç mundial. Tots aquests punts els examina Clàudia Canals, economista sènior de CaixaBank Research.

Són tres factors els que s’han de tenir en compte per fer una anàlisi de la situació del comerç mundial actual. En primer lloc, el menor dinamisme de la inversió. “Un dels motius que explica aquesta major debilitat inversora és l’auge dels nous sectors tecnològics, que necessiten menys inversió clàssica”, explica Clàudia Canals. El segon factor és la desacceleració de la formació de cadenes de valor globals (CVG).

Finalment, s’ha de considerar el proteccionisme, un dels temes més candents dels últims mesos. Clàudia Canals argumenta que “de moment no ha tingut un impacte significatiu en els fluxos comercials” i que no s’espera que “les accions proteccionistes de Trump derivin en una guerra comercial en qualsevol regla”. Tanmateix, els riscos en aquest àmbit no són menyspreables.

Considerant tots aquests elements, CaixaBank Research preveu que el comerç internacional seguirà anotant avenços considerables.

Quines són les característiques principals de la generació Y, també coneguda com a generació Next o, més habitualment, els millennials? Aquest grup d’edat, al qual es consagra tot l’Informe Mensual d’abril de CaixaBank Research, és el format pels joves nascuts entre el 1981 i el 1996 –segons la definició encunyada pel think tank nord-americà Pew Research Center– i es caracteritza per haver estat condicionada per tres grans esdeveniments del seu temps:  la globalització, la revolució digital i la crisi econòmica que va començar l’any 2008.

Els millennials van arribar a la majoria d’edat amb l’inici del nou mil·lenni (i d’aquí els ve el nom) i, globalment, constitueixen una generació més àmplia que les anteriors. L’economista Roser Ferrer explica en l’article Els millennials, qui són? que “representen prop del 24% de la població mundial, una proporció molt més alta que la de les generacions X (19,5%) i del baby boom (17%)”. Tanmateix, el percentatge varia segons el país: els millennials suposen el 22% als Estats Units (on superaran els baby boomers l’any vinent com a generació adulta més nombrosa del país), el 20% a la Unió Europea (on la generació del baby boom continua dominant) i amb prou feines un 18,7% a Espanya, on la generació X és la que té més pes sobre el total.

La generació del mil·lenni “s’ha fet gran en un període de canvis ràpids caracteritzat per la globalització, la revolució digital i la gran crisi econòmica del 2008”, prossegueix Roser Ferrer, i “tot això els ha donat un conjunt de preferències, actituds i expectatives diferents de les de generacions anteriors”.

Una de les característiques principals d’aquesta generació és que tendeixen a prendre les seves decisions vitals, com formar una llar, més tard que les generacions anteriors. La mitjana d’edat en què els europeus es casen per primera vegada és de 34 anys per als homes i de 31 anys per a les dones (davant els 30 i 27 anys del 1999, respectivament). El mateix passa amb la mitjana d’edat en què les dones tenen el seu primer fill, que ha anat augmentant en els últims anys i a Europa se situa als 29 anys, el nivell més tardà que mai s’ha assolit.

Una tendència que s’explica perquè els joves d’avui dia solen tenir altres prioritats quan arriben a l’edat adulta, com ara rebre una bona educació i tenir seguretat econòmica. A Europa, la proporció d’adults joves amb estudis superiors és més alta que mai: el 40% dels joves d’entre 25 i 34 anys ha acabat estudis universitaris, quan l’any 1999, per als membres de la generació X, el percentatge era del 24%. Una tendència que és encara més acusada en les dones de la mateixa franja d’edat: un 44% té estudis superiors, davant el 33,6% dels homes.

Un altre tret diferencial dels millennials és que constitueixen la primera generació nativa digital. Van créixer veient néixer Internet i altres avenços tecnològics, com els telèfons intel·ligents o les tauletes, i estan molt familiaritzats amb tot el món digital. Així mateix, la seva afinitat per la tecnologia els ha atorgat una varietat de comportaments i actituds que, per ara, són exclusives d’aquesta generació, com la preferència per la immediatesa.

