Els habitatges connectats a internet existeixen des de fa dècades, però va ser gràcies a l’arribada de l’smartphone el 2006, i dels dispositius connectats de la IoT (internet de les coses) poc després, que les llars són cada cop més intel·ligents. Alguns habitatges ja optimitzen la climatització segons l’històric del clima, posen el robot aspirador en marxa quan no hi ha ningú a casa o simulen activitat durant les vacances.

N’hi ha que fins i tot carreguen les seves bateries solars quan hi ha menys demanda i venen l’energia a l’exterior a bon preu. Altres tenen panys intel·ligents i connectats que els permeten avisar les emergències en cas d’intrusió. Les possibilitats de les smart homes són infinites, i augmenten a mesura que anem afegint dispositius connectats a la llar.

La definició de smart home ha anat canviant amb el temps. A principis de segle, “intel·ligent” era aquella casa connectada a la xarxa elèctrica amb el seu propi comptador. Amb l’arribada de les TIC, “intel·ligents” ho eren totes les que tenien router domèstic. Ara, en l’era de les dades, un habitatge intel·ligent és el que té dispositius connectats que simplifiquen les tasques de la llar, allò que en els anys vuitanta en dèiem “la casa electrònica” i que sortia en tantes pel·lícules.

És a dir, una smart home és aquella que disposa d’un sistema d’automatització avançat que permet controlar diferents funcions de seguretat, multimèdia, temperatura, energia, neteja, etc. L’última iteració de la llar intel·ligent consisteix a connectar objectes i convertir-los en IoT accessible. Rentadora connectada, televisor connectat, robot aspirador connectat. Tot a l’espera d’una ordre dels usuaris per fer la seva feina.

El fet que tinguem desenes d’objectes al nostre habitatge capaços de connectar-se a internet ens permet parlar-hi o donar-los instruccions des del món digital. Moltes rentadores connectades, robots aspiradors o termòstats ja inclouen opcions de programació des del telèfon mòbil, sovint amb aplicacions específiques.

Tanmateix, aquests últims anys hem vist que els estàndards de molts fabricants s’han orientat per treballar amb eines auxiliars, com els assistents Siri, Google Assistant, Cortana, Alexa, etc., que ens escolten des dels altaveus connectats. Fins i tot molts objectes de la IoT domèstica es poden integrar amb plataformes de ‘disparadors’, anomenats ‘triggers’ en anglès.

Zapier, IFTTT, Microsoft Flow o Automate.io són algunes de les solucions que permeten programar aquests objectes sense necessitat d’aprendre programació. Ho fan a través d’un format condicional del tipus “si passa alguna cosa” llavors “fer això altre”. No és gaire diferent de com funciona un interruptor (quan es prem, s’encén el llum), però en format digital.

Els següents són exemples de disparadors:

– Si m’allunyo 300 metres de casa, engega el robot per netejar.

– Quan siguin les 23.00, apaga la climatització.

– Si entro al gimnàs, encén el termos.

Avui dia, ningú no se sorprèn que es pugui programar una bombeta, que la rentadora comenci el seu cicle en les hores vall o que el rentaplats no es posi en marxa fins que la rentadora no hagi acabat el seu programa. Els fabricants han fet fàcils aquestes opcions, a les quals es pot accedir mitjançant aplicacions modulars. Però els habitatges intel·ligents i connectats encara poden aportar moltes novetats que actualment es consideren exòtiques o extravagants.

Per exemple, quan es porta l’automatització de funcions a extrems com el de mobles robotitzats, aquests són capaços de desplaçar-se per crear determinades habitacions quan aquestes fan falta, aprofitant que moltes estances només es fan servir a certes hores.

Per exemple, és estrany que a l’hora de dormir estiguem treballant en un despatx, per la qual cosa aquest despatx es pot transformar en dormitori a certes hores de manera automàtica simplement desplaçant els mobles.

Una funcionalitat de la IoT que encara no està gaire estesa (però que ho estarà), perquè es tracta de tecnologia en desenvolupament, és la que s’anomena Vehicle to Home o V2H, que fa ús del vehicle elèctric aparcat al garatge per optimitzar l’energia de la llar, convertint-lo en una smart grid o xarxa intel·ligent. En essència, la bateria del cotxe passa a formar part de la llar connectada.

Així, el cotxe carrega la seva bateria quan l’energia és més barata, que sol ser durant les hores vall, a la nit. Posteriorment, allibera la seva energia a l’habitatge quan l’energia és més cara, com ara a la tarda quan es torna de la feina o a primera hora. Els càlculs més modestos indiquen que aquest ús de l’energia genera estalvis importants.

Si aquesta tecnologia es combina amb plaques solars també connectades i sistemes de previsió de la demanda o alguna eina d’intel·ligència artificial, que s’estan desenvolupant per treballar amb termòstats domòtics, com poden ser Nest de Google, Honeywell o Shelly EM, l’estalvi pot ser encara més gran.

El futur de la domòtica passa per crear llars cada vegada més intel·ligents, que ens ajudaran a aconseguir un dia a dia molt més còmode i sostenible.

Amb els robots mantenim una relació a mig camí entre l’entusiasme i la desconfiança. Es tracta d’artefactes el propòsit principal dels quals consisteix a fer-nos la vida més fàcil. Tanmateix, no podem evitar d’observar-los amb recel. La culpa és de pel·lícules com ara Terminator o Blade Runner, però no tan sols això. Cada cop hi ha més persones que tenen por que aquests enginys els acabin deixant sense feina. És aquí on entren en joc els cobots o robots col·laboratius, dissenyats per treballar mà a mà amb els humans i facilitar-los la feina.

Els cobots són una de les tecnologies més revolucionàries de l’anomenada indústria 4.0. Es tracta de robots que col·laboren i que fins i tot interactuen amb els seus companys humans, els alliberen de les tasques més feixugues, repetitives, perilloses o d’aquelles que requereixen més precisió per executar-les. Tot això, amb total seguretat per als seus col·legues de carn i ossos.

La gran diferència entre els clàssics robots industrials —aquells artefactes estàtics que s’observen en moltes cadenes de producció— i els cobots és que aquests últims han sumat connectivitat a les seves capacitats. Els robots tradicionals són, simplement, dispositius automatitzats, mentre que els avenços en connectivitat, sensorització i processament han convertit els cobots en artefactes col·laboratius.

