Cada 23 d’abril se celebra el Dia Internacional del Llibre, coincidint amb la data de la mort de Miguel de Cervantes (encara que, en realitat, morís un dia abans i el 23 d’abril correspongui a la data del seu enterrament). Quin millor homenatge a la figura de Cervantes i, en general, als llibres, que tractar una de les obres més llegides a tot el món i signada pel d’Alcalá d’Henares: El Quixot.

L’enginyós cavaller don Quixot de la Manxa va veure la llum el 1605, en un context econòmic i social inestable a l’Imperi espanyol. Es publica poc després de la mort de Felip II, que ja havia declarat diverses bancarrotes (incompliments de pagament) davant de la situació ruïnosa de la hisenda reial (1557, 1575 i 1596).

Els desequilibris monetaris, el fort endeutament de l’Estat, la devaluació de la moneda i la inflació dels preus són dinàmiques que contribueixen a la situació econòmica que viurà Alonso de Quijano durant els dos llibres.

Amb l’arribada al tron de Felip III, el monarca es va veure obligat a declarar una nova fallida (1598), a la qual en seguirien diverses més (1600 i 1601) i una suspensió de pagaments el 1607. Aquesta situació d’empobriment i desprotecció dels súbdits es veu reflectida a les obres literàries de l’època, entre les quals hi ha el Quixot.

Les principals són els ducats i els escuts. La primera la van introduir els Reis Catòlics per homogeneïtzar les monedes que circulaven pels regnes. Un ducat equivalia a 375 maravedís. Al llibre, Sancho comenta que el seu sou mensual és de dos ducats, a més de menjar. Per fer-nos-en una idea, un vedell costava 5 ducats, i el sou d’un doctor era de 300 ducats mensuals.

Carles V va introduir, per part seva, els escuts, una moneda amb menor valor, per incentivar el comerç amb altres regnes. Inicialment, equivalia a 300 maravedís, però les seves devaluacions van fer que en moments posteriors arribés a valer 440 maravedís. La fortuna de Zoraida s’estima en «més de dos-cents mil escuts espanyols», es pot llegir al Quixot. Zoraida és l’adinerada dona que escapa amb l’ajuda del captiu d’Alger, segons s’explica a la primera part de l’obra. Es tracta del personatge més ric que apareix al llibre.

També es parla de reals d’argent, moneda que va estar en circulació fins a mitjan segle XIX. El seu preu estava fixat en 34 maravedís de l’època.

El llibre també esmenta el maravedís, que era la moneda de menys valor. Precisament, el preu dels primers exemplars del Quixot s’expressa en maravedís: un escrivà de cambra de Felip III va deixar constància de la taxa obligatòria per plec de la primera part de l’obra de Cervantes, que, sumat al preu dels mateixos plecs, s’estima en 292 maravedís. Al mateix llibre, es nomena diverses vegades aquesta moneda. La dona de Sancho comenta en una carta que la lliura de carn (0,45 quilograms) val 30 maravedís.

L’expressió «estar sense blanca» apareix al Quixot i fa referència a mig maravedís, la moneda anomenada blanca. A aquesta moneda se li va anar rebaixant el contingut en plata, però se sotmetia a un procés de blanquejament per evitar que fos evident a primera vista, i per això va rebre aquest nom.

Miguel de Cervantes només va veure el 10% dels guanys del seu llibre, segons l’ABC. Els comptes de l’editor del Quixot, Francisco de Robles, revelen que va comprar els drets de l’obra per 1.400 maravedís, i que va mantenir un benefici del 50% dels guanys, mentre que intermediaris, com els impressors, es van quedar amb el 40% restant.

L’actual entorn econòmic, exigent i incert, ha portat a utilitzar paraules noves, com permacrisi i policrisi. Què signifiquen aquests dos termes i què caracteritza cadascun d’aquests dos escenaris?

El diccionari britànic Collins ha triat permacrisi com a paraula de l’any 2022. Aquest terme respon a un període prolongat d’inestabilitat i inseguretat derivat d’una sèrie d’«esdeveniments catastròfics». La irrupció de la COVID-19, la guerra a Ucraïna o la crisi energètica podrien ser alguns d’aquests.

Per part seva, la policrisi fa conviure cinc crisis alhora, les quals, per si soles, ja suposarien un repte per a les autoritats econòmiques. Avui dia, aquestes cinc crisis són:

1. La sanitària. Tot i que la situació actual és molt diferent que la del 2020, quan el món sencer patia la primera onada de COVID-19, els efectes de la pandèmia encara es fan notar, especialment a la Xina, que dos anys després d’aquells primers casos va travessar la seva pitjor onada, amb dipòsits de cadàvers i UCI saturats.
2. La geopolítica. Aquesta crisi és palpable en la guerra a Ucraïna, que va començar fa un any amb la invasió de Rússia, i en les tensions entre els Estats Units i la Xina.
3. La inflació. Fa temps que els preus van començar a pujar, però avui dia la inflació es troba en taxes elevades de forma més intensa del que es preveia en un primer moment. La previsió per al 2023 és que la inflació baixi; de fet, ja ha començat a desaccelerar-se.
4. La crisi energètica. Ja a finals del 2021, els preus de l’energia a Europa van patir un fort repunt, que es va veure ampliat després de l’esclat de la guerra a Ucraïna. Amb el conflicte, totes les mirades es van centrar en el gas i el petroli (Rússia és país exportador), així com en l’electricitat. L’alça dels preus ha contribuït a elevar la inflació durant el 2022. De totes maneres, el fet que l’hivern estigui sent més suau del que s’esperava, juntament amb les mesures preses davant la crisi energètica, està alleujant la pressió sobre els preus.
5. La crisi climàtica. De totes les crisis, potser és la més complicada d’avaluar, per la dificultat de mesurar els seus efectes a llarg termini. Les conseqüències de la crisi climàtica són múltiples. Entre aquestes, l’ONU cita la pujada de les temperatures globals, que provoca que pols i glaceres es fonguin i pugi el nivell del mar, amb la conseqüent afectació a poblacions costaneres; la inseguretat alimentària i hídrica, o els fenòmens meteorològics cada vegada més extrems. També és un catalitzador de conflictes pels desplaçaments massius a la recerca de recursos.

