El 22 de març se celebra el Dia Mundial de l’Aigua, que aquest any coincideix amb l’inici de la Conferència de l’ONU sobre l’Aigua 2023 que acollirà Nova York (EUA). S’espera que, en aquesta cita internacional, s’assoleixin compromisos per establir solucions a la crisi actual de l’aigua i el sanejament.

Per entendre les dimensions del repte al qual s’enfronta el nostre planeta, analitzem cinc xifres relacionades amb l’aigua i et donem una data clau.

Al nostre planeta, hi ha 1.386 milions de quilòmetres cúbics d’aigua, el 97 % dels quals (1.338 milions de quilòmetres cúbics) correspon a aigua salada. La resta és aigua dolça, encara que no tota és potable. S’estima que només el 0,007 % del total de l’aigua de la terra és potable, uns 97.000 quilòmetres cúbics. Per tant, l’aigua és un recurs escàs i limitat. Una gestió optimitzada és fonamental per evitar-ne l’escassetat.

Segons dades de les Nacions Unides, un terç de la població mundial no té accés a aigua en condicions de salubritat i potabilitat. L‘objectiu 6 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible aspira a aconseguir l’accés universal i equitatiu a l’aigua potable a un preu assequible per a tothom el 2030.

De tota l’aigua que es consumeix al món, només el 10 % es destina al consum humà. Del percentatge restant, el 70 % s’utilitza per a l’agricultura i ramaderia, i el 20 %, per a la indústria, segons l’AQUASTAT, l’agència de la FAO que analitza l’ús de l’aigua en l’agricultura.

L’Aràbia Saudita és el principal dessalinitzador d’aigua (17 % de la producció mundial), seguit de la Unió dels Emirats Àrabs (13,4 %) i els Estats Units (13 %).

Segons Aquae Fundación, Espanya seria el quart país amb més producció d’aigua dessalada. Per fer-ho, té 765 plantes dessaladores (360 d’aigua de mar i 405 d’aigua salobre), que produeixen més de 100 metres cúbics al dia.

Tanmateix, només 99 d’aquestes plantes són de gran capacitat, és a dir, poden produir 10.000 i 250.000 metres cúbics al dia.

La petjada hídrica determina el volum d’aigua per produir béns i serveis. Al nostre país, la petjada hídrica per capita diària d’un espanyol és de 6.700 litres d’aigua. Dins la Unió Europea (UE), només Portugal supera la nostra petjada hídrica, amb 6.900 litres d’aigua diaris. Països com Mongòlia assoleixen els 10.000 litres diaris, segons dades de Water Footprint Network.

Es tracta de la data establerta als ODS per aconseguir millorar l’accés a l’aigua, la qualitat, l’eficiència en l’ús, la gestió integrada a través de la cooperació fronterera, la protecció d’ecosistemes relacionats amb l’aigua, ampliar la cooperació al desenvolupament i enfortir la gestió local de recursos hídrics.

El 1798, el panorama que Thomas Malthus pintava per a la humanitat era poc encoratjador: aquest erudit britànic pronosticava grans fams per a una població creixent. Les innovacions en el cultiu i la terra van evitar aquest destí ombrívol, però van crear problemes de sostenibilitat que encara avui intentem resoldre. Actualment, el repte consisteix a assolir una alimentació sostenible per a tots.

Si volem trobar sistemes que permetin alimentar la població del planeta i millorar la seguretat alimentària, cal buscar alternatives basades en la ciència. Quines opcions tenim?

És sostenible el sistema agroalimentari actual? En alguns casos, l’ús de la terra és òptim i aquesta es cuida de manera que es poden regenerar els seus compostos químics i preservar el bioma. Tanmateix, en línies generals, el complex sistema actual no és sostenible.

• L’agricultura, la silvicultura i l’ús de la terra emeten el 18,4 % del CO₂ mundial, del qual un 5,8 % és emès pel bestiar i els fems.
• Si es tenen compte activitats complementàries del sistema de producció d’aliments —com el processament, l’empaquetament o el transport—, la xifra puja al 25 %.

• Un dels impactes més urgents és el desequilibri en el cicle del nitrogen. Els experts asseguren que els humans hem accelerat clarament la taxa de fixació de nitrogen en els sòls.
• Avui dia, a causa principalment de l’agricultura, ja s’ha superat el límit planetari per desequilibri de nitrogen i fòsfor.

• També s’ha superat el límit de pèrdua de biodiversitat, principalment per la invasió d’hàbitats per a cultius o per a activitats ramaderes. «La producció d’aliments és el gran destructor de la biodiversitat», segons els experts.
• El bestiar suposa el 4 % de tota la biomassa del planeta, mentre que els mamífers salvatges només suposen el 0,3 % i les aus salvatges, el 0,08 %.

Font: Our World in Data

Tanmateix, ja hi ha algunes solucions que, combinades entre si, poden aplanar el camí cap a l’anhelada alimentació sostenible. Tot seguit en veurem alguns exemples. Entre parèntesis es pot veure el problema a la solució del qual contribueix més cada una.

L’agricultura de precisió evita l’ús massiu de fertilitzants. Amb aquest tipus d’agricultura, altament tecnificada, augmentarà l’eficiència en l’ús de nitrogen i fòsfor. També s’evitarà una part de les seves externalitats, tal com destaquen investigadors espanyols.

Sovint l’agricultura de precisió fa ús de satèl·lits, com en el cas del projecte nacional FATIMA. En altres, una alta sensorització i fins i tot robots industrials aplicats al camp. A més, els autors destaquen la importància de fer ús de biotecnologia innovadora, sense la qual és poc probable que s’aconsegueixin assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible. També caldrà digitalitzar-la.

Després de treballar-hi durant dues dècades, investigadors de la Universitat de Yunnan (Xina) han desenvolupat un tipus d’arròs perenne (PR23), que té unes plantes que sobreviuen any rere any i continuen produint. Tal com destaquen els autors de l’estudi «Sustained productivity and agronomic potential of perennial rice»: «l’arròs perenne és un canvi radical amb potencial per millorar els mitjans de subsistència, millorar la qualitat del sòl i inspirar la recerca sobre altres cereals perennes».