D’altra banda, malgrat que tenen més facilitats per anar a treballar i estudiar en altres països, la generació millennial no sembla ser més mòbil que la prèvia, almenys a Europa, i tendeix a sentir més aversió al risc que les generacions anteriors, probablement perquè ha viscut de forma molt directa la crisi financera del 2008.

Trobar feina no és fàcil per a ells, explica l’economista Anna Campos en l’article Els millennials: una nova concepció del treball?: la taxa d’atur dels millennials a Espanya és del 26% (l’any 2016), molt més elevada que la de la generació prèvia (17% l’any 2000), un fenomen que també s’observa en altres països europeus. Però “les dades semblen indicar que les diferències principals en termes de feina entre els millennials i les altres generacions no responen tant a les preferències individuals d’aquesta generació, sinó més a una situació pitjor en el mercat laboral”, indica Campos.

“En definitiva, els esdeveniments que defineixen el període en què els millennials han crescut han contribuït a formar les preferències, actituds, valors i expectatives de futur que els caracteritzen com a generació”, conclou Roser Ferrer. I “per bé que l’entorn econòmic en la seva joventut no ha estat del tot favorable, aquesta generació, summament formada i amb una gran capacitat d’adaptació a les noves tecnologies, està molt ben equipada per afrontar el futur amb èxit”.

No obstant això, aviat es descobreix que la història de Jay Gatsby (protagonista de la novel·la) no és una història d’èxit. Prova d’això és la corba del gran Gatsby, un gràfic que relaciona de manera directa la desigualtat econòmica i la mobilitat social, entesa com la relació entre la situació econòmica o social de pares i fills. Segons suggereix aquesta corba, i tal com exposa el dossier de l’informe mensual de març de CaixaBank Research “Igualtat d’oportunitats i mobilitat social”, els països més desiguals tenen menys mobilitat social.

Segons observen Marta Guasch i Adrià Morron, de CaixaBank Research, la mobilitat social és el mecanisme transmissor de la desigualtat d’una generació a l’altra i la família, el mercat i l’Estat són les tres grans institucions que determinen aquesta transmissió entre la mobilitat social i la desigualtat. “La família condiciona el desenvolupament cognitiu i social dels fills a una edat primerenca, que modela la seva capacitat d’aprenentatge i el seu acompliment educatiu. Aquests, al seu torn, condicionaran l’accés al mercat laboral i les característiques de la feina, que influiran sobre el benestar emocional i l’estatus socioeconòmic en l’edat adulta”. A més, les polítiques públiques (Estat) també poden incidir en les circumstàncies vitals, per exemple, a través dels impostos o de l’oferta educativa.

En definitiva, per a Marta Guasch i Adrià Morron, “la desigualtat i la mobilitat social estan íntimament lligades perquè la desigualtat ajuda a definir el marc d’oportunitats de la nova generació i accentua les conseqüències futures de l’entorn en què un neix”.

A més de qüestionar el somni americà, la corba del gran Gatsby ens diu una altra cosa: alleujar la desigualtat i els desavantatges heretats fomenta la mobilitat social. I ho tenim a les nostres mans. Per a Enric Fernández, economista en cap de CaixaBank, “hi ha pocs dubtes que la millor manera d’igualar oportunitats és garantir l’accés a una formació educativa de qualitat”.

En aquest sentit, CaixaBank compta amb dues iniciatives que canalitzen la seva aposta per un món més igualitari i amb més inserció laboral, en què prevalguin el talent i l’esforç de les persones per damunt dels seus mitjans i les seves possibilitats: Caixa Proinfància (afavoreix el desenvolupament de les competències de nens i adolescents de tot Espanya en situació de pobresa i exclusió social) i ProFutur (proporciona una educació digital a nens d’entorns vulnerables).

Vivim sens dubte a l’era dels avenços tecnològics i la digitalització: des dels ordinadors i televisors d’altíssima definició fins als robots, passant pels cotxes autònoms i la realitat virtual. Davant aquest escenari, seria més raonable que s’observés una acceleració del creixement de la productivitat. Res més allunyat de la realitat.

Tal com exposa l’Informe Mensual de febrer de CaixaBank Research “Canvi tecnològic i productivitat”, els darrers anys estem assistint a una desacceleració del creixement de la productivitat: la productivitat laboral mundial ha passat de créixer un 2,6% anual durant el període 1996-2007 a un 1,8% durant el període 2013-2016.