Amb aquest panorama, què podem esperar per al 2023?

El director d’Economies i Mercats Internacionals de CaixaBank Research, José Ramón Díez, assenyala a l’article «Buscant un aterratge suau» que, tot i que el punt de partida de l’any sembla més esperançador que a la tornada de l’estiu del 2022, l’escenari continua sent «extremadament complex», tenint en compte factors com l’enduriment monetari global, el final de la política de COVID zero a la Xina o la guerra a Ucraïna.

«En això consisteix precisament una policrisi com l’actual, en l’acumulació de pertorbacions de naturalesa molt diferent, amb un potencial desestabilitzador conjunt superior a la suma de les parts. Però, de moment, és molt destacable la capacitat d’absorció de totes aquestes pertorbacions per part de l’economia mundial», afirma.

Malgrat la inestabilitat de l’entorn i que les incerteses encara romanen, el nostre servei d’estudis ha actualitzat recentment el seu escenari de previsions econòmiques, millorant lleugerament les dades de creixement i suavitzant les de la inflació.

De totes les estadístiques oficials, poques tenen un impacte tan directe en la vida dels ciutadans com la inflació. Els salaris, les pensions de jubilació públiques o els contractes de lloguer, per citar alguns exemples, se solen modificar en part a partir de la variació de l’IPC o índex de preus al consum.

En l’àmbit de la política econòmica, també és important: l’objectiu que persegueixen els bancs centrals és mantenir l’estabilitat dels preus i, per tant, mesurar l’evolució de la inflació de forma precisa és fonamental.

L’estrella guia del Banc Central Europeu és, doncs, la inflació. En la mateixa definició del BCE es té en compte la missió de mantenir l’estabilitat dels preus amb una inflació anual «per sota, però pròxima al 2 %». Aquest indicador econòmic —i, en particular, l’anomenada inflació subjacent— comporta múltiples implicacions que afecten la vida de consumidors, empreses i inversors. Per aquesta raó, és recomanable conèixer, almenys, els conceptes bàsics que ens ajudin a prendre decisions informades de despesa i inversió.

La inflació és un dels elements més importants per comprendre la salut d’una economia, ja que mesura l’impacte dels preus en la despesa del consumidor. A Espanya, el càlcul el fa l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

L’IPC, l’índex de preus més utilitzat per mesurar la inflació, es calcula a partir de dos elements bàsics: un cistell de la compra que conté els béns i serveis que consumeix una llar representativa i els seus preus. Amb aquestes dades es calcula la despesa necessària per adquirir el cistell amb una freqüència determinada, generalment cada mes.

Aquest cistell de la compra actualment està compost per 479 articles i 220.000 preus obtinguts de 22.000 botigues situades en 177 municipis. S’actualitza cada any i ha canviat profundament amb el temps.

La inflació es pot generar a causa de fenòmens de demanda i de fenòmens d’oferta. Per exemple, si creix la demanda d’un producte de manera molt ràpida, el preu d’aquest producte puja; i si es produeix un xoc d’oferta, com un augment dels costos de producció d’un determinat producte, el preu d’aquest producte també pujaria.

Aquest indicador no només és important per conèixer el poder adquisitiu de les llars, sinó que, com hem vist, també serveix per orientar les polítiques monetàries dels bancs centrals.

La inflació subjacent mesura l’evolució dels preus sense tenir en compte els productes del cistell de consum més volàtils, és a dir:

• l’energia (gasolina, electricitat, gas…)
• els aliments frescos (fruita, verdura…)

El concepte es va introduir el 1975 en un estudi fet per l’economista estatunidenc Robert J. Gordon i després reelaborat per altres acadèmics.

Posteriorment, el model va ser desenvolupat per Otto Eckstein en un article publicat el 1981. Va ser definitivament adoptat després de la crisi energètica dels anys setanta, quan, atesa l’extrema volatilitat dels preus, va caldre identificar la inflació depurada dels components més inestables.

Per calcular la inflació subjacent, per tant, s’han de restar de la inflació general aquests dos grups de productes (energia i aliments frescos), que es troben fora del control dels bancs centrals. En el cas dels aliments frescos, per exemple, les condicions climàtiques en poden afectar els preus. D’altra banda, els preus de l’energia poden dependre de les decisions preses per l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) o per tensions geopolítiques, com l’actual guerra d’Ucraïna.