Precisament, l’ús de sensors és fet que permet als cobots detectar els seus companys humans i treballar amb ells en un espai compartit, una altra de les característiques que els diferencien dels seus antecessors automatitzats. També són més versàtils: mentre que un braç robòtic fix en una cadena de producció només pot desenvolupar una tasca, com pot ser collar un objecte, els cobots es poden utilitzar per fer diverses funcions. Per exemple, ajudar a preparar comandes en un magatzem i també a reposar material quan les existències baixen de cert punt.

Per desenvolupar aquestes tasques de cooperació, els cobots disposen de sensors, tecnologies intel·ligents, i també sistemes connectats a l’Internet de les coses (IoT) i/o sistemes específics, com ara pot ser un programa de gestió de magatzem. Això és degut al fet que els cobots han de ser capaços de col·laborar amb un humà de manera segura; per això necessiten aquesta mena de sensors i de tecnologies smart, que els permeten detectar i reaccionar davant la presència d’un operari.

Encara que totes aquestes tecnologies puguin semblar un desafiament, el fet cert és que els cobots també es caracteritzen per la seva facilitat d’ús. La mida i el pes acostuma a ser molt més reduït que el dels robots industrials automatitzats, la qual cosa permet traslladar-los fàcilment d’ubicació, segons li convingui al treballador. També són fàcils de programar i d’operar, ja que la seva missió no consisteix a substituir el treball humà, sinó a reforçar-lo.

La primera patent relacionada amb cobots es va registrar als Estats Units el 1996. D’aleshores ençà, aquest mercat no ha parat de créixer. De fet, un informe publicat el 2019 prediu un augment del 55,7% fins al 2024. La inversió creixent en automatització de les diverses indústries, juntament amb l’eclosió del comerç electrònic (que cada cop requerirà una capacitat logística més gran a les fàbriques i als magatzems), són dues de les raons que apunten que cada vegada serà més habitual veure cobots treballant braç a braç amb humans.

Les tasques que pot fer un cobot són tan variades com el mateix mercat demani. Avui dia, hi ha algunes aplicacions que ja són habituals en diferents indústries i que ajuden milers de treballadors d’arreu del món en la seva tasca diària:

– Soldadura: aquesta mena de treballs en una fàbrica a través de robots acostumen a requerir una barreja d’experiència en programació de robots i de tècniques de soldadura. L’avantatge de fer servir cobots és que programar-los és molt senzill, la qual cosa facilita enormement que qualsevol treballador amb coneixements en aquest tipus de tècniques pugui operar-hi. D’aquesta manera, l’operari indica al cobot quines tasques ha de fer i com ha d’executar-les, de tal manera que la màquina s’encarrega de fer-les d’una manera precisa i segura.

– Tasques d’acabat: polir, desbarbar o esmicolar peces de metall són algunes tasques d’acabat que acostumen a requerir molta força per a la seva execució amb eines manuals. A més, les vibracions de les màquines poden causar lesions als operaris. Tanmateix, els cobots poden aportar la força, la repetició i la precisió necessàries per fer aquesta mena de feines. Els mateixos treballadors poden indicar-li a la màquina com fer-les de manera manual o a través de mètodes de programació, depenent del tipus o de la mida de peça que es tracti.

– Control de qualitat: les inspeccions per comprovar la qualitat dels productes són habituals en les cadenes de producció d’arreu del món. L’ús de cobots en aquestes cadenes actua com un multiplicador dels sentits del mateix inspector: l’ús de càmeres d’alta resolució permet comprovar fins a l’últim detall en peces de precisió produïdes a la mida de les especificacions d’un client. També permet comparar amb exactitud la peça que s’està inspeccionant amb un model generat per ordinador.

– Logística: ja hi ha magatzems en què els operaris preparen les comandes i les lliuren als seus companys cobots, que trien la ruta òptima per recórrer el magatzem i lliurar-les a l’àrea adequada. En aquest cas, la màquina evita passejos innecessaris als seus companys humans, ja que cobreix diferents trajectes per diversos departaments. Són els operaris els que lliuren al cobot els objectes que ha de transportar i li indiquen on ha de portar-los. I què passa si aquests artefactes es troben amb una persona en el seu camí? Que s’aparten respectuosament per deixar-li pas.

L’ús de cobots en la indústria 4.0 és un factor que pot ajudar persones d’arreu del món a elevar la qualificació dels seus llocs de treball. La clau està a deixar enrere les tasques repetitives i perilloses perquè se n’ocupin els companys robòtics. Per fer-ho, és imprescindible apostar per un enfocament laboral en què la intel·ligència artificial garanteixi que les decisions finals a la feina les preguin els éssers humans. Un enfocament en el qual els cobots tenen molt a aportar.

Té dogmes, profecies, manaments, fidels, pecats, algun màrtir i fins i tot heretges. Com tantes altres religions. Encara que, a diferència d’aquestes, el dadisme és un culte en què participen moltes persones de manera inconscient. Ho fan cada vegada que comparteixen una foto de les seves vacances en una xarxa social, deixen les seves dades per a una enquesta, es geolocalitzen o envien un correu electrònic. Això sí, que ignorin l’existència del dadisme no vol dir que no estiguin contribuint a la seva expansió. Al contrari. Ho fan, i a tota velocitat.

Què és el dadisme? En realitat, és una alerta del que podria arribar a succeir en un món en què la intel·ligència artificial guanya cada vegada més autoritat, formulada per l’historiador i filòsof Yuval Noah Harari en el seu llibre Homo Deus.

L’autor assegura que una sèrie de gurus de l’alta tecnologia i profetes de Silicon Valley està creant una nova narrativa universal per legitimar aquesta autoritat i donar més poder als algoritmes i al big data. Un nou credo anomenat dadisme que assegura, en el seu vessant més distòpic, que podria posar en dificultats la pròpia existència de l’Homo sapiens. Això sí, Harari insisteix en el fet que els seus llibres no intenten predir el futur: «Em limito a plasmar les diferents possibilitats que ofereix», adverteix.

Tal com explica Harari, el dadisme va començar com una teoria científica neutral, però està mutant cap a una nova religió disposada a indicar què està bé i què està malament. En la seva forma més extrema, els dadistes perceben tot l’univers com un flux de dades, consideren els organismes com poc més que algoritmes bioquímics i creuen que la vocació còsmica de la humanitat consisteix a crear un sistema de processament d’informació totpoderós per acabar fonent-se amb ell.

