La reducció d’emissions contaminants és un anhel que comparteix tot el planeta. Per assolir-la, s’assagen tota mena de solucions que ajuden a reduir els gasos amb efecte d’hivernacle que es concentren en l’atmosfera. En aquest context, el biogàs es presenta com una alternativa a uns altres combustibles més contaminants. Una alternativa que, a més, té el seu origen en l’economia circular.

De fet, el biogàs té la capacitat de reduir de forma notable l’escalfament global perquè es produeix a partir de residus orgànics que, d’altra manera, haurien expulsat metà. Per què es diu que el biogàs és renovable? Com funcionarà en la transició energètica? I, el més important, quins són els seus àmbits d’aplicació?

El biogàs és un gas compost principalment per metà (CH4) i diòxid de carboni (CO2), procedent de residus de diversos tipus. Entre ells es troben els fangs d’estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR), residus sòlids urbans (RSU) o residus ramaders i agroindustrials.

Aquest biogàs s’obté com a resultat de la descomposició biològica de matèria orgànica en absència d’oxigen. Tot això es duu a terme mitjançant processos industrials i instal·lacions que es denominen digestors anaerobis. Aquest gas es considera energia renovable i és l’única capaç d’utilitzar-se en tota mena d’aplicacions energètiques:

• Generació elèctrica
• Climatització
• Combustible de vehicles i màquines

El metà (CH4) té un potencial d’escalfament global (GWP) d’entre 21 i 32 a 100 anys. Això significa que el metà impacta desenes de vegades més que el CO2 en l’escalfament global. Per tant, cremar-lo per al seu aprofitament energètic, reacció que allibera CO2 , redueix l’impacte global.

Per descomptat, l’ideal és que el metà antròpic —el derivat dels processos humans— es redueixi i d’aquesta manera no haver de cremar-lo. En aquest sentit, la fracció de residus ramaders i agroindustrials és la que més i més ràpid pot disminuir.

Avui dia, amb els sistemes de recollida de residus que existeixen, el biogàs té potencial per reduir emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH), simplement perquè l’alternativa emet més GEH.

Com moltes persones viuen en elles, les ciutats són entorns en què es generen residus de qualsevol mena, entre ells, orgànics de restes d’aliments o excrements. L’avantatge de la ciutat és que aquests residus es recullen de manera ordenada, però el problema és que s’acumulen en punts molt concrets del territori, com els abocadors.

En la seva cerca de circularitat, moltes ciutats treballen per generar compostatge, però una altra alternativa consisteix a utilitzar aquesta matèria orgànica de deixalla per produir biogàs o biometà —a partir del biogàs—, no necessàriament per consumir-lo dins la mateixa ciutat, sinó també per a tota mena d’indústries, com per exemple per a la producció d’aliments.

Com allibera emissions, però a la vegada les redueix respecte a no incinerar metà, el biogàs es considera un gas de transició energètica en el camí de la descarbonització. L’objectiu consisteix a canviar els processos de combustió per biogàs, al mateix temps que es redueix el total d’activitats que alliberen gasos amb efecte d’hivernacle.

El biogàs té cabuda en gairebé qualsevol procés en què s’usin recursos fòssils avui dia. Vegem-ne alguns exemples:

Biogàs per generar energia elèctrica

Igual que el gas natural, el biogàs pot ser incinerat en plantes energètiques per obtenir fluid elèctric, cada vegada més usat en tota mena d’aplicacions.

Entre els seus avantatges es troba que resulta relativament assequible i que la planta pot funcionar a qualsevol hora, avantatge que comparteix amb la renovable hidroelèctrica. A més, la humanitat genera una gran quantitat de residus orgànics, per la qual cosa hi ha primera matèria suficient.

Biogàs per escalfar edificis

Encara que l’aerotèrmia té avantatges sobre les calderes de combustió, el biogàs pot ser usat per alimentar sistemes de climatització d’edificacions aïllades.

Com segueix alliberant gasos amb efecte d’hivernacle locals, no és tan aconsellable en entorns densos, però és convenient si l’alternativa és el gas natural o altres combustibles fòssils.

Biogàs per impulsar vehicles i màquines

La transició energètica exigeix que els vehicles redueixin les seves emissions de forma dràstica, tan aviat com sigui possible. El biogàs és una solució intermèdia entre l’electrificació o la pila d’hidrogen i l’actual sistema suportat per gasolina, dièsel, GNL, GNV, GNC o GLP.

Alguns vehicles podrien utilitzar el biogàs amb petites modificacions, encara que uns altres exigiran el canvi complet del motor i el tanc d’emmagatzematge. El biogàs i el biometà tenen un paper interessant en el transport marítim i aeri. Aquest últim és d’aquells què més contaminen per la seva baixa eficiència i la seva altura de vol.

A tot el món s’investiguen noves fonts d’energia renovable, però també es milloren les ja existents o es treballa per desplegar-les i que arribin a més comunitats. Alguns dels projectes són especialment enginyosos i disruptius. El seu objectiu: fer un salt qualitatiu en matèria d’energies renovables.

Quaise Inc., una empresa fundada per científics del MIT, ha desenvolupat un nou tipus de trepant de girotró capaç de perforar a gran profunditat. Això permetrà utilitzar la calor que hi ha al subsol. Es calcula que només el 0,1 % d’aquesta calor seria suficient per donar energia a la civilització humana durant 20 milions d’anys. Si s’aconsegueix adquirir aquesta font d’energia, no en faria falta cap altra.