Segons un estudi del Banc de la Reserva Federal de Nova York, la inflació subjacent és una mesura més bona de la taxa d’inflació real que el mètode d’ajust mitjà.

Si t’interessa saber més coses sobre la inflació, el nostre equip d’economistes de CaixaBank Research publica regularment notes valorant les dades mensuals de la inflació a Espanya i les principals economies desenvolupades, i ha dedicat el dossier del seu últim Informe mensual a aquest tema.

El Diccionario de la Lengua Española (DLE) dona la benvinguda a nous termes en la seva actualització 23.6. La Real Academia de la Lengua Española (RAE) ha incorporat 3.152 modificacions: des de nous termes a noves accepcions, així com correccions i eliminacions en entrades ja existents. D’aquesta manera, el diccionari s’actualitza i dona resposta als nous usos documentats del llenguatge que van sorgint amb el temps i que es constaten a través de la literatura, el periodisme, la ciència i altres fonts.

D’aquestes 3.152 novetats, hem seleccionat els canvis en set termes que tenen a veure amb l’economia.

El DLE afegeix aquesta nova accepció a l’entrada de “comercio”. “Comercio que se lleva a cabo a través de internet”, indica. El terme del qual prové (l’anglès e-commerce) es va començar a fer servir a finals dels anys noranta per descriure el fenomen que llavors arrencava.

Soy un bloque de texto. Haz clic en el botón Editar para cambiar este texto. Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Ut elit tellus, luctus nec ullamcorper mattis, pulvinar dapibus leo.

“Conjunto de datos que, por su gran volumen, requieren técnicas especiales de procesamiento”: així és com el diccionari de la RAE defineix aquesta paraula, que és equivalent a l’anglicisme Big Data, del qual tant es llegeix i se sent en l’última dècada. Les aplicacions de les macrodades són innombrables, des de lluitar contra la pobresa fins a la millora en el joc d’un equip de futbol, passant pel sistema bancari.

El diccionari recull aquest terme com a “financiación de un proyecto mediante la participación de un gran número de personas que contribuyen con aportaciones relativamente pequeñas de dinero”. Equival a la paraula anglesa crowdfunding, que és una modalitat de finançament online que ha assolit molta popularitat aquestes últimes dècades per impulsar projectes pioners o amb finalitats benèfiques.

Es tracta d’un altre dels termes econòmics que incorpora aquesta última actualització del DLE. Es recull com a “divisa en la que se invierte especulativamente frente a otras que ofrecen escasas garantías de estabilidad”.

Per protegir-se dels vaivens del mercat i de l’amenaça de la recessió, molts inversors busquen divises refugi, que garanteixen funcionalitat, liquiditat i durabilitat. Tradicionalment, el dòlar americà ha estat la moneda refugi estrella gràcies a la seva fortalesa. De fet, avui dia ha aconseguit la paritat respecte a l’euro per primera vegada en dues dècades. Tanmateix, els mercats també valoren altres divises, com el franc suís o el ien japonès.

Aquest calc de l’anglès es recull com a adjectiu en relació amb empreses que duen a terme bona part de la seva activitat econòmica a internet. L’expressió es va començar a fer servir el 1994 i es va popularitzar per referir-se a l’esclat de la bombolla d’empreses d’internet entre el 1995 i el 2000.

Tanquem la llista d’aquests termes destacats amb la definició d’una energia sostenible que tant de protagonisme ha assolit a Espanya. De fet, aquest any el nostre país s’ha convertit en l’estat amb més potència termosolar del món, amb 2.300 megawatts. L’entrada es planteja com l’accepció d’energía termosolar, acompanyada de la definició “energía obtenida a partir de la radiación del sol, utilizada, mediante colectores, para producir calor y electricidad”. S’acompanya de l’adjectiu “termosolar” per a tot el que té a veure amb aquest concepte.

Aquesta versió 23.6 del DLE està només disponible en format online, ja que la pròxima edició impresa del diccionari, la 24a, està prevista per al 2026.

Les bones idees —les bones de debò— necessiten suport per convertir-se en realitat. Aquesta és, a grans trets, la filosofia que hi ha al darrere dels bons socials, uns instruments financers que pretenen dos objectius: produir una rendibilitat i exercir un impacte positiu en la societat.

Com ho fan? Molt senzill: aporten finançament a projectes socialment responsables, que són els que exerceixen en la pràctica aquest impacte positiu en la societat. Els bons socials són productes cada cop més populars entre els inversors.

Abans d’entrar en matèria per parlar sobre bons socials, convé tenir clar què és exactament un bo. I per explicar-ho, cal tenir en compte dos punts de vista: el de l’inversor i el de l’empresa que rep el finançament.

Els bons d’inversió són un tipus de títol de deute que emeten empreses o governs per obtenir finançament. Així, doncs, un bo és, d’una banda, un instrument de finançament que permet que les empreses puguin accedir als recursos que necessiten. I, de l’altra, és un producte de renda fixa privada en què es pacta per endavant tant el termini com la quantitat que es rebrà a canvi de la inversió.

Abans d’entrar en matèria per parlar sobre bons socials, convé tenir clar què és exactament un bo. I per explicar-ho, cal tenir en compte dos punts de vista: el de l’inversor i el de l’empresa que rep el finançament.

