El 22 d’abril se celebra el Dia de la Mare Terra. Aquell dia de 1970, prop de 20 milions d’estatunidencs van sortir al carrer per demanar la creació d’una agència mediambiental al seu país. Actualment, gairebé tots els països en tenen una i hi ha iniciatives internacionals que depenen d’organismes com l’ONU, com ara els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Unes metes que comprometen països de tot el món a posar en marxa mesures per afrontar desafiaments tan importants com el canvi climàtic o la pobresa.

Durant dècades, s’han aconseguit fites com la protecció de regions cada vegada més àmplies de sòl, la reducció d’emissions o l’augment del reciclatge. Tanmateix, la pressió sobre els ecosistemes amb prou feines s’ha reduït, i fins i tot ha augmentat en llocs com l’Amazones, el Mediterrani o l’Àrtic. El Dia Internacional de la Mare Terra ens recorda que encara tenim feina per fer.

A causa de la completa dependència de la natura i la sostenibilitat ambiental, moltes cultures han considerat que la Terra o la Natura era la seva “mare” al llarg de la història. Ja passava a la mitologia grega amb la deessa Gea, romanitzada segles després com a Gaia. També amb les divinitats Ñuke Mapu (en maputxe, ‘la Mare Terra’) i Pachamama (a la mitologia inca, ‘la Mare Natura’). La humanitat depenia, i depèn, del seu entorn.

La natura és la “cuidadora” dels rius, els arbres i els animals, entre els quals ens trobem. La Terra ens ho dona tot, de manera que no és estrany que es vinculés el concepte de ‘mare’ i de ‘natura’ en el passat. Tampoc a finals dels 70, quan Lovelock va proposar la hipòtesi de Gaia, que afirmava que la vida terrestre ajuda a mantenir la biosfera.

Biosfera és el terme actual per a aquesta mare global que ens ha cuidat des que hi vam aparèixer. Han passat unes quantes dècades i cada vegada sabem més sobre aquesta relació. La realitat és que no cuidem gaire la biosfera, i que Objectius de Desenvolupament Sostenible com “Acció sobre el clima”, “Vida submarina” i “Vida d’ecosistemes terrestres” encara han de rebre un bon impuls per tenir possibilitats de complir-se.

La preocupació per la salut de la Mare Terra existeix des de fa força temps. El 1970, es va mesurar per primera vegada quin dia de l’any la humanitat acabaria amb els recursos renovables que la Terra era capaç de reposar en un any. Es va batejar Earth Overshoot Day o Dia de la Sobrecapacitat de la Terra. Va coincidir amb el 29 de desembre. Aquell any li vam deure dos dies al planeta, és a dir, a la nostra “mare”.

L’any 2020 va ser, a causa de la COVID-19, un any de baix impacte ambiental. Tot i així, el 22 d’agost s’havien consumit tots els recursos renovables que podia reposar la Terra a nivell mundial. I, si tota la població del planeta tingués el consum d’Espanya, la data encara hauria sigut abans: el 27 de maig. S’està perdent biodiversitat a tot el planeta. I això que en depenem.

Anys abans que el problema climàtic es manifestés de forma innegable, naixia el Dia de la Mare Terra als Estats Units. Era l’any 1968 i el Servei de Salut Pública dels EUA va organitzar el Simposi d’Ecologia Humana, en què es parlava de com el deteriorament ambiental perjudica la salut humana.

Un parell d’anys després, el senador Gaylord Nelson proposava la creació de l’actual Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units, fundada a finals de 1970 per pressió ciutadana. Aquell any va marcar un abans i un després en la manera d’entendre que la biosfera es comportava com ho fan les nostres mares, cuidant-nos, i que no es guanyava res contaminant-la.

Han passat dècades des d’aquells esdeveniments, però ara la població conscienciada no són “només” vint milions d’estatunidencs. Bona part dels habitants del planeta són conscients de com les seves accions poden perjudicar el total. Que estem connectats a través d’una fina capa de vida anomenada biosfera, que cal respectar, cuidar i preservar per a les generacions futures.

Cuidar la Terra pot ser tan senzill com agafar l’autobús, utilitzar l’aigua de casa per calmar la set o instal·lar un tendal.

– Utilitzar el transport públic de masses.

L’impacte per càpita d’aquesta mobilitat és moltes vegades inferior a altres tipus de desplaçaments. També ajuda molt substituir els viatges amb cotxe per desplaçaments amb bicicleta o passejant, així com utilitzar el tren en comptes de l’avió quan sigui possible.

– Beure aigua de l’aixeta.

A Espanya, l’aigua de l’aixeta té una qualitat excel·lent gràcies a la depuració urbana. A més de ser més barata que l’aigua embotellada, l’aigua de l’aixeta no genera residus.

– Consumir productes locals.

Si consumim productes de proximitat al lloc on residim, evitem moltes emissions per transport. A Espanya, a més, aquest transport s’efectua principalment amb camions (més contaminants que el tren). Molts dels aliments que consumim recorren milers de quilòmetres abans d’arribar a taula.