Un dels avantatges d’aquest gra és precisament la recuperació del sòl, ja que no cal plantar de nou per a cada collita.

A causa del creixent impacte global de la indústria ramadera —cada vegada es consumeix més carn per persona, segons la FAO, i cada vegada hi ha més persones—, i encara que hi ha sistemes de pasturatge mòbil capaços de cobrir part de les seves externalitats, cal reduir el consum de carn o buscar formes diferents de produir-la.

L’agricultura cel·lular és una de les possibles solucions a la producció de proteïnes animals que no exigeix, en principi, una alta pèrdua de biodiversitat. A més, prescindeix per complet de patiment animal. És una tecnologia encara en desenvolupament, però el cultiu de cèl·lules animals en reactors és molt prometedor.

Un dels principals avantatges del cultiu cel·lular, que consisteix en la reproducció cel·lular en un tanc anomenat bioreactor, és que només es produeix la part comestible de l’animal, cosa que redueix considerablement l’energia final necessària per produir un quilo de carn. A més, allibera espai al camp per a altres usos.

Amb l’estalvi d’espai que aporten solucions tècniques com les tres anteriors, és possible resilvestrar (rewild) zones antropitzades i danyades amb poca biodiversitat. Diferents estudis assenyalen la necessitat de resilvestrar terrenys de cultiu abandonats des de fa anys. Si l’àrea no produeix menjar, llavors convé restaurar-la.

Com a complement al rewilding i alternativa a l’agricultura convencional, la permacultura és un mètode sistemàtic que pretén agrupar tots els factors d’ecologia, agricultura o seguretat alimentària sota un mateix paraigua. Els seus objectius són la sostenibilitat i no esgotar els sòls.

Hi ha un consens absolut en el fet que blindar els espais protegits i augmentar-ne dràsticament l’àrea —i interconnexions per no formar illes— és un requisit imprescindible per protegir la biodiversitat i impulsar l’alimentació sostenible. Només el 16,64% de la superfície terrestre i les aigües continentals i l’1% de les aigües estan protegides, segons l’Informe planeta protegit 2020 de l’ONU.

En una de les publicacions més rellevants sobre la biodiversitat, el professor Sir Partha Dasgupta assenyala la necessitat de donar subsidis no per a l’explotació de la natura, sinó per a la seva protecció, valorant els recursos naturals, així com la d’eliminar les subvencions als combustibles fòssils.

Reduir el malbaratament alimentari a la cuina és indispensable per minimitzar el nostre impacte ambiental. A més, ve bé per a la butxaca, ja que aquesta mena d’hàbits poden comportar un estalvi gens menyspreable.

El 2020, la taxa de malbaratament alimentari va ser de prop del 4,3 % dels aliments, és a dir, uns 31 kg per persona i any, segons dades del Ministeri d’Agricultura. I tu, què fas per reduir el malbaratament alimentari? T’oferim cinc consells basats en la cuina d’aprofitament que també t’ajudaran a estalviar en el cistell de la compra.

La cuina d’aprofitament és una modalitat de preparació culinària que intenta reduir el malbaratament tant com sigui possible. Algunes persones ho defineixen com allò que feien les nostres àvies, mentre que altres van més enllà dels plats tradicionals i optimitzen la compra per a l’aprofitament.

És una filosofia de vida basada en hàbits que pretenen aprofitar les restes de menjar. Quan es parla de restes de menjar, no es refereix a aliments en mal estat i que convé llençar al contenidor d’orgànic, sinó a aquelles sobres derivades de cuinar que es podrien convertir en un altre plat.

La cuina d’aprofitament té un efecte positiu en diversos dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fixats per l’ONU per assegurar un futur pròsper per a tots. Entre aquests hi ha la fi de la pobresa (núm. 1), perquè permet estalviar o gastar menys; fam zero (núm. 2), perquè cada aliment que no compres evita que el seu preu pugi, o acció pel clima (núm. 13), ja que s’evita el cultiu d’una cosa que acaba a les escombraries.

Aquests cinc consells t’ajudaran a reduir el malbaratament alimentari a la teva cuina.

1. Planificar els menús
Fer un calendari d’àpats setmanal o mensual és una eina molt útil a l’hora de reduir el malbaratament alimentari. Si, a més, som conscients de la quantitat que necessitem, podrem fer un calendari més detallat indicant els grams de menjar i els ingredients de cada plat.

Això, a part d’ajudar-nos a aconseguir una dieta saludable, serà de molta ajuda a l’hora de fer la compra i evitarà que comprem en excés. Juntament amb l’estalvi que suposa ajustar quantitats, guanyarem consciència del que mengem i reduirem la nostra petjada ambiental. Hi ha fins i tot aplicacions que ens suggereixen receptes saludables amb el que tinguem a la nevera per reduir el malbaratament.

2. Brous casolans amb restes de menjar
Les restes de pollastre, de peix o de carbassó, entre molts altres aliments, es poden coure per elaborar un brou casolà que guardarem al congelador. Amb aquests brous es poden preparar sopes, purés o salses de tota mena. Com que també es poden descongelar al microones i coure’ls amb pasta, verdura o carn en qüestió de deu minuts en una olla de pressió, suposen un recurs molt útil.

3. Farciments, un clàssic per aprofitar les sobres
Les croquetes, a banda de ser tradicionals a bona part de la nostra geografia, són una bona solució per aprofitar restes. Tant si són de minestra, de carn (pernil, pollastre, perdiu, be), de verdura (mongetes, coliflor, carbassó, espinacs, tomàquet, bròquil) o de peix (lluç, tonyina, salmó, rap), podem elaborar croquetes de varietats delicioses.