Els bons d’inversió són un tipus de títol de deute que emeten empreses o governs per obtenir finançament. Així, doncs, un bo és, d’una banda, un instrument de finançament que permet que les empreses puguin accedir als recursos que necessiten. I, de l’altra, és un producte de renda fixa privada en què es pacta per endavant tant el termini com la quantitat que es rebrà a canvi de la inversió.

Els bons socials formen part de la coneguda com a inversió socialment responsable o sostenible. Aquest enfocament d’inversió, vinculat estretament a la sostenibilitat, és el que es guia per criteris ESG —mediambientals, socials i de bon govern—. En comptes d’enfocar-se únicament a obtenir guanys financers, la inversió socialment responsable també té en compte aquests factors ESG en triar en quines empreses i en quins projectes invertir.

En la inversió socialment responsable, no n’hi ha prou amb fer una anàlisi financera d’un projecte per decidir si s’hi inverteix o no: per rebre els fons, aquest projecte també ha de complir amb uns determinats estàndards ESG.

En aquest context van sorgir els bons socials, instruments financers que s’emmarquen dins d’aquesta inversió socialment responsable. Els seus fons es destinen en exclusiva a finançar o refinançar projectes que tinguin beneficis clars per a la societat.

Aquests bons també tenen els seus propis estàndards que han de complir perquè puguin ser considerats socials: els Social Bond Principles (SBP) publicats per l’associació ICMA com a marc de referència per a aquesta mena d’instruments. Es tracta de paràmetres que comprenen el destí del finançament, el procés de selecció de projectes, la gestió del finançament i el reporting sobre el seu destí.

Recordem que, en darrera instància, aquests productes pretenen produir un impacte social positiu.

Per entendre-ho, podem agafar l’exemple de CaixaBank, que va ser la primera entitat bancària espanyola a emetre un bo social en suport als Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU l’any 2019.

D’aleshores ençà, ha emès tres bons socials més, l’últim d’ells el 2022 i destinat a finançar préstecs a famílies, autònoms i pimes a Espanya. En total, l’entitat ha arribat als 4.000 milions d’euros en el nominal col·locat en el mercat en format social.

Si ens fixem en els dos últims bons socials emesos per CaixaBank —el 2021 i el 2022 —, podem veure que s’han centrat en el finançament d’activitats i projectes que contribueixen a lluitar contra la pobresa, impulsar l’educació i el benestar, i també a fomentar el desenvolupament econòmic i social a les zones més desafavorides d’Espanya.

A efectes pràctics, l’emissió d’aquests bons facilita l’accés a serveis financers de col·lectius vulnerables, amb la concessió de microcrèdits i el finançament d’àrees rurals.

També contribueix a finançar infraestructures tan essencials com ara centres sanitaris i centres educatius, o a promocionar el creixement de les microempreses i les pimes a les regions més desafavorides d’Espanya.

En total, l’entitat ha formalitzat prop de 300.000 préstecs concedits a més 275.000 prestataris en la construcció de la seva cartera social, de la qual formen part els bons socials emesos.

Gràcies als préstecs identificats dins d’aquesta cartera, s’han creat o s’han mantingut més de 82.100 llocs de treball i unes 4.000 companyies noves. A més a més, es calcula que més d’1,2 milions de persones es veuran impactades positivament a través dels vuit préstecs concedits a centres sanitaris, mentre que els préstecs concedits a centres educatius han beneficiat uns 15.000 estudiants, entre altres impactes.

És possible invertir i exercir un impacte positiu sobre la societat.

Sentim a parlar-ne cada any, però no sempre els comprenem com caldria. Saber què són els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE), per a què serveixen i com és el seu procés d’aprovació és important, ja que la seva influència en el dia a dia dels ciutadans és enorme.

Es tracta d’un document en què es preveuen els ingressos i les despeses que tindrà el sector públic estatal. És una mica similar a un pressupost familiar, però de dimensions gegantines: els Pressupostos Generals de l’Estat comprenen totes les despeses i els ingressos de les entitats que integren el sector públic estatal.

Aquest document és un dels instruments més importants per a la política econòmica del Govern, ja que estableix els objectius estratègics de les diverses polítiques públiques que es volen dur a terme i també els recursos que s’assignen per complir-les.

Entre altres qüestions, els PGE indiquen quant es gastarà en qüestions com ara les pensions, l’educació, la sanitat o les infraestructures. També d’on sortiran els diners necessaris per fer-ho.

Per cert, els PGE no són els únics pressupostos públics que afecten els ciutadans: també elaboren els seus pressupostos la Unió Europea, les comunitats autònomes i les entitats locals.

Una cosa que no és gaire coneguda sobre els PGE és que tenen en compte dos tipus de pressupostos: uns de limitadors i uns altres d’estimatius. És a dir, els uns indiquen la despesa màxima en què poden incórrer certs agents —com ara l’Estat, els organismes autònoms o les entitats de la Seguretat Social— i els altres es limiten a estimar allò que gastaran les entitats a les quals apliquen —com ara les empreses i fundacions públiques o les universitats no transferides.

En el cas dels pressupostos estimatius, es presenten de manera específica i adaptada a les peculiaritats de les entitats.

En el cas dels limitadors, les despeses es classifiquen en tres categories: per programes (indiquen en què es gasta), econòmica (com es gasta) i orgànica (qui efectua la despesa).

