El 22 de març se celebra el Dia Mundial de l’Aigua, que aquest any coincideix amb l’inici de la Conferència de l’ONU sobre l’Aigua 2023 que acollirà Nova York (EUA). S’espera que, en aquesta cita internacional, s’assoleixin compromisos per establir solucions a la crisi actual de l’aigua i el sanejament.

Per entendre les dimensions del repte al qual s’enfronta el nostre planeta, analitzem cinc xifres relacionades amb l’aigua i et donem una data clau.

Al nostre planeta, hi ha 1.386 milions de quilòmetres cúbics d’aigua, el 97 % dels quals (1.338 milions de quilòmetres cúbics) correspon a aigua salada. La resta és aigua dolça, encara que no tota és potable. S’estima que només el 0,007 % del total de l’aigua de la terra és potable, uns 97.000 quilòmetres cúbics. Per tant, l’aigua és un recurs escàs i limitat. Una gestió optimitzada és fonamental per evitar-ne l’escassetat.

Segons dades de les Nacions Unides, un terç de la població mundial no té accés a aigua en condicions de salubritat i potabilitat. L‘objectiu 6 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible aspira a aconseguir l’accés universal i equitatiu a l’aigua potable a un preu assequible per a tothom el 2030.

De tota l’aigua que es consumeix al món, només el 10 % es destina al consum humà. Del percentatge restant, el 70 % s’utilitza per a l’agricultura i ramaderia, i el 20 %, per a la indústria, segons l’AQUASTAT, l’agència de la FAO que analitza l’ús de l’aigua en l’agricultura.

L’Aràbia Saudita és el principal dessalinitzador d’aigua (17 % de la producció mundial), seguit de la Unió dels Emirats Àrabs (13,4 %) i els Estats Units (13 %).

Segons Aquae Fundación, Espanya seria el quart país amb més producció d’aigua dessalada. Per fer-ho, té 765 plantes dessaladores (360 d’aigua de mar i 405 d’aigua salobre), que produeixen més de 100 metres cúbics al dia.

Tanmateix, només 99 d’aquestes plantes són de gran capacitat, és a dir, poden produir 10.000 i 250.000 metres cúbics al dia.

La petjada hídrica determina el volum d’aigua per produir béns i serveis. Al nostre país, la petjada hídrica per capita diària d’un espanyol és de 6.700 litres d’aigua. Dins la Unió Europea (UE), només Portugal supera la nostra petjada hídrica, amb 6.900 litres d’aigua diaris. Països com Mongòlia assoleixen els 10.000 litres diaris, segons dades de Water Footprint Network.

Es tracta de la data establerta als ODS per aconseguir millorar l’accés a l’aigua, la qualitat, l’eficiència en l’ús, la gestió integrada a través de la cooperació fronterera, la protecció d’ecosistemes relacionats amb l’aigua, ampliar la cooperació al desenvolupament i enfortir la gestió local de recursos hídrics.

El 1798, el panorama que Thomas Malthus pintava per a la humanitat era poc encoratjador: aquest erudit britànic pronosticava grans fams per a una població creixent. Les innovacions en el cultiu i la terra van evitar aquest destí ombrívol, però van crear problemes de sostenibilitat que encara avui intentem resoldre. Actualment, el repte consisteix a assolir una alimentació sostenible per a tots.

Si volem trobar sistemes que permetin alimentar la població del planeta i millorar la seguretat alimentària, cal buscar alternatives basades en la ciència. Quines opcions tenim?

És sostenible el sistema agroalimentari actual? En alguns casos, l’ús de la terra és òptim i aquesta es cuida de manera que es poden regenerar els seus compostos químics i preservar el bioma. Tanmateix, en línies generals, el complex sistema actual no és sostenible.

• L’agricultura, la silvicultura i l’ús de la terra emeten el 18,4 % del CO₂ mundial, del qual un 5,8 % és emès pel bestiar i els fems.
• Si es tenen compte activitats complementàries del sistema de producció d’aliments —com el processament, l’empaquetament o el transport—, la xifra puja al 25 %.

• Un dels impactes més urgents és el desequilibri en el cicle del nitrogen. Els experts asseguren que els humans hem accelerat clarament la taxa de fixació de nitrogen en els sòls.
• Avui dia, a causa principalment de l’agricultura, ja s’ha superat el límit planetari per desequilibri de nitrogen i fòsfor.

• També s’ha superat el límit de pèrdua de biodiversitat, principalment per la invasió d’hàbitats per a cultius o per a activitats ramaderes. «La producció d’aliments és el gran destructor de la biodiversitat», segons els experts.
• El bestiar suposa el 4 % de tota la biomassa del planeta, mentre que els mamífers salvatges només suposen el 0,3 % i les aus salvatges, el 0,08 %.

Font: Our World in Data

Tanmateix, ja hi ha algunes solucions que, combinades entre si, poden aplanar el camí cap a l’anhelada alimentació sostenible. Tot seguit en veurem alguns exemples. Entre parèntesis es pot veure el problema a la solució del qual contribueix més cada una.

