Regalar un telèfon mòbil al teu fill comporta reconèixer la seva responsabilitat i maduresa, ja que,  a partir d’ara, no haurà de demanar-t’ho cada vegada que el vulgui fer servir.

Segons dades d’Unicef, l’edat mitjana d’accés a un dispositiu mòbil d’ús personal —com un smartphone— es troba per sota dels 11 anys a Espanya. Són edats primerenques en les quals els nens no tenen les eines adequades per fer anar un telèfon mòbil amb total llibertat. Per això, quan arriba el moment, és molt important preparar-los per a un ús responsable del telèfon mòbil.

Com fer-ho? No és que aquests dispositius vinguin precisament amb un manual d’instruccions per fer-ho. Per això, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) i Unicef han editat una guia amb consells per regalar un telèfon mòbil al teu fill amb seguretat.

La guia recomana preparar l’arribada del telèfon mòbil amb antelació. La raó és molt senzilla: quan es regala un telèfon mòbil, donem accés potencial a una gran varietat d’informació, relacions i continguts.

És cert que els nens estan acostumats a fer anar tecnologia des de molt petits, però això no significa que siguin conscients dels riscos als quals s’exposen. És necessari conèixer el grau de maduresa i arribar a un comprimís amb ell.. Plasmar aquest acord per escrit, com si fos un contracte familiar, pot resultar molt útil.

És important que el telèfon mòbil no tregui temps als teus fills a les activitats clau per al seu desenvolupament, com dormir, estudiar o jugar a la vida real. Encara que els programes de control parental són molt útils, la supervisió ha de ser activa. Entre altres raons, perquè un bloqueig excessiu pot causar efectes indesitjats.

Per tot això, convé mantenir oberta la possibilitat d’anar desbloquejant contingut interessant i apropiat a la seva maduresa. També és important acordar filtres, restriccions i temps.

Jugar a través del telèfon mòbil suposa, en la majoria dels casos, fer-ho connectats amb altres persones. Això té avantatges i riscos, igual que passa amb les xarxes socials. Per això, cal aplicar certes precaucions relacionades amb els jocs al telèfon mòbil:

– Informació personal que comparteixen.

– Oferir-los jocs adequats a la seva edat i maduresa.

– Supervisar a què juguen, com es comporten i quant temps hi dediquen.

Pel que fa a les xarxes socials, també convé guiar-los en l’ús d’aplicacions en les quals la seva informació personal està més exposada:

– Establir quines poden utilitzar i quines no.

– Parlar amb ells sobre els perills que es poden trobar a les xarxes socials i sobre el maneig de les seves dades, a les quals és possible que hi accedeixin més persones de les que esperen.

– Configurar junts cada perfil a les xarxes socials perquè no tothom pugui veure el que publiquen. Decidir també quina informació és pública i quins usuaris poden accedir-hi, amb diferents nivells de privacitat.

– Ensenyar-los a configurar qui pot veure cada publicació.

– Assegurar-se que només s’inclouen les dades estrictament necessàries per registrar el perfil i utilitzar un nick o sobrenom en comptes del nom real.

És important tenir informació sobre les persones amb qui juguen els teus fills, a qui segueixen i quins contactes tenen a les seves xarxes socials. Convé interessar-se per això, sempre respectant la privacitat. També ensenyar-los a no compartir informació ni fotografies personals amb desconeguts, que poden conduir a ciberassetjament, xantatge o grooming.

En cap cas, han de facilitar informació que permeti localitzar-los: on viuen, a quin centre estudien o a quins equips juguen. Tampoc no han d’acceptar o afegir com a contactes persones que no coneguin a la vida real.

El que es fa a internet té conseqüències. Per això, han d’assegurar-se de tenir permís d’altres persones abans de publicar a les xarxes, reenviar fotos, vídeos o àudios en els quals apareguin. Això inclou la difusió d’informació sobre elles.

Mai no han de crear o difondre informacions falses o malintencionades. El que pot semblar divertit en un moment donat, també pot tenir conseqüències impredictibles.

Els teus fills han de saber que poden comptar amb els seus pares o adults a càrrec per explicar-los qualsevol situació que els incomodi. Per evitar mals majors, el millor és estar disponibles per ajudar a temps. Això és especialment important si els menors han vist contingut que implica perill, provoca ansietat o por, o si és sexual o violent.

Hi ha un canal prioritari de l’AEPD per comunicar la publicació no autoritzada a internet —per exemple, fotografies, vídeos, àudios o informació que identifiqui persones— i sol·licitar que es retiri urgentment.

Si un menor d’edat es riu d’algú o publica contingut sensible sobre altres persones, pot estar cometent infraccions administratives o delictes. En aquests casos, són els pares o tutors legals els que responen civilment pels danys i perjudicis causats. També responen solidàriament de les multes per infracció de la normativa sobre protecció de dades imposades als seus fills menors d’edat i majors de 14 anys.

Tenir moments lliures de tecnologia per a tota la família és necessari perquè els nens accedeixin a altres experiències i completin el seu desenvolupament. També han de poder concentrar-se en els seus estudis i descansar. Per això, cal acordar-los mútuament. Així, serà més fàcil evitar una possible addicció a les pantalles i generar relacions personals positives.

Si el teu fill presenta canvis d’humor o reaccions fora de lloc després d’un ús intensiu del telèfon mòbil, cal prendre mesures. Són símptomes que hi ha algun problema que afecta el seu benestar. No té per què ser causat per l’ús de pantalles, però sí que pot ser que aquesta interacció faci que es manifestin.

