La ciutat és un sistema complex que pot ser entès com una cosa semblant a un ecosistema: la matèria i l’energia entren per un dels costats, són processades dins i finalment són rebutjats els residus.

Aquest model lineal és no sostenible. Per això, el model de ciutat circular sorgeix per connectar les sortides amb les entrades, així com per canviar els processos interns a fi que això sigui viable. Què es pot fer?

Ciutats com Austin (Texas, EUA), París (França), Amsterdam (Països Baixos) o Toronto (Canadà) ja han desenvolupat iniciatives per convertir-se en ciutats circulars.

L’arribada d’aliments a les ciutats és, amb diferència, el gran flux d’entrada de materials. Eclipsa qualsevol altre flux de primera matèria. S’estima que cada espanyol consumeix uns 690 quilograms de menjar anual, un flux continu de 2 kg per càpita al dia. A aquest problema ja es va enfrontar la Roma del segle I amb el seu milió d’habitants, un repte que no només és logístic.

Poden les ciutats produir menjar local? Encara que innovacions com el cultiu vertical o els clàssics horts urbans poden ajudar, és cert que no es disposa de tecnologia per tallar els fluxos amb uns altres llocs.

És per això que val la pena posar el focus en el cultiu tan local com sigui possible, i a adobar el camp amb part dels residus orgànics urbans per compensar aquests fluxos.

És probable que, a la ciutat del futur, t’hagis de fixar en un nou concepte en el supermercat: els preus dels aliments podran incloure el seu rastre ambiental, sent més barats els locals i de temporada. També és probable que consumeixis vegetals cultivats en vertical en alguna nau dels afores.

La depuració de les aigües per a consum humà va ser un dels grans èxits de la humanitat, al costat de les clavegueres que s’emportaven els residus lluny. Avui dia aquests residus són tractats també “aigües avall” per netejar-los de deixalles. I, sovint, tornats a la ciutat.

Les Estacions Depuradores d’Aigües Residuals (EDAR) s’encarreguen d’això, i moltes ciutats ja poden recircular l’aigua per a cultius o aigua domèstica. El filtrat per osmosi i purificadores ultraviolades ajuden a netejar l’aigua, que és un bé cada vegada més escàs, l’ús del qual les ciutats han de cuidar. Per això en el futur conviurem molt més amb aigua reciclada sense adonar-nos-en, per exemple, en netejar l’habitatge o rentar el nostre vehicle.

Més complicat és el flux de residus sòlids urbans, que inclou tota mena de productes sòlids rebutjats: mobles, paper i cartó, polímers, vidres, restes orgàniques, etc.

A les ciutats circulars, el principi és la reducció del consum a través de l’ús extensiu dels materials: fer que durin més i utilitzar-los tantes vegades com sigui possible.

L’exemple clàssic és substituir les ampolles de plàstic d’un sol ús per una cantimplora metàl·lica que dura tota la vida. També s’utilitza en edificació, reformant edificis antics en comptes d’enderrocar-los per construir uns altres.

La Xina és líder absoluta en això, i ha arribat a desplaçar edificis sencers o regenerar torres residencials per evitar desaprofitar l’impacte original. Així que és probable que, a la ciutat del futur, resideixis en una casa intel·ligent erigida a principis del segle XX.

La matèria orgànica és la fracció dels residus sòlids urbans més cuidada a Europa. Sovint, els ajuntaments recullen aquests residus per a la seva valoració energètica o per a la fabricació de compostatge, que també és possible fer a casa. És la fracció més senzilla de tractar i la millor aprofitada.

En l’extrem oposat ens trobem amb la fracció més difícil de recircular: els residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE). La clau per tractar-los es troba a reduir el volum tecnològic, per un costat, i reparar i reutilitzar tots els possibles, per l’altre.

Per reduir el volum tecnològic, un gran començament és l’estandardització dels connectors USB, que evitarà la fabricació de fins a 11.000 tones de residus electrònics a l’any, segons la Comissió Europea.

Compartir sistema d’aerotèrmia comunitari en comptes de disposar d’unitats per domicili també estalviaria una quantitat ingent de recursos. Això significa que, a la ciutat circular del futur, podries utilitzar un sistema de climatització centralitzat, eficient i intel·ligent, capaç de condicionar cada part de l’edifici en funció de les condicions climatològiques o de l’hora del dia.

No només compartiries calefacció: el mateix principi s’aplica al carsharing davant el vehicle en propietat, fer ús de rentadores de la comunitat, com ocorre en molts edificis de Nova York, o disposar d’objetoteques a prop. Les objetoteques són biblioteques d’objectes compartits que és possible manllevar o llogar quan siguin necessaris. Per exemple, eines o electrodomèstics d’ús ocasional.

La circularitat urbana exigeix la reparació i reutilització de l’electrònica. Un exemple d’aquesta reutilització és l’ús de les antigues bateries dels cotxes elèctrics com a bateries domèstiques. Encara és possible donar-les-hi una segona vida abans del seu reciclat futur. Fins i tot es poden transformar cotxes de combustibles fòssils en vehicles elèctrics.

La reparació és la clau abans del reciclatge, encara que exigeix un disseny que faci fàcil obrir l’electrònica per reparar-la. Això està fora de l’abast de les ciutats, encara que poden impulsar tallers de consum conscient o en què s’imparteixin conceptes de sostenibilitat relacionats amb els dispositius.

Les ciutats tenen un rol molt important en la descarbonització de l’economia, la sostenibilitat ambiental o la protecció de la biodiversitat. La seva flexibilitat davant organitzacions regionals o nacionals els aporta més dinamisme a l’hora de canviar les polítiques.

A més, les ciutats circulars aprofitaran millor els recursos, seran més competitives i incitaran al canvi.

El Govern central ha fet pública l’agenda de convocatòries del segon semestre de l’any per optar als fons europeus Next Generation. En total, s’obriran 283 convocatòries entre juliol i desembre, que comptaran amb un pressupost d’uns 11.000 milions d’euros .

La digitalització i la transició verda seran les grans protagonistes de la segona meitat de l’any, atès que rebran gairebé un 80% dels fons.

Si fem una anàlisi del pressupost per sector, les convocatòries centrades en la transició verda rebran un 48% dels 11.000 milions totals, mentre que la digitalització optarà al 29% del total.