Per part seva, els ingressos s’estructuren segons una classificació orgànica —que ajuda a distingir si l’ingrés prové de l’Estat o de la Seguretat Social, per exemple— i una altra d’econòmica —si els ingressos provenen d’operacions financeres o no financeres, com ara impostos i taxes.

Els Pressupostos Generals de l’Estat són molt exhaustius i extensos, i perdre-s’hi pot resultar molt senzill. Per això, quan s’elabora un projecte de PGE per portar-lo a les Corts, el contingut s’explica en diversos llibres identificats per colors:

– Llibre vermell: és el document bàsic que inclou la documentació que integra la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat un cop aprovada per les Corts. Conté l’articulat de la Llei i els estats numèrics d’ingressos i de despeses.

– Llibre verd: en els toms d’aquest llibre trobarem informació auxiliar i de desenvolupament comptable. Comprèn el desenvolupament dels ingressos i les despeses, els projectes d’inversió pública en diversos anys classificats per territoris i alguns annexos.

– Llibre groc: el llibre groc dels PGE serveix per explicar les grans xifres que contenen els Pressupostos Generals de l’Estat. Entre altres qüestions, recull les principals característiques dels Pressupostos Generals de l’Estat, les polítiques de despesa, el finançament de les administracions territorials i la inversió pública.

– Llibre gris: la documentació identificada amb aquest color recull informació addicional a la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat, com ara la liquidació dels pressupostos de l’any anterior i l’avançament de la liquidació de l’exercici actual o les despeses de funcionament i inversions del Banc d’Espanya.

– Llibre blau: en aquesta sèrie es recullen informes transversals als Pressupostos Generals de l’Estat, com ara d’impacte de gènere, impacte sobre la infància o en la família.

Quant a l’elaboració dels Pressupostos Generals de l’Estat, aquesta és una tasca que ha de fer el Govern. Són les Corts les que examinen el projecte presentat pel Govern, l’esmenen i, si escau, l’aproven.

El cicle pressupostari passa per diverses fases:

– Actualització del Programa d’Estabilitat: primer de tot, cal presentar cada any davant la Unió Europea un diagnòstic de l’economia espanyola i com s’orienta la seva política econòmica. A partir d’aquesta anàlisi, es fan projeccions pressupostàries a tres anys.

– Informe de situació de l’economia espanyola: en aquest document s’estimen les magnituds econòmiques més rellevants, un exercici que serveix per fixar els objectius d’estabilitat pressupostària. L’elabora el Ministeri d’Afers Econòmics i Transformació Digital. Per fer-ho, té en compte les previsions de la Unió Europea. També consulta l’INE i el Banc d’Espanya.

– Ordre d’elaboració dels PGE: l’elabora el Ministeri d’Hisenda i Funció Pública i serveix de tret de sortida per al procés d’elaboració dels Pressupostos Generals de l’Estat. Bàsicament, dicta les normes per fer-ho (terminis, estructures, documentació…).

– Acord sobre els objectius d’estabilitat pressupostària i de deute públic i el límit de despesa no financera de l’Estat: durant el primer semestre de cada any, el Govern fixa l’objectiu d’estabilitat i el de deute públic per al sector públic durant els tres exercicis següents. Aquest document s’envia a la Corts per a la seva aprovació. També inclou el límit de despesa no financera del Pressupost de l’Estat per a l’exercici següent.

– Aprovació del Projecte de Llei de Pressupostos Generals de l’Estat: el Ministeri d’Hisenda i Funció Pública eleva l’avantprojecte de PGE perquè el Govern procedeixi a la seva aprovació. Cal enviar-lo a les Corts almenys tres mesos abans que expirin els PGE de l’any anterior.

– Pla Pressupostari del Regne d’Espanya: aquest document cal presentar-lo davant la Unió Europea no més tard del dia 15 d’octubre. Entre altres qüestions, en aquest document s’informa sobre el projecte de pressupost per a l’exercici pròxim.

– Aprovació de la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat: un cop debatuts els PGE i finalitzat el procés d’esmenes al Congrés i al Senat, s’aprova, si escau, la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat, que entrarà en vigor el dia 1 de gener de l’exercici corresponent.

Qualsevol moment de l’any és bo per començar a estalviar. Tanmateix, sembla que la tardor és un dels que més animen a posar en pràctica aquest hàbit financer tan saludable. Saber com estalviar diners a casa és qüestió d’informar-se.

Per sort, hi ha molts —i molt bons— llibres escrits sobre el tema.

Aquest llibre resulta especialment interessant per posar en pràctica un dels pilars fonamentals de l’estalvi: prendre consciència de les nostres despeses, dividir-les en categories i actuar sobre cadascuna d’elles.

Concretament, els autors proposen una divisió de les despeses sota les següents etiquetes: necessàries, d’estil de vida, capritxos, vicis i desenvolupament personal. Una vegada classificades, el llibre ofereix alguns trucs per minimitzar el seu impacte en l’economia domèstica.

Prendre les decisions financeres més adequades és qüestió de coneixement. El llibre Finances per a Frikis permet acostar-se a molts conceptes bàsics per a l’estalvi i les finances domèstiques de manera amena i humorística.

Són els personatges de ficció qui ensenyen com estalviar diners a casa. Per exemple, l’obra mostra com fer un pressupost domèstic basat en un mes de la vida de Clark Kent o els riscos associats a l’endeutament de la mà d’Homer Simpson.