El 2024 es construirà la primera plataforma de perforació amb aquesta tecnologia i el 2026 s’espera disposar de la primera central geotèrmica d’alta profunditat. Un dels avantatges d’aquest sistema, a més de ser net i inesgotable en la pràctica, és que permetrà generar energia a qualsevol lloc del globus. Això facilitaria l’autonomia energètica de totes les regions.

Un dels grans impactes del vehicle elèctric és la fabricació i el posterior reciclatge de les bateries elèctriques. Tanmateix, aquest impacte es pot reduir si s’amplia la vida útil d’aquestes bateries. Quan ja no serveixen per impulsar vehicles, com ara camions, autobusos, cotxes o motos, aquestes bateries poden servir com a suport en llars o edificis.

Projectes com Second Life de Nissan o l’Advanced Battery Storage de Renault pretenen aprofitar bateries desgastades que ja no poden desplaçar un vehicle de motor. En comptes de donar per acabada la seva vida útil, aquesta s’amplia. Com? Molt senzill: només cal buscar-los nous usos. Per exemple, com a bateries domèstiques que es carreguen amb plaques fotovoltaiques o com a equips de resposta en cas d’apagades en entorns industrials.

A Espanya hi ha almenys 45 projectes de comunitats energètiques que busquen una certa autonomia en la generació i el consum d’energia. Es tracta d’agrupacions d’autoconsum que permeten que ciutadans i empreses consumeixin energia generada dins el seu propi municipi, principalment mitjançant plaques fotovoltaiques. El municipi de Crevillent va ser pioner al país com a comunitat energètica local i ara ja hi ha desenes de projectes similars.

A Madrid, la icònica colònia de Tercio Terol està recorrent a aquesta modalitat de xarxa localitzada. El seu objectiu és l’abandonament de les energies fòssils, el suport a les energies renovables de caràcter local i una millor eficiència energètica, sumat a un augment de l’autonomia dels veïns.

Entre els projectes d’energia renovable més freqüents en la divulgació hi ha el projecte ITER d’energia nuclear de fusió —no s’ha de confondre amb la nuclear convencional.

A finals del 2021, un equip del MIT va aconseguir un avenç important en aquest tipus d’energia. Es tractava d’un camp magnètic de 20 tesles gràcies al qual s’estabilitza el plasma a milers de graus dins el toroide, cosa que fa possible operar durant més temps, més enllà dels segons. Una cosa molt notable si es té en compte que l’energia nuclear de fusió es descriu com posar el Sol en una ampolla.

L’energia nuclear de fusió pretén copiar el mecanisme mitjançant el qual el Sol genera energia lumínica, encara que per fer-ho cal assolir pressions i temperatures descomunals. Es treballa en ITER des del 1986 i és probable que encara quedin moltes dècades de recerca abans no sigui viable. Tanmateix, ja es van fent passos ferms en aquesta direcció.

L’energia eòlica va assolir la paritat de xarxa cap al 2014. Això vol dir que el preu de generar energia per aquest mètode era igual al del mix amb combustibles fòssils. La tecnologia eòlica marina —també coneguda com a offshore— és encara més eficient que la generada terra endins i ja hi ha diversos projectes per desplegar grans parcs pels oceans.

Espanya compta amb el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC), que inclou la instal·lació de 50 GW de potència eòlica marina. Aquesta mena de centrals distribuïdes tenen avantatges importants de fiabilitat de flux o altes potències, i permetran alliberar espai en terra.

Les bateries convencionals són molt limitades per a l’emmagatzematge d’energia a llarg termini. Per aquest motiu, s’estan estudiant les bateries de congelació-descongelació, una mena de fluid que s’escalfa mitjançant miralls a centenars de graus, sobre el qual després s’aplica una baixada brusca de temperatura. Aquesta baixada congela —i, per tant, solidifica— el fluid.

Gràcies a les bateries de congelació-descongelació, serà possible emmagatzemar energia de forma sòlida durant grans períodes de temps, potser durant anys. Aquesta mena de projectes ajudarien enormement al desenvolupament de les energies renovables, que veuen en la seva intermitència i falta d’emmagatzematge els seus principals desavantatges.

A tot el món floreixen les energies renovables i el mix elèctric és cada vegada menys contaminant. A més dels diferents projectes de recerca i desplegament, empreses i particulars poden posar el seu granet de sorra per impulsar la transició energètica.

Les cobertes verdes, també anomenades cobertes enjardinades, sostres vius o sostres verds, són una cobertura vegetal a tota la coberta d’un edifici o part d’aquesta. Lluny de ser un descobriment recent, els sostres vius s’han utilitzat de manera tradicional durant mil·lennis, a causa de les seves propietats tèrmiques. Recentment, s’hi afegeixen, a més, beneficis ecosistèmics urbans i millores en la qualitat de vida gràcies a la salut que aporta el verd.

Hi ha molts tipus de sostres verds: mentre que amb 20 centímetres de profunditat de substrat —cobertes extensives— solen ser ideals per a la gespa, un arbre de dimensions petites necessitarà un metre de profunditat —cobertes intensives— per poder viure en una coberta. En general, se solen desplegar cobertes amb uns 50 cm de terra i impermeabilització.

Les cobertes verdes se solen utilitzar com a complement, terraplè o alternativa de cobertes blanques i blaus.

• Les cobertes blanques, amb un alt poder reflector, fan que la irradiància solar reboti i no arribi a l’interior, com la neu als vessants de les muntanyes.
• Les cobertes blaves incorporen masses d’aigua d’uns centímetres de profunditat, de vegades fins a mig metre. A l’estiu, ajuden a alliberar la calor de l’interior de l’edifici, mentre que a l’hivern funcionen com un col·lector de llum.