L’agricultura de precisió evita l’ús massiu de fertilitzants. Amb aquest tipus d’agricultura, altament tecnificada, augmentarà l’eficiència en l’ús de nitrogen i fòsfor. També s’evitarà una part de les seves externalitats, tal com destaquen investigadors espanyols.

Sovint l’agricultura de precisió fa ús de satèl·lits, com en el cas del projecte nacional FATIMA. En altres, una alta sensorització i fins i tot robots industrials aplicats al camp. A més, els autors destaquen la importància de fer ús de biotecnologia innovadora, sense la qual és poc probable que s’aconsegueixin assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible. També caldrà digitalitzar-la.

Després de treballar-hi durant dues dècades, investigadors de la Universitat de Yunnan (Xina) han desenvolupat un tipus d’arròs perenne (PR23), que té unes plantes que sobreviuen any rere any i continuen produint. Tal com destaquen els autors de l’estudi «Sustained productivity and agronomic potential of perennial rice»: «l’arròs perenne és un canvi radical amb potencial per millorar els mitjans de subsistència, millorar la qualitat del sòl i inspirar la recerca sobre altres cereals perennes».

Un dels avantatges d’aquest gra és precisament la recuperació del sòl, ja que no cal plantar de nou per a cada collita.

A causa del creixent impacte global de la indústria ramadera —cada vegada es consumeix més carn per persona, segons la FAO, i cada vegada hi ha més persones—, i encara que hi ha sistemes de pasturatge mòbil capaços de cobrir part de les seves externalitats, cal reduir el consum de carn o buscar formes diferents de produir-la.

L’agricultura cel·lular és una de les possibles solucions a la producció de proteïnes animals que no exigeix, en principi, una alta pèrdua de biodiversitat. A més, prescindeix per complet de patiment animal. És una tecnologia encara en desenvolupament, però el cultiu de cèl·lules animals en reactors és molt prometedor.

Un dels principals avantatges del cultiu cel·lular, que consisteix en la reproducció cel·lular en un tanc anomenat bioreactor, és que només es produeix la part comestible de l’animal, cosa que redueix considerablement l’energia final necessària per produir un quilo de carn. A més, allibera espai al camp per a altres usos.

Amb l’estalvi d’espai que aporten solucions tècniques com les tres anteriors, és possible resilvestrar (rewild) zones antropitzades i danyades amb poca biodiversitat. Diferents estudis assenyalen la necessitat de resilvestrar terrenys de cultiu abandonats des de fa anys. Si l’àrea no produeix menjar, llavors convé restaurar-la.

Com a complement al rewilding i alternativa a l’agricultura convencional, la permacultura és un mètode sistemàtic que pretén agrupar tots els factors d’ecologia, agricultura o seguretat alimentària sota un mateix paraigua. Els seus objectius són la sostenibilitat i no esgotar els sòls.

Hi ha un consens absolut en el fet que blindar els espais protegits i augmentar-ne dràsticament l’àrea —i interconnexions per no formar illes— és un requisit imprescindible per protegir la biodiversitat i impulsar l’alimentació sostenible. Només el 16,64% de la superfície terrestre i les aigües continentals i l’1% de les aigües estan protegides, segons l’Informe planeta protegit 2020 de l’ONU.

En una de les publicacions més rellevants sobre la biodiversitat, el professor Sir Partha Dasgupta assenyala la necessitat de donar subsidis no per a l’explotació de la natura, sinó per a la seva protecció, valorant els recursos naturals, així com la d’eliminar les subvencions als combustibles fòssils.

El greenwashing consisteix a fer creure a la societat que una institució o companyia està molt més compromesa amb la protecció del medi ambient del que realment ho està.

Es dona, per exemple, quan una empresa comunica que l’embalatge de la nova línia verda de productes prové de materials 100% reciclats o que les instal·lacions d’una fàbrica s’han dissenyat per oferir avantatges en termes d’estalvi energètic i garantir “emissions zero”.

Per bé que algunes d’aquestes afirmacions poden ser en part certes, les empreses que només intenten netejar la seva imatge generalment exageren els seus mèrits propis en termes de sostenibilitat. En el millor dels casos, el seu objectiu és oferir una bona impressió seguint una tendència de moda. En el pitjor, intenten tapar altres pràctiques nocives o deslleials.

El terme greenwashing és un joc de paraules que deriva de “whitewashing”, un concepte que fa referència al món del cinema: quan s’utilitzaven actors caucàsics per a qualsevol paper, fins i tot de personatges d’altres ètnies.

Greenwashing es va fer servir per primera vegada els anys 1960, quan la indústria hotelera va començar a demanar als hostes dels hotels que reutilitzessin les tovalloles per protegir el medi ambient. Llavors, l’objectiu era simplement beneficiar-se d’uns costos de bugaderia més baixos.

Un altre exemple històric de falsa sostenibilitat ambiental es remunta a la dècada de 1980, quan la companyia petroliera Chevron va encarregar una sèrie d’anuncis de televisió per transmetre el seu compromís amb el medi ambient. Tanmateix, alhora estava violant dues lleis federals —la Clean Air Act i la Clean Water Act—, ja que abocava petroli en àrees protegides.