– Instal·lar tendals i ventiladors als habitatges.

Després de l’ús del cotxe, la climatització de la llar és una de les despeses d’energia més importants que tenim les famílies. Per reduir aquest consum, especialment a l’estiu, s’aconsella instal·lar tendals a les façanes assolellades i ventiladors de sostre. Són barats, fàcils d’instal·lar i permeten reduir el consum elèctric de manera notable.

El Dia de la Mare Terra ens recorda la importància que tenen les petites accions diàries a l’hora de cuidar la biosfera.

L’ésser humà és una espècie capaç de canviar el seu entorn de forma dràstica. Això sovint ha implicat arrasar enormes masses boscoses que després és necessari reforestar. Durant els últims mil·lennis, ha transformat els biomes de mig planeta per adaptar-los als seus fins –generalment agraris, ramaders, de tala, per aixecar nous emplaçaments o per fer prospeccions mineres–.

Com que tot això té un cost ambiental associat, la restauració ecològica de les zones afectades –«recuperació d’ecosistemes que han estat degradats, danyats o destruïts», segons la Societat per a la Restauració Ecològica– és crucial. Quan es vol restaurar una àrea per plantar un bosc, aquesta activitat rep el nom de reforestar.

La reforestació és una pràctica de la silvicultura (gestió de boscos) que consisteix en la repoblació de zones desforestades en el passat. Quan a la zona no ha existit una massa d’arbres des de fa molt temps, aquesta repoblació sol rebre el nom de reforestació.

En el seu Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) núm. 15, ‘Vida d’ecosistemes terrestres’, l’ONU posa el focus en els boscos, que cobreixen prop del 31% de la superfície del nostre planeta i contenen prop del 80% de les espècies terrestres. Això és molt important perquè indica que la diversitat biològica depèn en gran mesura de la presència d’aquests entorns.

Tanmateix, reforestar és una activitat més complexa que, simplement, plantar arbres en una zona concreta. L’ecologia, ciència que estudia les relacions entre les diferents espècies i el medi en què viuen, té molta feina a fer quan es decideix restaurar un bioma i reforestar un bosc.

De fet, la feina sol començar amb la plantació d’espècies de plantes baixes com ara els matolls. L’objectiu consisteix a aconseguir que el terreny guanyi cohesió biològica i tornin espècies com petits rosegadors, aus, insectes i, naturalment, els imprescindibles bacteris, que donen vida als boscos. Aquests microorganismes descomponen la matèria orgànica, alliberen nutrients, fixen el carboni o el nitrogen que necessiten les plantes i es col·loquen a la base de la cadena alimentària, entre altres funcions.

La reforestació ha tingut diversos objectius durant la història, en particular dins la història d’Espanya. Així, l’objectiu número u de la primera etapa de reforestació de 1940 a 1959 (anomenat Pla Nacional de Repoblació Forestal) no va ser la preocupació pel medi ambient en absolut, sinó «pal·liar l’atur rural», que en aquella època estava disparat.

També en aquesta època, per protegir els cultius i el bestiar mitjançant barreres naturalitzades, es comença a reforestar els límits per evitar que el vent arrasi els sembrats o que s’escapin els animals. Són actuacions que tenen poc a veure amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible tal com els concebem avui dia, però que, sens dubte, van representar un pas endavant en aquest àmbit.

Després d’aquelles intervencions, va venir una repoblació impulsada per l’alta demanda de fusta per a habitatge i indústria. Es tractava d’una reforestació orientada a l’explotació fustera i va durar de 1960 a 1971. Tanmateix, amb el pas del temps i l’evolució de l’economia, la ciència ecològica ha anat prenent el comandament de la reforestació.

Durant els últims anys, especialment preocupats per l’enorme problema del canvi climàtic i l’augment de les temperatures, la llista dels motius pels quals reforestar s’ha anat ampliant:

– Augmentar les àrees verdes que capturin carboni: el CO₂ atmosfèric mai no ha estat tan elevat. Per això és necessari capturar-lo a través del que es coneix com a ‘embornals de carboni’. Malgrat que la tecnologia ja permet capturar diòxid de carboni, és cert que la vegetació ho fa d’una manera molt més eficient i, a més, humiteja i refresca la zona. No en va, es tracta d’avantatges en els quals la vida fa uns 485 milions d’anys que hi treballa.

– Millorar la coberta vegetal del sòl i evitar l’erosió: l’erosió del sòl és un fenomen global i, en part, natural. Les accions geològiques i climàtiques afavoreixen l’erosió, encara que l’erosió antròpica –és a dir, la promoguda per la humanitat– està predominantment causada per l’agricultura, la desforestació o l’expansió dels municipis. Aquest és un dels motius pels quals des de l’ONU-Hàbitat s’insisteix a dissenyar ciutats compactes més sostenibles i que ocupin menys espai.