Els seguiran la indústria i les pime, amb un 6%;  educació i R+D+I, totes dues amb un 4% dels fons;  treball (3%);  comerç, turisme, cultura i esport (2%), i salut (1% del pressupost global).

Pimes i grans empreses seran les principals beneficiàries d’aquestes convocatòries:

• Els autònoms podran rebre uns 1.700 milions d’euros dels fons en aquesta fase.
• Les pimes, fins a uns 7.100 milions.
• Les grans empreses podran optar a aproximadament 7.000 milions d’euros.
• El sector públic podria percebre una quantitat propera a 1.700 milions d’euros.

Perquè no perdis cap detall i estiguis al dia de les principals novetats, t’oferim els punts forts de les cinc convocatòries principals del segon semestre.

Compta amb 1.000 milions d’euros de pressupost i se centra en els segments II i III per a empreses de menys de 10 treballadors. El seu objectiu és subvencionar l’adopció de solucions de digitalització disponibles en el mercat, proveïdes per agents digitalitzadors.

El programa permetrà a petites empreses, microempreses i persones en situació d’autoocupació digitalitzar-se mitjançant la subvenció de solucions de digitalització, que ofereixen els agents digitalitzadors adherits al programa.

Disposarà de 400 milions d’euros  de pressupost. Són ajudes per a la millora de la competitivitat, la sostenibilitat i la traçabilitat de la indústria agroalimentària i de la seguretat alimentària i estan destinades a empreses, incloses les pimes.

Si vols saber més detalls, t’oferim les set claus per participar en aquesta primera convocatòria oberta en el PERTE agroalimentari.

Amb un pressupost de 200 milions d’euros , aquesta convocatòria està dissenyada per reduir les pèrdues de proveïment, depuració, reutilització, digitalització del cicle urbà de l’aigua, establiment de sistemes urbans de drenatge sostenible i millores en la gestió del cicle hidrològic.

Entre els destinataris finals  es troben comunitats autònomes i organismes que hi depenen, entitats locals territorials, corporacions de dret públic, consorcis, mancomunitats, empreses públiques o concessionàries, heretaments i comunitats d’aigües, comunitats d’usuaris o altres organismes semblants.

Amb 195 milions d’euros de pressupost, aquesta convocatòria se centrarà en ajudes per a projectes d’hidrogen renovable en el marc de les waves habilitades per la Comissió Europea en l’IPCEI de l’H₂.

Els destinataris finals  seran empreses (incloses pimes), agrupacions empresarials i autònomes.

Dotada de 192 milions d’euros  de pressupost, pretén fomentar l’economia circular en l’àmbit de l’empresa. Seran ajudes en règim de concurrència competitiva destinades a empreses, entitats d’economia social i agrupacions de les anteriors.

Si tens un projecte que creus que pot rebre finançament a través dels fons europeus Next Generation, pots visitar l’espai Next Generation dins  caixabank.es o consultar el cercador d’ajudes de CaixaBank i Minsait, on podràs trobar totes les convocatòries obertes i determinar quina s’ajusta més a les teves necessitats.

El reciclatge de productes és un pas crític i indispensable de l’economia circular. Després de reduir la necessitat d’elements materials i reutilitzar aquells que no poden ser substituïts per solucions de menor impacte, el reciclatge al 100 % és un punt obligatori. Algunes marques ja utilitzen com a primeres matèries objectes obsolets, mentre que altres reciclen la totalitat dels seus productes.

La roba pot reciclar-se quan és impossible donar-la pel fet que la peça està irremeiablement danyada. Per estalviar en primeres matèries, atès que és més barat reciclar que produir novament amb primeres matèries, moltes marques recullen roba usada. Isabel Marant, Mango, H&M, Intimissimi o Zara es troben entre elles, i algunes fins i tot fan descomptes per quilos lliurats.

Molts dels polímers (plàstics) que s’utilitzen en el dia a dia no poden ser reciclats químicament. La mateixa Federació Espanyola de la Recuperació i el Reciclatge parla sobre els límits de pràcticament tots els tipus de plàstic. Però molts sí poden ser triturats i premsats per fabricar mobles infantils d’alta durabilitat i infinitament reciclables. És el cas d’ecoBirdy.

La mineria necessària per fabricar tecnologia mòbil té un enorme impacte ambiental. És per això que algunes marques com Orange recullen aquests dispositius per donar-los una segona vida o reciclar-los. Vodafone ofereix descomptes si els dones un mòbil antic, i marques com Zonzoo directament permeten vendre el terminal usat a canvi de diners en efectiu.

Per fabricar pasta de paper fa falta cel·lulosa (almenys si es parla de paper convencional, ja que també existeix el paper de pedra que no utilitza ni arbres, ni aigua, ni clor) i per a això sol ser freqüent la tala d’arbres. Però algunes empreses, com NewspaperWood, estan reciclant periòdics per fabricar fusta amb què muntar mobles. El cicle invers. I és rendible.

Alguns polímers que sí poden ser reciclats, com el PET o el HDPE, acaben a l’oceà, danyant l’ecosistema amb la seva dissolució a microplàstics. Això sí, cada vegada és més freqüent que algunes companyies “pesquin” residus de l’oceà i fabriquin amb ells teixits sintètics amb què, al seu torn, fabricar calçat. És el cas de les marques Rothy’s i Everlane, Inditex, 4ocean, Parley o Adidas, entre moltes altres.

Molt poques marques poden demostrar ser completament neutres en carboni, tenir un cicle de producció circular gairebé en exclusiva i generar zero deixalles. És el cas de Looptworks, una marca que utilitza objectes abandonats per confeccionar tota mena de teixits —per a roba, motxilles, sabatilles o mascaretes—, repara els seus productes i no genera pràcticament residus.

El 2018, 250 empreses que en aquella època representaven el 20 % de la producció d’embalatges plàstics del món es van comprometre a què el 2025 el 100 % dels seus productes utilitzarien únicament plàstics reutilitzables, reciclables o convertibles en compostatge. Té darrere la Fundació Ellen MacArthur per la circularitat i ONU Medi Ambient auditarà cada 18 mesos.