Però no només existeixen les croquetes, sinó que hi ha altres alternatives, com els pastissos de carn o verdures, les lasanyes o les mandonguilles, que també permeten aprofitar els productes que han sobrat i fer elaboracions totalment diferents.

4. Amanides d’aprofitament
Les amanides són un plat comodí, ja que accepten un gran nombre d’ingredients. Algunes modalitats, com l’amanida Cèsar (amb fulles d’enciam i pollastre fregit), són mundialment conegudes i fàcils de preparar a casa.

Les restes de peix blanc queden molt bé amb amanides de tomàquet i ceba. I les carns vermelles es poden aprofitar en forma de daus en algunes amanides o en forma de broquetes amb verdures.

5. Ropa vieja i fregits, però sense abusar-ne
Els fregits no són una opció gaire saludable, però poden ser un bon recurs si sobra alguna cosa de menjar. En aquest apartat, la ropa vieja és una elaboració que permet donar una segona vida a les restes de potatge i altres plats d’olla. La recepta bàsica consisteix a cuinar a foc lent (o fregir, segons els gustos) restes de carn, verdures i llegums.

Ara ja has vist que reduir el malbaratament a casa és possible gràcies a la cuina d’aprofitament, també anomenada cuina de guerrilla per la seva capacitat per fer molt amb poc. Forma part d’una sèrie d’hàbits que ens poden ajudar a estalviar a la llar i millorar tant la nostra economia familiar com el nostre impacte sobre el medi ambient.

Les comunitats energètiques locals són una alternativa i un complement local a les xarxes nacionals d’energia. Impulsaran la transició energètica, seran clau en la descarbonització, apuntalaran la resiliència dels municipis i reduiran la seva factura elèctrica i la seva dependència de l’exterior. A més, generaran ocupació local i permetran que els veïns formin part del canvi.

Les comunitats energètiques locals, abreujades CEL, són agrupacions d’autoconsum que permeten que ciutadans i empreses consumeixin energia generada dins el seu propi municipi. Si és possible, a través de fonts d’energia renovables i sense emissions, tot i que això pot variar segons el municipi, les seves necessitats o les característiques locals. Per exemple, un municipi amb una gran quantitat de deixalles agrícoles podria optar per cremar biogàs.

L’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE) defineix les CEL com una «entitat jurídica de participació voluntària i oberta controlada per accionistes o membres que siguin persones físiques o jurídiques», com ara comunitats de veïns, empreses o l’Administració.

La idea que hi ha darrere d’aquestes agrupacions és permetre que hi participi tothom que vulgui contribuir a un consum responsable d’energia. Fa temps que se sap, per exemple, en el cas dels panells fotovoltaics, que com més se’n fabriquen, més baixa el preu de l’energia generada. És el que es coneix com la llei de Swanson. Com més CEL fotovoltaiques hi hagi, menys pagaran totes.

El benefici principal, destaca l’IDAE en el seu document Desarrollo de instrumentos de fomento de comunidades energéticas locales, és el d’oferir beneficis energètics dels quals derivin altres d’ambientals, econòmics o socials.

Per dir-ho d’una altra manera, les CEL estan en consonància amb Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) com el núm. 7 (Energia assequible i no contaminant), el núm. 8 (Treball decent i creixement econòmic), el núm. 11 (Ciutats i comunitats sostenibles) o el núm. 13 (Acció pel clima). Així s’observa en els seus avantatges principals:

● Reducció del preu del kWh. Gràcies a la llei de Swanson que ja hem esmentat, fa temps que és molt més assequible generar electricitat amb plaques solars que amb pràcticament qualsevol altra tecnologia. A més, com que la generen directament les CEL, s’estalvien impostos relatius a mantenir la xarxa elèctrica.
● Augment de la resiliència i reducció de la dependència exterior, tant de països exportadors de combustibles fòssils com de plantes de generació d’energia nacionals. La generació local estabilitza la regió, ja que l’«aïlla» de pertorbacions, com la pujada del cru.
● Creació d’ocupació i riquesa locals (Treball decent i creixement econòmic). A més de reduir els fluxos exteriors de compra d’energia i augmentar l’estalvi, la instal·lació i el manteniment de panells solars o d’altres col·lectors d’energia ajuden a consolidar l’ocupació local. I, a més, es crea ocupació de caràcter tècnic d’alt valor afegit, precisament aquella en què val la pena invertir.
● Reducció d’emissions locals i globals. Si l’electricitat s’abarateix, augmenta el nombre de particulars que deixen de fer servir el gas natural per climatitzar o que opten per un vehicle elèctric. El mateix passa amb les empreses. A més, electrificar la generació d’energia redueix les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle de les plantes de gas.

Les comunitats energètiques locals no són fàcils d’implementar. Arribar a acords sempre és complicat i hi ha una alta resistència al canvi, fins i tot quan queda clar que aquest serà positiu per a la regió. El més complicat del projecte és convèncer empreses, associacions i ciutadania que el retorn positiu és molt superior a les possibles (encara que improbables) conseqüències negatives.

El primer pas consisteix a crear un col·lectiu de persones interessades a formar una CEL, així com donar-los a conèixer la possibilitat. A la guia europea Community Energy. A practical guide to reclaiming power hi apareixen els passos més freqüents en funció de la legislació dels diferents països. Inclou, bàsicament, la importància de conèixer les barreres d’entrada, de fer estudis de viabilitat, del disseny, de la cerca de finançament per fer el projecte i dels acords d’accés a la xarxa, així com de compra d’energia.
A Espanya, l’IDAE publica una extensa Guia per al desenvolupament d’instruments de foment de comunitats energètiques locals, accessible al seu site.

Es pot anar per lliure a l’hora d’organitzar una CEL, però el més recomanable és buscar una empresa específica que es dediqui a crear aquesta mena de xarxes de consum. Ho és tant per facilitar el procés de cerca de socis i proveïdors com per superar els tràmits burocràtics associats. A més, es cometran moltes menys errades si l’organització ja hi està especialitzada.