El dogma suprem d’aquesta religió és el flux d’informació, que ha de ser alimentat constantment. També té les seves profecies –ens fondrem amb la tecnologia– i fins i tot, els seus manaments: un dadista ha de maximitzar el flux de dades connectant-se cada vegada a més mitjans, a més de produir i consumir cada vegada més informació. També ha de connectar-ho tot al sistema. Això inclou els heretges que no desitgen ser connectats, perquè res en l’univers ha de quedar fora de la gran xarxa. Per tant, també té els seus pecats: el més important consisteix a bloquejar el flux de dades.

Harari també assenyala el primer màrtir d’aquesta nova religió. El 2013, Aaron Swartz, un hacker de 26 anys, es va suïcidar en el seu apartament. Ho va fer després d’haver estat detingut i portat a judici per descarregar-se centenars de milers d’estudis científics que després pretenia alliberar. Aaron Swartz era un creient fervorós dels principis del dadisme. El 2008 havia escrit el Guerrilla Open Access Manifesto, en què demanava un flux d’informació lliure i il·limitat.

I quin és el Déu del dadisme? Harari l’anomena l’«Internet de totes les coses», un sistema còsmic de processament de dades del qual els humans en formem part, i que ha estat dissenyat perquè acabem fosos amb ell. Igual que l’hinduisme considera que els humans poden i han de fondre’s amb l’absolut (Brahman), o el cristianisme diu que algun dia es reuniran amb Déu. Una vegada completat aquest procés, segons el dadisme, l’Homo sapiens desapareixerà.

El dadisme vindria a ser el substitut de l’humanisme que va néixer en el segle XVIII i que, al seu torn, va desplaçar el teocentrisme. Aquesta vegada, l’humà surt del centre de les coses i, en el seu lloc, s’hi col·loquen les dades.

Segons Harari, aquest nou culte considera l’Homo sapiens com un algoritme obsolet. Creu que l’únic avantatge que tenim respecte a altres espècies és la nostra capacitat per absorbir més informació i processar-la de manera més eficient. Si podem crear un sistema de processament de dades capaç de fer tot això millor que nosaltres, aquest sistema ens superaria de la mateixa manera que nosaltres superem a altres espècies.

Mentre l’humanisme ens demanava que ens escoltéssim a nosaltres mateixos per prendre decisions, el dadisme demana als seus fidels que escoltin els algoritmes externs, molt més eficients que les seves pròpies emocions a l’hora de recol·lectar i processar informació. I no només això. També els demana que els alimentin amb totes les dades que puguin: seqüenciar el seu ADN, connectar-se a un portable que transmeti tota la seva informació, gravar totes les seves converses i compartir-les… Així podran aconseguir un millor coneixement sobre si mateixos i, per tant, assolir millors decisions.

El dadisme considera les nostres experiències com l’eina més eficient que tenim per processar informació. De fet, considera que les emocions són petits algoritmes biològics que encapsulen la saviesa de milers de generacions anteriors. Una eina molt útil fins ara i que, per descomptat, els dadistes creuen que serà substituïda aviat per algun superalgoritme molt més eficient.

La qüestió és que, per als dadistes, les experiències que viuen els humans no tenen valor en si mateixes si no es comparteixen. Segons ells, distribuir-les els permet formar part del flux de dades i, per tant, d’alguna cosa molt més gran que ells mateixos, igual que les religions tradicionals consideren que cadascuna de les nostres accions formen part d’algun pla còsmic o diví.

Per trobar el significat profund de les experiències, el dadisme ens diu que només hem de registrar-les, connectar-les i deixar que siguin els algoritmes els qui ho descobreixin i ens diguin què hem de fer. Us sona familiar? El nou credo dadista és: «Si experimentes alguna cosa, grava-ho. Si graves alguna cosa, puja-ho. Si puges alguna cosa, comparteix-ho». És la manera que tenim de demostrar al sistema que encara tenim valor: convertir les nostres experiències en un flux lliure d’informació. Encara que sigui a costa de la nostra privacitat i la nostra individualitat.

El dadisme pressuposa que els algoritmes podran prendre millors decisions que nosaltres perquè evitaran els nostres biaixos i seran més eficients. Però com els humans som qui creem els algoritmes, aquests també tenen els seus biaixos. Fins i tot quan els propis algoritmes es dediquin a desenvolupar noves intel·ligències artificials i escapin al nostre control, corren el risc de transmetre aquests biaixos a la seva descendència.

Aquest és un dels problemes que hi ha al darrere de certs usos que ja fem d’algoritmes predictius. La intel·ligència artificial s’utilitza per decidir els termes de la llibertat condicional per a presos als Estats Units, i fins i tot per predir quins adolescents de Bristol (Regne Unit) tenen més probabilitats d’acabar delinquint. Per descomptat, ja hi ha molts moviments socials que s’afanyen per evitar les possibles conseqüències distòpiques d’aquestes pràctiques. Fins i tot la legislació i l’ètica avancen cada dia més per evitar aquest futur apocalíptic en què acabaríem dissolts en un torrent de dades.

Els crítics amb el dadisme, com assenyala Harari en el seu llibre, creuen que veure la vida únicament com un continu processament de dades i presa de decisions és una manera limitada de considerar-la. També és perillosa. Si es porta a l’extrem, estan en joc valors com la presumpció d’innocència o fins i tot el propi funcionament de la democràcia.

La intel·ligència artificial i les dades poden resultar-nos tremendament útils si les utilitzem de manera correcta. Ens poden ajudar a prendre millors decisions, sí, però la paraula clau aquí és «ajudar». Al cap i a la fi, milers d’anys d’evolució ens avalen com a éssers capaços de fer-nos càrrec del nostre propi destí.

Tot va començar amb un aparell que ens permetia parlar amb qualsevol persona en qualsevol lloc. Els telèfons mòbils, populars a partir dels anys 90, van multiplicar la nostra capacitat de comunicació. A poc a poc, aquests terminals van anar augmentant les seves funcions fins a convertir-se en ‘smartphones’. Gràcies a la seva connexió a internet, vam passar a tenir el món sencer al palmell de la mà. Compres, operacions bancàries, consultes, entreteniment… els smartphones estan tan integrats en el nostre dia a dia que, a aquestes alçades, prescindir-ne ens resultaria complicat.

L’‘smartphone’ és l’exemple perfecte de com, de mica en mica, la tecnologia s’ha anat apropant cada cop més al cos per augmentar les nostres capacitats. Ens hem convertit en éssers hiperconnectats gràcies a aquests dispositius que duem sempre al damunt i a les seves aplicacions. Avui som capaços d’esbrinar, en qüestió de segons, quina cançó sona o quan arribarà el pròxim autobús, coses impensables no fa gaire temps.