Cal estar atents a les seves emocions per detectar qualsevol situació perjudicial com més aviat millor. Parlar i interessar-se per la seva experiència digital és la millor estratègia. I, davant qualsevol dubte, consultar amb professionals sanitaris i educatius.

Els SMS i WhatsApp s’han convertit en vehicles d’estafes cada dia més elaborats per consumar l’engany i obtenir les nostres dades. Per això, és important estar alerta i saber com identificar-les i prevenir-les, i saber què cal fer si caiem en la trampa.

Una de les estafes més comunes és l’smishing, en què l’estafador suplanta la identitat d’una empresa o institució per sol·licitar les nostres dades personals o diners.

És especialment perillosa quan els estafadors són capaços de modificar el remitent del missatge i aconsegueixen que el missatge fraudulent arribi seguit dels missatges legítims enviats per l’entitat.

Els missatges reprodueixen el llenguatge de l’entitat suplantada. No obstant això, el simple fet de rebre’ls no suposa un risc, perquè necessiten una acció del receptor, habitualment, fer clic en un enllaç que acompanya el missatge.

Aquest dirigeix a un web extern que simula ser el web de l’empresa suplantada i copia l’aparença del web original. La pàgina sol·licita les dades personals, que passaran a estar en poder dels estafadors. D’aquesta manera, utilitzaran les teves dades per suplantar-te de cara al teu banc i aconseguir els teus diners.

Altres vegades, quan els estafadors es fan passar per una companyia de missatgeria, solen demanar un ingrés (per Bizum, transferència o targeta), o fins i tot poden sol·licitar baixar un document o una app per fer una gestió, que en realitat es baixa un malware al teu terminal que rastreja les teves dades personals i les remet als estafadors.

• Activa el filtre contra spam del teu mòbil.
• Revisa bé els missatges SMS que reps: encara que el remitent sembli de confiança, els detalls poden delatar que es tracta d’una estafa. L’ortografia, el to o les paraules que trien en el missatge poden evidenciar que al darrere s’hi amaguen uns estafadors.
• No facis clic en els enllaços que rebis als SMS.
• No facilitis dades personals ni facis pagaments com a resposta a SMS que rebis. Les entitats financeres, empreses de missatgeria o institucions públiques no demanen dades ni pagaments a través d’SMS, ni a través de webs enllaçats en SMS. Tampoc no ho facis com a resposta a una trucada telefònica: la seva perícia en smishing fa que siguin capaços de reproduir fins i tot el número de telèfon de qualsevol empresa.
• Per assegurar-te, contacta amb l’entitat corresponent per mitjà del telèfon o l’app de confiança (mai a través de l’SMS o els mitjans proposats als enllaços).
• Estigues atent a les recomanacions de l’Oficina de Seguretat de l’Internauta (OSI), dependent de l’Institut Nacional de Ciberseguretat (INCIBE). Pots subscriure’t als seus avisos, que t’avancen els enganys més comuns i recents dels estafadors, perquè puguis estar alerta i identificar-los fàcilment.

Les estafes de WhatsApp, per la versatilitat de la plataforma, són molt més creatives. Cada dia, els estafadors perfeccionen les seves tècniques d’engany. Des de fer-se passar per familiars que han perdut les maletes en un viatge fins a sortejos inexistents, passant per marques que llancen ofertes i descomptes especials… la varietat d’estafes és enorme.

Per això, les principals recomanacions són:

• Implementar el sistema de verificació en dos passos i optimitzar la privacitat en les opcions de WhatsApp
• Si rebem missatges dels nostres contactes demanant diners, és aconsellable contactar-hi per telèfon trucant des del número habitual o en persona per confirmar que realment es tracta d’ells i no d’un suplantador. Solen fer-se passar per familiars, coneguts o càrrecs de l’empresa on treballem
• Si els missatges provenen d’un telèfon desconegut, no encetar converses i, encara menys, proporcionar dades personals
• Si ens arriba un codi de verificació (seqüència alfanumèrica) al mòbil (via SMS o WhatsApp) i, posteriorment, rebem un missatge que ens demana que li reenviem aquest codi, és aconsellable no fer-ho. Si es comparteix aquest codi , es facilita el control del compte de WhatsApp als estafadors, que poden accedir a informació personal com els nostres contactes, DNI, missatges o claus
• A vegades, els estafadors es fan passar per WhatsApp i et conviden a formalitzar un compte prèmium a través d’un ingrés o a baixar-te una nova versió. Mai no interactuïs amb aquests missatges, informa’t adequadament a través de WhatsApp
• Para atenció a detalls com ara l’ortografia, el tractament o les expressions, que poden oferir-nos informació per sospitar que es tracta d’una estafa
• No facilitis mai dades personals o bancàries a través de WhatsApp

• Identifica el missatge que ha generat l’engany.
• Reporta com a SPAM si es tracta d’un SMS o reporta a la plataforma el contacte emissor del missatge si es tracta de WhatsApp.
• Posa-ho en coneixement de l’entitat suplantada i de les autoritats competents (Policia, Guàrdia Civil o INCIBE).
• Canvia les claus (en apps, correus electrònics, perfils d’usuari i entitats bancàries).
• Si l’entitat suplantada és un banc i els estafadors han aconseguit les teves claus, truca immediatament a la teva entitat i comprova que no han fet cap moviment al teu compte. Si l’han fet, segueix els passos que t’indicarà el teu banc.
• Revisa si has estat subscrit a algun servei que no hagis donat d’alta tu i cancel·la’l al més aviat possible.
• Si t’has descarregat un arxiu sospitós, restaura el mòbil fins a deixar-lo en estat de fàbrica, d’aquesta manera t’asseguraràs que elimines qualsevol arxiu infectat.