El 2010, la Federal Trade Commission (FTC) dels EUA va ser el primer organisme a redactar directrius per a l’ús correcte del que es coneix com a “environmental màrqueting claims”, o arguments mediambientals mercadotècnics. El 2020, el Parlament Europeu va aprovar els primers criteris per combatre el greenwashing i afavorir la transparència de les empreses en aquest sentit.

No sempre és una voluntat la que impulsa les empreses al greenwashing. De vegades es tracta d’accions que es fan amb l’objectiu real de fer el bé, però que, tanmateix, no es materialitzen en resultats ni dades significatius. Perquè una marca es pugui definir com a sostenible, tot el seu procés de producció, inclosa la cadena logística, ha d’estar orientat i realitzat amb un impacte ambiental baix o nul.

Però com poden els consumidors reconèixer el greenwashing i protegir-se’n? I com poden les empreses evitar ensopegar-hi sense ni tan sols assabentar-se’n? Aquests últims anys, la Unió Europea ha estat treballant en una llista de pautes per definir què és realment “una activitat econòmica ambientalment sostenible”.

Confiar només en certificacions objectives i reconegudes és el primer pas, que evita deixar-se captivar per termes genèrics, com “natural”. Les afirmacions absolutes, com ara “emissions zero”, un objectiu pràcticament impossible d’assolir per a qualsevol tipus de producte o servei, també s’han d’observar amb escepticisme.

Per reconèixer el greenwashing, és important prestar atenció a:

– Ús de llenguatge vague i incert —inclosos els eslògans— o, al contrari, tan tècnic que resulti enganyós i incomprensible.

– Ús exagerat d’imatges que representin temes naturals o amb predomini del color verd per evocar el medi ambient i, per tant, el suposat interès de la marca per l’ecologia.

– Divulgació de dades ambientals no avalades per tercers o informació fàcilment disponible.

– Indicacions vagues sobre el producte, tant que el seu significat pugui ser mal interpretat pel client.

– Presència de certificacions falsificades o etiquetes falses.

Avui dia, s’estan creant comitès i organismes per detectar i denunciar irregularitats en aquest àmbit. Al Regne Unit, es va emetre el Green Claims Code el setembre del 2021. A Espanya es treballa des del 2009 en un codi d’autoregulació sobre arguments ambientals en comunicacions comercials. A França, el Govern ha adoptat una multa contra les campanyes publicitàries enganyoses, que castiga les empreses amb una quantitat de fins al 80% del cost de la campanya mateixa. Tanmateix, la primera defensa, com sempre, radica en la informació.

El rinoceront negre i el rinoceront blanc són les dues subespècies que viuen a la sabana africana. Però el rinoceront negre afronta l’amenaça de la caça furtiva, la principal causa de la desaparició massiva d’exemplars en les últimes dècades, que ha abocat aquest mamífer a entrar en la llista d’espècies en perill d’extinció.

Els últims censos (2018) constaten l’existència de poc més de 5.000 individus, repartits en diversos països del sud de l’Àfrica, com ara Namíbia, Angola, Kenya, Tanzània, Zimbàbue, Moçambic i Sud-àfrica.

Per salvar-los, el Banc Mundial ha presentat un bo que contribuirà a protegir els rinoceronts de dues reserves, el Parc Nacional Addo Elephant (AENP) i la Reserva Natural Great Fish River (GFRNR),totes dues a Sud-àfrica.

Es tracta d’un Bo de Desenvolupament Sostenible del Banc Mundial de 150 milions d’euros a 5 anys amb venciment el març de 2027 que alterna un bo d’ús d’ingressos amb un mecanisme que s’activa per mitjà de resultats que disposen d’una font addicional de finançament per a la protecció del rinoceront negre.

L’emissor dels bons, el Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (BIRF), no farà pagaments de cupons als inversors, sinó que destinarà els fons a la conservació de l’espècie en extinció.

En el moment del venciment, els inversors obtindran el rescat del bo. Però, a més, si el resultat és positiu (es compleixen els objectius de conservació del rinoceront), els inversors rebran un pagament final en funció de l’èxit del resultat.

Segons el Banc Mundial, es tracta d’un producte innovador que aprofita els mercats de capital per recaptar fons d’inversors privats sense augmentar el deute sobirà de Sud-àfrica.

Un dels avantatges que destaca el Banc Mundial és que aquest bo no és només atractiu pel rendiment total, sinó també pels resultats directes i mesurables. Fins i tot espera que es converteixi en un model de publicoprivat que es pugui replicar per ajudar a millorar la biodiversitat d’altres llocs del món.

Es finançaran les dues reserves sud-africanes que ja hem esmentat, que unides comprenen 153.000 hectàrees. La protecció del rinoceront, a més, repercutirà de manera positiva en la resta d’espècies que hi conviuen. Finalment, el benefici es farà extensiu a les comunitats locals, eminentment rurals, a través de la generació d’ocupació gràcies a la indústria del turisme respectuós, sostenible i conscient.