Tanmateix, la capacitat que té la tecnologia per ampliar les nostres habilitats no es quedarà en un dispositiu amb un munt d’apps instal·lades. La idea és que l’‘smartphone’ del futur estigui tan integrat amb nosaltres que ni tan sols l’hàgim de sostenir a la mà. De fet, la idea és que l’‘smartphone’ del futur siguem nosaltres mateixos.

Encara ens queda un bon tros per arribar a aquest punt. Tanmateix, la tecnologia ja es va apropant cada cop més al nostre cos. Començant per l”smartphone’, al qual ja han començat a sortir perifèrics que ens posem.

Aquest és el cas dels ‘wearables’ o tecnologia portable. Quan sentim aquest terme, normalment pensem en els rellotges intel·ligents o en les polseres capaces de monitorar la nostra activitat i enviar les dades a l”smartphone’. Tanmateix, el concepte de ‘wearable’ arriba cada dia a una cota nova. Això s’aprecia fàcilment al CES de Las Vegas, la fira tecnològica més important del món, on aquests dispositius guanyen més protagonisme any rere any.

Al CES 2020 s’ha presentat un ‘wearable’ que promet ajudar-nos a entrenar el cervell per dormir millor. Es tracta d’una diadema amb elèctrodes capaç de mesurar l’activitat cerebral mitjançant tecnologia d’encefalograma. Per fer-ho, només cal utilitzar-la 20 minuts tres dies a la setmana, a qualsevol hora del dia. Una aplicació rep la informació i cerca com millorar les ones cerebrals relacionades amb el son. A partir d’aquí, l”smartphone’ proposa una sèrie d’exercicis personalitzats per activar aquestes mateixes ones de manera natural i millorar la qualitat del son. Res a veure amb el mètode clàssic de comptar ovelles.

També s’han presentat auriculars que ens permeten mantenir converses en diversos idiomes perquè ells solets s’encarreguen d’escoltar i traduir en temps real. I ja es preparen ‘wearables’ capaços d’aconseguir que una persona de 70 anys tingui una memòria similar a la d’un jove de 20.

Més enllà d’un ús personal, ‘smartphones’ i ‘wearables’ tenen la capacitat de transformar fins i tot el nostre paper a la societat. Així, ja s’utilitzen les dades que recull el mòbil mentre conduïm per alertar altres conductors sobre la presència d’embussos.

És un primer pas cap al que serà la propera ciutat connectada, en què vianants, ciclistes, vehicles i fins i tot infraestructures intercanviaran dades per optimitzar la mobilitat. Això vol dir que ens convertirem en nodes d’informació gràcies als nostres ‘smartphones’ i ‘wearables’, i ho farem sense adonar-nos-en.

L’objectiu que persegueixen tots aquests avenços tecnològics és el d’aconseguir millorar les nostres vides. Una missió que compliran millor com més a prop els tinguem: a més integració, més transparent ens resultarà fer-los servir. De fet, tot apunta que, en el futur, s’esborraran cada vegada més les barreres que separen la tecnologia del cos humà perquè ambdós s’acabin fonent.

Aquesta tendència es pot observar fàcilment en l’evolució dels dispositius que s’utilitzen per mesurar i analitzar les constants biològiques, i com s’apropen cada vegada més a nosaltres. Passarem de vestir-los a integrar-los directament a la pell.

El desenvolupament de dispositius com les polseres d’activitat o els pulsòmetres ha donat pas al de la roba intel·ligent, capaç de monitorar la freqüència cardíaca, la respiració, els passos o la intensitat de l’activitat. Un paper que assumiran aviat els tatuatges electrònics: ja s’han desenvolupat dispositius amb tintes biosensibles que canvien de color en funció del nostre nivell de glucosa, sodi o pH.

El següent pas en aquest sentit consisteix a traspassar la barrera de la pell perquè la tecnologia passi a formar part del nostre organisme. Ja no necessitarem ulleres especials i pantalles per veure la realitat augmentada o un ‘smartphone’ per obrir el cotxe.

Aquesta és la filosofia darrere del ‘biohacking’, un moviment que aposta per integrar dispositius al cos humà per potenciar-ne les capacitats físiques i mentals. Ja tenim alguns exemples del que es pot aconseguir: l’implant d’un microxip a la retina va aconseguir retornar la vista a tres persones cegues fa una dècada. A més, un artista britànic és capaç de sentir els colors gràcies a una antena que porta connectada al cervell, i el seu país ja l’ha reconegut legalment com a cíborg.

De cara al futur, el ‘biohacking’ ja cerca com aconseguir que hi hagi humans capaços de veure-hi en la foscor o d’emmagatzemar quantitats d’informació inimaginables gràcies a l’ús de xips, sensors i antenes. Tanmateix, el camí perquè tots ens convertim en superhumans gràcies a la tecnologia encara haurà de superar algunes etapes importants, com les relacionades amb l’ètica i la regulació que afecten el ‘biohacking’.

Fins que arribi aquest dia, els dispositius que ens faciliten la vida es van aproximant a poc a poc a nosaltres per augmentar les nostres capacitats. Qui sap? Potser les trucades del futur no seran telefòniques, sinó telepàtiques, simplement perquè ens haurem convertit en el nostre propi telèfon.

En una època en què la tecnologia ho inunda tot, pot semblar que no és precisament un bon moment per a certes disciplines. Que ja no hi ha lloc per als filòsofs, els poetes o els historiadors. Que les arts, les humanitats i les ciències socials s’han convertit en grans gerros xinesos que no sabem on posar en un apartament cada cop més funcional. Tanmateix, aquestes disciplines són molt importants. I tot indica que en el futur ho continuaran sent.

És cert que, avui dia, mana l’utilitarisme. Hi ha la tendència a valorar exclusivament allò que genera diners de manera directa i deixar de banda el que no és directament productiu. Per això s’anima els joves a triar carreres tecnològiques que ajudin a corregir el dèficit d’aquesta mena de perfils. Segons la Unió Europea, la bretxa entre la demanda i l’oferta d’especialistes en tecnologies de la informació (TIC) continuarà creixent en els pròxims anys. A més, a les empreses cada vegada els costa més cobrir aquestes posicions.