Els entorns urbans de tot el planeta pateixen problemes similars. Alguns dels més típics són l’excés d’àrees grises, falta de vegetació, una contaminació elevada, falta de biodiversitat, nivells de soroll elevats o les pèrdues energètiques pel contorn de l’edifici. Qualsevol pot reconèixer les conseqüències d’una casa mal aïllada, com el fred a l’hivern o la calor excessiva a l’estiu.

Com poden les cobertes verdes i els jardins verticals pal·liar aquests reptes? Són diversos els factors sobre els quals incideixen.

Això s’aplica tant a la calefacció com a l’aire condicionat. A l’estiu, la massa tèrmica de la coberta verda ajuda a estabilitzar la temperatura i evita que la irradiància del sol arribi al sostre. Això vol dir que la coberta verda aportarà fred a l’edifici a l’hivern? De cap manera, perquè aquesta mateixa massa tèrmica actua com a aïllant. Així que podem dir que, en general, redueix totes les fuites o entrades de calor.

Les cobertes verdes suposen menys calor a l’estiu i menys fred a l’hivern, com hem vist, però no només per a l’interior dels edificis: també per a la resta de la ciutat. Això és així perquè la vegetació és un sistema d’estabilització climàtica, que funciona en tots els entorns.

Concretament en l’urbà, ajuda contra les onades de calor i redueix l’efecte illa de calor. Una cosa tan senzilla com passejar a la vora del jardí vertical de CaixaForum Madrid —o al bosc vertical que aviat estrenarà CaixaForum Barcelona— permet comprovar aquest benefici.

La vegetació, a través dels seus processos biològics, és capaç de capturar contaminació que flota a l’aire. No només CO2 pel seu carboni, sinó també partícules PM2.5 o metalls pesants, que són darrere d’algunes malalties cròniques greus.

A més, la vegetació urbana ajuda a mitigar el soroll. S’estima que és capaç d’absorbir fins al 50 % de la contaminació acústica, un tipus de contaminació que s’emporta tantes vides com la química.

A causa de la contaminació acústica i química, així com de la falta d’espais verds, les ciutats pateixen importants carències d’insectes, rèptils com ara salamandres o aus petites de qualsevol tipus, i fins i tot micromamífers com les musaranyes no troben on viure.

Els jardins a la coberta són un espai ideal que funciona com a illa de biodiversitat urbana. A les ciutats, l’efecte luxe es dona als barris en què hi ha més desplegament de biodiversitat i ecologia. Ambdós són factors que afecten positivament la salut dels seus habitants.

Els jardins, tant si són arran de terra o en façanes visibles, tenen beneficis sanitaris enormes per a la població. Redueixen la probabilitat de tenir depressió; redueixen l‘estrès del dia; ajuden el desenvolupament cognitiu, la intel·ligència i la creativitat infantil. Fins i tot milloren la justícia social, font al seu torn de malalties cròniques. També ajuden a caminar, i el comerç local.

És important destacar que les cobertes verdes suposen tot un repte d’infraestructura: s’afegeix molt pes sobre la coberta o la façana, i a més cal fer front al repte continu de l’aigua i la humitat. Això significa que no tots els edificis poden instal·lar, a un preu moderat, un d’aquests entorns, i han d’optar per cobertures de façana o teulades blanques. Amb tot, és convenient estudiar la viabilitat de la seva instal·lació, ja que els seus beneficis són molt nombrosos.

En qualsevol cas, les ciutats s’adapten a l’Agenda 2030 i un dels passos que poden fer és la renaturalització de l’entorn. Aquesta és la raó per la qual es veuran cobertes verdes i boscos verticals cada vegada més sovint als teixits urbans.

2050. Aquest és l’any marcat per la Unió Europea per aconseguir la descarbonització del planeta. Països de tot el món estan duent a terme iniciatives ambicioses per aconseguir ser climàticament neutres i utilitzar energies renovables en els sistemes productius, i d’aquesta manera assolir els objectius de l’Acord de París.

Un element químic, el més abundant a la natura, es presenta com un gran aliat en la descarbonització de l’economia: l’hidrogen.

L’H2 és l’element químic més simple format per un protó i un electró. En forma de gas, el podem trobar, per exemple, a les estrelles i unit a altres compostos químics, com l’oxigen, podem localitzar-lo a l’aigua (H2O). Però… Com el podem extreure per convertir-lo en verd?

Utilitzant aigua del mar, mitjançant el procés d’electròlisi, es descompon la molècula de l’aigua per extreure’n l’hidrogen. Quan en aquest procés s’utilitza energia d’origen renovable s’anomena hidrogen verd i no emet CO2 en el procés productiu.

Un quilogram d’hidrogen és capaç d’alliberar més energia que un quilogram de qualsevol altre combustible (gairebé triplicant la capacitat de la gasolina). A més, no genera diòxid de carboni, només vapor d’aigua, per això l’impacte mediambiental que té és zero, segons recull l’Associació Espanyola de l’Hidrogen.

L’hidrogen renovable es posiciona així com un dels principals vectors energètics a llarg termini pel fet que la producció i el consum és neutral climàticament i no genera emissions contaminants. Una peça clau per aconseguir la descarbonització en sectors especialment intensius en emissions de CO2 com l’industrial i el transport.

L’alta capacitat energètica i la possibilitat de produir-lo sense emetre diòxid de carboni, el converteix en l’aposta principal per descarbonitzar el transport pesant o de llarga distància, a més de l’ús potencial que té com a font energètica i primera matèria per a la indústria en general.

Les comunitats energètiques locals són una alternativa i un complement local a les xarxes nacionals d’energia. Impulsaran la transició energètica, seran clau en la descarbonització, apuntalaran la resiliència dels municipis i reduiran la seva factura elèctrica i la seva dependència de l’exterior. A més, generaran ocupació local i permetran que els veïns formin part del canvi.