Per descomptat, l’augment de temperatures fruit del canvi climàtic accelera aquestes tendències. Aquesta és la raó per la qual és necessari compaginar la reforestació amb polítiques de descarbonització.

– Crear barreres naturals perquè la desertificació no avanci: la desertificació és un fenomen pel qual es degrada un entorn a causa de conseqüències climàtiques i activitats humanes inadequades. A Espanya, la intrusió marina en aqüífers i l’agricultura intensiva han estat dues de les seves causes més importants.

Paradoxalment, la desertificació es produeix tant quan es fa agricultura intensiva en una àrea com quan s’abandona i han de passar anys o dècades perquè l’entorn es recuperi. A menys, és clar, que es facin campanyes de repoblació amb espècies autòctones que reforcin el sòl i es monitorin i mantinguin durant dècades. Unes iniciatives que també són necessàries en altres circumstàncies, com per exemple després d’un incendi.

En aquest sentit, CaixaBank ha dut a terme diverses iniciatives dins la seva estratègia Carbon Neutral per compensar la seva petjada de carboni. Aquest ha estat el cas de les accions de reforestació amb espècies autòctones que l’entitat ha promogut a boscos de Montserrat (Barcelona) i Ejulve (Terol). Els beneficis directes d’aquestes accions sobre el territori es comptabilitzaran durant els propers 40 anys. L’entitat també dona suport a un projecte per protegir més de 27.000 hectàrees de bosc amazònic al Brasil.

Així mateix, els ciutadans poden participar de la reforestació de zones que el necessiten mitjançant projectes que permeten, per exemple, apadrinar arbres que després es poden visitar. Fins i tot hi ha iniciatives de subscripció anual que permeten donar fons per a la plantació de diferents espècies capaces d’absorbir tones de CO₂.

La reforestació és molt més que una tendència: s’ha convertit en una de les principals bases que ens portaran a assegurar un futur sostenible per al nostre planeta i la seva biodiversitat.

 

En els moments de crisi cal aprendre a bregar amb la incertesa i la pandèmia de la COVID-19 és un d’ells. Encara no es coneixen del cert quines repercussions tindrà aquest esdeveniment, que va arribar a refredar l’activitat econòmica de milions de ciutadans i empreses d’arreu del món. El que sí que ja s’intueix és que moltes de les inèrcies anteriors canviaran i, probablement, ho faran per a sempre. El consum de les famílies és, potser, un dels canvis més evidents.

En aquest context, conceptes com ara el consum responsable tindran cada cop una importància més gran. Es tracta d’una tendència que ja era aquí abans que el coronavirus entrés en escena i que guanyarà encara més protagonisme en un futur pròxim. Davant d’un panorama econòmic incert, comprar de manera intel·ligent i sostenible sembla la millor de totes les estratègies.

Durant els darrers mesos s’han modificat diversos factors en el consum de les famílies. Un dels exemples més evidents és l’impuls que ha pres el comerç electrònic a causa del confinament. Tot i que ja formava part de la nostra vida quotidiana, moltes persones es van començar a familiaritzar amb la venda a distància per aprovisionar-se mentre romanien tancats a casa seva. Com a resultat de tot plegat, en sectors com ara el dels supermercats, el comerç en línia s’ha arribat a multiplicar per cinc.

Tampoc la nostra percepció de les compres que fem és la mateixa. Els nostres hàbits de consum s’han modificat durant l’estat d’alarma i la confiança dels consumidors trontolla. L’Índex de Confiança del Consumidor (ICC), elaborat pel CSIC, apuntava a un descens del 41,8% entre els mesos de març i abril en aquest indicador.

Tot sembla indicar que la manera que tenim de consumir tindrà més importància que mai després d’aquesta experiència. Així ho apunta una enquesta feta durant el confinament per l’escola universitària ESCODI de la Universitat de Barcelona: el 75% dels participants va expressar el seu desig que es redueixi el consumisme i més del 60% s’estava replantejant les seves necessitats. El director de l’estudi assegura que ens dirigim cap a un model de consum més responsable, no tan sols per qüestions econòmiques, sinó també per una conscienciació mediambiental més gran.

De fet, el consum responsable no només té en compte la realització de compres més racionals i equilibrades amb l’economia de la família. Aquest concepte consisteix en la tria de productes i de serveis d’acord amb diversos criteris. Un preu adequat o la necessitat, per descomptat, en són només dos, però també ho són l’impacte ambiental, l’impacte social, l’ètica de les empreses que els produeixen i les condicions de les persones que intervenen en l’elaboració del producte o en la prestació del servei.

Així, el consum responsable parteix d’un principi fonamental: només hem d’adquirir els productes que realment necessitem. Es tracta, bàsicament, de saber comprar i fer-ho de manera conscient, tenint en compte conceptes com ara l’ètica, l’ecologia o la solidaritat que hi ha darrere dels productes i dels serveis.