Tot i que l’utilitarisme predomina, la creativitat i el pensament crític són essencials, fins i tot per al desenvolupament de noves tecnologies. Aquesta és la raó fonamental per la qual les humanitats tenen encara molt de recorregut en el mercat laboral. Sectors tan puixants com la intel·ligència artificial necessiten sociòlegs, lingüistes, humanistes o filòsofs, entre altres perfils, per tirar endavant.

Abans que sorgeixi una nova tecnologia, algú l’ha hagut d’idear. Una persona ha hagut d’observar i detectar una necessitat en la societat que l’envolta que pot ser resolta mitjançant la tecnologia. Només quan algú somia un invent pot construir-lo després un enginyer. Aquesta és la raó per la qual moltes de les grans innovacions de la història han sorgit de ments de lletres, com la de l’escriptor Jules Verne.

No només això: perquè la tecnologia tingui sentit i pugui ser útil, necessita un context humà. A l’hora de dissenyar-la i desenvolupar-la, cal fer-se preguntes. Per exemple, com millorarà la vida dels seus usuaris, com aconseguir que aquests s’hi relacionin fàcilment i quins principis ètics o de responsabilitat social regiran la seva activitat. Es tracta de qüestions que els perfils humanistes saben com plantejar-se i, cosa que és més important, a les quals saben donar una resposta adequada.

A més, la tecnologia ha de ser atractiva per als seus usuaris. Això és el que explica l’èxit de l’iPhone. Més enllà de la seva funcionalitat, aquest telèfon intel·ligent aportava una gran experiència d’usuari i un disseny atractiu. Així, gràcies a la intervenció de perfils artístics en el seu desenvolupament, es va convertir en tot un fenomen mundial.

Per tot això, la creativitat i el pensament crític no es poden allunyar del desenvolupament tecnològic, que és un pilar fonamental del mercat laboral en l’era de la Quarta Revolució Industrial. Per això els perfils humanistes i artístics continuaran tenint-hi lloc.

Un dels principals canvis que ja s’estan observant en el mercat laboral té a veure amb la ruptura de les fronteres que separaven tradicionalment les ciències de les lletres. Cada cop es busquen més perfils híbrids amb habilitats transversals.

Els estudiants d’humanitats cerquen cada vegada més el seu futur laboral lluny de la docència, que fins ara era la seva sortida laboral més habitual. Per aquesta raó, ja hi ha titulacions especialitzades en humanitats digitals, que fan convergir els estudis d’humanitats i ciències socials amb les noves tecnologies de la informació.

Això respon, per exemple, a la necessitat que tenen avui els sociòlegs d’adquirir cada vegada més habilitats digitals i, fins i tot, de programació per fer servir eines que els ajudin a desenvolupar millor la seva feina. També els advocats han d’aprendre tecnologia aplicada al dret, un concepte que inclou analítica i visualització de dades o estadística avançada. Fins i tot els filòlegs, una professió que fins ara tenia unes sortides laborals limitades, han trobat un filó en el desenvolupament de llenguatges de programació.

Totes aquestes circumstàncies es deuen al fet que la tecnologia canvia constantment la manera en què es desenvolupen les feines. Les ocupacions són cada vegada més complexes i requereixen una combinació d’habilitats molt rica en els candidats que hi opten.

S’espera que aquestes noves feines híbrides augmentin un 21% durant els pròxims deu anys, més del doble que la taxa esperada per al mercat laboral general, segons un informe de Burning Glass. Tanmateix, no serà només la tecnologia la protagonista d’aquesta tendència. Les soft skills, o habilitats toves —com l’empatia, la creativitat, la persuasió o la capacitat d’anàlisi o de comunicació—, també tindran un paper determinant en les feines del futur. Unes habilitats en què es poden reconèixer fàcilment trets de psicòlegs, humanistes, artistes, advocats, filòsofs o comunicadors. Per això enginyers, científics o professionals de la salut han de cercar també part del seu desenvolupament en les humanitats.

Hi ha disciplines que poden trobar la seva edat daurada entre algoritmes i realitat augmentada. La clau consisteix a saber-se adaptar a l’entorn, apostar per la formació contínua i integrar equips multidisciplinaris que permetin abordar els projectes des de múltiples punts de vista.

“A la nostra joventut li agrada el luxe i és mal educada, no fa cas a les autoritats i no té el mínim respecte pels de més edat. Els nostres fills avui són uns veritables tirans”. Qui parlava així no era el pare d’un mil·lennista rebel. És una cita que s’atribueix al filòsof grec Sòcrates, nascut 470 anys abans de Crist. És més, la frase “la joventut d’avui no serà capaç de mantenir la nostra cultura” estava escrita en un vas d’argila de fa més de 4.000 anys que va aparèixer a les ruïnes de Babilònia.

La preocupació per l’evolució de les generacions següents no és res nou. I és natural que sigui així. Fa milers d’anys que observem amb incredulitat els nous membres de la comunitat humana. Ens costa entendre’ls i tendim a parlar-ne de manera condescendent i, fins i tot, apocalíptica. Tanmateix, si alguna cosa ens ha ensenyat la història és que cap nova generació no ha aconseguit posar fi a milers d’anys de presència humana a la terra.

Actualment, la generació Z és la que fa que les anteriors es trenquin el cap per entendre’ls. Fins i tot els nens de la nova generació T (o generació tàctil) desperten certa inquietud en els seus pares amb aquesta facilitat sorprenent que tenen per manipular tota mena de dispositius.

Tots plegats són, en certa manera, finestres a un futur que heretaran i que encara gaudiran els seus pares. Per això, observar-los ajuda els més grans a fer-se una idea de què els espera quan els seus fills agafin el comandament.

Abans d’analitzar als joves de les generacions Z i T, podem fer una ullada als seus antecessors, els mil·lennistes. Es tracta de la generació nascuda entre 1981 i 1996, segons la definició de Pew Research Center, i que suposa prop del 24% de la població mundial. És una quota molt més alta que la dels nascuts a la generació X (19,5%) i la dels baby boomers (17%).

Per comprendre com són els mil·lennistes cal fer un cop d’ull als grans esdeveniments que hi va haver quan ells anaven creixent i que els han marcat, tal com explica un informe de CaixaBank Research. En el seu cas, són la globalització, la revolució digital i la gran crisi econòmica de 2008.