Les comunitats energètiques locals, abreujades CEL, són agrupacions d’autoconsum que permeten que ciutadans i empreses consumeixin energia generada dins el seu propi municipi. Si és possible, a través de fonts d’energia renovables i sense emissions, tot i que això pot variar segons el municipi, les seves necessitats o les característiques locals. Per exemple, un municipi amb una gran quantitat de deixalles agrícoles podria optar per cremar biogàs.

L’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE) defineix les CEL com una «entitat jurídica de participació voluntària i oberta controlada per accionistes o membres que siguin persones físiques o jurídiques», com ara comunitats de veïns, empreses o l’Administració.

La idea que hi ha darrere d’aquestes agrupacions és permetre que hi participi tothom que vulgui contribuir a un consum responsable d’energia. Fa temps que se sap, per exemple, en el cas dels panells fotovoltaics, que com més se’n fabriquen, més baixa el preu de l’energia generada. És el que es coneix com la llei de Swanson. Com més CEL fotovoltaiques hi hagi, menys pagaran totes.

El benefici principal, destaca l’IDAE en el seu document Desarrollo de instrumentos de fomento de comunidades energéticas locales, és el d’oferir beneficis energètics dels quals derivin altres d’ambientals, econòmics o socials.

Per dir-ho d’una altra manera, les CEL estan en consonància amb Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) com el núm. 7 (Energia assequible i no contaminant), el núm. 8 (Treball decent i creixement econòmic), el núm. 11 (Ciutats i comunitats sostenibles) o el núm. 13 (Acció pel clima). Així s’observa en els seus avantatges principals:

● Reducció del preu del kWh. Gràcies a la llei de Swanson que ja hem esmentat, fa temps que és molt més assequible generar electricitat amb plaques solars que amb pràcticament qualsevol altra tecnologia. A més, com que la generen directament les CEL, s’estalvien impostos relatius a mantenir la xarxa elèctrica.
● Augment de la resiliència i reducció de la dependència exterior, tant de països exportadors de combustibles fòssils com de plantes de generació d’energia nacionals. La generació local estabilitza la regió, ja que l’«aïlla» de pertorbacions, com la pujada del cru.
● Creació d’ocupació i riquesa locals (Treball decent i creixement econòmic). A més de reduir els fluxos exteriors de compra d’energia i augmentar l’estalvi, la instal·lació i el manteniment de panells solars o d’altres col·lectors d’energia ajuden a consolidar l’ocupació local. I, a més, es crea ocupació de caràcter tècnic d’alt valor afegit, precisament aquella en què val la pena invertir.
● Reducció d’emissions locals i globals. Si l’electricitat s’abarateix, augmenta el nombre de particulars que deixen de fer servir el gas natural per climatitzar o que opten per un vehicle elèctric. El mateix passa amb les empreses. A més, electrificar la generació d’energia redueix les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle de les plantes de gas.

Les comunitats energètiques locals no són fàcils d’implementar. Arribar a acords sempre és complicat i hi ha una alta resistència al canvi, fins i tot quan queda clar que aquest serà positiu per a la regió. El més complicat del projecte és convèncer empreses, associacions i ciutadania que el retorn positiu és molt superior a les possibles (encara que improbables) conseqüències negatives.

El primer pas consisteix a crear un col·lectiu de persones interessades a formar una CEL, així com donar-los a conèixer la possibilitat. A la guia europea Community Energy. A practical guide to reclaiming power hi apareixen els passos més freqüents en funció de la legislació dels diferents països. Inclou, bàsicament, la importància de conèixer les barreres d’entrada, de fer estudis de viabilitat, del disseny, de la cerca de finançament per fer el projecte i dels acords d’accés a la xarxa, així com de compra d’energia.
A Espanya, l’IDAE publica una extensa Guia per al desenvolupament d’instruments de foment de comunitats energètiques locals, accessible al seu site.

Es pot anar per lliure a l’hora d’organitzar una CEL, però el més recomanable és buscar una empresa específica que es dediqui a crear aquesta mena de xarxes de consum. Ho és tant per facilitar el procés de cerca de socis i proveïdors com per superar els tràmits burocràtics associats. A més, es cometran moltes menys errades si l’organització ja hi està especialitzada.

A Euskadi, Edinor i CaixaBank s’han unit per finançar les comunitats energètiques locals que es creïn a Euskadi, de manera que puguin sumar-s’hi els veïns amb una quota pròxima a nou euros mensuals. Amb aquesta quota es finança la instal·lació fotovoltaica de què seran titulars, i tots els veïns podran obtenir energia verda, renovable, de quilòmetre zero i sense un sobreesforç econòmic.
S’espera que amb aquest acord els veïns tinguin estalvis aproximats del 25 % en la seva factura anual. A més d’evitar centenars de tones de CO2 a l’atmosfera, aquest estalvi econòmic per als veïns és un dels avantatges amb més pes dins l’equació.
Una comunitat energètica local és un pas més en el camí que tots hem emprès per fer del planeta un lloc sostenible i resilient. Es tracta d’un tipus d’iniciativa que mai no hauria pogut veure la llum sense un canvi de mentalitat com aquest, que ja s’ha instal·lat en la societat.

L’ús de l’hidrogen com a combustible no és res nou, tot i que últimament en sentim a parlar molt. De fet, aquest element ja el trobàvem al primer motor de combustió interna, que es va presentar el 1813. Amb el pas dels anys, el seu ús va quedar relegat a un segon pla, perquè van aparèixer carburants com la gasolina o el gasoil. Des de llavors, l’hidrogen es va convertir en una mena d’etern aspirant a omplir els dipòsits dels nostres vehicles, incapaç de superar en preu els derivats del petroli.