Els teixits, el paper o els polímers són fàcils de reciclar i conformar nous materials. No així els materials amb què es fabriquen elements òptics com les lents de les ulleres. Tanmateix, empreses com a Parafina han estat capaces de convertir residus plàstics i d’altres en la primera matèria de les seves ulleres 100 % reciclades i reciclables, tant la muntura com el vidre. Altres marques com Dick Moby fabriquen ulleres que després és possible compostar

El 2019, CaixaBank va ser pionera a dispensar targetes bancàries fabricades a base de midó de blat de moro i biomassa, de manera que el resultat fos una targeta de baix impacte que, a més, pogués ser biodegradable. Aquest material rep el nom de PLA (àcid polilàctic) i és un tipus de bioplàstic o biopolímer que no prové del petroli.

L’asfalt té una fosca marca en el passat i que s’utilitzi principalment per fer carreteres no el millora. Tanmateix, el mateix asfalt pot pavimentar carrils exclusius per a bicicletes i utilitzar per a això pneumàtics vells o cartutxos d’impressora. Això és el que fan universitats com la Politècnica de Madrid o empreses com Close the Loop, respectivament.

El pes de les restes d’origen orgànic en el total d’escombraries que generem és enorme. Es calcula que aproximadament el 37 % dels residus municipals són residus orgànics. O, dit d’una altra manera: són compostables. D’aquests residus, aproximadament el 17 % s’arriba a compostar, segons la Xarxa Espanyola de Compostatge (REC).

El compostatge és un procés que transforma residus orgànics en compostatge, que és un tipus d’adob que aporta nutrients a la terra. Elements com restes de menjar, verdures crues, pòsits de cafè, fulles de te, clofolles d’ou o la pols de l’aspiradora són compostables.

Per calibrar la importància del compostatge, cal tenir en compte que la qualitat dels sòls —incloent-hi els dels horts urbans, els jardins, les zones arbrades o els testos— és clau perquè la vegetació creixi de manera saludable.

En aquest sentit, el compostatge és un tipus de matèria que reemplaça els fertilitzants inorgànics i, per tant, redueix l’impacte ambiental que suposa mantenir la vegetació. Dit d’una altra manera, compostar ens ajuda a mantenir els sòls fèrtils per produir aliments, alhora que redueix la petjada de carboni associada a aquesta producció.

El compostatge a casa d’aquests residus ens pot ajudar, entre altres coses, a reiniciar el cicle de la nostra pròpia alimentació i reduir la nostra petjada de carboni.

Per fer-lo, hem de tenir un compostador domèstic i un espai airejat i fresc. Pot ser un jardí, un espai comú al pati d’una comunitat o, fins i tot, una terrassa. Els compostadors urbans domèstics són una espècie d’armaris d’uns 80 x 80 x 100 cm, aproximadament.

Hi ha persones que composten al seu pis amb vermicompostadors amb cucs vermells, o d’altres que s’organitzen per fer compostatge a nivell comunitari, les instruccions detallades del qual recull aquesta guia pràctica. També s’acostuma a fer en centres educatius, i és molt freqüent a nivell municipal o supramunicipal.

El primer pas per poder compostar a casa és tenir un compostador i espai per posar-lo, preferiblement, en un lloc sense llum solar directa o amb ombra. Es recomanen solucions comercials de plàstic per la seva facilitat per netejar-les i evitar embrutar les cases, encara que també es poden construir amb malla o palets si tenim un jardí.

La matèria orgànica es posa al compostador per la part superior, tenint sempre en compte que hi ajuda cobrir-la amb fulles o material més antic, i es barreja bé. Això ajuda a evitar males olors i la presència d’animals.

Aquesta fase dura aproximadament dues setmanes, i és normal que la temperatura augmenti o veure com el compostador comença a emanar vapor d’aigua.

La temperatura del compostador s’eleva de manera notable (70 °C) a mesura que, als microorganismes mesòfils de l’interior (els que es desenvolupen a temperatures d’entre 20 i 45 °C), els desplacen els termòfils (a partir de 45 °C).

És en aquesta fase quan es produeix la descomposició. La matèria allibera compostos com el CO2 i consumeix oxigen; per aquesta raó, és imprescindible que estigui airejat durant setmanes. El volum decreix de manera apreciable, cosa que permet fer-hi noves aportacions de restes orgàniques.

En aquesta fase els organismes mesòfils es reactiven a mesura que es redueix la temperatura del compost. La matèria orgànica s’ha transformat gairebé en la seva totalitat i es comencen a degradar la cel·lulosa i la lignina, un dels polímers que formen les plantes. Es redueix la demanda d’oxigen, però la ventilació continua sent clau.

És la fase més llarga i exigeix períodes de temps llargs a temperatura ambient. En funció de la temperatura, entre tres i nou mesos. Aquest compostatge ja es pot anar recollint com a producte final per abonar o per anar cobrint nous abocaments per la part superior.

El compostatge suposa una alternativa viable i necessària per reduir la petjada de carboni davant de sistemes com el dipòsit a l’abocador o la incineració de residus, que no són particularment sostenibles.

Les dades són molt eloqüents: tractar un quilo de residus orgànics en un abocador suposa l’emissió de 46,15 g de diòxid de carboni equivalent (CO2e) i, incinerar-lo, 34,39 g de CO2e.

El compostatge a casa o en un compostador comunitari d’un hort urbà només emet el diòxid de carboni del procés natural de descomposició, és a dir: la seva petjada de carboni és pràcticament nul·la. Les raons? Que ni tan sols cal transportar el residu, que es tracta in situ. Ni tampoc l’adob resultant, que s’utilitza al mateix lloc on es genera. I, a més, estalvia les emissions associades a la generació d’altres fertilitzants.

A Espanya, la pràctica del compostatge a casa cada vegada està més estesa, així com el compostatge comunitari, amb una petjada de carboni que també és molt reduïda. El març de 2016, la ciutat de Madrid va presentar Madrid Agrocomposta, un projecte temporal que va aconseguir recuperar en pocs mesos 17,5 tones de residus orgànics.

No va ser un cas aïllat. El mateix any, la Comarca de Pamplona va iniciar la seva activitat de compostatge, i amb prou feines un any després, una desena de pobles d’Alacant es van sumar a la iniciativa.