A Euskadi, Edinor i CaixaBank s’han unit per finançar les comunitats energètiques locals que es creïn a Euskadi, de manera que puguin sumar-s’hi els veïns amb una quota pròxima a nou euros mensuals. Amb aquesta quota es finança la instal·lació fotovoltaica de què seran titulars, i tots els veïns podran obtenir energia verda, renovable, de quilòmetre zero i sense un sobreesforç econòmic.
S’espera que amb aquest acord els veïns tinguin estalvis aproximats del 25 % en la seva factura anual. A més d’evitar centenars de tones de CO2 a l’atmosfera, aquest estalvi econòmic per als veïns és un dels avantatges amb més pes dins l’equació.
Una comunitat energètica local és un pas més en el camí que tots hem emprès per fer del planeta un lloc sostenible i resilient. Es tracta d’un tipus d’iniciativa que mai no hauria pogut veure la llum sense un canvi de mentalitat com aquest, que ja s’ha instal·lat en la societat.

Una empresa que forma part d’índexs borsaris com el Dow Jones, el FTSE 100 o l’IBEX35 es considera un referent. Ho és, literalment: tots aquests indicadors són la referència que prenen molts inversors a l’hora de decidir quins valors compondran la seva cartera. Tanmateix, una empresa és molt més que la seva liquiditat o el valor de les seves accions. També és l’impacte que té la seva activitat en la societat i la seva contribució a l’entorn. Per exemple, a través de la creació de llocs de treball o de les seves polítiques en matèria de responsabilitat social. Per això existeixen els índexs de sostenibilitat, que serveixen per mesurar el rendiment en aquest sentit de les empreses més responsables.

Les empreses, sobretot les més grans, tenen un compromís amb la societat en què estan immerses. La seva influència és molt gran, i per això desenvolupen polítiques d’impacte que els permeten posar en pràctica els seus principis ètics.
En connexió amb aquest apartat hi ha les estratègies empresarials que aposten per la sostenibilitat, una de les principals preocupacions de l’ONU per als pròxims anys, plasmada en els seus 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Per mesurar el rendiment d’aquestes polítiques, han aparegut índexs específics que ajuden els inversors a triar actius pel suport que donen al desenvolupament sostenible.

D’aquesta manera, els índexs de sostenibilitat distingeixen les empreses que combinen l’èxit econòmic amb el desenvolupament sostenible. Aquest concepte es refereix a la capacitat de resoldre les necessitats actuals sense comprometre les de les properes generacions.

Per mesurar aquesta sostenibilitat a les empreses, aquests índexs tenen en compte els factors ESG, sigles que es refereixen als criteris mediambientals, socials i de govern corporatiu (ASG en català). Són fonamentals per a la inversió responsable, una tendència que cada vegada cobra més importància.

Alguns dels exemples més influents són el conegut com Dow Jones de la sostenibilitat (DJSI), referent al selectiu més rellevant de la borsa de Nova York, i el FTSE4Good, lligat a la borsa de Londres.

Per elaborar aquests índexs, es tenen en compte diversos factors. Per exemple, el DJSI, del qual forma part CaixaBank com una de les empreses més sostenibles del món, avalua grans companyies per comprovar si compleixen certs requisits. Entre aquests hi ha criteris econòmics relacionats amb el govern corporatiu o codis de conducta; mediambientals, com ara iniciatives destinades a evitar el canvi climàtic o el foment de les inversions sostenibles, i socials, relacionats amb el desenvolupament del capital humà o la filantropia, entre altres molts factors.
Per calcular la puntuació que obté cada companyia, es valoren aproximadament 1.000 punts diferents, classificats en aquestes tres categories ESG (criteris mediambientals, socials i de govern). Cada any s’eleva l’exigència d’aquest procés d’avaluació per tal d’identificar i mesurar nous factors.

En la seva edició del 2020, el DJSI va incloure 19 empreses espanyoles en el seu índex mundial, entre les quals hi ha CaixaBank. Aquest selectiu es revisa cada any el mes de novembre.

Per part seva, el FTSE4Good tria les empreses que l’integren de conformitat amb el compliment de certs estàndards mediambientals, socials i de relació amb els seus grups d’interès. També examina el seu grau de defensa i suport dels drets humans, les bones pràctiques a la seva cadena de subministrament i les pràctiques anticorrupció que implementen. A més, té índexs sectorials, com el FTSE4Good IBEX, que han creat de manera conjunta FTSE Group i Bolsas y Mercados Españoles (BME).

Un altre dels proveïdors principals d’índexs ESG és MSCI, que va començar el 1990 i avui disposa de més de 1.500 índexs ESG de renda fixa i renda variable. CaixaBank forma part de més de 100 dels seus índexs, entre els quals destaca el World ESG Leaders.

A més, CaixaBank és avaluat pels analistes i les agències de sostenibilitat principals, que ens situen entre les entitats financeres amb millors qualificacions. Destaquen Sustainalytics, ISS ESG, VigeoEiris o CDP per a l’àmbit de canvi climàtic, en què CaixaBank assoleix la categoria de Leader.

Aquests índexs de sostenibilitat són eines que ajuden els inversors a identificar els actius que subscriuen companyies que compleixen els estàndards globals de responsabilitat social corporativa.
D’aquesta manera, els índexs de sostenibilitat impulsen la inversió socialment responsable (ISR), atès que serveixen com a indicadors fiables per analitzar aquest tipus d’inversions. A més, són eines que ajuden a desenvolupar productes ISR.

Són índexs de referència amb una gran capacitat per derivar els fluxos d’inversió cap a objectius sostenibles, ja que molts inversors hi confien a l’hora d’operar. Consultors, brokers i gestors els tenen en compte per analitzar inversions, col·locacions d’actius, etc.