Ara, l’hidrogen té molts números per ocupar el tron dels combustibles en el futur. Aquest combustible s’ha convertit en una de les mesures estrella de la Unió Europea (UE) per descarbonitzar l’energia i assolir la neutralitat climàtica el 2050. Per fer-ho, els fons europeus Next Generation EU impulsaran la implantació de l’hidrogen d’origen renovable com a font d’energia, sobretot en l’àmbit del transport.

Reduir la nostra petjada ambiental és el primer pas per frenar el canvi climàtic, un dels grans desafiaments que afronta la humanitat actualment. Aquesta és la raó que hi ha al darrere de moltes tendències que ja ens són familiars. Per exemple, que els habitatges siguin cada vegada més eficients, que s’estengui l’ús d’energies renovables o que els cotxes siguin cada vegada més elèctrics.

Efectivament, els vehicles incorporen cada cop més la tecnologia elèctrica per complir els estrictes estàndards anticontaminació que imposa la Unió Europea. Cal reduir la seva petjada de carboni com sigui. No en va, el transport és el responsable de més del 30 % de les emissions contaminants a la Unió Europea. I, en concret, els cotxes, furgonetes, camions i autobusos copen més del 70% del total d’aquestes emissions, entre les quals hi ha les partícules i l’òxid de nitrogen, nocius per a la salut i el medi ambient.

El camí que han trobat els fabricants per desenvolupar cotxes menys contaminants consisteix a incorporar-hi motors elèctrics que ens permetin desplaçar-nos sense emetre substàncies nocives durant el trajecte.

Dins d’aquesta alternativa, una de les vies més prometedores és la tecnologia de pila de combustible, que permet utilitzar un dels elements més abundants de la taula periòdica per moure un vehicle. Es tracta d’un desenvolupament que permet posar hidrogen al cotxe com si fos gasolina i elimina dos dels grans problemes dels vehicles elèctrics amb bateria: les llargues esperes per recarregar-los i l’autonomia, que encara és limitada.

Els vehicles de pila de combustible transformen l’hidrogen del seu dipòsit en electricitat, que el motor fa servir per funcionar, i en inofensiu vapor d’aigua, que surt per l’escapament. Això vol dir que els cotxes de pila de combustible no produeixen emissions mentre circulen, al contrari que els que fan servir carburants.

Encara que la seva utilització en vehicles és una de les més prometedores, el fet cert és que les possibilitats de l’hidrogen com a substitut dels combustibles fòssils van més enllà. De fet, la Unió Europea aspira que l’hidrogen es faci servir també en indústries, com la química o la metal·lúrgica, en què és difícil utilitzar energia elèctrica per les altes temperatures que requereixen.

L’àmbit residencial també podrà beneficiar-se en el futur de l’ús d’hidrogen com a alternativa sostenible al gas. Fins i tot la indústria energètica podria transformar en hidrogen els excedents d’energia elèctrica d’origen renovable que es produeixen a la primavera i l’estiu, per després emmagatzemar-los. Així, doncs, aquest hidrogen es podria aprofitar a la tardor i l’hivern, quan la demanda és més alta, mitjançant l’ús de piles de combustible o turbines.

La qüestió és que produir hidrogen no sempre és un procés tan net com el que fa la pila de combustible en un vehicle. Això es deu al fet que l’hidrogen es pot obtenir de diverses maneres. Una és la que es coneix com a «hidrogen gris». Consisteix a processar combustibles fòssils, com el gas natural, per obtenir aquest element mitjançant un procés que acaba amb una quantitat important d’emissions contaminants.

Per aquesta raó, avui dia es desenvolupen alternatives, com l’«hidrogen blau», que també utilitza gas natural, però captura les emissions de carboni per emmagatzemar-les o reutilitzar-les més endavant. O la gran promesa, l’«hidrogen verd», que s’obté mitjançant un procés d’electròlisi capaç de separar l’hidrogen de l’aigua. Per fer-ho, s’utilitza electricitat procedent d’energies renovables.

En aquest punt, la Unió Europea aspira a impulsar la producció d’«hidrogen verd» mitjançant el desenvolupament de tota una economia al voltant d’aquest element.

L’«economia de l’hidrogen net» es desplegarà en tres fases: la primera, que durarà fins al 2024, té com a objectiu descarbonitzar la seva producció per a usos actuals, sobretot a la indústria, mitjançant la instal·lació de sis gigawatts d’electrolitzadors, així com la promoció de noves aplicacions. La segona suposarà la instal·lació de 40 gigawatts fins al 2030 perquè l’hidrogen també es faci servir en camions i trens o a la indústria de l’acer. En la tercera, fins al 2050, ja s’espera el desplegament d’hidrogen net a gran escala per arribar fins i tot a sectors de difícil descarbonització.

Empreses, investigadors i entitats públiques ja treballen en la transició a aquesta economia de l’hidrogen renovable que persegueix Europa en el seu objectiu de neutralitat climàtica. Un camí que, encara que està ple de reptes, sembla haver rebut per fi el suport definitiu per arribar fins al final.

Són netes, econòmiques, no s’esgoten, tenen la capacitat de crear milers de llocs de treball  i fins i tot de reduir la dependència energètica dels països. No és estrany que les energies renovables es trobin en un moment dolç, especialment a Europa. Durant el Dia Mundial del Medi Ambient, aquestes fonts d’energia brillen amb llum pròpia com a aliades del planeta.