Barris i districtes de tot Espanya van llançar els seus projectes pilot per aquelles dates. Hortaleza (Madrid), la Sagrada Família (Barcelona) o Deusto (Bilbao) en són només uns quants exemples. Només a Catalunya, el 2019, prop de 400 municipis disposaven de 26.000 compostadors actius.

A Europa, països com Àustria, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos, Lituània o la regió belga de Flandes són els que generen més compostatge a partir de residus orgànics per habitant.

Tots tenen, a més, una llarga trajectòria en el reciclatge d’aquest tipus de deixalles.

Quan es parla de sostenibilitat, es recorre a un immens catàleg de grans idees i iniciatives multidisciplinàries. I a vegades, hi ha coses que passen inadvertides i que, tanmateix, alberguen insospitades possibilitats en el respecte envers el nostre entorn.

És el cas de l’humil, insignificant (i molt espanyol) pinyol d’oliva, que s’ha convertit en un singular referent de l’economia circular. Un recurs biosostenible del qual estan naixent sorprenents projectes industrials no invasius, i fins i tot propostes gastronòmiques.

El pinyol d’oliva, que anys enrere es coneixia com la vulgar deixalla de l’oliva, avui és un producte de consum d’interès general. Segons algunes estimacions del Ministeri d’Agricultura, cada any es recullen al nostre país prop de mig milió de tones d’oliva de taula i 1,3 tones d’oliva per elaborar oli.

Aquests són alguns exemples de la seva utilitat i projecció.

El pinyol d’oliva és una magnífica font de combustible gràcies als seus greixos, baixa humitat i capacitat calorífica. Ideal per a les calderes i estufes de calefacció que funcionen amb biomassa, el pinyol d’oliva ha passat de ser un residu a una font d’energia que emet molt menys CO2 que el gas natural o el gasoil i és fins a un 70 % més eficient.

A més, ajuda a aconseguir un son reparador, ja que s’ha experimentat amb èxit en el farcit de coixins, i fins i tot per evitar malalties musculars en forma de sacs tèrmics que apliquen una calor neta.

Una de les peculiaritats del pinyol d’oliva és que és altament resistent als fongs i bacteris. A més, la seva capacitat d’absorció és una eina eficaç per a la descontaminació d’aigües residuals (a través d’un procés dit biosorció). La Universitat de Granada va ser pionera en aquesta tècnica, que va aconseguir utilitzar els ossos fins a nou cicles de descontaminació de residus abocats a l’aigua.

Tècnics de l’Escola Tècnica Superior d’Edificació han dissenyat un sistema per carbonitzar el pinyol d’oliva i utilitzar-lo en la construcció d’edificis. Parlem d’un material lleuger i flexible que s’ajusta com un guant alsexigents patrons tècnics de la construcció, sense oblidar que també és un magnífic aïllant acústic i tèrmic.

Marques d’automoció ja utilitzen pigments del pinyol d’oliva per tintar tapisseries dels vehicles, evitant la generació de residus tòxics en la fabricació de tints, a més d’obtenir un pigment biodegradable.

Una petita explotació de la Sierra Morena de Jaén ha obtingut el premi al millor formatge del món. Un producte artesanal i ecològic cent per cent que té la peculiaritat que utilitza el pinyol d’oliva en el procés de final de maduració.

Un humil negoci que ha donat la volta al món. També s’està experimentant en l’extracció de llavors del pinyol de l’oliva per a l’elaboració de farines, amb un alt contingut en fibra i omega-3.

Aquesta idea d’utilitzar el pinyol d’oliva en la gastronomia ja va passar pel cap d‘Ángel León, conegut com El Xef del Mar, que des de 2008 utilitza el pinyol d’oliva a les seves cuines per al fumat dels seus productes.

Cada vegada són menys els considerats com a deixalles alimentàries dels quals no es pugui treure partit. I el pinyol d’oliva és un exemple claríssim que una cosa tan simple pot convertir-se en un producte d’extraordinàries possibilitats per a la millora de la vida dels ciutadans.

Passa sovint. Veus un aparador, sents un enamorament sobtat, entres a la botiga i en surts amb unes sabates que potser ni arribes a estrenar. O compres una peça dissenyada segons l’última tendència que només et posaràs una temporada. És un concepte de la moda que cada any té un preu molt alt per al planeta. Per això convé substituir-lo per un altre, el de la moda responsable, que aposta per una relació més sostenible amb el que ens posem.

És una pràctica que se solia limitar a mercats i a algunes botigues especialitzades. Tanmateix, Internet ha ajudat molt a popularitzar-los. El recommerce o la venda de productes de segona mà a Internet es presenta com una tendència puixant dins del comerç online. I això és una gran notícia per a la sostenibilitat.

Aquesta tendència, que ha guanyat protagonisme durant la pandèmia, contribueix a estendre l’economia circular. Les seves perspectives no poden ser més prometedores: s’estima que el recommerce creixi entre el 15 % i el 20 % anuals fins al 2026.

El recommerce segueix la lògica de l’economia circular i se centra especialment en tres de les nou erres (9 R) que la sustenten: reduir, reutilitzar i reciclar. Es tracta d’allargar al màxim la vida útil dels objectes i dels materials abans de reemplaçar-los per altres. L’objectiu últim consisteix a preservar els recursos limitats que ens ofereix el planeta.

La compravenda online de productes usats permet reduir, al mateix temps, l’ús d’aquests recursos i el volum de residus que generem. També reutilitzar productes que, d’altra manera, quedarien oblidats en un calaix o acabarien en un abocador.

En definitiva, és qüestió de tancar el cicle del consum i substituir el model lineal, basat en la màxima d’“utilitzar i llençar”. En aquest sentit, la popularització del recommerce apareix com un important revulsiu per implantar el nou model d’economia circular.

L’ús de plataformes electròniques de compravenda de productes de segona mà com Wallapop, eBay, Vibbo, Chicfy o Milanuncios ha rescatat la compravenda de productes usats d’una certa marginalitat. No només això. A més, han contribuït a popularitzar-la fins a límits insospitats.

Es tracta d’un canvi de paradigma que s’observa fins i tot en sectors tan sorprenents com el del luxe: el 35 % de les vendes d’articles, com ara rellotges d’alta gamma o joies, ja es fa online, fora de les cases de subhastes i de botigues físiques especialitzades. De fet, segons un informe de The Boston Consulting Group, la preocupació per la sostenibilitat dels béns de luxe creix cada vegada més entre els consumidors, sobretot entre els més joves.