Els mil·lennistes són la generació que ha vist néixer internet, cosa que els ha convertit en una generació hiperconnectada, tant en la seva faceta personal com professional. Precisament la seva afinitat a la tecnologia provoca que prefereixin la immediatesa. Per això valoren la rapidesa, l’eficiència, la facilitat i la simplicitat en tot el que fan, fins i tot al món fora de línia. És com si aquests adults joves comencessin a esbossar els trets que caracteritzaran els seus successors, els membres de les generacions T i Z, que també ha marcat intensament la presència de tecnologia a les seves vides.

Hi ha una tendència a identificar els mil·lennistes com natius digitals. Tanmateix, això no és exacte. Caldria esperar a la generació següent, la Z, per trobar aquests primers nens que es van criar des del principi en una societat connectada.

L’ús de les tecnologies dels mil·lennistes i el de les generacions anteriors és un dels trets que més els diferencien. Encara que no convé perdre de vista que tots van néixer en un món analògic i s’han adaptat a un altre de digital. Els veritables natius digitals, els que han nascut pràcticament amb un dispositiu connectat a la mà, són els que pertanyen a les generacions Z i T.

Els primers són els nascuts entre 1997 i 2012, els que s’han trobat internet implantat a totes les facetes de la seva vida. Segons un estudi de McKinsey, es tracta d’una generació que prefereix el diàleg al conflicte, i que és realista, pragmàtica i inclusiva. I, per posar les coses una mica més difícils a les generacions anteriors, que intenten analitzar-los, no els agrada definir-se d’una sola manera. Per això fugen dels estereotips.

També són membres de la generació Z, com Greta Thungberg, els que reclamen de manera més notòria als de més edat un canvi que salvi el planeta que heretaran. Es tracta d’una mostra clara del seu compromís mediambiental.

Pel que fa als més nous, també coneguts com els nens de la generació T (o generació tàctil), es tracta de nens que estan a internet pràcticament des que neixen. O fins i tot abans. Una enquesta indica que el 23% dels nadons té presència en línia fins i tot abans d’arribar al món, perquè els seus pares publiquen imatges de les ecografies durant l’embaràs.

Es tracta de nens que estan permanentment en contacte amb dispositius digitals. Hi interactuen amb els seus propis dits, per això se’ls denomina generació tàctil. La immediatesa, una vegada més, en marca les vides. A més, fan un ús tan intensiu de les tecnologies des de petits que els experts aconsellen prendre certes mesures perquè això no afecti la seva capacitat de tolerar la frustració o, fins i tot, d’expressar-se. Fins i tot podria ser que, entre aquests petits, ja hi hagi els primers representants del transhumanisme, segons el qual home i màquina acabaran per fusionar-se per ampliar les capacitats de l’ésser humà.

La tecnologia, igual que a la resta de les facetes de la nostra societat, és un dels principals factors que defineixen les noves generacions i que les diferencien entre si. Això explica, en part, que visquem en un món en què la immediatesa es valora cada vegada més i en què les relacions socials canvien a tota velocitat. Les noves generacions es valdran en gran mesura d’aquesta immediatesa per construir el món del futur. Les antigues, per part seva, aprendran a delegar i deixar-ho a les seves mans. Tal com s’ha fet sempre.

A qui no li agradaria veure com serà la vida en el futur? A falta de boles de vidre funcionals, el millor de tot és que ens deixem guiar pels indicis que ja tenim i que ens indiquen que la majoria de nosaltres viurem en ciutats en les quals la tecnologia i la sostenibilitat seran imprescindibles.

 

I les dades avalen aquesta teoria, ja que, segons l’ONU, el 2050, el 68% de la població mundial viurà en ciutats, mentre que avui dia ho fa el 55%. Això suposa que, a mitjan segle xxi, uns 2.500 milions més de persones viuran en entorns urbans.

 

La pressió que exercirà la població sobre les ciutats posarà a prova la seva capacitat, ja que estem parlant de moltes persones compartint un espai reduït, en el qual viuran, treballaran i gaudiran del seu temps lliure. Aquestes mateixes persones també necessitaran tota mena de serveis i de recursos, com a desplaçaments o accés a la tecnologia i la sanitat.

 

Per aquest motiu, arquitectes, enginyers i urbanistes s’han posat ja mans a l’obra: estan assajant les seves idees sobre àrees urbanes ja existents i fins i tot n’estan aixecant d’altres des de zero amb la ment posada en el futur. Això fa que certes ciutats sobresurtin avui en dia com les més avançades.

 

Les ciutats del futur, per les quals ja podem passejar, destaquen sobretot per dues qüestions: la seva sostenibilitat i la seva tecnologia. De fet, l’ONU ha inclòs els entorns urbans entre els seus Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). L’organisme considera que no és possible assolir aquest desenvolupament sostenible sense transformar radicalment la manera com construïm i administrem les urbs.

 

Tot seguit veurem tres exemples de ciutats que ja mostren el camí cap al qual es dirigeix l’urbanisme del segle XXI.

Aquest és potser un dels exemples més cridaners, perquè Songdo és una ciutat que es va començar a construir des de zero el 2002 i avui dia ja hi viuen més de 100.000 habitants. És a 65 quilòmetres de Seül i aspira a convertir-se en la primera ciutat intel·ligent i totalment sostenible.

 

Per aconseguir-ho, Songdo ha apostat per una planificació urbana que posa les persones al centre i per l’adopció de tecnologies. A la ciutat predominen els espais d’ús mixt, que són aquells que aglutinen residència, serveis, lleure i llocs de treball. A més a més, les distàncies entre els habitatges i la resta d’espais s’han calculat al mil·límetre per poder cobrir a peu els trajectes que els separen. Si s’ha d’agafar el transport públic, hi ha parades de metro i d’autobús a un màxim de 12 minuts a peu.

 

Gràcies a la seva planificació, els cotxes de combustió interna i els camions de recollida de residus han estat substituïts per bicicletes i per un sistema de tubs pneumàtics que s’encarrega de fer desaparèixer les escombraries. A més, el 40% de l’espai de la ciutat l’ocupen zones verdes. Així mateix, també s’espera que la majoria dels edificis d’habitatges reciclin almenys el 40% de l’aigua que fan servir i que emmagatzemin energia de fonts renovables en bateries per reduir l’ús de la xarxa elèctrica.

Si hi havia un exemple de metròpolis amb tots els números per col·lapsar i que ha sabut reconduir la situació aquest és el de Singapur. Aquesta ciutat-estat asiàtica s’ha colat entre les urbs més sostenibles del planeta.