Es tracta d’una tendència cada vegada més important en els mercats de tot el món. Tant és així que la Unió Europea mateixa ha creat dues noves categories d‘índexs financers de referència de baix impacte carbònic, que ajuden a conèixer millor la petjada de carboni d’una cartera d’inversions: una de referència sobre transició climàtica per reduir la petjada de carboni de les carteres d’inversions (índexs CTB) i una altra d’especial, que harmonitza les carteres amb l’objectiu de limitar l’augment de la temperatura mundial a 1,5 °C respecte als nivells preindustrials (índexs PAB).

Gràcies a aquests índexs, tant el rendiment econòmic com l’impacte positiu de les estratègies de sostenibilitat de les companyies es veuen impulsats i reconeguts. Una línia d’actuació que ajuda les finances a alinear-se amb el futur de la societat i del planeta.

Des que érem nens que ho sentim: “Apaga el llum, que ja veuràs quan arribi la factura!”. Els nostres pares tenien molta raó quan ens avisaven; el que passa és que la factura que puja si malgastem energia no és només la que ens arriba a casa. La nostra falta d’eficiència també acaba per afectar l’economia del país, i fins i tot, el planeta.

L’estalvi d’energia s’ha convertit en un dels eixos principals al voltant dels quals el món afrontarà els seus principals desafiaments, uns reptes que han quedat recollits als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU per complir amb l’Agenda 2030. Es tracta de promoure un esforç comú per aconseguir, entre tots, la prosperitat dels ciutadans i assegurar l’habitabilitat del planeta.

La qüestió és que el consum de recursos energètics té molt a veure amb diverses d’aquestes metes. De fet, està relacionat directament l’ODS núm. 7 (Energia assequible i no contaminant), però també amb d’altres, com el núm. 11 (Ciutats i comunitats sostenibles), el núm. 12 (Producció i consum responsables) i el 13 (Acció pel clima). Per aquesta raó, organismes com la Unió Europea han transformat l’eficiència energètica en una de les seves polítiques prioritàries.

Consumir més energia de la que toca suposa posar en escac qüestions tan sensibles com els recursos energètics limitats que té el planeta. A més, si la demanda d’energia augmenta de manera indiscriminada, també ho farà la contaminació causant del canvi climàtic, que es veu incrementada tant en produir energia com en utilitzar-la.

La dependència energètica del país és un altre dels factors que es veuen perjudicats si no parem atenció al nostre consum d’energia, una qüestió que pot arribar a suposar milers de milions d’euros a les arques de l’Administració. Una dada: només l’ús d’energies renovables a Espanya va estalviar el 2018 fins a 8.547 milions d’euros en importacions de combustibles fòssils, i gairebé 900 milions d’euros en drets d’emissió.

Fer un ús racional de l’energia és un exercici que ha de començar a cada llar, i l’hivern és un moment perfecte per començar a plantejar-se’l. Acostumar-nos a fer un ús més racional d’aquest recurs és qüestió d’apagar llums a temps i moderar la calefacció, sí, però també de crear un hàbit que ens emportem amb nosaltres a qualsevol faceta de les nostres vides. De la calefacció als nostres desplaçaments diaris, rebaixar la nostra despesa energètica mensual és qüestió de gestos conscients.

L’aigua calenta sanitària és un dels principals consumidors d’energia a les llars. De fet, segons l’IDAE, és el segon, només darrere de la calefacció, i acapara el 18,9 % del consum total.

A l’hivern, tendim a allargar una mica més les dutxes perquè acostumem a tenir més sensació de fred, un hàbit que sol instal·lar-se de manera inconscient i que pot disparar la factura d’energia. En aquest sentit, convé fer-se conscient del temps que passem a la dutxa i intentar reduir-lo al mínim imprescindible.

Una altra bona idea consisteix a instal·lar aixetes amb termòstat, que eviten haver de regular manualment la temperatura de l’aigua afegint-ne de calenta o de freda. D’aquesta manera tan senzilla, la temperatura ideal es mantindrà constant.

Si l’aigua calenta acapara bona part del nostre consum energètic, la calefacció s’emporta la palma. L’IDAE estableix el 47 % del total del consum que efectua aquest apartat en una llar. Per tant, racionalitzar-ne l’ús i recórrer a alternatives més ecològiques sembla una bona idea.

Hi ha molts aspectes que ens poden ajudar a treure el màxim partit de l’energia que consumim en calefacció. Un bon aïllament de l’habitatge n’és un, juntament amb un establiment racional de la temperatura, que no hauria de superar els 21 °C a l’hivern durant el dia. De nit, es pot ajustar al voltant de 17 °C i tancar les persianes per evitar que la calor es dissipi. Si fins i tot així tenim fred, sempre podem intentar abrigar-nos una mica més.

Els sistemes de domòtica actuals permeten, a més, controlar la temperatura de la llar —i, per tant, el consum energètic que se’n deriva— des del mateix smartphone, per la qual cosa es pot planificar fàcilment el condicionament de la temperatura.

No acostumem a tenir en compte l’energia que gastem en desplaçar-nos i, tanmateix, té unes conseqüències importants sobre l’economia de moltes llars, així com sobre el medi ambient.
L’hivern és una bona ocasió per posar en pràctica algunes mesures com la conducció eficient. Es tracta d’un concepte que té com a objectiu reduir al mínim el consum energètic del vehicle, tant si es tracta d’un vehicle elèctric com d’un de convencional.

La conducció eficient es reflecteix en múltiples factors: des de seleccionar la marxa més adequada en cada moment a observar i anticipar-se al que passarà a la carretera. D’aquesta manera, es malgasta menys energia, ja que es redueixen les frenades i, amb això, les acceleracions posteriors per recuperar velocitat. Apagar el motor en parades superiors a un minut i moderar la velocitat també són bons hàbits que ens ajudaran a conduir de manera més eficient.

En qualsevol cas, si de debò volem introduir la màxima eficiència energètica possible als nostres desplaçaments, la millor estratègia consisteix a deixar el cotxe de banda i optar per caminar o anar amb bicicleta. Si els trajectes que volem cobrir no ens ho permeten, el transport públic és la millor opció.