En el cas d’Espanya, aquestes fonts d’energia verda cada vegada guanyen més importància. Segons les dades de Red Eléctrica de España (REE), les renovables van guanyar fins a 14 punts percentuals en la generació elèctrica entre 2017 i 2020. Avui dia, ja superen a les no renovables en potència instal·lada.

A més, les energies renovables no deixen de rebre reconeixements per part d’institucions i empreses, donada la seva importància dins els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) que ha establert l’ONU de cara al 2030. De fet, la Unió Europea s’ha fixat com a meta que almenys el 32 % del consum final d’energia en el territori procedeixi de fonts renovables aleshores. El va fer a la seva Directiva (UE) 2018/2001 sobre el foment d’energies renovables, que es regeix pel principi de «primer, l’eficiència energètica». Tot un revulsiu normatiu per a aquestes fonts energètiques que implica els Estats membre.

Així, l’aposta per les energies renovables ha deixat de ser una possibilitat per convertir-se en un dels eixos centrals de les polítiques en Administració i empreses.

Les fonts d’energia renovables són aquelles que procedeixen d’una font natural, són netes i pràcticament inesgotables. N’existeixen molts tipus diferents a partir dels quals es genera energia elèctrica, energia tèrmica i biocombustibles. Alguns exemples són l’energia eòlica, la solar fotovoltaica i tèrmica, la hidràulica, la geotèrmica, la marina i la biomassa.

Aquestes energies reben el cognom de renovables perquè s’obtenen de fonts naturals inesgotables a escala humana, bé perquè el recurs es pot regenerar de manera natural o perquè disposa d’una quantitat immensa d’energia.

A Espanya, l’energia eòlica, la hidràulica i la solar són les tres fonts renovables més importants. En el cas de l’eòlica, és ja la segona font d’energia més important en generació del país, només darrere de la nuclear.

En el cas de les renovables, es tracta de fonts d’energia autòctones i fiables que permeten reduir la dependència energètica de l’exterior i compten amb un important avantatge mediambiental: no produeixen CO₂ ni residus de difícil tractament. Això suposa un clar avantatge en la lluita contra el canvi climàtic i, específicament, contra l’efecte d’hivernacle. A més, com que s’acostumen a instal·lar en l’àmbit rural, ajuden a reequilibrar el territori.

Fins i tot durant els confinaments per la pandèmia de la COVID-19 les energies renovables van mantenir millor el tipus que les seves alternatives. Almenys així ho assegura l’Agència Internacional de l’Energia: mentre que la demanda energètica mundial es desplomava durant el primer quadrimestre de 2020, l’ús global d’energies d’origen renovable en tots els sectors va arribar a augmentar l’1,5 % respecte al mateix període de l’any anterior.

L’impuls a les renovables té clars beneficis tant per a la salut del planeta com per a la societat. De fet, forma part del concepte de consum responsable d’energia, l’objectiu principal del qual consisteix en maximitzar el rendiment energètic amb el mínim consum de recursos. En aquest sentit, canviar a fonts renovables és necessari, però encara ho és més l’estalvi d’energia.

Aquests esforços estan íntimament lligats amb els ODS que ha establert l’ONU de cara al 2030. Concretament, es relacionen amb l’ODS número 7 (Energia assequible i no contaminant), una meta per la qual CaixaBank treballa amb diverses mesures.

En aquest sentit, l’entitat ha finançat la instal·lació de més de 32.000 MW de potència amb origen renovable des de 2011. A més, va concedir el 2019 finançament per valor de 2.453 milions d’euros a projectes relacionats amb aquestes fonts d’energia. CaixaBank també ha aconseguit compensar el 100 %, gràcies a un esforç de reducció de la petjada de

carboni del 80 % des de l’any 2009, i ha aconseguit que el 99,5 % del seu consum d’energia procedeixi de fonts renovables.

Pel que fa a les tendències que marcaran el desenvolupament de les energies renovables en el futur, les noves tecnologies seran fonamentals per accelerar-lo. Efectivament, conceptes com l’automatització, la intel·ligència artificial o la tecnologia blockchain  també tenen molt a dir en aquest sector.

Així ho indicava la consultora Deloitte en un informe, que assegura que aquestes tecnologies, juntament amb els materials i processos de producció avançats, ajuden a racionalitzar la producció i explotació de les renovables, a optimitzar-ne l’ús i fins i tot a millorar-ne el mercat. Alguns exemples d’això són la intel·ligència artificial aplicada a la previsió meteorològica o l’ús de materials d’última generació en panells solars o aerogeneradors. A més, l’automatització està retallant de manera dràstica tant el temps com els costos de producció i explotació de les energies solar i eòlica.

Per exemple, en el cas de la generació d’energia eòlica marina, aquestes instal·lacions requereixen més interrupcions per a la seva inspecció que altres modalitats. Per aquesta raó, el parc eòlic marí més gran del món va implantar drons totalment automatitzats capaços de retallar aquest temps d’inspecció de dues hores a vint minuts. També existeixen robots que poden comprovar l’estat d’aerogeneradors per mitjà de microones i ultrasons.

Tecnologia, finançament i normativa es posen de part de les energies renovables, que tenen un gran futur per fer. I això és una notícia excel·lent tant per al planeta com per als qui l’habitem.

El despoblament de les zones rurals és un autèntic problema. De fet, pràcticament es podria qualificar d’epidèmia mundial. L’ONU calcula que el 2050 el 68 % de la població global viurà en zones urbanes. A Espanya, el Banc Mundial calcula que actualment aquest percentatge ja és del 80 %. Això significa que al 90 % del territori només viu el 20 % de la població del país.