Aquest llibre s’ha convertit ja en un clàssic de la promoció de l’estalvi. Es tracta d’una obra molt entretinguda que introdueix conceptes interessants, com el preestalvi, la llibertat financera o la generació d’ingressos passius. El llibre proposa crear un matalàs financer que permeti viure amb tranquil·litat a través de consells relacionats amb àrees com l’estalvi, l’endeutament o la inversió.

Crear un hort urbà i cuinar les hortalisses cultivades en ell, fabricar productes de neteja i cosmètics en la pròpia llar o fer la compra d’una manera més conscient. Aquests són alguns dels tips per estalviar a casa que recull l’autora. El seu llibre resulta especialment útil per familiaritzar-se amb el consum responsable, una de les millors bases sobre les quals construir un pla d’estalvi familiar.

Sempre resulta interessant conèixer com estalvien diners a casa les persones d’unes altres cultures. En aquest llibre es presenta el mètode KAKEBO, que va ajudar els ciutadans japonesos després de la II Guerra Mundial a construir la seva pròpia agenda de comptes per gestionar l’economia domèstica. De fet, l’obra proposa al lector elaborar el seu propi diari de comptes, un mètode simple i efectiu per saber en què gasta els seus diners i, amb això, quins hàbits pot modificar per estalviar.

Tot un manual ple de consells pràctics sobre com estalviar diners a casa. Des d’una bona planificació i control de la despesa, l’oci sense cost o la reutilització de tota mena de productes, aquest llibre mostra estratègies senzilles per treure el màxim partit al pressupost familiar, especialment útils en moments de crisi.

Promoure hàbits financers saludables en els nens és molt important per al seu futur benestar. Aquest és l’objectiu d’un llibre que conta la història de Nico i Carol, dos nens que es pregunten què fer amb els seus estalvis. Entre altres bàsics de l’educació financera, conta per a què serveix un pressupost i com fer-lo, o què signifiquen conceptes com estalviar, invertir, despeses i ingressos. Per descomptat, explica als joves lectors que els diners no cauen del cel.

Una altra obra dirigida als petits de la casa, a qui ensenya a gestionar els diners des de la seva primera paga. A través d’aquest llibre il·lustrat, l’autora guia els nens perquè aprenguin a prendre decisions adequades, a negociar o a entendre la diferència entre valor i preu. Es tracta de claus bàsiques per a una gestió correcta de les finances que els lectors més joves poden assimilar fàcilment.

Són moltes les preguntes que sorgeixen al voltant de qüestions d’economia quotidiana. Per exemple: per què ens costa tant estalviar? Llogar és tirar els diners? O què he de saber abans d’invertir? Aquest llibre ajudarà els lectors a donar resposta a aquestes i altres qüestions, des de les més senzilles a les més complexes. Ho fa com una guia pràctica per gestionar l’economia personal i familiar de manera eficaç.

A l’hora de sol·licitar una hipoteca, haurem de familiaritzar-nos amb alguns termes a què potser no ens havíem enfrontat fins aquest moment. T’expliquem breument el significat d’aquells que s’utilitzen habitualment en contractar un préstec hipotecari.

És el pagament del deute pendent que es fa en cada quota. En els préstecs amb sistema d’amortització francès (el que s’utilitza el 90 % de les hipoteques), al principi es paguen més interessos i menys capital i al final del préstec, al contrari. Per disminuir el deute es pot fer una amortització.

També es pot donar l’amortització parcial: es produeix quan, en paral·lel a les quotes mensuals, l’hipotecat torna una part del que queda per pagar.

Si es paga tot el deute de cop, es tracta d’una amortització total anticipada.

Forma de garantia que consisteix en el compromís d’una persona (avalador) de respondre a l’obligació contreta per una altra (avalat) en cas d’incompliment en el pagament.

Són els deutes d’una propietat, inscrits en el Registre de la Propietat mitjançant document públic. Una càrrega pot ser una hipoteca, una servitud de pas, un dret d’usdefruit o una condició resolutòria. S’entén que un immoble està lliure de càrregues si no té sobre ell cap limitació inscrita en el Registre de la Propietat.

És l’import que el client es compromet a pagar, generalment de forma mensual, a l’entitat financera que li ha concedit el préstec, en concepte d’interessos i devolució dels diners prestats.

Índex de referència del mercat interbancari d’Europa. És l’indicador de càlcul de revisió dels tipus d’interès de les hipoteques.

Fitxa Europea d’Informació Normalitzada. És el document que conté tota la informació de la hipoteca. La FEIN ha de ser el més completa i clara possible perquè el client no tingui dubtes sobre les condicions de la hipoteca que signarà amb el banc. Les dades que ha d’incloure són:

• Identificació del prestador i la comissió que percep.
• Import i moneda del préstec que es concedeix, amb informació sobre les fluctuacions que pot tenir si es signa en una divisa diferent de l’euro.
• Durada del préstec.
• Tipus d’interès, aportant el quadre d’amortització del préstec.
• Import total per reemborsar.
• Valor de l’immoble.
• Percentatge del valor concedit en préstec.
• Periodicitat i nombre de pagaments: si es paga mensualment o trimestralment i el nombre total de quotes.
• Import de cada quota: quant es paga en cada quota i quan i com pot canviar aquest import. Si és una hipoteca a tipus variable, ha d’especificar quant temps és fixa i amb quina periodicitat canviaran les quotes.
• Reemborsament anticipat: les condicions i comissions si s’escau la devolució del préstec abans que finalitzi.
• Incompliment dels compromisos vinculats al préstec explicant les conseqüències que té per al prestatari.
• Drets del prestatari: entre els quals figuren el dret de desistiment i el dret de portabilitat, on s’inclou la subrogació.