Reduir el consum d’energia és un hàbit que pot aportar molt al planeta i a la societat. Per aconseguir-ho, el primer que cal fer és ser conscients dels aspectes de la nostra vida quotidiana que suposen utilitzar energia i com podem fer que siguin més eficients. Un cop identificats, és hora de passar a l’acció.

Hi ha vegades en què les circumstàncies exigeixen alguna cosa més que gestos. Quan els desafiaments adquireixen certa entitat, cal fixar una estratègia per afrontar-los. Ha d’incloure objectius clars i mesurables que permetin saber si s’està remant en la direcció correcta. Què passa quan aquests reptes afecten un planeta on viuen més de 7.700 milions de persones? Bàsicament, que cal implicar-hi a tothom, una meta que persegueixen els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU, el compliment dels quals es veu ara amenaçat per la irrupció d’una pandèmia mundial.

Ja han passat sis anys des que països de tot el món es van posar d’acord per afrontar els desafiaments mediambientals, polítics i econòmics a què s’enfronta la humanitat. Amb la gran meta global d’aconseguir un present pròsper per a tots sense comprometre les generacions futures, es van establir 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, que s’han d’assolir el 2030. Per fer-ho, és necessari que l’Administració, les empreses i la societat civil hi dediquin tots els esforços possibles.

Primer van revolucionar la manera que tenim de cercar coses a Internet  i compartir-les. Poc després, van passar a convertir-se en motors de petites i grans causes a la xarxa. Avui, tenen el poder de treure de l’anonimat una petita qüestió local fins a despertar l’interès de mitjans i ciutadans de tot el món. Els hashtags o etiquetes s’han convertit en una poderosa eina amb el pas dels anys.

Avui, aquestes senzilles expressions precedides d’un coixinet tenen la capacitat de mobilitzar milers de persones a tot el món. Encara que Twitter ha estat la xarxa social que més les ha popularitzat, la seva història es remunta a temps enrere.

Va ser el 1988 —una cosa així com la prehistòria de la Internet— quan es van deixar veure per primera vegada paraules precedides d’un coixinet. Era una solució que permetia posar ordre a grups i temes a l’IRC (Internet Relay Xat), un dels primers sistemes que permetien debatre en temps real amb persones de tot el món i a través de la pantalla d’un ordinador.

Gràcies a aquest sistema d’etiquetatge, els usuaris podien localitzar fàcilment discussions del seu interès i participar-hi. Alguns d’ells es van convertir anys després, al seu torn, en usuaris de Twitter i van proposar traslladar l’enginyós sistema de classificació en IRC a aquesta plataforma social.

Un dels primers hashtags a tenir èxit dins Twitter va ser #SanDiegoFire, durant un important incendi que va tenir lloc el 2007 en aquesta zona dels Estats Units. Un desenvolupador informàtic i usuari de Twitter va decidir encendre la televisió per compartir amb altres persones el que estava passant de manera ràpida i fiable. L’etiqueta #SanDiegoFire el va ajudar a difondre desenes de notícies durant dies. També va permetre a molts altres usuaris provar aquest sistema, ja que els ajudava a enfocar-se en un tema específic que els interessés especialment, i a eliminar contingut irrellevant dels seus propis taulers de notícies.

El sistema d’etiquetes va anar evolucionant amb el pas dels anys, es va estendre per les diferents plataformes socials i va multiplicar les seves funcions. Ha servit perquè ciutadans de tot el món poguessin participar en les grans converses sobre temes globals. Grans catàstrofes, moviments socials, atemptats terroristes o manifestacions culturals són només alguns exemples d’esdeveniments que han multiplicat exponencialment el seu abast gràcies a un hashtag.

Que aquestes etiquetes es convertissin en un vehicle per donar difusió a diferents reivindicacions i que s’utilitzessin per compartir experiències que, d’altra manera, quedarien silenciades, era només qüestió de temps.

Efectivament, l’ús de hashtags s’ha convertit en la millor eina disponible per viralitzar una reivindicació. Activistes i moviments socials de tot el món les utilitzen per donar a conèixer les seves causes, però no només ells. També les utilitzen ciutadans individuals per demanar ajuda o donar a conèixer la seva situació, amb l’esperança que algú reculli el guant i utilitzi la seva etiqueta per donar-li difusió.

Són molts els exemples d’etiquetes que han transcendit les xarxes socials per prendre el testimoni de les pancartes que s’acostumen a veure en les manifestacions.

Potser el hashtag #MedulaParaMateo ha fet més per la difusió de la donació de medul·la òssia a Espanya que qualsevol altra campanya. Va ser la iniciativa posada en marxa el 2013 per la família d’un nadó anomenat Mateo que patia leucèmia. Necessitaven trobar un donant compatible com més aviat millor i les possibilitats de fer-ho es multiplicaven si ciutadans de tot el món es registraven com a tals.

La repercussió d’aquesta campanya va ser enorme: esportistes d’elit, actors i músics de talla internacional van contribuir a donar-hi difusió tant a Espanya com a altres països. Finalment, va aparèixer un donant per al Mateo i la campanya es va convertir en la primera viral contra el càncer infantil.

Aquest és un dels exemples més clars sobre com un moviment social pot assolir dimensió global gràcies a un hashtag. Me Too va començar el 2007 com una iniciativa que permetia a persones de tot el món compartir la seva història com a víctimes d’assetjament i abusos sexuals.

Deu anys més tard, arran de les acusacions contra el productor Harvey Weinstein, Me Too es va convertir en #MeToo, un hashtag que va permetre visibilitzar l’abast real d’aquest problema, en compartir-lo víctimes de tot el món. Només entre octubre i desembre d’aquell any, l’etiqueta es va utilitzar a Twitter i Facebook més de sis milions de vegades.

El moviment Black Lives Matter va sorgir el 2013. Alicia Garza, una jove estatunidenca, commocionada pel veredicte absolutori a un policia que havia matat un adolescent negre, va escriure la frase en un post de Facebook, una amiga seva el va convertir en hashtag i es va viralitzar gairebé immediatament.