Comprar i consumir de manera responsable té diversos avantatges. Entre els més immediats hi trobem l’estalvi econòmic que suposa per a aquells que l’exerceixen. Un benefici sobretot important en moments d’incertesa econòmica. Tanmateix, el consum responsable va molt més enllà.

Bàsicament, els beneficis que pot aportar el desenvolupament d’hàbits responsables en aquest sentit són de dues classes: mediambientals i socioeconòmics. Això resulta molt senzill de comprendre amb un exemple ben concret, com seria el del consum de productes i serveis de proximitat, que s’emmarca dins del concepte de consum sostenible. De fet, apostar-hi suposa una reducció en les emissions d’efecte d’hivernacle, i també un estalvi important d’energia i recursos, simplement perquè no han de recórrer llargues distàncies per arribar al consumidor. I també es redueixen els embalatges, ja que no demanen tanta protecció com els productes importats.

Quant al vessant socioeconòmic, el comerç de proximitat facilita la implantació de tècniques de producció sostenibles i afavoreix la fixació de població en zones que, altrament, acabarien per quedar deshabitades. D’aquesta manera, els hàbits sostenibles de consum contribueixen no tan sols a promoure l’economia d’aquestes zones i a la supervivència dels petits productors, sinó també a preservar el seu patrimoni natural i cultural.

Aquest tipus de consum, que cada cop més persones exerceixen conscients del seu poder transformador, és la base d’un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fixats per l’ONU en la seva Agenda 2030: Consum i producció responsables. Aquest objectiu persegueix, bàsicament, crear guanys nets de les activitats econòmiques i millorar la qualitat de vida mitjançant la reducció de la utilització dels recursos, la degradació i la contaminació.

CaixaBank està compromesa en la promoció d’aquest objectiu mitjançant accions com ara la concessió de microcrèdits i finances d’impacte social per un valor de 724,8 milions d’euros el 2019, juntament amb 1.546 milions de dòlars en préstecs verds. A més a més, l’entitat s’ha adherit a l’aliança mundial UNEP FI, que promou el finançament per al desenvolupament sostenible, i també als Principis de Banca Responsable.

El consum responsable és tan important que el seu exercici pot ser determinant a l’hora de complir amb uns altres ODS. En tractar-se d’un hàbit sostenible, també ajuda a preservar el medi ambient i els recursos naturals, a més de promoure una economia més inclusiva i de fomentar la igualtat.

Un dels exemples més evidents és l’objectiu número 1 (Fi de la pobresa), ja que en consumir productes de comerç just, promovem un repartiment equitatiu de la riquesa i també la instauració de condicions laborals dignes en diverses comunitats. Aquests dos factors també incideixen en uns altres ODS, com ara el número 10 (Reducció de les desigualtats) o el 8 (Treball digne i creixement econòmic).

Pel que fa a la seva influència sobre l’entorn, el consum responsable està relacionat amb objectius com ara el número 13 (Acció climàtica), el 14 (Vida submarina) o el 15 (Vida terrestre). Això és degut a l’important estalvi de recursos que va vinculat a una conscienciació més gran a l’hora de consumir. Si només comprem el que necessitem i, a més, ens assegurem que la seva producció i distribució són respectuoses amb el medi ambient, estarem protegint el planeta i el seu futur.

Ara que ja sabem què és el consum responsable, convé conèixer també algunes pautes per incorporar-lo al nostre dia a dia. La Fundació SERS n’ofereix algunes, d’entre les quals destaquen les següents:

– Evitar el consum prescindible: abans de comprar, convé plantejar-se si un producte o servei és realment imprescindible.

– Informar-se abans de comprar: convé disposar de prou informació sobre els productes que comprem, quines primeres matèries fan servir, en quines condicions treballa el personal que els fabrica o si els processos de producció impacten sobre el medi ambient. L’etiquetatge i una petita investigació pel nostre compte ens poden ajudar molt en aquest sentit.

– Reutilitzar els productes: per exercir el consum responsable cal dir adeu als productes d’un sol ús. Reutilitzar i reparar un producte, portar-lo a un comerç de segona mà o donar-lo ajudarà a allargar-ne la vida útil i endarrerirà el moment de fer una nova compra. Si no és possible, la millor opció és reciclar-lo per aprofitar-ne els materials i reduir residus.

– Pensar en local: a més de dinamitzar l’economia del nostre entorn, ajudarem a reduir les emissions contaminants del transport i ens proveirem de productes frescos i saludables.

– Considerar el Comerç Just: aquesta eina de cooperació facilita l’accés al mercat als productors més desafavorits i contribueix a reduir la desigualtat, un altre dels ODS marcats per l’ONU. A més a més, els productes amb segell de Comerç Just asseguren els drets dels productors i treballadors implicats en la seva producció.

Apostar pel consum responsable és apostar pel planeta, per la societat i per una economia inclusiva. És una bona manera de convertir la crisi sanitària en una oportunitat per avançar en aquesta cerca de la sostenibilitat que perseguim els ciutadans d’arreu del món.