Aquesta preferència per un consum més responsable ha animat fins i tot firmes d’alta costura a promoure els seus propis canals de venda de peces de segona mà. Tanmateix, no és exclusiva del sector del luxe. És una tendència que també s’observa a l’hora d’omplir el nostre cistell de la compra, així com a l’hora d’adquirir roba o equipament esportiu, pantalons texans o telèfons mòbils, entre molts altres productes. La sostenibilitat s’ha convertit en una de les nostres principals preocupacions a l’hora de consumir i el recommerce és una pràctica que ens pot ajudar a posar-la al centre.

Hi ha una sèrie de bones pràctiques que seran útils tant als usuaris d’aplicacions de recommerce més avançats com a aquells que es plantegen sumar-se a aquesta tendència.

– Quedar físicament: aquest és un consell aplicable tant a compradors com a venedors. Si no s’utilitzarà algun mètode que asseguri la transacció online, convé quedar físicament amb l’altra part. Així es podrà comprovar l’estat real del producte i assegurar-ne el pagament. La reunió per efectuar la transacció ha de produir-se en un lloc transitat i públic. Si és possible, convé anar-hi acompanyat.

– Evitar transaccions o transferències immediates: el millor és prendre’s el temps necessari per valorar si el producte compleix les condicions adequades, si respon a les nostres necessitats i si realment el necessitem. Algunes plataformes especialitzades retenen l’import fins que el comprador rep el producte i en verifica el bon estat.

– Revisar les valoracions: algunes plataformes disposen d’eines de valoració que permeten comprovar l’experiència d’altres compradors o venedors amb un usuari en concret. Es tracta de comentaris útils per establir el perfil de la persona amb què estem tractant i assegurar-nos que es tracta d’un perfil autèntic. Si no hi ha comentaris, sempre es pot establir una conversa online i aplicar el consell següent.

– Sentit comú: si es perceben senyals sospitosos, com ara missatges feixucs, preus massa baixos, adreces de correu estranyes o reticències a facilitar més imatges o dades sobre el producte, és millor ser prudents i descartar la transacció. És important no deixar que el desig d’adquirir un producte s’imposi al sentit comú que apliquem normalment a qualsevol compra.

El recommerce és una alternativa de consum responsable que ens ajudarà a assegurar un futur sostenible per a tots. Una meta que s’ha condensat en els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) promulgats per l’ONU i a què els ciutadans hem de contribuir. Apostar per allargar la vida útil dels objectes és una de les millors eines que tenim al nostre abast per aconseguir-ho.

A l’hora de complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), amb els quals s’han compromès països de tot el món per cuidar el futur del planeta i dels seus habitants, és indispensable donar una segona vida als objectes i materials. Reutilitzar-los quan sigui possible per allargar la seva vida útil i, quan sigui impossible, reciclar-los de manera adequada perquè els seus components puguin servir de base per a futures aplicacions. És a dir, fomentar l’economia circular.

Aquests últims anys s’han vist tota mena d’innovacions en aquesta línia: carreteres construïdes utilitzant pneumàtics triturats com a material per a l’asfalt, tecnologia fabricada amb components 100 % reciclats, targetes de crèdit biodegradables o roba de tenis fabricada amb fil procedent del reciclatge de cordes de raqueta. Així està canviant la indústria.

Fa uns anys, naixia a Girona Infinite Athletic, fundada per tres socis. No gaire abans, un d’ells havia anat a comprar una raqueta i va preguntar sobre la possibilitat d’adquirir-ne una amb materials reciclats; com que no n’hi havia, «va posar fil a l’agulla». Ara, aquesta empresa utilitza cordatges vells per fabricar un polímer.

D’aquest polímer se’n poden trenar fils amb els quals fabricar teixit nou. El resultat? Fabriquen samarretes de polièster orientades al tenis completament reciclades que es poden reciclar novament fins a catorze vegades. I aquesta història no és única.

El 2021, El Corte Inglés anunciava una línia de roba de bany fabricada amb polièster reciclat; i el circulose, el material tèxtil fabricat a partir de residus tèxtils previs, té cada vegada més presència gràcies a l’empresa Re:newcell, precursora de la idea.

Les vies asfaltades, com les carreteres o autopistes, tenen, pels seus components, extensió i ús, un impacte enorme sobre el medi ambient. L’extracció de materials, l’impacte de l’obra i el seu manteniment, la segmentació d’ecosistemes i fins i tot el fet que elevin la temperatura local perquè retenen l’escalfor de la irradiància solar són problemes ambientals greus.

És per això que el sector sempre està cercant alternatives als materials convencionals. Aquests materials alternatius, tot i que d’alt impacte, ja són força més sostenibles que els utilitzats fa unes dècades. Una de les alternatives és construir fent servir com a base de l’asfalt materials reciclats, com ara residus de la construcció, pneumàtics i fins i tot mascaretes.

Fa dècades que s’utilitzen pneumàtics en la fabricació d’asfalt, però aquests últims anys el seu percentatge ha augmentat, atès que, a més d’un impacte ambiental menor, aporten propietats interessants al ferm. Entre altres, poden millorar l’adherència, amb la qual cosa augmenta la seguretat; reduir el perillós hidroplanatge, o millorar la fricció i, així, reduir les emissions de carboni dels vehicles.

A mitjan 2020 naixia a Espanya la primera targeta 100 % reciclada: la Visa&Pay de CaixaBank. Aquestes targetes s’havien fabricat amb PVC reciclat. El que en el seu moment havia constituït material d’obra, recobriment en electrònica o embellidors d’automòbils, ara tenia una segona vida.

Naixia una nova tendència circular, que el 2021 agafava una nova direcció: les targetes de material PLA, o àcid polilàctic, un polímer biodegradable derivat del midó de blat de moro. Durant el 2021, CaixaBank espera fabricar el 85 % de les seves targetes amb material circular.

El març del 2021 es va publicar a Kickstarter el projecte Gomi Speaker, que pretén fabricar altaveus amb materials 100 % reciclats. Alguns, de fet, directament reutilitzats. La carcassa es fabricarà amb polímer reciclat de bosses rebutjades i les bateries provenen de bicicletes elèctriques fetes malbé. Aquest últim punt és clau, ja que les bateries poden ser especialment contaminants.