En signar la FEIN, s’inicia un període de 10 dies naturals per reflexionar (14 a Catalunya), per consultar i resoldre qualsevol dubte sobre les condicions de la hipoteca. Després d’aquest període, es podrà signar la hipoteca.

És la Fitxa d’Advertències Estandarditzades. Adverteix de:

• Els índexs oficials de referència utilitzats per fixar el tipus d’interès aplicable en les hipoteques amb tipus d’interès variable.
• La conseqüència de la no existència de límits a l’alça en el tipus d’interès (sense sostre).
• Detall de les despeses associades a la concessió del préstec que haurà/n d’assumir el/els titular/s.
• La possibilitat que es produeixi el venciment anticipat del préstec.
• La possibilitat de contractar instruments de cobertura del risc del tipus d’interès.

Impost sobre actes jurídics documentats que grava les compravendes formalitzades en document públic. S’aplica sobre l’import escripturat. El seu import varia segons la comunitat autònoma i el valor de l’habitatge, podent oscil·lar entre el 0,1 % i l’1,5 % en l’àmbit general.

Impost sobre actes jurídics documentats que grava les hipoteques formalitzades en document públic. S’aplica sobre la responsabilitat hipotecària i varia segons la comunitat autònoma, podent oscil·lar entre el 0,50 % i el 2 % en l’àmbit general.

És el procés jurídic per canviar una hipoteca a una altra entitat financera. També existeix la subrogació entre particulars, que permet quedar-te amb el finançament que pugui existir sobre l’habitatge que compres sempre que et convingui.

Valoració econòmica d’un immoble realitzada per una empresa independent i homologada pel Banc d’Espanya.

És el percentatge que s’haurà de pagar per disposar d’una quantitat de diners durant un temps determinat.

El tipus d’interès nominal (TIN) i la taxa anual equivalent (TAE) són conceptes establerts pel Banc d’Espanya i, per tant, oficials:

• El TIN és el percentatge pactat amb l’entitat sense descomptar la taxa d’inflació, que es cobra per prestar els diners, però no té en compte uns altres costos addicionals com podrien ser costos per serveis o comissions.
• La TAE és el percentatge que mostra el cost real anual que té un préstec. Té en compte les comissions, les despeses que caldrà pagar, les despeses vinculades per assegurances i altres productes vinculats i la freqüència dels pagaments. S’utilitza com a dada comparativa per triar la millor opció entre diversos préstecs.

Marge d’explotació, despeses extraordinàries, marge d’interessos, ingressos core… Et sonen aquests termes? Són conceptes bàsics dels comptes de resultats de qualsevol banc cotitzat, un element que mostra la diferència entre els ingressos i els costos d’una entitat bancàriai, per tant, si ha estat capaç de generar benefici.

Saber interpretar aquesta informació suposa una eina essencial per conèixer l’evolució del resultat de l’entitat, la manera en què ha obtingut els beneficis o la capacitat que té per remunerar als seus accionistes.

Conegut per la seva terminologia en anglès “CoR – cost of risk”, es tracta del quocient del total de dotacions per a insolvències sobre el total de crèdits a la clientela. Ens permet tenir una idea del perfil de risc de l’entitat: com més baix, inferior és el risc.

Fórmula:
CoR = Dotacions per a insolvències / Crèdit total

Són aquells ingressos recurrents derivats de l’activitat principal. Aquests ingressos són els considerats de més qualitat. En el cas d’un banc, fan referència a les següents partides del compte de resultats:
• Marge d’interessos
• Comissions netes
• Ingressos per contractes d’assegurances o reassegurances

Suma de tots els ingressos corrents de l’entitat (marge d’interessos, comissions, resultats d’operacions financeres o ingressos de participades).

Diferència entre la rendibilitat de l’actiu (ex. crèdits concedits) i els interessos pagats pels dipòsits dels clients i altres prestadors.

Una entitat financera fa una provisió com a forma d’anticipar pèrdues que probablement es donaran en el futur. Per tant, la provisió és una forma de guardar recursos que resta al benefici del banc en l’exercici en què s’emprèn.

Exemple: davant un increment dels crèdits morosos, una entitat bancària ha d’elevar el volum de provisions, anticipant majors pèrdues per la seva cartera creditícia.

Es tracta d’una ràtio que mesura la productivitat d’una entitat. És el resultat del quocient entre les despeses d’explotació i el marge brut. Dit d’una altra manera, relaciona els ingressos obtinguts amb les despeses necessàries per a la seva consecució. Com a conclusió, una entitat serà més eficient com menor sigui la seva ràtio d’eficiència.

Així, si per exemple la ràtio d’eficiència d’una entitat és 50 %, vol dir que necessita gastar 50 € per ingressar 100 €.

Posar en marxa un negoci significa molt més que desenvolupar una activitat econòmica determinada. Tant li fa si és un petit restaurant amb encant, un despatx professional o una empresa de logística amb diversos vehicles. Si has decidit emprendre, t’hauràs de familiaritzar amb un nou argot: el que parla el teu gestor. Entendre-t’hi serà fonamental per a l’èxit de la teva empresa.