La creixent preocupació de les persones i les empreses pel medi ambient ha donat lloc a tot un ventall de conceptes nous lligats a la paraula “eco”. Des de l’ecoansietat per un futur incert a l’ecoorgull de contribuir de manera positiva al canvi. I la pregunta que ens hem fet tots alguna vegada: què significa “eco friendly“?

Molts d’aquests termes han arribat fins i tot a la comunitat científica, que estudia l’ecoculpa o el respecte pel medi ambient (eco friendly). T’expliquem el significat d’alguns d’ells.

El concepte eco friendly és un dels més repetits i que més convé conèixer. Així que, a la pregunta de què significa “eco friendly“, la resposta és ser respectuós amb el medi ambient. També serveix per relacionar una activitat amb el seu baix impacte ambiental. Això sí, cal tenir en compte que molts d’aquests termes no constitueixen una tipologia formal ni una classificació basada en criteris objectius i auditats.

Per això, per evitar el greenwashing o blanqueig mediambiental, és clau que les empreses que utilitzen termes com ara “eco friendly” puguin avalar aquestes afirmacions mitjançant projectes específics i certificats. Per exemple, contractant únicament energia renovable, no fent servir cotxes de combustió, treballant en exclusiva amb recursos locals o consumint menjar ecològic.

L’eco shame o ecovergonya és un concepte que relaciona una empresa amb alguna activitat particularment nociva i allò que es considera un atemptat mediambiental.

És un terme emprat, en principi, per a companyies que danyen ecosistemes amb la seva activitat.

L’àmbit d’aplicació d’aquest terme creix a mesura que ho fa la sensibilització social i s’adreça a hàbits tan estesos com l’ús de bosses de plàstic o d’un sol ús.

L’eco pride o ecoorgull guarda relació amb treure pit per accions en la línia de l’eco friendly. Per exemple, una marca que hagi reduït de forma auditada les seves emissions de CO2 o que hagi aconseguit que els seus empleats utilitzin el transport públic podria estar orgullosa d’aquestes fites, i utilitzar per a si mateixa aquesta etiqueta.

L‘eco guilt o ecoculpa és un concepte que generalment s’atribueix a persones més que a marques, i guarda relació amb la culpabilitat que sent una persona que, sabent que causa dany al medi ambient, no pot evitar-ho o li costa fer-se càrrec del cost de canviar.

Per exemple, és freqüent en gent que consumeix carn, però voldria no fer-ho, o que condueix, però es veu incapaç de canviar de mitjà de transport. A les empreses existeix el mateix sentiment, tot i que està més distribuït i racionalitzat: sovint no és possible fer tot el que es vol. És el contrari a l’eco pride.

L’eco-anxiety o ecoansietat és un tipus d’ansietat deguda a l’incompliment dels objectius de sostenibilitat i la crisi ecològica. És més freqüent entre les persones més joves, més ben informades i més conscienciades sobre la necessitat de canviar de model productiu, que a més són qui hauran de viure amb les conseqüències de no canviar-lo. Se suma en aquest grup la falta de poder polític que faci realitat un canvi de model, una impotència que angoixa.

L‘eco-paralysis o ecoparàlisi es caracteritza per la incapacitat de respondre de manera significativa als desafiaments ecològics. Pot aparèixer quan hi ha massa opcions d’acció, però aquestes resulten conflictives.

Això passa, a vegades, amb els aliments ecològics: tenen millor cura dels sòls, però solen utilitzar més sòl per quilogram produït. Aquesta paràlisi genera, a més, cansament mental. Pot considerar-se un tipus d’infoxicació o intoxicació per sobreinformació.

L’eco-grief o duel ecològic és una postura una mica derrotista, però sense fonament científic, que implica la consideració de “pèrdua” i gairebé l’abandonament de les pràctiques ecològiques perquè no es veu cap solució viable davant el present.

La realitat és que, fins i tot amb pèrdues irremeiables, qualsevol acció ecològica suposa evitar un deteriorament més gran en el futur.

L’eco-coping o afrontament ecològic és un estat de lluita o confrontació de la crisi ambiental. Se’n sol parlar en termes d’adaptació: les persones són conscients del dany ecològic i l’afronten com a tal. És un exercici de sinceritat que pot ser negatiu (eco-grief) o positiu (mobilització social).

A mesura que l’ecologia forma part, cada vegada més, de la consciència de les persones i creix l’interès per un futur sostenible, aquests termes nous es fan més habituals i part d’un ús quotidià, almenys fins que s’assoleixi un model socioeconòmic qualificable com sostenible a llarg termini. Llavors tot serà eco friendly, qualsevol acció serà eco pride i l’eco grief no tindrà sentit.

Científics i tecnòlegs d’arreu del món han trobat en la intel·ligència artificial una gran ajuda per intentar que la Terra sigui un bon lloc per viure-hi, tant per a nosaltres com per a les pròximes generacions.

De la monitorització d’espècies beneficioses per als oceans a l’estudi de la criosfera, la intel·ligència artificial és un poderós aliat a l’hora de preservar el planeta. T’ho expliquem amb exemples.