Des de llavors, el moviment Black Lives Matter va guanyar en organització i infraestructura, i va créixer amb les protestes que van seguir a les morts d’altres ciutadans negres a mans de policies. Aquell hashtag que va servir d’alleujament a Alicia Garza, es va convertir en consigna en múltiples protestes contra la brutalitat policial als Estats Units, un problema que va aconseguir captar l’atenció de ciutadans de tot el món.

L’ús dels hashtags és cada vegada més sofisticat, i en aquest sentit, en va ser un bon exemple la campanya #YoTambiénTengoAlzheimer, promoguda el 2020 per la Fundació Alzheimer Catalunya, amb què es pretenia visibilitzar tant la malaltia com la vida de les persones que acompanyen pacients amb Alzheimer.

Amb aquesta acció, els usuaris de Twitter que incloguessin el hashtag #YoTambiénTengoAlzheimer i esmentessin l’organització en les seves publicacions, rebien una resposta amb un enllaç que els permetia veure com el seu perfil començava a desaparèixer, com els records d’una persona amb aquesta malaltia. De crear aquesta il·lusió s’encarregava un bot que creava un mirall del perfil en un servidor extern.

Encara que no són un invent recent, els hashtags continuen complint amb la seva funció de donar a conèixer causes i compartir experiències. Des del seu primer ús per posar ordre en les publicacions, aquestes petites consignes han guanyat en popularitat i capacitat de mobilització amb el pas del temps.

Sabies que el canvi climàtic té moltes més conseqüències que la pujada contínua de la temperatura? Països que se submergeixen en l’oceà, “noves” malalties tropicals, visites inesperades d’animals que poden resultar perillosos o una desertificació aparentment imparable són algunes d’elles. I moltes es noten a l’estiu.

L’augment gradual de les temperatures mundials és ja un fenomen conegut. Que farà més calor està més que acceptat, i succeirà a poc a poc. De fet, fa anys que les nits d’estiu es perceben particularment caloroses. Molt probablement, hauràs notat que obrir la finestra ja no és suficient i has de recórrer al ventilador o a l’aire condicionat.

Per exemple, a Barcelona s’han quintuplicat el nombre de nits tropicals —les que no baixen dels 20 ºC— en només 40 anys. El 2018 van ser 101 nits, mentre que, a principis dels 80, no se superaven les 20 anuals.

Tanmateix, el clima és molt més que la temperatura. Segons un estudi publicat a Plos One el 2019, i confirmat poc després, el 2050 Madrid tindrà el clima de Marràqueix. Molts augments progressius de temperatura a l’estiu, sumats a un descens també gradual de la humitat, canviaran el clima estival.

El problema és que, fins i tot, si ara mateix es deixessin d’utilitzar els combustibles fòssils, l’atmosfera seguiria escalfant-se. Per tant, el clima seguiria canviant gradualment. Si estàs llegint això, és poc probable que vegis estius més frescos que els actuals. Encara que, si tots ho fem bé, potser els teus nets sí.

Has notat que el paisatge on sols estiuejar ha canviat aquestes últimes dècades? Canvis subtils, com ara una varietat de flor que abans no hi era o plagues d’insectes particularment grans. Potser aquell jardí de bardisses de què tant gaudies estigui, de sobte, totalment musti a causa d’una eruga invasora.

Per exemple, València ha començat l’estiu amb una plaga de rantelles, que són inofensives però molt molestes. Això és perquè les temperatures han fet descloure bilions de larves a la vegada.

Resulta que la calor del canvi climàtic està fent una cosa especialment curiosa. El 2003 es va descobrir que els biomes i ecosistemes es desplacen aproximadament a 1,67 metres per dia des de l’equador cap als pols a causa del canvi climàtic. Després es va confirmar la seva acceleració el 2010. Pot no semblar gaire, però aquests 6,1 km/any estan fent que apareguin al sud de la Península malalties que abans es consideraven tropicals. Per exemple, el virus del Nil associat al mosquit tigre que va afectar Andalusia l’any passat.

Les conseqüències del canvi climàtic que notaràs a l’estiu no són exclusives d’Espanya. Si ets dels que estalvien tot l’any per gaudir de les vacances en un paradís llunyà, et pots trobar que els pobletans es preocupin per qüestions sorprenents. Com ara que el seu país es pugui enfonsar en l’oceà. De fet, l’augment del nivell del mar s’ha accelerat fins a 2,5 vegades en l’última dècada respecte a la mitjana del segle passat.

El 2008, Mohammad Anni Nasheed, president de les Maldives, va anunciar la intenció de comprar terra a l’Índia i a Sri Lanka. Si seguia pujant el nivell de l’aigua, caldria traslladar tota la població a “terra ferma”. Així s’anticipaven per no convertir-se en desplaçats climàtics. El 2014, Kiribati va comprar part de Fiji per la mateixa raó.

Quan la temperatura dels oceans augmenta, l’aigua salada s’expandeix i ocupa més espai. Si a això se li suma el desglaç àrtic i que la costa de bona part del món té un pendent molt suau (llevat de penya-segats), alguns països tenen data de caducitat.

A Espanya no s’esperen inundacions generalitzades, si bé hi haurà àrees urbanes que s’hauran de traslladar. A més, la pujada de l’aigua pot afectar la qualitat dels aqüífers de què depenen molts cultius, o sumar pèrdues de calat al sector turístic. Queden dècades, però caldrà anar preparant-se per a la pujada gradual.

Potser l’estiu passat vas tenir la desagradable sensació que no t’estaves banyant sol en el mar. Això és perquè, com a resultat del canvi climàtic, moltes espècies estan desplaçant a altres al territori. Com a conseqüència, a Espanya haurem d’acostumar-nos a la presència d’animals com ara la caravel·la portuguesa. Aquest animal carnívor, que sembla una medusa però no ho és, allibera amb els seus tentacles un verí força dolorós.