Una tendència que ja ha començat a preocupar i ocupar economistes i experts del sector, ja que es tracta, en paraules d’Oriol Aspachs, director de Macroeconomia i Mercats Financers de CaixaBank, d’un fenomen “que s’ha observat de manera sostinguda durant les darreres dècades i que, a més, es produeix de manera generalitzada a les principals economies, tant avançades com emergents”.

Però, com s’explica aquesta desacceleració? Per bé que hi ha diverses teories, el fet cert és que encara no tenim una resposta unànime, tal com apunta Claudia Canals del Departament de Macroeconomia de CaixaBank a l’article “Revolució tecnològica i desacceleració de la producitivitat”.

D’una banda, hi ha la teoria que les estadístiques oficials no reflecteixen la productivitat real, ja que les noves tecnologies (TIC) n’han dificultat el càlcul. Altres economistes, amb una visió més pessimista del futur que ens espera, apunten a factors de fons, com la fi de l’impacte de les TIC.

Tot i així, CaixaBank Research considera que ens trobem en una fase de transició en la qual empreses i consumidors encara estem aprenent a utilitzar les noves tecnologies i que, a mesura que es vagin difonent en tota l’economia (i que es vagin diluint els efectes negatius de la darrera recessió), tindrem l’oportunitat d’aprofitar tot el potencial que ens brinden. Així ho ratifiquen les magnifiques dades de creixement de les empreses que avui dia treuen profit de la innovació tecnológica.

Malgrat aquesta desacceleració, el que sí que podem constatar, com indica l’article “Per què creix menys la productivitat”, és que ens estem movent cap a una economia de dues velocitats: empreses líders en productivitat i elevada inversió en capital intangible (noves tecnologies), i empreses amb baixa productivitat i poca inversió en capital intangible.

En aquest sentit, per impulsar la productivitat, segons Oriol Aspachs i Javier García-Arenas, del Departament de Macroeconomia de CaixaBank, és necessari adaptar-se a aquest nou paradigma tecnològic. “No n’hi ha prou de reformular les receptes clàssiques”, opina Aspachs.

L’elevat impacte de les noves tecnologies és ja una realitat a l’entorn laboral i l’estructura sectorial, així com en el funcionament i la mida de les empreses, tal com s’aprecia en el gràfic següent:

Aquest impacte, no obstant això, segons els experts de CaixaBank Research, serà globalment positiu gràcies al protagonisme que adquiriran les professions que més es beneficiaran dels nous desenvolupaments. “Prendre les decisions adequades i preparar-se per a aquests canvis serà imprescindible per aprofitar totes les seves oportunitats”, indica Javier Garcia-Arenas, a l’article “Escrivint el futur: el canvi de paradigma tecnològic i la nova economía”.

Estem vivint una Quarta Revolució Industrial  que està transformant profundament tant l’estructura productiva de l’economia com el procés de difusió tecnològica. “Les economies del futur seran les que disposin del marc més adequat per donar resposta a aquestes noves tendències”, adverteix Aspachs.

Ens trobem davant un escenari encara incert. Però, tal com afirma Garcia-Arenas: “la clau no és preguntar-se què ens farà la tecnologia en el futur, sinó què podem fer nosaltres amb la tecnologia”.

Més en concret, la previsió és que el creixement del PIB espanyol es moderi del 3,1% el 2017 al 2,4% el 2018 . “Un ritme d’avenç que, tanmateix, seguirà sent dels més elevats entre les economies avançades”, apunta Judit Montoriol Garriga, del Departament de Macroeconomia de CaixaBank, en el dossier L’economia espanyola el 2018: la rellevància del sector exterior.

En efecte, el sector exterior està adquirint cada vegada més protagonisme, i la major diversificació geogràfica de les exportacions espanyoles és una basa a favor en aquesta nova etapa expansiva. “No obstant això, el bon acompliment del sector exterior no compensarà la desacceleració prevista de la demanda interna, una conseqüència de l’esgotament de certs factors que l’han impulsat en els últims anys”, afegeix Montoriol Garriga, per a qui, a aquests factors, cal sumar-hi també l’impacte de la incertesa d’un context polític (tant intern com extern) que es presenta força complex.