La llista d’animals en perill d’extinció és enorme. Segons la IUCN Red List, aproximadament dos de cada cinc amfibis corren aquest risc avui dia. Passa ben bé el mateix amb els taurons, les ratlles i les quimeres: tres de cada deu estan amenaçats com a espècie.

Evitar una extinció massiva és una tasca titànica en què la intel·ligència artificial ja ens dona un cop de mà. Monitorar, recollir imatges i etiquetar milers d’animals en perill d’extinció és una tasca massa feixuga per fer-la a mà, però no tant si la intel·ligència artificial n’accelera els processos.

A això es dedica la plataforma Wildbook, que fa servir algoritmes per accelerar els descobriments científics. Ja ha aconseguit seguir la pista a 10.000 taurons balena que resisteixen solcant els mars. Són animals essencials per preservar la salut dels oceans, un concepte íntimament lligat al canvi climàtic. Per això és tan important saber quants n’hi ha, com viuen o cap a on van.

Per preservar recursos escassos i fonamentals com ara l’aigua, el primer que cal fer és conèixer-ne l’estat. Si, a més a més, aquest coneixement ajuda a fer prediccions més precises per desenvolupar polítiques i conservar entorns com la selva, el seu valor es multiplica.

Aquesta és la idea després del projecte SOS Mata Atlântica, que usa les eines de machine learning que Microsoft posa a disposició de la innovació mediambiental en el seu programa AI for Earth. En el cas de SOS Mata Atlântica, la intel·ligència artificial aconsegueix que el granet de sorra que aporta un voluntari augmenti de valor de manera exponencial.

En aquest projecte, que es desenvolupa a la selva atlàntica del Brasil, els voluntaris recullen mostres d’aigua a centenars de punts diferents. Totes aquestes mostres s’avaluen i se’ls assigna una puntuació de la qualitat de l’aigua. L’ús de machine learning ajuda els analistes a pronosticar canvis en la qualitat de l’aigua i també a identificar patrons valuosos per al seu estudi.

En compartir amb la comunitat aquest coneixement adquirit, juntament amb les tendències i els pronòstics, és més senzill influir en les polítiques públiques per, d’una banda, aprofitar millor els recursos hídrics i, de l’altra, fer el mateix amb la selva.

És pràcticament impossible trobar dos vidres de neu iguals i passa ben bé el mateix amb les capes de gel i de neu de la criosfera, un concepte que inclou tots els llocs congelats del planeta.

Cada glacera o iceberg és diferent i, a més, conèixer-los costa molt perquè accedir-hi acostuma a ser molt complicat. Tanmateix, cal estudiar-ne les dinàmiques per controlar una de les majors amenaces per al futur del planeta: l’augment del nivell del mar causat per un gel que cada cop es fon més ràpidament.

Com es poden observar llocs totalment inhòspits i als milions d’éssers microscòpics que hi viuen? El Dr. Joseph Cook, de l’Institut de Ciències Biològiques, Mediambientals i Rurals (IBERS) de la Universitat d’Aberystwyth (Regne Unit), es va proposar aconseguir-ho i es va basar en algoritmes d’intel·ligència artificial per fer-ho.

Mitjançant l’ús de drons, imatges per satèl·lit i intel·ligència artificial, Cook i el seu equip han aconseguit traçar mapes precisos de superfícies gelades úniques a l’Antàrtida per predir a quin ritme es fondrà cadascuna d’elles. També han descobert unes algues diminutes que acceleren el ritme al qual es fon el gel. Aquest descobriment és important perquè, fins aleshores, es desconeixia per complet que la vida microscòpica podia contribuir a l’augment del nivell del mar.

Són molts els països que mantenen compromisos mediambientals, com ara reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Tanmateix, una cosa és dir-ho i una altra molt diferent fer-ho. Com es pot saber qui compleix realment amb els objectius i qui només diu que els compleix?

Novament, la intel·ligència artificial arriba al rescat del planeta. En aquest sentit, el projecte Climate Trace usa algoritmes d’intel·ligència artificial i eines de machine learning per fer estimacions sobre emissions pràcticament en temps real. Ho fa analitzant imatges per satèl·lit i dades procedents de sensors.

Els càlculs d’aquest sistema són força exactes, raó per la qual poden ajudar els països que compleixen els seus compromisos a distingir-se dels altres amb una acreditació ben sòlida.

Quan es parla de sostenibilitat, es recorre a un immens catàleg de grans idees i iniciatives multidisciplinàries. I a vegades, hi ha coses que passen inadvertides i que, tanmateix, alberguen insospitades possibilitats en el respecte envers el nostre entorn.

És el cas de l’humil, insignificant (i molt espanyol) pinyol d’oliva, que s’ha convertit en un singular referent de l’economia circular. Un recurs biosostenible del qual estan naixent sorprenents projectes industrials no invasius, i fins i tot propostes gastronòmiques.