Ja fa dècades que la capa d’ozó es va convertir en una de les grans preocupacions de científics i ciutadans de tot el món. Coneixem la importància d’aquesta fràgil volta que ens protegeix de la radiació i sabem que hem de fer el possible per preservar-la. De fet, dediquem cada 16 de setembre a recordar la seva existència per crear consciència sobre la seva protecció. El coneixem com el Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó i és un moment perfecte per repassar algunes dades curioses relacionades amb ella.

L’ozó és un gas amb unes molècules compostes per tres àtoms d’oxigen, per la qual cosa la seva nomenclatura és O₃.

Així com l’oxigen (O₂) és inodor, és a dir, no fa cap olor, l’ozó desprèn una olor penetrant que permet percebre’n la presència fins i tot en petites quantitats. De fet, el seu nom procedeix del grec antic, concretament de la paraula ozein, que significa “fer olor”. Aquest gas és el que provoca aquesta aroma tan característica que es produeix quan hi ha tempesta.

La famosa capa d’ozó és un escut protector davant la radiació ultraviolada nociva procedent de l’espai. Aquesta barrera natural es troba a força altura respecte a la superfície de la Terra.

De fet, es coneix com a capa d’ozó la regió de l’estratosfera on hi ha concentracions més elevades d’aquest gas. S’estén sobre tot el planeta, amb alguna variació en altura i gruix. Aquest mantell comença entre els 10 i els 16 quilòmetres sobre la superfície terrestre i s’estén fins als 50 quilòmetres d’altitud.

Aquest límit inferior on comença la capa d’ozó coincideix aproximadament amb l’altura a què solen volar els avions comercials, per sobre dels 10.000 metres. És just sobre la troposfera, que és la part de l’atmosfera on se solen produir fenòmens meteorològics, com les tempestes o les pluges.

Un dels factors més sorprenents sobre l’ozó és que, tot i que es troba de manera natural a la nostra atmosfera, pot resultar perjudicial quan es produeix de manera artificial per l’acció humana.

Resulta que l’ozó, quan es concentra a prop de la superfície que habitem, és un contaminant que pot causar danys a la nostra salut i a la de les plantes. Es tracta d’una forma perjudicial d’ozó que resulta de les reaccions químiques que provoca el sol en contacte amb gasos, com els òxids de nitrogen, que alliberen els vehicles de combustió i alguns processos industrials, així com amb altres partícules, com els compostos orgànics volàtils (COV).

Es pot dir que l’ozó és beneficiós quan es concentra a l’estratosfera, perquè no permet que penetrin raigs nocius, com els UV-C i part dels UV-B i dels UV-A. El problema ve quan ho fa a la troposfera, ja que pot provocar danys al sistema respiratori. Un fenomen que cada vegada va a més: un estudi recent afirma que els valors mitjans d’ozó en aquesta part de l’atmosfera han augmentat una mitjana del 5% per dècada.

El que coneixem com a “forat de la capa d’ozó” no és exactament un orifici a la capa en què no hi ha presència d’aquest gas. En realitat, és una àrea d’aquest escut que es troba sobre l’Antàrtida i que presenta una concentració extraordinàriament baixa d’ozó, sobretot a la primavera. Aquest fenomen també es produeix a l’Àrtic, encara que és menys habitual.

Aquest aprimament de la capa d’ozó es deu a una sèrie de reaccions químiques que involucren els CFC (clorofluorocarbonis), uns químics artificials que arriben a la troposfera i que es trenquen en contacte amb els raigs ultraviolats. Com a conseqüència, s’alliberen àtoms de clor, capaços de destruir molècules d’ozó. De fet, un únic àtom de clor pot fer desaparèixer milers d’aquestes partícules. Es tracta d’un fenomen que es produeix durant la primavera austral, quan es donen les condicions necessàries per desencadenar aquestes reaccions.

L’any 1987 es va aprovar el Protocol de Mont-real, un tractat internacional que van signar tots els països del món. El seu objectiu consistia a reduir la producció i el consum de substàncies que esgoten la capa d’ozó, com els CFC. Es tracta de químics que s’utilitzaven, entre d’altres, en refrigeració i climatització o en aerosols.

Gràcies a la moderació en l’ús d’aquests elements per part de ciutadans i indústria i a la progressiva eliminació dels CFC de la seva composició, el consum de substàncies químiques perjudicials per a la capa d’ozó s’ha reduït al voltant del 99% a tot el món. Com a conseqüència d’aquest canvi d’hàbits, la capa d’ozó ha començat a regenerar-se per primera vegada en dècades, tal com demostren algunes proves científiques.

Amb tot, no serà fins a mitjan aquest segle que la capa d’ozó es recuperarà del tot. La raó és que les substàncies que l’ataquen són capaces de romandre a l’atmosfera durant anys i anar eliminant molècules d’ozó.