Hi ha alguns conceptes bàsics que seran habituals en les teves relacions amb la gestoria. Per això, t’interessa saber què signifiquen expressions com amortització, flux de caixa o desgravació, que t’acompanyaran durant tota la vida del teu negoci.

El balanç general és un instrument fonamental de qualsevol empresa, que s’ha d’actualitzar de manera obligatòria i, com a mínim, un cop a l’any. El més habitual és delegar-ne l’elaboració a una gestoria, tot i que la seva importància fa que convingui saber en què consisteix.

El balanç general és una fotografia que permet conèixer la situació financera de l’empresa en un moment donat. Comparar els balanços de cada any és una de les eines que ajuden a veure l’evolució del negoci.

El balanç es compon de dues parts, que han de tenir el mateix valor: l’actiu, que és el conjunt de béns i drets que pertanyen a l’empresa, i el passiu, que no és altra cosa que els recursos amb què es finança aquest actiu.

El millor per entendre què són l’actiu i el passiu és veure’n alguns exemples. Poden formar part de l’actiu la maquinària, els ordinadors, un local, les mercaderies, les inversions, una factura pendent de cobrar o els diners que l’empresa té en un compte bancari. En el passiu hi ha conceptes com un préstec bancari, el capital aportat pels socis o un deute amb un proveïdor.

La paraula amortització és força habitual, però aquest concepte no sempre queda clar. Saber-ne el significat és essencial per a una empresa o autònom, especialment si han sol·licitat un préstec per posar-se en marxa.

En el cas d’un préstec, l’amortització es refereix a la devolució de capital per part de la persona o entitat que l’ha sol·licitat. L’amortització es pot fer pagant quotes de manera periòdica o mitjançant pagaments extraordinaris.

El terme amortització també es fa servir per referir-se a actius. Per exemple, si una empresa compra béns que poden durar un temps, com ara mobles o maquinària, la despesa que es fa es pot dividir en diversos anys. Això seria també una amortització.

Els termes desgravació i deducció són d’ús habitual quan es parla amb una gestoria. Tendeixen a utilitzar-se indistintament, tot i que, en realitat, es refereixen a coses diferents. Això sí, tots dos se solen fer servir per referir-se als impostos que ha de pagar una companyia o un autònom.

Bàsicament, una deducció fiscal es refereix al percentatge que es resta, d’acord amb la llei, de la quantitat que s’ha de pagar per un tribut. La desgravació, per part seva, consisteix a reduir la base imposable sotmesa a aquest tribut i influeix a l’hora de determinar la quantitat que es paga per aquest concepte.

En definitiva, totes dues serveixen per reduir el que una empresa o autònom ha de pagar per un impost determinat, encara que ho facin de maneres diferents.

La tramitació de l’IVA és una gestió freqüent, que es repeteix normalment cada tres mesos. Hi ha eines que faciliten la declaració de l’IVA a autònoms i empresaris, però és molt habitual que sigui un gestor qui s’encarregui d’aquest tràmit.

Per fer-ho, sol·licitarà que li enviïn les factures rebudes i emeses durant un trimestre per calcular la diferència entre l’IVA suportat i el repercutit.

Si l’IVA transferit és més alt que el suportat, el resultat serà positiu i l’autònom o empresa hauran d’abonar aquesta diferència a Hisenda. En canvi, si el suportat (i deduïble) supera el repercutit, el resultat serà negatiu i Hisenda haurà de tornar-li aquesta diferència.

En aquest àmbit, hi ha una figura que convé conèixer: la compensació de l’IVA. Es tracta d’un concepte que aplica Hisenda en el cas de les declaracions trimestrals. Bàsicament, en comptes de tornar immediatament els diners en el cas d’una declaració d’IVA negativa, Hisenda l’anirà compensant en les declaracions de trimestres successius.

Quan s’arribi al final de l’exercici, si el resultat d’aquestes compensacions continua sent negatiu, es podrà sol·licitar la devolució o bé que es continuï compensant en les liquidacions de l’exercici següent.

El flux de caixa és un altre dels conceptes que convé tenir molt presents. De fet, és molt important que emprenedors i autònoms el controlin, ja que ofereix una idea de la capacitat real de l’empresa per pagar els seus deutes. O, el que és el mateix, de la seva salut econòmica.

Si un gestor o assessor ens parla sobre el flux de caixa de la nostra empresa, es referirà a les sortides i entrades netes de diners que ha tingut durant un període determinat. Serveix per controlar els diners que hi ha disponibles.

En concret, el flux de caixa net, que es calcula restant despeses d’ingressos, és molt útil per mesurar el grau de liquiditat de l’empresa.

Si el flux de caixa net és positiu, hi haurà un superàvit, perquè els ingressos són superiors a les despeses. En cas contrari, parlaríem d’un dèficit.

Conèixer-ne l’estat permet prendre decisions tan importants com saber quanta mercaderia es pot comprar, si es pot comprar o no o cobrar al comptat, si podem liquidar els deutes dins el termini estipulat o fins i tot reinvertir part del superàvit en nous projectes.

Tots aquests conceptes ajuden cada dia milers d’empresaris i autònoms a prendre millors decisions sobre els seus negocis i a seguir endavant.