Dos mesos després, el projecte obtenia el capital necessari per iniciar el seu camí després d’un suport elevat, atès que va aconseguir recaptar més de 37.000 lliures esterlines. Aquesta mena de projectes són relativament freqüents en pàgines de crowdfunding i tenen cada cop més èxit. Els que actualment són projectes pilot seran la base d’una economia circular.

Les impressores 3D ja han aconseguit accedir al mercat de la fabricació de la mà d’HP i Ford. Aquestes dues empreses han signat un conveni per utilitzar els residus del material d’impressió 3D per fabricar abraçadores per a conductes de combustible.

Aquestes peces no s’imprimiran en 3D, sinó que es fabricaran mitjançant el conegut i clàssic mètode d’injecció i tindran com a destí camionetes de la marca. A més de reciclades, destaca que aquestes peces són un 7 % més lleugeres i un 10 % més assequibles en la seva producció.

Encara que alguns d’aquests projectes no eliminen del tot l’impacte de la seva activitat, sí que treballen activament per reduir-lo any rere any. És el primer pas cap a un futur en què podrem gaudir d’un bon nombre de sectors d’activitat sense petjada mediambiental.

La majoria de les empreses, a causa de la seva activitat, generen material en desús que acaba emmagatzemat en algun lloc. Aquesta acumulació, a més del cost d’emmagatzematge, suposa un malbaratament de recursos, atès que altres empreses, societats o persones particulars podrien utilitzar aquests objectes.

Reduir, reutilitzar i reciclar, en aquest ordre d’aplicació, són tres principis clau a l’hora de minimitzar l’impacte ambiental d’una empresa. De manera que, abans d’eliminar els objectes sobrants a través dels diferents punts verds, convé posar-los a disposició de qui encara els pugui aprofitar.

Per motius tan variats com un trasllat d’oficines, l’auge del teletreball, un canvi d’activitat o causes d’aquesta índole, sovint les empreses acumulen material d’oficina, com ara taules i cadires que han deixat de ser ergonòmiques, pantalles per a les quals s’ha trobat un substitut de mida més gran o dispositius informàtics que han quedat relegats a l’oblit un cop reemplaçats.

Tot aquest equipament tendeix a acumular-se en alguna habitació buida, fet que suposa un cost econòmic. Impressores, mobles, cables, tauletes tàctils, carpetes… Tot això també suposa un cost ambiental gens menyspreable quan el material finalment es recicla al cap d’uns anys. La solució òptima? Vendre o donar aquest material perquè altres persones puguin utilitzar-lo abans de reciclar-lo.

A través de la seva iniciativa ReUtilitza’m, CaixaBank impulsa la col·laboració amb entitats socials que poden donar sortida a aquest material en desús i, així, allargar la vida útil dels objectes i reduir l’impacte ambiental. D’aquesta manera, s’evita la fabricació d’un objecte equivalent en un altre lloc i, a més, es facilita que persones amb pocs recursos hi puguin accedir.

Al món empresarial hi ha molts tipus d’equips de protecció individual (EPI), últimament coneguts pels equips mèdics que tracten la COVID-19. Alguns, com les mascaretes, els guants o les peces rebutjables per protegir-se de patògens o químics, no es poden reutilitzar. Però n’hi ha molts d’altres que sí que poden tenir una segona vida si els utilitzen persones particulars.

És el cas del calçat de seguretat, que es fa servir en tota mena de sectors: des de l’industrial en fàbriques fins als tècnics de telecomunicacions que pugen a terrats i torres. A Espanya, l’ús professional d’aquest calçat es regula mitjançant diversos reials decrets. Un dels aspectes que criden l’atenció entre tota aquesta normativa és que les botes tenen una “data de caducitat”, a partir de la qual es consideren insegures per a activitats professionals.

A més, per diverses circumstàncies, aquest material queda sovint sense ús, per exemple, si un empleat canvia d’empresa. Tanmateix, des del punt de vista del calçat, una bota “caducada” o que no porti els cordons homologats pot no servir per al seu ús professional, però continua sent una peça de vestir vàlida per a un particular. També és així per a elements com ara guants de treball, jaquetes, ulleres i altres estris que es poden utilitzar fora de l’àmbit laboral, per exemple, per protegir-se quan es fan petites reparacions domèstiques o tasques de jardineria a casa.

Són equips que encara poden tenir una segona vida, per exemple, a través de la donació. El benefici és doble: per una banda, s’eliminen els costos econòmics i ambientals associats al seu emmagatzematge i, per l’altra, s’estrenyen llaços amb la comunitat amb què conviu l’empresa.

Les botigues de segona mà, sobretot les que consisteixen en plataformes de venda online a través d’apps, poden ser molt interessants per a autònoms, microempreses o pimes en què petites quantitats econòmiques suposen una diferència important o on hi ha temps d’inactivitat laboral dins la jornada. En el cas de les empreses mitjanes o grans, convé estudiar si el temps que requereix la venda d’objectes un a un resulta rendible o no.

Això passa perquè aquestes aplicacions exigeixen una certa quantitat de temps per pujar l’objecte a la plataforma, negociar amb possibles compradors o fins i tot quedar-hi per fer la venda. Això fa que, en certes ocasions, no resulti rendible vendre un objecte per pocs euros. Això sí, sempre hi ha la possibilitat d’anar a botigues de segona mà físiques amb molts objectes i demanar una taxació. La quantitat econòmica recuperada no serà tan elevada, però a canvi s’hi haurà d’invertir molt menys temps.

Una alternativa a aquests mecanismes de venda és la donació directa. És tan senzill com gravar un vídeo per pujar-lo a xarxes socials de barri o locals i habilitar un dia de portes obertes perquè qui necessiti una cadira, unes botes o una pantalla pugui anar-les a buscar sense cost. Això pot ajudar a buidar ràpidament una part important del material acumulat.

Pel que fa al material per al qual no és viable una segona vida o que costa de col·locar, val la pena considerar, ara sí, el seu reciclatge. La majoria dels ajuntaments tenen punts verds on lliurar mobiliari o electrònica. Eliminar cada residu segons la seva fracció corresponent també ajuda a conservar el medi ambient.