Aquesta és la raó per la qual no s’ha d’abaixar la guàrdia en la preservació de la capa d’ozó, que ens protegeix davant de malalties com el càncer de pell, les cataractes o els trastorns immunitaris. També manté els ritmes naturals de creixement dels ecosistemes terrestres i aquàtics, claus en la cadena alimentària. Val la pena fer tot el possible per conservar aquest escut natural, essencial per a la nostra supervivència.

Si hi ha una lletra de moda, aquesta és la R. Tant és així, que és la clau sobre la qual la Unió Europea ha decidit construir el seu futur sistema econòmic. Aquest nou paradigma es diu economia circular i se sustenta sobre pilars com la reutilització, la reparació o la renovació de productes i primeres matèries. També sobre el reciclatge, una de les pedres angulars sobre les quals es va començar a teixir el concepte d’economia circular fa dècades i que té fins i tot el seu propi Dia Internacional del Reciclatge.

Precisament el reciclatge és un concepte que adquirirà una importància especial després de la pandèmia del coronavirus. Davant d’unes perspectives econòmiques complicades, els beneficis d’aquesta pràctica poden contribuir de manera decisiva a construir la recuperació. Es tracta de passar d’una economia lineal, basada a utilitzar i llençar, a una altra en què cada material compta.

Tot i que quan pensem en el reciclatge ho fem en una ampolla de plàstic dins el contenidor groc o en caixes de cartró que es transformen en un paquet de folis, el fet cert és que els seus avantatges van molt més enllà. Per això, convé tenir-los molt presents la pròxima vegada que ens plantegem la possibilitat d’estalviar-nos la molèstia de separar els residus de casa nostra.

Segurament és el primer benefici que ens ve al cap quan pensem en el reciclatge: el medi ambient se’n beneficia. Per dir-ho d’una altra manera, el reciclatge està directament connectat amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU, formulats per aquest organisme per crear una societat més pròspera sense posar en perill el planeta. En aquest cas, amb l’objectiu número 13 (Acció pel clima), que anima a prendre mesures per combatre el canvi climàtic i els seus efectes.

Segons explica la Unió Europea, reciclar una llauna d’alumini pot estalviar fins al 90% de l’energia que suposa fabricar-ne una de nova. Fer-ho amb un quilo de paper en comptes de portar-lo a un abocador evita l’emissió d’aproximadament un quilo de diòxid de carboni (CO₂) i metà, tots dos gasos amb efecte d’hivernacle.

Aquest és un altre benefici en què normalment no pensem quan col·laborem amb el reciclatge amb els nostres gestos quotidians, i que té més importància que mai en l’escenari econòmic en què ens trobem. Resulta que estem contribuint a la creació i el manteniment de llocs de treball , un altre dels ODS marcats per l’ONU en la seva Agenda 2030.

En general, invertir en una economia baixa en emissions podria arribar a crear fins a 1,5 milions de llocs de treball, segons càlculs de la Comissió Europea. Si s’implementa totalment la legislació sobre residus de la Unió Europea, es podrien estalviar fins a 72.000 milions d’euros a l’any a tot el territori i crear al voltant de 400.000 llocs de treball.

Això es deu, en part, al fet que el reciclatge té la capacitat de generar deu vegades més llocs de treball que altres tractaments de residus, com la incineració o l’ús d’abocadors. De fet, la incineració requereix una important inversió econòmica, però amb prou feines crea ocupació, tal com subratlla la Fundació Zero Waste Europe.

A més, l’ús més eficient dels recursos a què contribueix el reciclatge suposa la suma de 150.000 llocs de treball per cada punt percentual que augmenti la productivitat d’aquests recursos, tal com estima la Unió Europea.

Reciclar materials i tornar-los a utilitzar suposa extreure menys recursos del planeta, que són limitats. Aquesta és una de les principals metes que persegueix, precisament, l’economia circular. Juntament amb alguns dels esmentats més amunt, aquest avantatge té a veure amb l’ODS número 12 (Producció i consum responsables), així com amb el 15 (Vida d’ecosistemes terrestres) i el 6 (Aigua neta i sanejament).

Conservar recursos naturals com la fusta, l’aigua o els minerals ajuda a frenar la degradació dels ecosistemes i els hàbitats naturals de les espècies salvatges. Això és així perquè s’eviten pertorbacions al sòl, així com les emissions contaminants lligades a la mineria i l’extracció de nous materials. Per exemple, el reciclatge de paper incideix de manera directa en la preservació i la biodiversitat dels boscos perquè redueix la demanda de fusta.

En aquest sentit, CaixaBank aposta per l’ús de paper reciclat a les seves instal·lacions, que el 2019 va assolir el 97,2% del total de paper consumit. Alhora, l’entitat va reduir el seu consum de paper un 14,58% respecte a l’any anterior, en consonància amb l’objectiu de minimitzar l’impacte ambiental de la seva activitat.