El dòxing consisteix a fer pública informació privada d’una persona sense el seu consentiment. Es tracta d’un delicte que vulnera les lleis de protecció de dades i també altres lleis relacionades amb la dignitat humana o l’honor.

Sempre hem de tenir present que la informació que compartim a Internet pot ser utilitzada en contra nostra. En un món predominantment digital, convé ser més conscients de l’ús que fem d’Internet i també dels fluxos de dades que compartim amb el món, incloent-hi l’offline.

El dòxing consisteix en la desanonimització pública d’una persona en línia. Això suposa fer públiques dades privades d’una persona, que d’aquesta manera esdevé la víctima d’un delicte. En l’actualitat, el dòxing es considera una mena de ciberassetjament i la persona ciberdelinqüent que exerceix el dòxing rep el nom de doxer.

Fins avui, s’han vist tota mena de casos de dòxing i tota mena de víctimes: atacs a activistes mediambientals mitjançant la publicació de la seva adreça postal per a l’assetjament massiu; xantatges relacionats amb la publicació d’imatges íntimes; i, sovint, assetjament a exparelles a través d’amenaces.

Tot i que la majoria de la gent no es considera prou interessant per ser víctima d’aquests delictes —un de cada tres joves s’autoconsidera «mundà» en aquest sentit—, la realitat és que tothom pot ser víctima del dòxing.

El terme doxing prové de dropping dox —dox és l’abreviatura per a un document des dels orígens de la xarxa i ara és sinònim de «revelar informació», segons el diccionari Oxford—. En català, l’anglicisme doxing s’ha catalanitzat com a dòxing o doxejar.

El doxer pot compartir una gran varietat de dades sobre la víctima, com ara noms legals complets, documents d’identificació, adreces postals —tant residencials com laborals—, números de telèfon, comptes de xarxes socials, números administratius com el de la Seguretat Social, documents oficials, fotografies personals, etc.

També és dòxing vincular diversos d’aquests elements. Per exemple, és legal publicar a les xarxes una fotografia d’un vehicle envaint la vorera perquè «un número o placa de matrícula, per bé que identifica un vehicle, en cap cas identifica una persona», segons l’Audiència Nacional. Tanmateix, publicar la mateixa fotografia amb el nom de la persona que condueix o que és propietària del vehicle sí que és dòxing i pot ser un delicte.

El 1993 es van donar els primers casos de dòxing registrats a la premsa, quan un grup de terroristes va assassinar vuit metges gràcies a la informació publicada a les xarxes.

Segons relata el professor David M. Douglas a «Doxing: a conceptual analysis» (2016), els motius del dòxing són molt variats. Per exemple, el «desig de posar al descobert una irregularitat i exigir responsabilitats a un infractor», però també el d’«humiliar, intimidar, amenaçar o castigar la persona identificada». És el cas de Roshen, que va publicar una ressenya desfavorable d’un local, els responsables del qual, que sabien l’adreça del lloc on vivia Roshen, la van fer pública a les xarxes amb l’objectiu d’esperonar els seus clients fidels a atacar-lo.

El 2014 va ser molt conegut un cas de denúncia pública de dos oficials xinesos que havien fet servir fons públics per pagar viatges a atraccions turístiques. La publicació de diversos documents va constituir dòxing. Paradoxalment, aquest delicte va ajudar a detenir aquestes dues persones corruptes.

L’any 2017, Amnistia Internacional va publicar un informe sobre abusos contra dones a Internet, i una de les conclusions va ser que el 26 % de les dones havien estat víctimes de dòxing. La desenvolupadora Zoë Quinn va ser una de les primeres professionals a patir aquest ciberassetjament i delicte quan el 2014 el seu exnuvi Eron Gjoni va publicar detalls de la seva relació en un blog. D’aquell abús, en va sorgir Crash Override Network, grup de suport a víctimes d’assetjament online.

Malgrat que totes les persones som vulnerables, hi ha maneres de minimitzar el risc de ser doxejat o doxejada. Kaspersky considera que és millor «reduir la probabilitat d’una filtració de dades que lluitar amb les seves conseqüències». Per fer-ho, proposa una estricta política que consisteix a mantenir les dades personals fora d’Internet.

També s’aconsella reduir al mínim la petjada digital amb dades personals per disminuir el risc d’exposició. Per exemple, una simple fotografia de les teulades a tocar del nostre habitatge pot ser una dada personal. Per descomptat, aquesta pràctica inclou els xats privats.

En resum, a través d’Internet mai no hem de compartir informació privada que ens pugui posar en risc. Tampoc no hem de deixar enceses connexions, com ara el Bluetooth, per evitar accessos indesitjats als nostres dispositius electrònics que puguin acabar en un robatori d’informació.

Tanmateix, tot i que el dòxing és un delicte digital, la majoria de les dades s’obté offline i a través de persones de l’entorn de la víctima. Dit d’una altra manera, fora d’Internet també caldrà tenir cura i vigilar a qui facilitem segons quina informació, perquè aquesta persona podria publicar-la a les xarxes.

Què has de fer si descobreixes que has estat víctima de dòxing? Atès que és un delicte, el primer pas és documentar tota l’evidència, de tal manera que després sigui possible presentar una denúncia en una comissaria de policia o davant l’òrgan de seguretat corresponent.