El pinyol d’oliva, que anys enrere es coneixia com la vulgar deixalla de l’oliva, avui és un producte de consum d’interès general. Segons algunes estimacions del Ministeri d’Agricultura, cada any es recullen al nostre país prop de mig milió de tones d’oliva de taula i 1,3 tones d’oliva per elaborar oli.

Aquests són alguns exemples de la seva utilitat i projecció.

El pinyol d’oliva és una magnífica font de combustible gràcies als seus greixos, baixa humitat i capacitat calorífica. Ideal per a les calderes i estufes de calefacció que funcionen amb biomassa, el pinyol d’oliva ha passat de ser un residu a una font d’energia que emet molt menys CO2 que el gas natural o el gasoil i és fins a un 70 % més eficient.

A més, ajuda a aconseguir un son reparador, ja que s’ha experimentat amb èxit en el farcit de coixins, i fins i tot per evitar malalties musculars en forma de sacs tèrmics que apliquen una calor neta.

Una de les peculiaritats del pinyol d’oliva és que és altament resistent als fongs i bacteris. A més, la seva capacitat d’absorció és una eina eficaç per a la descontaminació d’aigües residuals (a través d’un procés dit biosorció). La Universitat de Granada va ser pionera en aquesta tècnica, que va aconseguir utilitzar els ossos fins a nou cicles de descontaminació de residus abocats a l’aigua.

Tècnics de l’Escola Tècnica Superior d’Edificació han dissenyat un sistema per carbonitzar el pinyol d’oliva i utilitzar-lo en la construcció d’edificis. Parlem d’un material lleuger i flexible que s’ajusta com un guant alsexigents patrons tècnics de la construcció, sense oblidar que també és un magnífic aïllant acústic i tèrmic.

Marques d’automoció ja utilitzen pigments del pinyol d’oliva per tintar tapisseries dels vehicles, evitant la generació de residus tòxics en la fabricació de tints, a més d’obtenir un pigment biodegradable.

Una petita explotació de la Sierra Morena de Jaén ha obtingut el premi al millor formatge del món. Un producte artesanal i ecològic cent per cent que té la peculiaritat que utilitza el pinyol d’oliva en el procés de final de maduració.

Un humil negoci que ha donat la volta al món. També s’està experimentant en l’extracció de llavors del pinyol de l’oliva per a l’elaboració de farines, amb un alt contingut en fibra i omega-3.

Aquesta idea d’utilitzar el pinyol d’oliva en la gastronomia ja va passar pel cap d‘Ángel León, conegut com El Xef del Mar, que des de 2008 utilitza el pinyol d’oliva a les seves cuines per al fumat dels seus productes.

Cada vegada són menys els considerats com a deixalles alimentàries dels quals no es pugui treure partit. I el pinyol d’oliva és un exemple claríssim que una cosa tan simple pot convertir-se en un producte d’extraordinàries possibilitats per a la millora de la vida dels ciutadans.

La Terra és un planeta que ens ho dona tot. No és casualitat que la vida s’hi hagi obert pas: de la temperatura a la disponibilitat d’oxigen, les seves condicions són ideals per habitar-lo. Són característiques que depenen d’un fràgil equilibri que està en perill. El canvi climàtic és l’amenaça més gran que té en contra. Per això tota la humanitat s’ha conjurat per frenar-lo.

Des de la incorporació d’hàbits més ecològics fins a la introducció de l’economia circular, són molts els àmbits des dels quals es pot abordar aquest problema. Fins i tot per a aquells que vulguin consagrar el seu temps al propòsit de frenar el canvi climàtic hi ha alternatives. Al cap i a la fi, quina millor manera de comprometre’s amb aquest objectiu que dedicar-hi la feina diària.

Si vols saber com fer-ho, tot seguit trobaràs algunes professions que permeten treballar cada dia per aconseguir que el canvi climàtic deixi d’amoïnar-nos.

En què consisteix

L’enginyeria ambiental és la que permet avaluar els danys que els processos d’una companyia poden causar al medi ambient i posar-hi remei fins i tot abans que es produeixin.

Què cal estudiar

Per accedir a aquesta professió, hi ha graus dedicats en diferents universitats. Si ja ets enginyer o bé titulat en alguna ciència experimental, també hi ha màsters universitaris que et permetran completar la teva formació per dedicar-te a aquesta activitat.

Com ajuda al medi ambient

Si treballes en aquesta professió, t’encarregaràs de dissenyar processos, productes i serveis tecnològics que permetin prevenir, controlar i solucionar problemes mediambientals a qualsevol empresa o institució. Per exemple, t’asseguraràs que les operacions d’una fàbrica no causin impactes ambientals negatius a l’entorn on està situada o de mitigar-los si ja es produeixen. També podràs participar en l’elaboració de polítiques mediambientals per a empreses o sistemes de monitoratge del seu consum de recursos.

En què consisteix

La millor manera d’evitar que un producte causi danys al medi ambient és introduir l’ecologia en el seu ADN des del primer moment. A això es dediquen els especialistes en ecodisseny: a assegurar-se que el disseny i el desenvolupament d’un producte incorporin criteris mediambientals que disminueixin el seu impacte sobre l’entorn durant tot el seu cicle de vida.