Per aconseguir-ho, CaixaBank impulsa la digitalització i la racionalització d’enviaments als seus clients, entre altres mesures. També incentiva la recollida selectiva de residus i la seva gestió i minimització en origen, tal com recull el seu Pla de gestió ambiental 2019-2021.

Reciclar suposa molt més que una suma de petits gestos quotidians. Si tots apostem pel reciclatge, reduirem la contaminació, preservarem els recursos, estalviarem energia, impulsarem l’economia i crearem llocs de treball. Aquesta és la raó per la qual el nou paradigma d’economia circular, inclusiva i sostenible no té sentit sense aquesta R tan important.

Pràcticament cada dia de l’any està dedicat a alguna causa. Això és així perquè és la manera que tenen els organismes internacionals, i molt especialment l’ONU, de posar el focus sobre un tema determinat que necessita atenció internacional. Per això cada 16 de setembre se celebra el Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó. O, dit d’una altra manera, el dia que recordem per què hem de cuidar l’escut natural que protegeix la vida en aquest planeta. Un assumpte molt seriós que fa més de tres dècades que és al punt de mira.

Per entendre per què preservar la capa d’ozó mereix un dia específic, convé saber en què consisteix i quines són les seves funcions.

L’ozó és un gas compost per tres àtoms d’oxigen (O₃). La capa d’ozó, per part seva, es refereix a una part de l’estratosfera en què es concentra una gran quantitat d’aquestes molècules. Aquest mantell s’encarrega que no ens arribin rajos ultraviolats d’alta freqüència. És a dir: actua com a escut davant de la radiació nociva que ens arriba des de l’espai.

Alhora, la capa d’ozó deixa passar les radiacions ultraviolades d’ona llarga, que són les que utilitzen les plantes per fer la fotosíntesi. Això és essencial per a la vida en el planeta, ja que són les plantes les que generen oxigen i estan a la base de la cadena alimentària.

Que aquesta capa s’aprimi o es foradi significa que deixa de complir les seves funcions. Això és un problema greu, i no només per a les plantes. Si les radiacions nocives arriben amb facilitat a la troposfera, que és on som nosaltres, augmenta el risc que tinguem càncer de pell i ceguesa, tal com ja va advertir l’OMS en el seu dia. El nostre sistema immune també en pateix els danys.

Va ser el 1985 quan un grup de científics va donar la veu d’alarma: la capa d’ozó que envolta la Terra tenia un enorme forat sobre l’Antàrtida. Llavors, l’ONU va promoure l’anomenat Protocol de Mont-real per protegir-la, un acord que van signar els governs de tot el món el 16 de setembre de 1987. Des de llavors, aquest dia serveix per recordar-nos per què hem de cuidar el nostre escut natural antiradiació.

El Protocol de Mont-real va servir per prohibir els clorofluorocarbonis (CFC). Es tracta de compostos l’ús dels quals es va posar de moda sobretot als anys 80. Llavors, estaven presents en els gasos refrigerants que utilitzaven els frigorífics i els aires condicionats. També a tota mena d’aerosols. Segons van descobrir els científics, els CFC danyaven la capa d’ozó a passos agegantats.

Gràcies a la conscienciació mundial i a la prohibició que establia el Protocol de Mont-real, els CFC es van deixar d’utilitzar a gran escala. Com a resultat, el forat de l’Antàrtida s’ha començat a tancar. Després d’arribar a un pic a principis de segle, a poc a poc s’ha anat reduint.

Per aquesta raó, es considera que el Protocol de Mont-real és un dels acords pel medi ambient amb més d’èxit a nivell mundial. I la prova que, si ens posem tots d’acord, podem aconseguir resultats per salvar el planeta.

Tanmateix, les amenaces per a la capa d’ozó continuen. Malgrat l’èxit que suposen tant la reducció del forat sobre l’Antàrtida com l’augment de la concentració d’ozó a la part superior de l’estratosfera, s’ha detectat un aprimament a les capes mitjanes i baixes. Fins i tot s’ha observat un augment de la presència d’ozó a l’atmosfera per l’acció humana. Es tracta d’un descobriment preocupant, ja que aquest gas, tan beneficiós per a la vida quan és a certa distància, resulta contaminant i perjudicial a nivell de terra.

L’esforç per preservar la capa d’ozó ha de continuar i, en aquesta lluita, hi hem de participar tots. Tanmateix, la problemàtica amb aquest gas no es limita a la part que es concentra a l’estratosfera. També s’ha de mantenir a ratlla el que genera l’acció humana, que es queda atrapat a l’atmosfera i ja forma part del problema de contaminació que tenim. No només això: també contribueix a l’efecte d’hivernacle.

L’ozó és un contaminant secundari format a partir d’altres, com els òxids de nitrogen (NO_x) i els compostos orgànics volàtils (COV) que emeten el trànsit, les calefaccions i la indústria. Per això, convé reduir-ne la generació perquè no acabin transformats en ozó.