A continuació, es recomana bloquejar els comptes socials per redduir l’exposició davant agressors i també cercar l’ajut d’amics i familiars. És habitual que les víctimes del dòxing necessitin atenció psicològica després dels atacs, per la qual cosa aquest punt és molt important.

Missatges inadequats, llargues hores davant la pantalla o la possibilitat de contactar amb persones desconegudes. Els nostres smartphones i altres dispositius electrònics poden servir per aprendre i divertir-se, però també es poden convertir en una porta oberta a rutines i continguts poc recomanables per als més petits.

Per evitar-ho, hi ha mecanismes de control parental que permeten limitar les funcions dels dispositius i el seu abast quan es connecten a Internet. D’aquesta manera, ajuden a supervisar l’activitat dels nens i restringir certes accions.

La Guia d’eines de control parental, desenvolupada per l’Institut Nacional de Ciberseguretat (INCIBE) a través d’Internet Segura for Kids (IS4K), destaca com a mecanismes principals:

• Filtratge de continguts: permet bloquejar l’accés dels menors als continguts que els adults considerin inapropiats per a ells. Per exemple, els que tenen connotacions violentes o sexuals.
• Control de temps: el seu objectiu és evitar que els petits passin massa temps utilitzant un dispositiu, un programa o una aplicació en concret. Plantegen diferents solucions, com establir horaris en què es pot utilitzar cada aplicació o suspendre el dispositiu quan s’ha superat un temps màxim d’activitat.
• Supervisió d’activitat: facilita portar un control de l’ús que s’ha fet d’un dispositiu. Per exemple, permet generar informes amb l’historial de navegació o el temps que s’ha dedicat a cada joc o programa.
• Geolocalització: serveix per controlar la ubicació actual del dispositiu, per saber on és un menor en un moment concret i els recorreguts que ha fet anteriorment.
• Protecció de la configuració: ofereix la possibilitat de restringir l’accés als ajustos del dispositiu mitjançant un codi PIN o una contrasenya. D’aquesta manera, els petits no poden modificar la configuració del control parental.

Cal tenir en compte que aquestes eines han de ser un complement i no una substitució d’una tasca de mediació i educació per part dels pares. Així, doncs, els experts recomanen que s’acompanyi els nens en l’ús dels dispositius, que es desenvolupin activitats en família i que s’expliquin clarament tant els beneficis de la tecnologia com els riscos de fer-ne un ús inadequat.

Accedir a eines de control parental fiables és molt senzill. N’hi ha prou amb explorar les que inclouen els principals sistemes operatius als seus dispositius associats. N’hi ha en telèfons mòbils, tauletes, televisors i fins i tot consoles.

Aquests són només alguns dels mecanismes de control parental que inclouen els principals sistemes operatius als seus dispositius:

• Control de temps: quan s’acaba el temps establert per a cada aplicació, aquesta s’interromp fins a l’endemà.
• Supervisió: els adults poden accedir al tauler de control per revisar el temps d’ús diari, les vegades que s’ha desbloquejat i les notificacions que s’han rebut.
• Protecció de la configuració: es pot restringir la modificació dels ajustos de control parental mitjançant l’aplicació Family Link.

Aquestes eines de control parental estan disponibles per a smartphones i tauletes. A més, els dispositius Android disposen d’extres, com el mode descans o el mode sense distraccions —serveixen, respectivament, per silenciar l’activitat o programar un horari durant el qual estaran en pausa—, i ofereixen la possibilitat de sumar-hi altres opcions quan se sincronitza l’aplicació Family Link.

• Filtratge de continguts: permet, entre altres coses, restringir la consulta de pàgines web adreçades a un públic adult o limitar l’accés a certs llocs.
• Control de temps: dona l’opció d’establir quant de temps es pot utilitzar cada aplicació o a quines hores el dispositiu ha de quedar suspès.
• Supervisió
• Protecció de la configuració

A més, als smartphones, tauletes i ordinadors amb sistema operatiu iOS es poden bloquejar certes compres a l’App Store i utilitzar el servei “En família” per configurar el temps d’ús dels dispositius dels menors des d’un altre aparell.

• Filtratge de continguts: ofereix la possibilitat de restringir programes i jocs en funció dels rangs d’edat o dels tipus de contingut.
• Control de temps.
• Supervisió.

Aquestes eines estan disponibles per a les tauletes i els ordinadors amb sistema operatiu Windows.

Aquest any, el sorteig de loteria de Nadal repartirà 2.520 milions d’euros en premis, fet que suposa uns 112 milions més que el 2021, quan se’n van sortejar 2.408, segons que informa Europa Press.De mitjana, cada espanyol gastarà uns 69,36 euros en la compra de dècims, un 4,1 % més que l’any anterior.

A l’hora de comprar els dècims, és important prendre tota una sèrie de precaucions per evitar ser víctima d’una estafa:

• Assegura’t que el web de compra de dècims és legal i està autoritzat. Els dècims han de tenir el logotip, el codi o el segell de l’entitat expenedora (l’administració).
• Comprova la fiabilitat de les pàgines on vols fer-ne la compra: han de començar per «https» i tenir la icona del cadenat. Això vol dir que disposen del certificat digital reglat que n’acredita l’autenticitat.
• Quan facis la compra, fixa’t que hi aparegui ben visible l’adreça des de la qual se t’enviarà el dècim, amb les despeses i el termini d’enviament. També t’haurien de demanar l’adreça postal on han de lliurar-te el dècim.
• Desa els correus electrònics i els comprovants de la transacció.