El medi rural guarda molts tresors que es perdran si aquesta situació no canvia. Per exemple, un immens patrimoni històric, cultural i gastronòmic. A més, és en aquestes zones on es desenvolupa una important activitat econòmica, la relacionada amb el sector agropecuari, que es veu amenaçada per l’èxode a les ciutats.

Aquesta tendència suposa la pèrdua de llocs de treball, la destrucció de teixit social i també l’agreujament dels desequilibris territorials. Comporta un cercle viciós en què es deterioren l’economia, les infraestructures i les condicions de vida, de manera que al seu torn es produeix un major despoblament, segons adverteix el Consell Econòmic i Social en el seu informe El Medio Rural y su Vertebración Social y Territorial.

Convertir l’Espanya buidada en una Espanya pròspera és essencial i prioritari. Fer-ho de manera sostenible és, a més, imprescindible. No s’ha d’oblidar que un dels reptes principals que afronta el planeta és combatre el canvi climàtic, una meta que forma part dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) enunciats per l’ONU.

Per conjugar desenvolupament rural i sostenibilitat, el suport als seus habitants és fonamental. Cal estar al seu costat a l’hora de posar en marxa els seus projectes i ajudar-los a convertir-los en activitats rendibles i sostenibles. En aquesta tasca, en què CaixaBank està implicada a través d’AgroBank, ha sorgit un aliat inesperat: l’autoconsum energètic és una de les claus que ajudaran a desenvolupar una economia agrària pròspera i sostenible.

Els empresaris del medi rural, especialment els relacionats amb explotacions agropecuàries, afronten una interessant oportunitat en l’autoconsum energètic. Es tracta d’invertir en la instal·lació de sistemes d’energies renovables, que els permetran fer evolucionar els seus negocis cap a models més responsables, sostenibles i eficients. Els exemples més coneguts són les granges de panells solars, els parcs eòlics o el desenvolupament de sistemes de generació d’energia a partir de biomassa.

Entre els avantatges que representa l’autoconsum per al sector agrari destaca la reducció dels costos energètics. Aquest tipus de solucions pot suposar estalvis del 30 % en aquests costos o fins i tot a l’autosuficiència energètica de les explotacions. A més, eviten la dependència d’aquests negocis de la volatilitat dels preus de la llum i la incertesa associada.

D’altra banda, l’aposta per energies renovables en el sector agrari redueix la dependència de les importacions de combustibles com el petroli o el gas. Els seus avantatges mediambientals són indubtables, així com la seva contribució a la construcció de sistemes de producció sostenibles. Fins i tot el desenvolupament mateix d’aquest sector pot dinamitzar el mercat de treball en les zones rurals, vinculat a la producció, instal·lació i manteniment dels sistemes d’autoconsum.

Si aquest model de producció energètica té tants avantatges, per què arrenca ara? La resposta es troba en una llei aprovada el mes de novembre passat. El Reial decret llei 15/2018, relatiu a l’autoconsum, va arribar per eliminar, entre altres traves, el conegut com a «impost al sol».

Aquesta disposició obligava als usuaris de solucions d’autoconsum a pagar peatges fins i tot si no consumien electricitat de la xarxa general. A més, l’anterior legislació impedia l’ús col·lectiu d’instal·lacions d’autoconsum. Aquestes circumstàncies desincentivaven la seva implantació.

Amb l’arribada de la nova norma, el nombre de sol·licituds per instal·lar solucions d’autoconsum al camp es va multiplicar per deu. A la seguretat jurídica que aporta el nou reial decret llei cal sumar una altra circumstància: l’aposta decidida de la Unió Europea per la producció d’energies renovables. De fet, un acord entre el Consell de Ministres i el Parlament Europeu assolit el juny de 2018 fixa que la quota mínima d’energies renovables en el territori ha de ser del 32 % per a 2030.

En paral·lel a la legislació, el preu dels panells solars també ha anat evolucionant en els últims anys, i és cada cop menor. Això suposa que instal·lar avui aquestes solucions pot resultar un 80 % més barat que fa deu anys. Una circumstància que augmenta la rendibilitat d’aquestes inversions.

L’aprofitament per part dels empresaris rurals dels avantatges de l’autoconsum energètic suposa reduir en part els desequilibris territorials que s’observen en diversos àmbits. Mentre que els negocis instal·lats a les ciutats poden accedir en condicions avantatjoses a una oferta àmplia i variada d’energia, no ocorre el mateix al món rural.

En aquestes circumstàncies, és fonamental que els empresaris i emprenedors agraris puguin comptar amb els fons necessaris per posar en marxa les seves solucions d’autoconsum. Amb aquest objectiu, CaixaBank, a través d’AgroBank, la seva àrea de negoci dirigida al sector agrari, ha llançat recentment una línia de finançament de 100 milions d’euros per a inversions en sistemes d’energies renovables per a l’autoconsum.

Aquesta eina ha estat dissenyada per satisfer les necessitats específiques d’aquells que es troben amb dificultats per al proveïment d’energia o que desitgen millorar la seva eficiència energètica.

Aquesta és una més de les accions que duu a terme l’entitat per col·laborar amb el desenvolupament del medi rural. Amb aproximadament 1.000 oficines rurals, CaixaBank ofereix als habitants d’aquestes zones productes a la seva mida, a més de promoure activitats i acords amb diferents organitzacions. Crèdits, assegurances o plans de pensions són alguns dels instruments que l’entitat ofereix a la població rural.

Desenvolupar l’economia en aquestes zones és fonamental per trencar el cercle viciós de l’èxode a les ciutats. També per defensar maneres de viure i valors molt positius per a tota la societat.