Reutilitzar, reparar, reciclar. Són les conegudes com les “tres erres” (3 R), que resumeixen l’economia circular. Fa temps que estem familiaritzats amb aquestes paraules, sobretot des que la Unió Europea (UE) va decidir que aquest paradigma serà el pilar sobre el qual construirem el nostre futur. El 2015, la UE va establir un pla d’acció amb més de cinquanta mesures que ens permetran “tancar el cercle”, és a dir, passar d’un model de consum d’articles d’un sol ús a un altre que preservi al màxim el cicle de vida dels productes.

El principi de l’economia circular és senzill: si alguna cosa és valuosa, aquest valor s’ha de preservar tot el temps que sigui possible per evitar que el sistema d’un sol ús ens empobreixi a tots. Aquest principi suposa, entre altres qüestions, redescobrir i valoritzar novament el potencial d’un producte usat que, d’entrada, en un altre sistema, es rebutjaria. Aquí és precisament on entren en joc totes aquestes paraules que comencen per erra i que cada cop integrem més tant en els nostres actes de consum com en la producció de nous béns.

Fer aquest canvi d’un model de consum i rebuig a un altre de circular no és una tasca senzilla. Requereix esforços importants en innovació i inversió que permetin que un producte continuï oferint valor fins i tot quan hagi arribat al final del seu primer cicle de vida. Per tal que aquests esforços no siguin en va, és molt important establir uns fonaments sobre els quals puguin prosperar. És a dir, cal desxifrar la fórmula que hi ha al darrere de l’economia circular.

La Càtedra CaixaBank de Responsabilitat Social Corporativa del IESE va publicar fa poc un informe que tracta, precisament, sobre la revolució que suposa l’economia circular en el nostre sistema econòmic. Hi apareix la fórmula d’aquest nou model de producció i consum, que se sustenta sobre “nou erres” (9 R), una sèrie d’estratègies formulades pel Grup d’Experts en Finançament de l’Economia Circular de la Comissió Europea.

Aquestes 9 R constitueixen l’autèntica fórmula de l’economia circular i, per tant, una guia clara sobre la qual Administració, empreses i fins i tot ciutadans poden orientar els seus esforços.

1.- Rebutjar: aquesta erra consisteix, bàsicament, a renunciar a certs productes o a parts d’aquests que ja no siguin necessaris, o bé redefinir-los de manera que ja no calgui produir-los. Un exemple senzill és la factura electrònica, que fa innecessari utilitzar paper per consultar-la o arxivar-la.

2.- Repensar: aquesta estratègia potencia que les empreses transfereixin serveis als consumidors en comptes de la propietat sobre un producte. Es tracta d’una actitud fonamental en l’economia col·laborativa o sharing economy.

L’informe de la Càtedra CaixaBank de Responsabilitat Social Corporativa del IESE cita un exemple molt il·lustratiu del Fòrum Econòmic Mundial: les rentadores de gamma alta. Resulta que, si durant vint anys deixem de comprar cinc rentadores de 2.000 cicles i en lloguem una de 10.000, ens estalviaríem 180 kg d’acer i 2,5 tones de diòxid de carboni.

3.- Reduir: en aquest cas, es tracta de disminuir tant com sigui possible el consum de recursos tant en la fabricació com en l’ús d’un producte. Això només s’aconsegueix a través de l’eficiència, que ha d’estar present des del moment del disseny i fins a la seva utilització.

En el cas de l’eficiència energètica, no només és responsabilitat del fabricant del producte, que ha d’apostar-hi tant en el seu procés de fabricació com a l’hora de definir-ne l’ús. També els consumidors l’han de tenir en compte tant a l’hora de triar productes energèticament eficients com a l’hora de fer-los servir. Per exemple, no n’hi ha prou de triar el bullidor d’aigua més eficient de la botiga i que millor s’adequa a la nostra cuina, sinó que, a més, cada cop que el fem servir hem de bullir només l’aigua que realment necessitem.

4.- Reutilitzar: si un producte es troba en bones condicions i compleix la seva funció original, s’ha de continuar fent servir.

Aquest és un dels principis més potents de l’economia circular, inherent als tradicionals mercats de segona mà, que ara tenen fins i tot versions que caben al nostre smartphone. També en iniciatives com Loop, un projecte pilot a França, el Regne Unit i els Estats Units que fabrica envasos reutilitzables per a empreses de gran consum, els recull a casa de l’usuari un cop consumit el seu contingut, els renta i els torna a emplenar, tal com explica l’informe de la Càtedra CaixaBank de Responsabilitat Social Corporativa del IESE.

5.- Reparar: arreglar un producte defectuós perquè continuï tenint el seu ús original és una altra de les grans claus de l’economia circular.

En aquest sentit, l’informe destaca que una estandardització més gran de les peces i components en sectors com l’electrònica, bateries i automoció ajudaria a fer realitat el dret a reparar dels ciutadans europeus. Si hi ha més disponibilitat de peces, no caldrà, per exemple, descartar tot un electrodomèstic simplement perquè s’ha avariat un component i no hi ha recanvis disponibles.

6.- Restaurar: la diferència entre aquesta estratègia i l’anterior és que la reparació es destina a productes que es troben dins el seu primer cicle de vida. En canvi, la restauració consisteix a posar al dia un producte que ja ha superat aquest llindar.

En aquest context, l’informe cita el cas d’una empresa francesa que recull materials sanitaris fets malbé, com ara llits d’hospitals o cadires de rodes, els avalua i decideix si són aptes per restaurar-los o si convé desmantellar-los per reciclar els seus components en altres productes. Un cop restaurats o reciclats, es posen de nou a la venda al 30% o al 50% del preu del producte original, amb una garantia d’un any.

7.- Refabricar: es tracta de recollir un producte, analitzar-ne l’estat, desmuntar-lo, recondicionar i canviar components, tornar-lo a muntar, comprovar-ne el grau de qualitat i revendre’l amb una etiqueta de quasi nou.

8.- Redefinir: aquesta és una de les estratègies que donen una nova vida als productes quan estan desgastats o que compleixen una funció que ja ha quedat obsoleta. Hi ha un exemple molt clar i intuïtiu de redefinició, que es va donar al principi de la pandèmia de la COVID-19: l’enginy que va dur molts ciutadans a fer servir roba vella o draps de cuina com a mascaretes davant l’escassetat d’aquests productes durant la primera onada.