Si compres el dècim en un establiment de manera presencial, assegura’t que és autèntic a través del segell de l’entitat que l’expèn (administració) i de la frase «Fraccionamiento autorizado por Loterías y Apuestas del Estado».

No caiguis en els intents de pesca o phishing, en què els estafadors suplanten una institució (en aquest cas, Loterías y Apuestas del Estado) i contacten amb tu per SMS, xarxes socials,

Enguany s’emetran 180 sèries, amb un valor de 3.600 milions d’euros, davant les 172 sèries d’edicions anteriors, sempre amb 100.000 números cadascuna.

Com altres vegades, el primer premi o grossa de Nadal serà de 4 milions d’euros a la sèrie. El segon premi serà d’1,25 milions d’euros a la sèrie, mentre que el tercer serà de 500.000 euros a la sèrie.

L’obra escollida per il·lustrar el dècim del 2022 és La Verge amb el Nen a la glòria, del pintor barroc Carlo Maratti, que es pot contemplar al Museu del Prado.

Segons la xifra de consignació per habitant de la Sociedad Estatal de Loterías y Apuestas del Estado (SELAE), recollida per Europa Press, Castella i Lleó serà la comunitat autònoma que gastarà més diners en loteria de Nadal, amb una mitjana de 109,62 euros per habitant. Ceuta se situa a la cua de la despesa, amb 16,03 euros de mitjana per habitant.

Loterías y Apuestas del Estado confia que les xifres de venda es mantinguin en la mateixa línia de l’any passat, quan la previsió es va establir en 3.440 milions d’euros.

Patir el robatori d’un telèfon mòbil és un autèntic disgust, però també un potencial perill. Més enllà del dany econòmic que suposa la pèrdua del dispositiu, la possibilitat que algú accedeixi a dades personals, bancàries i professionals, contrasenyes o imatges emmagatzemades en el dispositiu pot causar problemes encara majors.

Que un delinqüent tingui accés a les nostres dades suposa que estiguem exposats a potencials fraus bancaris, suplantacions d’identitat, atemptats contra la intimitat i fins i tot extorsions i estafes. Davant aquest panorama, val la pena activar la primera línia de defensa contra robatoris de smartphones: parar atenció i protegir-lo per evitar accessos no autoritzats.

Tant la targeta SIM com la pantalla han de comptar amb algun sistema d’autenticació per poder utilitzar-les. Com a mínim, aquesta precaució dilatarà el procés d’accés a la informació per part dels lladres. En aquestes situacions, és essencial guanyar temps per poder implantar les mesures protectores després del robatori d’un telèfon mòbil.

La targeta ha d’exigir un codi PIN per activar-se i la pantalla, una contrasenya segura o, millor, algun sistema biomètric com el de reconeixement facial o el de rastres dactilars. En aquest últim cas, als lladres els resultarà molt més difícil desbloquejar-lo.

També és important desactivar l’opció perquè les notificacions apareguin en la pantalla bloquejada. Així evitarem que uns altres llegeixin missatges instantanis i fins i tot codis de doble autenticació.

És possible encriptar la informació emmagatzemada en la targeta de memòria i en el mateix dispositiu. D’aquesta manera, només es podrà recuperar aquesta informació si es coneix la contrasenya. La diferència amb el bloqueig de pantalla és que aquesta mesura evita accedir a la informació del telèfon mitjançant uns altres mètodes, com un cable connectat a un ordinador o una connexió Bluetooth.

Disposar dels codis IMEI i PUK si es necessiten és fonamental. Són els que tenen la capacitat de bloquejar el telèfon mòbil a distància si és sostret i d’activar novament la targeta SIM si han intentat desbloquejar-la diverses vegades sense èxit.

Per part seva, les còpies de seguretat et permetran disposar de la informació continguda en el teu mòbil fins i tot si no tornes a recuperar-lo.

Els telèfons mòbils ofereixen l’opció de localitzar l’últim lloc on han estat. Activar aquesta funció suposa veure amb gran precisió on es troba el terminal. En alguns casos, aquesta opció també permet l’esborrament a distància.

Resulta més senzill trobar el telèfon si està encès, però fins i tot si està apagat hi ha possibilitats de fer-ho.

Això és una cosa que has de fer com més aviat millor. A la teva companyia telefònica t’ajudaran a bloquejar tant el SIM com el telèfon a través del codi IMEI. En funció de com hagis adquirit el terminal, és possible que hagis de donar d’alta el codi o fins i tot que la companyia t’exigeixi que presentis una denúncia.

Una altra opció consisteix a bloquejar el telèfon amb l’ajuda del proveïdor del seu propi sistema operatiu, és a dir, Google o Apple. Només serà necessari accedir a través d’un dispositiu de confiança amb les credencials del compte vinculat al dispositiu per poder bloquejar-lo o fins i tot esborrar la informació que conté.

Les persones properes a tu, companys de treball, clients o amics han de saber com més aviat millor que t’han robat el mòbil. D’aquesta manera, evitaràs que algú es faci passar per tu per a enganyar-los.

També és important presentar una denúncia policial per prevenir problemes davant una suplantació d’identitat. Si algú utilitza les teves dades per fer-se passar per tu i cometre delictes, et resultarà més senzill defensar-te i demostrar que no ets realment tu qui els ha comès.