Cada 26 de gener se celebra el Dia Mundial de l’Educació Ambiental, una data impulsada per les Nacions Unides per conscienciar les futures generacions sobre la importància de cuidar el planeta.

La conscienciació mediambiental que avui impregna pràcticament cada parcel·la de la nostra vida ―des de com ens movem per la ciutat fins a què mengem o vestim― és un moviment relativament nou. Va ser en la dècada dels 60 del segle passat quan van començar a sorgir algunes organitzacions que es preocupaven per la conservació de la naturalesa, com la coneguda World Wildlife Fund (WWF). Tanmateix, una de les fites fonamentals la trobem el 1975, any en què l’Organització de les Nacions Unides va proclamar el 26 de gener com el Dia Mundial de l’Educació Ambiental. I no només com a data simbòlica.

En la dècada dels 70 la consciència mediambiental gairebé no existia; de fet, conceptes com el canvi climàtic o el desenvolupament sostenible amb prou feines començaven a veure la llum en un moment en què ja era evident com l’activitat humana repercutia de manera negativa en el medi ambient de tot el planeta. És en aquest context quan sorgeix el Dia Mundial de l’Educació Ambiental, l’objectiu últim del qual és crear una conscienciació global, de societat i governs, sobre els problemes ambientals que posen en risc els ecosistemes del planeta i, en darrera instància, la supervivència mateixa de la humanitat. Molt ambiciós, no?

Encara que aquest tipus de declaracions i «Dies Mundials» de vegades estan buits de continguts, no és així en el cas que ens ocupa, ja que l’educació ambiental de les últimes quatre dècades està donant resultats de maneres molt concretes, de les quals avui ens quedarem amb cinc.

El reciclatge de les deixalles és un dels exemples més evidents de com l’educació ambiental ha transformat tant la forma en què consumim com la fesomia de les ciutats. Contenidors taronges, grocs, blaus i fins i tot vermells són ja habituals en la majoria de barris d’Espanya. De fet, i segons Ecoembes, al voltant del 99 % dels espanyols tenen accés a un contenidor de reciclatge prop de casa seva ―a uns 100 metres de mitjana―. Fa pocs anys, això era impensable.

Campanyes des de les administracions públiques a tots els nivells, tallers especials en el sistema educatiu, i fins i tot sèries, còmics i videojocs han aconseguit canviar la percepció de la societat sobre les deixalles que es generen i com evitar que acabin contaminant el medi ambient. Tanmateix, en aquest sentit Espanya encara té un llarg camí que recórrer, ja que, de les deixalles que genera, el país només recicla el 30 % del total, molt lluny de països com Alemanya, que recicla el 65 % de totes les seves escombraries.

La nova estructura de la producció energètica a Espanya és un altre dels exemples que mostren com la societat evoluciona en la seva conscienciació sobre les fonts d’energia que es consumeixen. Segons Red Eléctrica de España, les energies renovables van generar el 32,1 % de l’energia consumida a Espanya el 2017, menys que el 38,4 % de l’any anterior però molt per sobre de l’escàs 20 % de fa una dècada. Hi ha una responsabilitat estatal, esperonada sens dubte per una preocupació cada vegada més gran per l’escalfament global, però també des de la societat civil s’han desenvolupat tota mena d’iniciatives per impulsar un sistema energètic completament renovable.

Un dels projectes més interessants està relacionat amb un mapa de participació ciutadana en energies renovables, un lloc web que informa sobre els diferents projectes col·lectius per accedir a energia renovable al domicili propi.

Una altra iniciativa especialment rellevant és la que duen a terme entitats bancàries com CaixaBank, que amb els seus «ecoPréstecs» i «ecoMicrocrèdits» financen la compra de vehicles més respectuosos amb l’entorn i electrodomèstics de classe A+ o superior, per posar només un exemple.

Tot sembla poc per assolir la denominada «transició energètica», que hauria de portar a Espanya a què el 70 % del seu consum elèctric provingui d’energies renovables el 2030.

Fins ara hem parlat sobre el rol que tant els Estats com les societats civils estan jugant pel que fa a sostenibilitat, però el tercer gran actor no és menys important: l’empresa privada.

Hi ha nombrosos informes i fonts d’informació a què es pot acudir per veure com la política mediambiental de les grans empreses ha canviat en el transcurs dels últims anys, però possiblement la inclusió de plans de responsabilitat social corporativa sigui un dels senyals que l’educació ambiental també ha fet efecte al món empresarial.

La Responsabilitat Social Corporativa (RSC), que era una raresa fa uns anys a Espanya, és avui una de les preocupacions principals per a les grans empreses que operen al país, però també, i cada cop de manera més evident, per a les pimes. Polítiques i mesures de conciliació familiar, ajudes en el transport, cura de la salut… Tot això s’emmarca en la RSC, i també l’impacte de l’activitat empresarial en el medi ambient.

De fet, que una empresa sigui sostenible respecte al medi ambient ja no és ni tan sols una qüestió de bona o mala publicitat; més enllà de les possibles sancions que pugui rebre si no compleix la legislació vigent, una empresa l’impacte ambiental de la qual al seu entorn sigui negatiu tindrà molt més complicat l’accés a fonts de finançament externes. Per exemple, entitats com CaixaBank requereixen, segons els Principis d’Equador, una anàlisi dels riscos i impactes ambientals i socials potencials dels projectes que finançaran, efectuada segons els estàndards establerts per la Corporació Financera Internacional.

Sense cap dubte, en matèria de sostenibilitat i medi ambient queda molt per fer, però si mirem enrere… tindríem totes aquestes mesures sense una conscienciació i educació ambientals?