Què cal estudiar

Molts professionals que es dediquen a l’ecodisseny accedeixen a la professió des de graus en Enginyeria Industrial, Disseny o Belles Arts, per després especialitzar-se amb algun màster o postgrau.

Com ajuda al medi ambient

Si treballes com a ecodissenyador, aconseguiràs, entre altres coses, que per a la fabricació d’un producte s’utilitzin els mínims recursos possibles, que aquest aprofiti al màxim l’energia que necessiti durant la seva vida útil o que la seva eliminació suposi un impacte mínim. Aquest mena de feines poden estalviar milers de litres d’aigua, tones d’emissions contaminants a l’atmosfera o evitar la desforestació de grans àrees verdes, així com contribuir decisivament a la implantació d’una economia circular i més sostenible.

En què consisteix

Aquesta és una professió molt versàtil, que permet exercir-la en qualsevol organització, tant pública com privada, l’objectiu de la qual consisteix en controlar el medi ambient i els seus recursos. També habilita per fer programes d’educació ambiental, treballar com a guia en activitats relacionades amb aquest àmbit o la gestió ambiental de diferents projectes en espais naturals.

Què cal estudiar

Hi ha un cicle superior de formació professional que s’imparteix en diverses autonomies i es dedica a preparar aquesta mena de professionals. També hi ha màsters especialitzats que poden cursar els graduats en els camps de Ciències Socials i de l’Educació, així com en els de les Ciències Naturals.

Com ajuda al medi ambient

Els tècnics en educació i control ambiental tenen una funció clau: divulgar i educar la població en la necessitat de protegir el medi que els envolta. Ja sigui com a monitors d’activitats informatives, com a educadors, guies o organitzadors d’activitats mediambientals, tenen a les seves mans la capacitat de despertar la consciència de diferents persones i provocar una reacció en cadena que ajudi a frenar el canvi climàtic.

En què consisteix

Les persones que es dediquen a l’agricultura ecològica produeixen aliments per a la població, com qualsevol agricultor, però ho fan des d’un enfocament que promou un impacte mediambiental reduït. Ho fan mitjançant l’ús responsable de l’energia i els recursos naturals com l’aigua, el manteniment de la biodiversitat o la conservació dels equilibris ecològics regionals, entre altres aspectes.

Què cal estudiar

En aquest cas, si ja treballes en agricultura, has d‘accedir a una certificació emesa per algun dels organismes de control habilitats per les comunitats autònomes. Aquests s’encarregaran de supervisar el procés que garanteix que a la teva explotació es fa una producció ecològica.

Com ajuda al medi ambient

Només les emissions del sistema alimentari mundial poden elevar la temperatura mitjana del planeta per sobre del límit desitjat d’1,5 ºC. L’agricultura ecològica, que té en compte el seu impacte sobre l’entorn, és una manera d’aplacar aquest efecte i contribuir que l’alimentació dels ciutadans sigui més sostenible. De fet, un estudi assenyala que, a llarg termini, l’agricultura ecològica emet el 40 % menys d’òxid nitrós (NO²) (un gas amb efecte d’hivernacle), que la convencional.

En què consisteix

Tornar la salut a la natura té molt a veure amb la restauració dels ecosistemes que la componen. Les persones que es dediquen a aquesta activitat són les que s’encarreguen d’invertir la degradació dels ecosistemes per recuperar-ne la funcionalitat ecològica.

Què cal estudiar

Hi ha diversos màsters universitaris relacionats amb aquesta disciplina, als quals es pot accedir des de graus com la Biologia, l’Enginyeria Agrícola o Forestal, les Ciències Ambientals, les Ciències del Mar i carreres similars.

Com ajuda al medi ambient

Des del diagnòstic de l’ecosistema a la posada en marxa de les accions que el restauraran, aquesta professió pot convertir-se en clau per revertir el canvi climàtic. Regenerar les funcions d’espais com zones humides, boscos o selves pot tenir un efecte definitiu sobre el canvi climàtic, perquè tots són excel·lents capturadors de diòxid de carboni (CO²), un dels principals gasos amb efecte d’hivernacle.

Entitats com CaixaBank també treballen cada dia per frenar el canvi climàtic a través de la reducció de l’impacte ambiental de les seves operacions, així com del finançament i la inversió en projectes sostenibles, entre altres qüestions. Un objectiu que requereix un compromís global per convertir-se en realitat i procurar, així, una vida millor per al planeta i els seus habitants.

Passa sovint. Veus un aparador, sents un enamorament sobtat, entres a la botiga i en surts amb unes sabates que potser ni arribes a estrenar. O compres una peça dissenyada segons l’última tendència que només et posaràs una temporada. És un concepte de la moda que cada any té un preu molt alt per al planeta. Per això convé substituir-lo per un altre, el de la moda responsable, que aposta per una relació més sostenible amb el que ens posem.