A mesura que la temperatura de l’aigua augmenta, o que els fenòmens extrems, com ara els temporals, es tornen més freqüents, augmenta el risc que espècies com aquesta apareguin pel nostre litoral.

Espanya ja fa unes quantes dècades, gairebé segles, que es troba en procés accelerat de desertificació. Talar bona part dels seus boscos, utilitzar àrees cada vegada més extenses per a cultius —i especialment abandonar-les quan no produeixen el suficient— o buidar els aqüífers per plantar aliments tropicals està erosionant greument el substrat de tot el país. Així que no t’estranyi si, on fins fa uns anys feies pícnic sota la copa d’un arbre, avui no hi veus ni una ombra.

S’estima que entre el 75 % i el 80 % d’Espanya està en risc de desertificació. De manera que les vacances d’interior seran cada vegada més càlides. Això suposa un repte per a les regions dependents del turisme local i per a la transició ecològica.

Alguns d’aquests són canvis que, probablement, ja no tenen marxa enrere. Tanmateix, encara podem evitar conseqüències molt pitjors del canvi climàtic si tots posem l’espatlla per frenar-ho.

Per fer-ho, és imprescindible que la societat civil, l’Administració i les empreses treballin plegades en els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) acordats a l’ONU per reduir l’impacte que l’activitat humana té sobre el planeta. Les properes generacions ens ho agrairan.

És una pràctica que se solia limitar a mercats i a algunes botigues especialitzades. Tanmateix, Internet ha ajudat molt a popularitzar-los. El recommerce o la venda de productes de segona mà a Internet es presenta com una tendència puixant dins del comerç online. I això és una gran notícia per a la sostenibilitat.

Aquesta tendència, que ha guanyat protagonisme durant la pandèmia, contribueix a estendre l’economia circular. Les seves perspectives no poden ser més prometedores: s’estima que el recommerce creixi entre el 15 % i el 20 % anuals fins al 2026.

El recommerce segueix la lògica de l’economia circular i se centra especialment en tres de les nou erres (9 R) que la sustenten: reduir, reutilitzar i reciclar. Es tracta d’allargar al màxim la vida útil dels objectes i dels materials abans de reemplaçar-los per altres. L’objectiu últim consisteix a preservar els recursos limitats que ens ofereix el planeta.

La compravenda online de productes usats permet reduir, al mateix temps, l’ús d’aquests recursos i el volum de residus que generem. També reutilitzar productes que, d’altra manera, quedarien oblidats en un calaix o acabarien en un abocador.

En definitiva, és qüestió de tancar el cicle del consum i substituir el model lineal, basat en la màxima d’“utilitzar i llençar”. En aquest sentit, la popularització del recommerce apareix com un important revulsiu per implantar el nou model d’economia circular.

L’ús de plataformes electròniques de compravenda de productes de segona mà com Wallapop, eBay, Vibbo, Chicfy o Milanuncios ha rescatat la compravenda de productes usats d’una certa marginalitat. No només això. A més, han contribuït a popularitzar-la fins a límits insospitats.

Es tracta d’un canvi de paradigma que s’observa fins i tot en sectors tan sorprenents com el del luxe: el 35 % de les vendes d’articles, com ara rellotges d’alta gamma o joies, ja es fa online, fora de les cases de subhastes i de botigues físiques especialitzades. De fet, segons un informe de The Boston Consulting Group, la preocupació per la sostenibilitat dels béns de luxe creix cada vegada més entre els consumidors, sobretot entre els més joves.

Aquesta preferència per un consum més responsable ha animat fins i tot firmes d’alta costura a promoure els seus propis canals de venda de peces de segona mà. Tanmateix, no és exclusiva del sector del luxe. És una tendència que també s’observa a l’hora d’omplir el nostre cistell de la compra, així com a l’hora d’adquirir roba o equipament esportiu, pantalons texans o telèfons mòbils, entre molts altres productes. La sostenibilitat s’ha convertit en una de les nostres principals preocupacions a l’hora de consumir i el recommerce és una pràctica que ens pot ajudar a posar-la al centre.

Hi ha una sèrie de bones pràctiques que seran útils tant als usuaris d’aplicacions de recommerce més avançats com a aquells que es plantegen sumar-se a aquesta tendència.

– Quedar físicament: aquest és un consell aplicable tant a compradors com a venedors. Si no s’utilitzarà algun mètode que asseguri la transacció online, convé quedar físicament amb l’altra part. Així es podrà comprovar l’estat real del producte i assegurar-ne el pagament. La reunió per efectuar la transacció ha de produir-se en un lloc transitat i públic. Si és possible, convé anar-hi acompanyat.

– Evitar transaccions o transferències immediates: el millor és prendre’s el temps necessari per valorar si el producte compleix les condicions adequades, si respon a les nostres necessitats i si realment el necessitem. Algunes plataformes especialitzades retenen l’import fins que el comprador rep el producte i en verifica el bon estat.

– Revisar les valoracions: algunes plataformes disposen d’eines de valoració que permeten comprovar l’experiència d’altres compradors o venedors amb un usuari en concret. Es tracta de comentaris útils per establir el perfil de la persona amb què estem tractant i assegurar-nos que es tracta d’un perfil autèntic. Si no hi ha comentaris, sempre es pot establir una conversa online i aplicar el consell següent.

– Sentit comú: si es perceben senyals sospitosos, com ara missatges feixucs, preus massa baixos, adreces de correu estranyes o reticències a facilitar més imatges o dades sobre el producte, és millor ser prudents i descartar la transacció. És important no deixar que el desig d’adquirir un producte s’imposi al sentit comú que apliquem normalment a qualsevol compra.

El recommerce és una alternativa de consum responsable que ens ajudarà a assegurar un futur sostenible per a tots. Una meta que s’ha condensat en els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) promulgats per l’ONU i a què els ciutadans hem de contribuir. Apostar per allargar la vida útil dels objectes és una de les millors eines que tenim al nostre abast per aconseguir-ho.