I és que “l’anàlisi dels riscos polítics i geopolítics està esdevenint imprescindible per dur a terme un bon exercici de perspectives econòmiques”, afirma Clàudia Canals, també del Departament de Macroeconomia de CaixaBank, qui signa el capítol Riscos el 2018: (geo)política i comerç internacional.

En el seu article, Canals afirma que, a escala mundial, el centre de gravetat comercial s’està traslladant amb gran velocitat de l’Atlàntic al Pacífic: “EE.UU. aspirava a establir les seves normatives sectorials com a estàndards internacionals, i ara sembla que hi ha renunciat, com a mínim temporalment. Aquest nou context ha de ser vist com una oportunitat per a la UE, que ara té un espai més gran per influenciar les regles del comerç global si actua amb agilitat i encert. La Xina no li ho posarà fàcil i, molt probablement, el que podria ser el nou president d’EUA d’aquí a tres anys, tampoc”, adverteix l’economista.

Pel que fa a les perspectives de creixement mundial per al 2018, també es presenten positives: s’espera que tant els països emergents com els avançats creixin més que durant els anys anteriors, i és probable que aquesta etapa favorable tingui continuïtat durant els propers anys. “Tanmateix, aquest camí no està exempt de riscos, en particular de naturalesa macrofinancera”, afirma Mathieu Fort, del Departament de Mercats Financers de CaixaBank, qui en l’article Riscos macrofinancers globals els revisa tots i n’analitza les causes i possibles conseqüències.

A quin any s’assemblarà més el 2018? A l’estable 2017 o al més agitat 2016?, es pregunta Fort al final de l’article. “La resposta, en bona mesura, dependrà que la Reserva Federal sigui capaç de filar prim en un any en què haurà d’equilibrar situacions més exigents que en el passat recent”, conclou.

En efecte, el ritme d’avenç del consum ha estat més vigorós del que s’esperava i ha arribat a superar l’avenç registrat en el conjunt de l’eurozona. Tanmateix, també és just indicar que aquest avenç encara es troba un 3,9% per sota del nivell màxim assolit abans de la crisi, a causa de l’intens ajust experimentat durant la recessió.

Tot i que la recuperació del consum està sent generalitzada, és «també heterogènia, segons les característiques sociodemogràfiques de les llars», alerten Anna Campos i Clàudia Canals en l’Informe Mensual de CaixaBank Research. «L’evolució del mercat laboral, la temporalitat i la creació de noves llars marcaran la continuïtat d’aquesta recuperació», afirmen.

D’una banda, «l’elevada taxa de temporalitat continua sent un llast per a la recuperació del consum, ja que, generalment, els contractes temporals acostumen a anar associats a salaris més baixos», expliquen Campos i Canals. De l’altra, la forta irrupció de les noves tecnologies, sobretot el comerç electrònic (e-commerce) i el consum col·laboratiu, suposen un canvi de paradigma en els hàbits de consum, especialment entre els més joves.

El que està fent aquesta digitalització del consum és transformar totes les fases del procés de compra tradicional. «En primer lloc, perquè atorguen als consumidors un paper cada cop més rellevant» i, a mesura que estan més connectats, també un «poder de decisió més gran», explica Roser Ferrer en l’Informe Mensual. Els consumidors poden comprar en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, personalitzar cada cop més els productes i els serveis que consumeixen, tornar els que no volen i compartir les seves experiències a les xarxes socials. Encara més, han incorporat a les seves expectatives aquesta conveniència més gran: esperen que tots els processos de compra, tant en línia com fora de línia, siguin igual de ràpids i d’eficients.

En definitiva, bones previsions generals per a un consum que les noves tecnologies digitals estan canviant de manera radical. «Fer que aquesta transformació digital assoleixi tot el seu potencial dependrà de com es gestionin certs desafiaments, com ara la garantia de la seguretat i la privadesa digital dels consumidors, l’adaptació del marc legal a un entorn de canvi ràpid o la gestió de l’impacte de les noves tecnologies sobre l’ocupació», conclou Roser Ferrer.