 

A base de plans estratègics, les autoritats es van posar mans a l’obra per millorar la qualitat de vida, apostant clarament per optimitzar la mobilitat i la connectivitat, en una ciutat en la qual s’espera un augment de la població del 7% per al 2030.

 

En l’actualitat, Singapur disposa d’uns transports col·lectius ràpids i exerceix com a banc de proves per desenvolupar solucions de mobilitat que ajudin a reduir la seva dependència dels cotxes. A més a més, s’hi ha instal·lat una xarxa de sensors per mesurar la contaminació i el volum de trànsit, per poder reaccionar immediatament en cas necessitat, i fins i tot s’ha creat un sistema de mapes en 3D per monitorar l’eficiència energètica de cada edifici. Per la seva banda, els metges dels hospitals de Singapur disposen de robots ajudants que fins i tot són capaços d’interactuar amb els humans i de somriure.

 

Quant a la qüestió verda, s’han creat «superarbres» que regulen la temperatura de la ciutat, absorbint i dispersant calor, a més de recollir aigua de pluja. La urbanització residencial Tree House, amb blocs de 24 pisos, és el jardí vertical més gran de tot el món.

La capital de Dinamarca és una aposta segura dins dels rànquings de ciutats intel·ligents que elaboren diversos organismes cada any. Fins i tot hi ha qui considera que ha sobrepassat aquesta etiqueta per passar a ser una «ciutat receptiva», un concepte que fa referència a aquelles urbs que posen el ciutadà en el centre de l’acció i no de l’observació.

 

Copenhaguen és una ciutat feta per i per als seus ciutadans, els quals participen en el seu disseny i gestió fent servir tota la tecnologia que tenen al seu abast i compartint dades que ajuden a optimitzar la ciutat. Es tracta d’un camí que han iniciat també altres ciutats com ara Zuric o Barcelona.

 

De fet, la tecnologia ha transformat per complet Copenhaguen fins a convertir-la en un paradís per als ciclistes. La capital danesa aspira a neutralitzar la seva petjada de carboni el 2025, en un país que pretén aconseguir la seva independència dels combustibles fòssils l’any 2050.

 

Pel que fa a l’intercanvi de dades i al seu ús per millorar la ciutat, Copenhaguen ha implantat el primer data marketplace del món. Aquest espai ofereix informació urbana pública i privada de qualsevol mena a empreses i ciutadans, que poden accedir a les dades per desenvolupar solucions intel·ligents en qualsevol àmbit.

Entre altres avenços, els habitants de Copenhaguen poden comprovar ja en temps real, per exemple, la disponibilitat d’aparcament quan se celebren grans esdeveniments. Això és possible gràcies al fet que la ciutat disposa d’un sistema d’intercanvi de dades entre smartphones, dispositius GPS instal·lats als autobusos i sensors situats en llocs com ara clavegueres i papereres. Aquest sistema també permet estudiar els patrons de mobilitat dels habitants per ajustar la planificació de la ciutat, augmentar la seva seguretat i optimitzar l’ús de recursos, a més de per regular el trànsit en temps real i reduir les emissions contaminants o per ajustar el consum energètic dels edificis.

 

Les ciutats del futur ja són aquí i totes tenen en comú l’afany per esdevenir uns llocs cada cop més amables amb els seus habitants i també amb el planeta. Un esforç en què la tecnologia té un paper fonamental.

La cadena televisiva HBO va estrenar el 2016 la famosa sèrie Westworld. La seva trama es desenvolupava en un parc temàtic ambientat en el vell oest nord-americà i poblat per androides, robots amb aspecte humà, que Anthony Hopkins controlava a través d’un superordinador situat en una sala vintage. Podria dir-se que aquesta sala i aquest superordinador ja existeixen a Barcelona, tot i que encara no s’han utilitzat (que se sàpiga) per controlar androides ni parcs temàtics. Una antiga capella situada al recinte de Torre Girona, a l’emblemàtic barri de Pedralbes, conté des de 2004 el supercomputador més potent d’Espanya: el MareNostrum.  Ara, la Comissió Europea ha seleccionat el Centre Nacional de Supercomputació (BSC) perquè posi en marxa un ordinador de nova generació: el MareNostrum V.

Aquest nou superordinador arribarà a una potència en pic de 200 petaflops/s, cosa que equival a la realització de 200.000 bilions d’operacions per segon. Començarà a funcionar el 31 de desembre de 2020. El salt qualitatiu és enorme, 17 vegades superior a la potència del MareNostrum IV i 10.000 vegades més alta que el primer supercomputador que va ser a la ciutat. La versió anterior de MareNostrum, instal·lada el 2017, que va arribar a ser el segon ordinador més potent d’Europa i el tretzè del món en els seus primers temps, va assolir en el seu pic màxim els 13,7 petaflops/s (11.100 bilions d’operacions per segon).

La Unió Europea aportarà inicialment cent milions d’euros per finançar la nova instal·lació, quantitat que servirà per mantenir la màquina activa durant els primers cinc anys. La resta de la inversió es dividirà entre el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats (60%), la Universitat Politècnica de Catalunya (10%) i la Generalitat de Catalunya (30%). Els tres països que van donar suport a la candidatura espanyola, Croàcia, Turquia i Portugal, també faran la seva aportació econòmica.

El projecte dels superordinadors europeus està gestionat per EuroHPC Joint Undertaking (EuroHPC-JU) a partir de l’acord a què van arribar els 28 estats membres i la Comissió Europea per cofinançar un full de ruta comú per impulsar la Computació d’Altes Prestacions (HPC).

El nou superordinador podrà ser utilitzat per científics de tot Europa. Serà crucial la seva ajuda en la investigació sobre la intel·ligència artificial i sobre nous materials, però encara més en el desenvolupament de nous tractaments contra el càncer, ja que permet, entre altres funcions, seqüenciar el genoma per diferenciar les cèl·lules sanes de les tumorals. La màquina és vital per als investigadors que, per exemple, cerquen la vacuna contra el VIH, un virus en què intervenen moltes i diverses variables que serien impossibles de valorar sense comptar amb l’ajuda d’una instal·lació com la que es construirà a Barcelona.

La previsió és que la generació següent de superordinadors, els anomenats «ordinadors exaescala», entri en funcionament l’any 2023. Tot indica que arribaran a la velocitat de càlcul d’1 exaflop (l’equivalent a 1.000 petaflops), cinc vegades més que el que s’instal·larà a Barcelona. La Xina va començar a desenvolupar aquesta tecnologia el 2017 creant el supercomputador Sunway TaihuLight, que va ser, durant dos anys consecutius, l’ordinador més ràpid del món en assolir una velocitat de 93 petaflops.