9.- Reciclar: bàsicament, consisteix a recuperar material de residus que es puguin processar novament en la fabricació de productes, materials o substàncies nous. Aquesta és una de les erres més conegudes, però no és tan sostenible ni rendible com les anteriors, tal com subratlla l’informe, o sigui que cal considerar-la, en termes generals, com l’última opció.

Cada cop hi ha més empreses que apliquen idees de l’economia circular per transformar-se i aprofitar els avantatges que aporta aquest nou model. Tanmateix, arribar a aquest punt requereix identificar els productes, serveis i processos als quals es poden aplicar alguna de les 9 R, així com els actors que intervindran en les accions que es vulguin implementar.

En un seminari web organitzat per la Càtedra CaixaBank de Responsabilitat Social Corporativa del IESE, dues empreses comparteixen la seva experiència en la implantació de polítiques d’economia circular. Una —Mercadona— ho fa com a exemple d’una gran companyia consolidada que s’adapta a aquest nou model. L’altra —Twin&Chic—, com a petita empresa tèxtil que neix amb el paradigma circular a l’ADN.

Tal com explica en la seva intervenció Alina Puig, responsable de Relacions Externes i RSE a Mercadona, la cadena identifica cinc actors en el seu Model responsable: client, treballador, proveïdor, societat i capital. També fixa un objectiu: aconseguir una cadena agroalimentària sostenible.

En el cas de Mercadona, la companyia ha implantat estratègies d’economia circular en diversos fronts. Un és la logística sostenible: “Disposem d’un pool d’envasos reutilitzables, apilables i fàcils de transportar per dur els productes a la botiga”, destaca Alina Puig. A més, els productes no aptes per a la venda es destinen al seu ús per a animals i tots els embalatges de la cadena reben una segona vida. “Els transformem en envasos o bosses de plàstic”, indica l’experta.

La transformació del model de botiga de Mercadona també aporta un estalvi energètic del 40%, segons Puig. També s’ha implantat la coneguda com a estratègia 6.25 per reduir l’ús de plàstic, que inclou accions com ara eliminar l’ús de bosses de plàstic d’un sol ús a totes les seccions, reduir el plàstic utilitzat en els seus envasos i fins i tot informar els clients sobre com afavorir el reciclatge des de casa, entre altres accions. “Es tracta de reduir l’ús de plàstic, no d’eliminar-lo”, assenyala Puig. “És un material molt valuós precisament perquè ajuda a allargar la vida útil de molts productes alimentaris”.

Les petites i mitjanes empreses són fonamentals en la transformació de l’economia cap a un model circular. Així ho entén Erika Gómez, fundadora de la marca de roba infantil Twin&Chic, que basa aquest raonament en dues característiques de les pimes: “La seva capil·laritat i la seva contribució a la generació de llocs de treball”.

Tanmateix, Gómez considera que aquesta mena de negocis ho tenen més complicat per dur a terme els seus processos de transformació propis. “En el nostre cas, ha resultat més senzill perquè vam néixer amb l’economia circular a l’ADN”, destaca.

En aquest sentit, Twin&Chic implanta estratègies d’economia circular des del disseny mateix del producte, una fase en què, segons Gómez, “es pot eliminar fins al 80% de l’impacte negatiu d’una peça. Nosaltres la creem ja pensant en el final de la seva vida útil i perquè sigui versàtil per tal que es pugui fer servir més”. Fabricació de proximitat, utilització de packaging reutilitzable, restauració de peces antigues o afavoriment del reciclatge evitant l’ús de fibres barrejades són algunes de les accions d’economia circular que Twin&Chic ha implantat des dels seus inicis fa ara tres anys.

Aquesta empresa no només adopta processos interns d’economia circular, sinó que també implica la societat per afavorir la transició. “Donem retalls a centres educatius perquè els escolars puguin donar-los una segona vida. També impliquem els nostres clients: nosaltres no fem un Black Friday, sinó un Repair Friday, una campanya durant la qual ens envien peces perquè les reparem”, explica Erika Gómez.

Involucrar les persones és indispensable perquè tots aquests esforços siguin realment efectius a l’hora de dur a terme la transició cap a una economia circular. “És necessari cercar la complicitat entre els actors i unir esforços amb els que contribueixen a la cadena de subministrament”, destacava durant el seminari web Joan Fontrodona, professor titular de la Càtedra CaixaBank de Responsabilitat Social Corporativa del IESE.

En aquest sentit, resulta especialment valuós crear una cultura de l’economia circular. Tanmateix, com fer-ho en una empresa amb milers d’empleats com Mercadona? “Amb tants treballadors, és difícil implicar-los de la mateixa manera”, reconeix Alina Puig. “Cal oferir-los formació des del principi. No obstant això, moltes vegades la implantació d’estratègies d’economia circular era una cosa que ja cercaven molts dels nostres empleats. Per exemple, quan proposaven donacions d’excedents”.

Si aquesta cultura s’expandeix al consumidor, els efectes de la implantació de l’economia circular a l’empresa es multiplicaran. “Nosaltres fem una tasca evangelitzadora entre els nostres clients. Intentem conscienciar-los del poder que tenen els seus actes de compra sobre el tipus de planeta que volen deixar als seus fills”, destaca Erika Gómez. Una aposta per la implicació del consumidor que comparteix Mercadona: “Des de la informació, intentem que ho tingui fàcil per poder fer la seva part en aquesta transició”, indica Alina Puig.

L’economia circular és una tasca de tots. Del disseny de productes i processos a la transformació dels consumidors en usuaris responsables, governs, empreses i ciutadans han de conèixer les seves estratègies i posar-les en pràctica. Es tracta de plantejar-nos què podem fer cadascun de nosaltres per contribuir al procés i passar a l’acció. Per exemple, si tens una empresa, pots anticipar-te al canvi optant per eliminar l’ús de paper tant com sigui possible o plantejar-te fer servir materials sostenibles en les seves diferents activitats. I si ets un consumidor, pots parar-te a pensar si realment necessites adquirir un producte nou per substituir-ne un altre que encara fa la seva funció. Així és com aconseguirem entre tots desenvolupar un sistema econòmic realment sostenible.