En aquestes situacions, convé preparar-se per allò que és pitjor. Encara que hàgim protegit bé el telèfon i la informació, sempre hi ha possibilitats que accedeixin a ella. Per això, és tan important anul·lar targetes bancàries que s’utilitzin per pagar amb el dispositiu i canviar les contrasenyes de tots els serveis que utilitzis en aquest telèfon.

El 2015, dos hackers van aconseguir controlar els comandaments d’un Jeep Cherokee. Els experts van aconseguir, des de casa seva, engegar l’aire condicionat i posar la música a tot volum. També van accionar els frens i fins i tot van parar el motor en una autopista. No et sembla una bona idea saber com evitar que et hackegin el cotxe?

En realitat, no cal arribar tan lluny en el hackeig d’un cotxe. Simplement interceptant el senyal del comandament a distància, un lladre hàbil ja té via lliure per accedir a l’interior del vehicle.

El que passa és que, amb vehicles cada vegada més connectats, les possibilitats d’interactuar-hi sense permís es multipliquen. Així ho va comprovar l’OCU quan va analitzar dos models molt populars a Europa. L’organisme va concloure que, sense gaires coneixements informàtics i amb un equipament barat, és senzill hackejar un cotxe connectat.

Les portes d’entrada dels ciberdelinqüents són variades: des dels sensors que indiquen la pressió dels pneumàtics fins a la connexió Bluetooth, el port OBD2 del vehicle o la xarxa wifi mateixa si en tenen. I les conseqüències també són diferents: des d’accionar els llums fins a manipular la ràdio, intervenir en el fre d’emergència o prendre el control del canvi de marxes i el volant.

Fins i tot ens poden fer creure que tenim una roda en mal estat i fer que baixem del vehicle, en una actualització de la vella estafa de la roda punxada, per desvalisar el nostre vehicle. Què podem fer per evitar que ens hackegin el cotxe?

En general, amb un vehicle convé recordar i seguir els consells habituals per evitar qualsevol mena d’atac informàtic. Tanmateix, hi ha certes característiques més específiques que cal tenir en compte.

El primer que cal fer és conscienciar-se que no hi ha cotxes invulnerables. Qualsevol vehicle és susceptible de patir un robatori. Això sí, segons el seu grau de digitalització i connexió, serà més o menys accessible per als ciberdelinqüents. Per això convé familiaritzar-se amb les seves possibles vulnerabilitats per poder-lo protegir.

Això cal tenir-ho en compte des del moment en què es compra el cotxe. Si és de segona mà, comprova que s’hagin esborrat les dades del conductor anterior i revocat tots els seus permisos d’accés. Fes el mateix si ets tu qui ven el vehicle. És tan fàcil com restablir la versió de fàbrica del sistema d’infoentreteniment.

Convé instal·lar sempre les noves versions del programari que proporciona el fabricant del vehicle per evitar que et hackegin el cotxe. Tot i que és cert que de vegades les vulnerabilitats poden arribar de la mà de certes actualitzacions de programari, és molt més arriscat deixar el cotxe sense actualitzar. Precisament la majoria d’aquestes actualitzacions solucionen bretxes de seguretat que s’han anat detectant.

Aquest és un altre clàssic de la seguretat en dispositius electrònics. Apagar la connexió Bluetooth o la connexió wifi quan no les estiguis fent servir forma part de l’ABC de la seguretat d’un smartphone. El mateix passa amb un vehicle: com més portes tinguis tancades, més difícil ho tindrà un hacker per accedir-hi.

Si vols connectar un USB o qualsevol altre dispositiu al teu cotxe, assegura’t sempre de passar-li abans un antivirus per comprovar que no tingui cap programari maliciós. Aquests dispositius poden facilitar una porta d’entrada fàcil als ciberdelinqüents si no estan correctament protegits. Compte amb el port OBD2 del vehicle si penses connectar-hi algun aparell, per exemple, per llegir codis d’avaria o controlar el teu estil de conducció.

Si el teu cotxe té wifi, no deixis mai la contrasenya apuntada en un paper a la guantera i assegura’t que no es vegi a cap pantalla quan la introdueixis. Això és especialment útil si comparteixes el teu vehicle amb altres persones.

Smartphones i vehicles estan cada vegada més connectats. Es pot fer servir el telèfon mòbil per obrir i tancar un cotxe, per localitzar-lo quan no recordem on l’hem aparcat, per engegar la calefacció una mica abans de pujar-hi o fins i tot per aparcar-lo en remot. Precisament per això cal extremar les precaucions a l’hora de baixar qualsevol aplicació al telèfon mòbil, ja que pot oferir una porta d’entrada als hackers a totes aquestes funcions.

És important evitar que ens puguin duplicar el comandament a distància del cotxe i aconseguir els codis que utilitza el vehicle per obrir i tancar les portes. Per començar, si has detectat alguna cosa sospitosa als voltants o no et refies del lloc on ets, sempre que puguis obre el cotxe manualment amb la clau. Tampoc no sobra fer servir una funda especial per al comandament que produeixi un efecte de gàbia de Faraday i eviti que altres hi accedeixin sense permís.

En l’actualitat, la majoria de nosaltres mantenim una doble vida: física i digital. Per això, no resulta gens agosarat pensar que, quan ja no hi siguem, el nostre llegat també serà doble.

Després de la nostra mort, no tan sols deixarem enrere béns físics, sinó també digitals. Fotografies, dades personals, vídeos, missatges i perfils a les xarxes socials són records de la nostra vida, la gestió de la qual hauríem de facilitar a les persones designades en cas de defunció.