La tecnologia amb què operarien aquests ordinadors podria arribar a superar la potència del processament neuronal humà, la qual cosa obriria la porta a un desenvolupament exponencial de la intel·ligència artificial, de manera que el món que ens presentava la sèrie de ficció Westworld podria ser més a prop del que creiem.

Una pregunta que la immensa majoria de pares afronta en un moment donat: Què haurien d’estudiar els meus fills? Respondre-la adequadament és un maldecap habitual perquè d’això dependrà el seu benestar futur. També per això aquesta qüestió es repeteix generació rere generació. La mala notícia és que no hi ha una resposta rotunda. La bona, que la podem encertar fins i tot encara que ens equivoquem en un primer moment.

En un entorn tan canviant com el que vivim avui dia, pot semblar que és més difícil que mai no orientar els nostres fills sobre el tipus d’estudis que han de triar. Tanmateix, no és així: sempre ha estat complicat i sempre s’ha encertat tant com s’ha errat.

Retrocedim quinze anys: si algú ens preguntés quins estudis recomanaríem a un jove, sens dubte hauríem pensat en l’arquitectura com una excel·lent opció. Tanmateix, la crisi immobiliària que va aflorar pocs anys més tard va enviar molts d’aquests professionals a l’atur. Així, van passar d’una situació de plena ocupació pràctica a una desocupació del 33 % en pocs anys.

Gràcies a experiències com aquesta, avui sabem que no podem prendre aquest tipus de decisions basant-nos en el present. Hem de mirar més enllà i no només això: també hem d’ajudar els nostres fills a preparar-se davant possibles canvis. Una lliçó molt important que els nostres pares desconeixien i no van poder transmetre’ns.

Encara que orientar els nostres fills sobre quins estudis han de triar pugui semblar una missió impossible, no ho és. Tenim moltes pistes al nostre abast i més informació que mai per trobar una resposta adequada.

El primer que hem de tenir en compte és que vivim immersos en la Quarta Revolució Industrial, tal com assegura el Banc Mundial, i hi mana la tecnologia. És una època en la qual sorgeixen nous perfils professionals a tota velocitat, al mateix temps que se n’extingeixen d’altres. De fet, el Fòrum Econòmic Mundial n’espera que canviï el món del treball per complet i el polaritzi entre professionals més i menys qualificats. La irrupció dels robots en tasques que abans feien humans també contribuirà a aquest canvi.

Un altre factor que no hem d’oblidar és que les vides laborals seran cada vegada més extenses. No només pel progressiu retard en l’edat de jubilació, sinó també per l’augment de l’esperança de vida.

Aquestes dues premisses ens ofereixen dues pistes molt valuoses per al nostre propòsit. D’una banda, que la tecnologia estarà molt present en pràcticament qualsevol ocupació, per això resultarà fonamental entendre-la i saber com manejar-la. De l’altra, que els llocs de treball canviaran constantment durant els anys i exigiran un esforç igualment constant en formació. Els nostres fills s’enfrontaran a una carrera laboral canviant, llarga, multietapa i no lineal, que hauran de saber afrontar i, per què no, gaudir.

Tenint tot l’anterior en compte, sembla senzill imaginar-se per què cada vegada més experts apunten a les disciplines STEM com les de més projecció de futur. STEM és l’acrònim en anglès de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques. De fet, un informe de Randstad Research preveu que la generació de científics, informàtics, enginyers i matemàtics descendeixi en els propers anys a un ritme anual del 3 %, malgrat que la demanda d’aquests perfils en el mercat laboral creix constantment.

Aquests coneixements cotitzen a l’alça perquè són claus per planificar i desenvolupar tecnologia. La intel·ligència artificial o el big data requereixen professionals formats en aquestes disciplines per al seu progrés. Tanmateix, no semblen ser suficients per si soles davant els reptes que planteja el mercat laboral. Per això, el concepte STEM s’ha vist ampliat en una lletra: la A d’«arts» o, en un sentit més ampli, humanitats. STEAM comprèn també les disciplines que ajuden els alumnes no només a dotar de sentit aquesta tecnologia, sinó, a més, a ser més flexibles en l’àmbit laboral, així com a afrontar el seu treball amb més creativitat i pensament crític.

Això vol dir que els estudis relacionats amb les humanitats, les arts i les ciències socials no estan sentenciats, ni de bon tros. De fet, diferents experts apunten que el desenvolupament d’intel·ligència artificial demanda cada vegada més lingüistes, juristes, filòsofs i fins i tot músics, que s’integraran en equips de treball multidisciplinaris.

En aquest sentit, perfils professionals tan diferents com lingüistes computacionals, estrategs de contingut, enginyers gràfics, consultors de hacking ètic i dissenyadors d’ètica, especialistes en virtualització o arquitectes de big data treballaran junts cada vegada més.

El canvi de paradigma que estem vivint fa que la pregunta amb què iniciàvem aquest article no tingui (ni necessiti) una resposta concreta. De fet, avui és més important reflexionar sobre com han d’estudiar els nostres fills que sobre el tipus de disciplina que han de triar.

Tot apunta al fet que la formació dels nostres fills serà constant i canviant durant tota la seva carrera. En aquest sentit, és molt probable que arribin a desenvolupar diferents especialitats durant la seva vida. Això requerirà compaginar o fins i tot alternar diferents períodes d’aprenentatge amb uns altres d’activitat laboral.

Així, no importa tant quin tipus d’estudis iniciïn els nostres fills en deixar l’escola o l’institut, sinó com utilitzaran aquests coneixements i aquestes habilitats després per adaptar-se al mercat laboral. També que la disciplina que triïn els interessi, els motivi i se’ls doni bé. De poc serveix animar un actor nat a estudiar enginyeria biomèdica només perquè, a priori, podrà tenir una millor projecció laboral. L’avantatge que existeix ara és que sempre es podrà especialitzar per adaptar les seves destreses al mercat de treball.

El temps dels arquitectes ha donat pas al dels experts en disseny arquitectònic digital. El dels enginyers, al dels especialistes en enginyeria i operació de drons. El dels sociòlegs, al dels analistes d’audiències digitals. Es tracta d’una transformació que continuarà en els propers anys i a la qual els nostres fills han de saber respondre amb fonaments sòlids, molta flexibilitat, formació contínua i, sobretot, sense por al canvi.