És possible comprar productes assequibles que ajudin el planeta? Cada cop més consumidors estan interessats a desenvolupar un consum responsable o, si més no, amb menys impacte ambiental. En aquest sentit, els productes locals o de proximitat són unes opcions excel·lents.

Tanmateix, el preu o la falta de disponibilitat de certs productes poden ser barreres importants per a aquells que volen afegir sostenibilitat al seu cistell de la compra. Això sí, la realitat és que és possible comprar de manera més sostenible a un preu acceptable per al consumidor mitjà. Només cal saber què buscar i com fer-ho.

Una forma interessant de consumir amb un impacte baix és entendre què provoca més dany ambiental en comparació amb altres alternatives. El gràfic següent, dissenyat per Our World in Data amb dades d’un estudi mundial sobre gasos amb efecte d’hivernacle en el consum, informa sobre el CO2 equivalent (CO2eq) que allibera cada aliment durant la cadena de subministrament.

Reduir el consum dels primers aliments —carn de vacum o de be, formatge, vacum lleter, xocolata, cafè i crustacis, com els llagostins o gambetes— i substituir-los per altres té un impacte enorme en la petjada de carboni de l’alimentació. Una cosa tan senzilla com canviar la meitat dels filets per l’equivalent en ous de pagès suposa un descens enorme en emissions.

A més, fer-ho suposa un estalvi notable. La majoria dels productes més contaminants solen ser més cars que les seves alternatives més sostenibles. Per exemple, les carns blanques solen ser més barates que les vermelles. També la proteïna vegetal sol ser més assequible que l’animal. Això implica que es pot estalviar i gaudir d’una dieta saludable.

Bona part del menjar que adquirim ve de lluny o molt lluny, sovint de milers de quilòmetres. Per bé que és cert que la petjada de carboni del transport és «baixa» comparada amb l’ús del sòl, les emissions de metà de les vaques o l’alimentació per a animals, la realitat és que tot suma, especialment en sostenibilitat econòmica local: comprar a prop ajuda la regió.

En l’aspecte ambiental, a Espanya el gruix del menjar es transporta en camió, que és molt més contaminant que el tren o el transport marítim. Per això convé triar bé d’on ve el menjar. Una proposta interessant consisteix a agafar un mapa d’autonomies mut, marcar-hi la ubicació del nostre habitatge com a centre i traçar al seu voltant diversos cercles concèntrics.

Per tal que la transició sigui viable i no abandonem aquesta «dieta local», el primer any l’objectiu consistiria a prioritzar els productes del primer cercle concèntric. És a dir, si hi ha dues alternatives, és millor triar la que quedi dins d’aquest, tot i que ens permetrem adquirir productes que vinguin d’altres cercles més allunyats. Al cap d’un temps, el repte es pot arribar a complicar fins al punt d’adquirir només aquells productes que es cultivin o criïn a l’interior d’aquest primer cercle, encara que és recomanable fer-ho de manera gradual.

Els segells ecològics són una ajuda interessant per al consumidor. Per si sols no garanteixen que el seu cicle tingui menys impacte —un aliment amb l’etiqueta ecològica de la UE que vingui de l’altra punta del món garanteix només un cultiu ecològic, però ignora l’impacte del seu transport—, però almenys sí que marquen unes directrius mínimes de producció.

Les ecoetiquetes han estat molt criticades i, sens dubte, poden millorar. Serien encara més interessants si marquessin, per exemple, consum d’aigua, CO2 alliberat o energia en kWh. Tanmateix, un dels avantatges clau d’aquests etiquetatges és que presenten índexs de transparència, cura del sòl i comerç just molt superiors als d’altres productes.

Com es poden utilitzar amb esperit crític? Per exemple, en consonància amb la compra local que hem vist abans. És a dir, es tracta de prioritzar l’ecològic, però que sigui ecològic local. Si no es pot adquirir ecològic per preu, que almenys sigui local. I aquest «local» no només implica que vingui de prop, sinó que el cultiu estigui adaptat al clima.

Consumir a Espanya menjar tropical, tant si ve de fora o de dins el país, té un impacte ambiental considerable. Per això, prioritzar menjar adaptat al clima local és imprescindible per a la sostenibilitat.

Prioritzar els aliments de temporada implica, per una banda, el concepte de proximitat física. Però, per una altra, també la proximitat temporal i l’existència de cultius adaptats al clima. Menjar de temporada és una forma de complir molts dels objectius marcats més amunt i, a més, és molt més simple. Però, com podem saber si un aliment és de temporada a Espanya?

Hi ha guies molt interessants, com Soy de temporada, un projecte de codi lliure de Medialab Prado que, per bé que només tracta la península —les illes, especialment les Canàries, tenen una petjada ambiental especial—, sens dubte ofereix informació interessant al consumidor mitjà. I ho fa mitjançant una presentació visual i interactiva, tant per mesos com per productes concrets.

Afegir sostenibilitat a la nostra compra setmanal o diària és senzill si sabem en què ens hem de fixar abans d’adquirir un producte. A poc a poc, anirem creant hàbits de priorització que convertiran el nostre carret de la compra en un ferm aliat del planeta i els seus recursos.