Tots podem ajudar a evitar la producció de NO_x i COV. Simplement és qüestió de prendre consciència dels nostres actes quotidians i substituir-los per uns altres més ecològics. Aquests quatre consells ens ajudaran a fer-ho:

– Deixar el cotxe a casa: cobrir els trajectes més habituals a peu, amb bicicleta o en transport públic ajuda a reduir les emissions de NO_x, precursores de l’ozó atmosfèric. De fet, el transport és la font principal d’emissions de NO_x a Espanya.

– Comprovar l’origen dels aliments: consumir productes de proximitat ajuda a reduir la petjada de carboni del nostre carro de la compra, així com les emissions de NO_x necessàries perquè els tinguem a casa. La raó és que no demanen el mateix esforç en transport per arribar des del seu punt d’origen que els que ho fan des de l’altra punta del planeta.

– Moderar l’ús de la calefacció: com que aquest apartat habitualment genera precursors de l’ozó, el millor és utilitzar-lo de manera racional. No cal anar per casa en màniga curta a l’hivern: n’hi haurà prou amb ajustar el sistema a uns 21 graus i utilitzar persianes i cortines intel·ligentment.

– Apostar per energies netes: algunes fonts d’energia com el carbó també produeixen precursors de l’ozó. Per això convé apostar per un altre tipus de fonts més netes, com les d’origen renovable.

Cuidar el planeta no és només qüestió d’un dia ni d’una sola causa. Són molts els fronts que tenim oberts per preservar el medi ambient, per això CaixaBank ha posat en marxa  la campanya “365 raons”, dins la seva estratègia mediambiental, que aposta per accelerar la transició a una economia baixa en carboni que promogui el desenvolupament sostenible i sigui socialment inclusiva mitjançant la reducció de l’impacte directe de les seves operacions i el finançament i inversió en projectes sostenibles. A la campanya, els mateixos empleats de l’entitat ofereixen el seu punt de vista sobre els desafiaments que plantegem els humans al planeta i que generen inquietud de cara al futur. Totes aquestes són raons per les quals mai no hem d’abaixar la guàrdia davant de les amenaces que hi ha al lloc on vivim i on també viuran els nostres fills. Un repte diari en què tots ens hem d’involucrar.

Ja estem a les festes de Nadal, durant les quals, cada any, el consum de les llars es dispara. Segons un estudi de la consultora Deloitte, cada llar espanyola gastarà una mitjana de 600 euros durant aquestes dates. La part negativa per al futur del planeta és que, com més despesa, més consum de menjar, bosses, envasos, embalatges i un llarg etcètera. No obstant això, també és veritat que la majoria d’aquests elements es poden reciclar, o fins i tot se’ls pot donar un segon ús. En aquest article t’oferim cinc consells per passar un Nadal sostenible, que sigui respectuós amb el medi ambient.

Evita desaprofitar aliments. En els grans àpats de Nadal, es corre el risc de voler comprar productes com més millor, i després haver de tirar més restes de menjar de l’habitual. No és necessari. Si comprem als comerços de proximitat i comprem productes locals, estarem ajudant a protegir el nostre entorn. D’altra banda, si ens sobra menjar, sempre es poden guardar les sobres per a un altre dia, i fer-ne plats nous. I no oblidis que l’oli també s’ha de reciclar.

Recicla les ampolles de vidre. En aquestes dates, també acostumem a beure més que durant la resta de l’any: pràcticament un terç de les ampolles de vidre es consumeixen durant les festes nadalenques. Per això, una vegada buides, és important portar-les al punt de reciclatge. Als envasos de vidre els correspon el contenidor verd.

El plàstic, al groc. Les bosses de plàstic no tenen per què ser d’un sol ús: sempre podrem conservar-les i utilitzar-les diverses vegades. I quan ja no donin més de si, igual que els envasos o les ampolles de plàstic, les podem portar a reciclar al contenidor groc.

Guarniments i pessebres sostenibles. Les figures del pessebre es poden fabricar amb pràcticament qualsevol material: des de paper reciclat fins a envasos de iogurts o ampolles buides. D’altra banda, la resta de guarniments nadalencs també es poden elaborar amb materials reciclats, i guardar-los d’un any per a l’altre. Podem fer com els treballadors de CaixaBank, que durant la Social Week van fer un Taller de Guarniments de Nadal amb materials reciclats. A l’hora de crear guarniments de Nadal reciclats, l’únic límit és la imaginació.

La segona vida de les joguines. Molts nens rebran joguines noves per Nadal o el dia de Reis. Però què passa amb les joguines velles? Segurament, moltes estaran oblidades en un armari. Si les portem a un mercat d’intercanvi o a una botiga de segona mà, estarem donant una segona vida a les joguines velles.

És inevitable que tots augmentem la despesa i el consum de qualsevol classe de productes durant l’època nadalenca. Però el que també és a les nostres mans és tenir la voluntat de, si seguim tots aquests consells, contribuir a reduir els residus el màxim possible, i passar així unes festes més ecològiques i més sostenibles.

Bon Nadal!