Es tracta de protegir la nostra imatge digital més enllà del que duri la nostra pròpia vida. No tan sols evitarem problemes de suplantació d’identitat quan ja no puguem defensar-nos-en, sinó també qualsevol altra ciberamenaça o xantatge que puguin patir els nostres éssers estimats per un llegat digital mal gestionat.

Per facilitar-nos la tasca, les companyies tecnològiques posen al nostre abast diverses eines que ens ajuden a indicar què volem que passi amb el nostre llegat digital i qui s’encarregarà d’administrar-lo quan ja no hi siguem. Són funcions molt útils que podem començar a utilitzar avui mateix.

Els usuaris de dispositius Apple poden designar com a hereus del seu compte els contactes que vulguin perquè hi puguin accedir després de la seva mort. Només han d’afegir un o diversos contactes hereus —Legacy Contacts— per facilitar-los una clau d’accés que es podrà activar després del decés.

Quan això passi, cada contacte haurà de sol·licitar a la companyia que li permeti accedir al compte, proporcionar la clau d’accés que ha rebut com a Legacy Contact i adjuntar una prova de la defunció, com ara un certificat de defunció. Un cop aprovada la sol·licitud, la persona designada tindrà tres anys per accedir a fotos, arxius, vídeos, missatges i altres dades, i decidir què fer amb ells.

Les dades emmagatzemades en comptes de Google també es poden salvaguardar en cas de defunció. La plataforma permet que els seus usuaris puguin planificar què passarà amb aquestes dades si el compte roman inactiu durant un temps determinat.

Per fer-ho, han d’indicar a partir de quin moment Google ha de considerar que un compte està inactiu, establint un període d’espera que va dels tres als divuit mesos des de l’última activitat.

Quan es compleixi aquest període, Google enviarà un avís d’inactivitat del compte a certs contactes designats prèviament. També es poden habilitar aquestes persones perquè baixin les dades que l’usuari decideixi compartir amb elles en un termini de tres mesos.

Així mateix, es pot sol·licitar a Google que esborri el compte i els continguts que hi estiguin associats un cop finalitzat el període d’inactivitat designada. La plataforma efectuarà l’esborrament tres mesos després d’aquest moment.

En la línia d’altres plataformes, Facebook ofereix la possibilitat de llegar l’administració dels comptes d’un usuari, després de la seva defunció, a algun contacte de confiança. Això serveix per gestionar els coneguts com a comptes commemoratius, que permeten fer accions com ara publicar un últim missatge en nom del mort, compartir informació sobre el seu funeral o canviar les fotos de perfil i portada.

En aquesta mena de comptes es col·loca la paraula «recordant» al costat del nom del mort. Els seus amics i familiars poden publicar missatges al seu timeline commemoratiu.

L’alternativa als comptes commemoratius és la retirada del compte, que poden sol·licitar els familiars directes de la persona difunta, prèvia presentació de documents que n’acreditin el vincle i també el decés del titular. Aquesta opció la pot sol·licitar el mateix titular: en aquest cas, si un familiar notifica la seva mort a Facebook, la plataforma eliminarà directament el compte si així ho demana.

Instagram és una xarxa social que facilita la publicació d’un bon nombre d’imatges personals. Per això convé no oblidar-la en planificar el llegat digital.

Les opcions de llegat digital que ofereix Instagram són semblants a les de Facebook, encara que no permet designar contactes de llegat. En lloc seu, qualsevol usuari pot sol·licitar que un compte es converteixi en commemoratiu, sempre que faciliti alguna prova del decés. Només els familiars directes de la persona difunta o els seus representants legals poden demanar que s’esborri un compte.

En el cas de Twitter, l’única opció que facilita en aquest sentit és que persones autoritzades o familiars directes es posin en contacte amb la xarxa social per sol·licitar l’eliminació del compte.

La petjada digital d’una persona es pot estendre molt més enllà d’aquestes plataformes. Per aquest motiu, resulta especialment útil incloure en el testament un apartat referit als arxius, perfils i continguts digitals, amb instruccions clares sobre les preferències de la seva administració en cas de defunció. Fins i tot, s’hi pot afegir una acta de dipòsit en què es recullin les credencials necessàries per accedir als comptes, que només es lliurarà a la persona designada per a això.

LinkedIn és una de les xarxes més habituals per trobar feina i els ciberdelinqüents ho saben. També saben que, quan estem cercant feina i trobem una oferta que ens crida l’atenció i que cobreix les nostres necessitats, ens concentrem tant a saber-ne els detalls que no prestem atenció a res més. I aquí rau el perill.

Hi ha ciberdelinqüents que estan utilitzant aquesta xarxa per aconseguir instal·lar malware als ordinadors per robar dades.

El primer contacte amb la víctima arriba a través del xat de LinkedIn, en què apareix una oferta de feina que és impossible de rebutjar. Per saber les condicions del lloc, s’ha de clicar l’enllaç que et faciliten, però et recomanen obrir-lo a través d’un PC perquè al telèfon mòbil no funciona.

També suggereixen que, si tens problemes per accedir a la informació des del teu ordinador personal, intentis enviar-ho al correu corporatiu per intentar baixar la informació des d’allà.

En el moment en què es fa clic a l’enllaç, el dispositiu des del qual s’hi ha accedit queda infectat per malware.

• Desconfia de superfeines, condicions fantàstiques i sous irresistibles per molt fiable que et sembli el contacte.
• Analitza la coherència de les comunicacions abans de fer clic als enllaços i arxius, tant a les xarxes socials com en altres canals.
• Presta atenció als enllaços escurçats
• Recorda tenir sempre actualitzat els antivirus dels teus dispositius, l’antimalware i el sistema operatiu

Saber si el teu smartphone té un malware és més important del que sembla. Aquest problema pot causar-te maldecaps importants, com el robatori d’informació per suplantar la teva identitat o fraus amb els teus comptes bancaris.

A més de tenir precaució —moltes vegades són els usuaris mateixos els que obren la porta al malware als seus telèfons—, és convenient reconèixer alguns senyals que indiquen que el teu smartphone té un virus o algun altre passatger indesitjat.

Que un telèfon mòbil vagi més lent i se sobreescalfi és habitual en terminals que van quedant desfasats i tenen problemes de rendiment. També ho és en els que esgoten el seu espai d’emmagatzematge.

El que no és tan corrent és que aquestes dues característiques es presentin d’un dia per l’altre i en circumstàncies estranyes.

Si es noten aquests símptomes, convé plantejar-se algunes qüestions. Per exemple, si el telèfon mòbil està molt calent després d’una estona sense fer-lo servir ni carregar-lo, si la seva capacitat d’emmagatzematge empitjora per moments o si la temperatura ambient és normal.

Si la resposta a aquestes preguntes és que sí, ha arribat l’hora de sospitar. Això es deu al fet que el malware es pot executar en segon pla o quan no estiguem utilitzant el terminal —és a dir, sense que ho sapiguem— i sobrecarregar-lo. És llavors quan poden aparèixer, sense motiu aparent, la lentitud i la temperatura excessives en un telèfon mòbil que no té per què comportar-se així.

Aquest símptoma està relacionat amb els dos anteriors. Quan s’executen aplicacions malicioses en segon pla, és habitual que consumeixin dades constantment per enviar la informació que recopilen de l’smartphone.

Per aquesta mateixa raó, la càrrega de la bateria se sol consumir ràpidament, una cosa que no sol ser normal. Això es deu al fet que el telèfon estarà fent processos sense parar, fins i tot quan no l’estiguem fent servir.

Si s’adverteix un consum de dades exagerat o la bateria perd facultats visiblement, cal donar una ullada a les apps que estan instal·lades i rebutjar les que no es coneguin.

Que aparegui publicitat quan fem servir el mòbil per veure un vídeo o jugar és una cosa molt habitual. Per això, es pot donar la paradoxa que un símptoma tan cridaner com que aparegui de sobte publicitat enmig de la nostra pantalla ens passi inadvertit.

Aquí la qüestió consisteix a fixar-se si aquesta publicitat apareix en qualsevol moment i independentment de l’aplicació que estiguem utilitzant.

Que això passi no vol dir exactament que el nostre smartphone tingui un malware, però sí que és probable que hàgim instal·lat sense pretendre-ho una aplicació que es dedica a mostrar-nos publicitat no desitjada.

Una cosa semblant passa amb les notificacions no desitjades: podem estar sent víctimes de spam.

En aquests casos, convé identificar quina aplicació de les que hi ha instal·lades és la culpable d’aquest comportament. I, per descomptat, desinstal·lar-la immediatament.

Aquest és potser un dels símptomes més alarmants: si l’smartphone comença a fer per si sol accions que hauríem d’efectuar nosaltres —com obrir aplicacions o accedir a arxius—, és molt probable que algú l’estigui manejant de manera remota.

També pot ser que un malware estigui duent a terme tasques per aconseguir les nostres dades o robar les nostres contrasenyes.

Cal sospitar, a més, si notem que el telèfon mateix no obeeix les nostres ordres. És a dir, si intentem desinstal·lar una aplicació i no ens ho permet, o si tanca una aplicació quan intentem fer-la servir. Si observem que s’han fet trucades o enviat missatges de text que no reconeixem des del nostre telèfon, és molt probable que estigui infectat.

Un senyal que ens ha de fer sospitar immediatament és l’aparició d’aplicacions al nostre smartphone que no hàgim instal·lat prèviament. Hi ha malware que es dedica a baixar aplicacions i instal·lar-les automàticament, i fins i tot a donar-los permisos que posen en perill dades i contrasenyes.

No tots aquests senyals indiquen necessàriament que el nostre smartphone tingui un virus. Tanmateix, com més n’advertim en el telèfon mòbil, més probabilitats hi haurà que estigui infectat.

Juntament amb les tasques correctives que es facin en el telèfon en cas d’infecció, és molt important comprovar que no hi hagi càrrecs desconeguts a les targetes o els comptes bancaris.

I si detectem que s’ha instal·lat algun malware dedicat al robatori d’informació personal a l’smartphone, convé denunciar-ho com més aviat millor per evitar problemes futurs per una possible suplantació d’identitat.

• Presta atenció a la informació addicional que demanen algunes apps. Si quan obrim una aplicació veiem un comportament estrany —per exemple, que ens sol·licita dades de les nostres targetes bancàries—, desconfia, no aportis cap dada i comunica-ho a la teva entitat bancària.
• Alerta amb els permisos. Quan baixem una app i ens demana permisos per accedir a la informació del nostre dispositiu, sempre hem d’aplicar el sentit comú i no donar accés a la informació que no és necessària per al seu ús. Per exemple, per què una app de llanterna hauria de voler accedir als nostres contactes, galeria o ubicació? Si ens demana accés a dades no coherents amb el seu ús, pot tractar-se d’una app maliciosa.
• Baixa les apps sempre de fonts fiables o webs oficials.
• Instal·la un bon antivirus.
• Fes neteja d’apps sovint.